Jordi Domingo: “Hem de treballar en la construcció del futur estat, trigui el que trigui”

Jordi Domingo és el president del Consell de la República des del febrer. D’aleshores ençà, ha anunciat uns quants projectes estratègics i ha posat molt d’èmfasi en la importància d’endreçar la situació econòmica, organitzativa i de prestigi en què es trobaven. Hi parlem per fer balanç d’aquests mesos ara que s’acosta l’acte commemoratiu del vuitè aniversari de l’1-O, que enguany comptarà, per primera vegada, amb el lliurament de les Medalles d’Honor Creu de Santa Eulàlia. Domingo es mostra optimista amb la reactivació dels consells locals; explica que ja hi ha molta gent amb ganes d’arremangar-se i fer propostes per anar guanyant sobirania. La independència, diu, no es farà d’un dia per l’altre, però cal haver avançat en tots els àmbits per a poder reactivar-la quan calgui.

—Per què lliurar unes medalles d’honor per a l’aniversari de l’1-O? 
—Volem mantenir la memòria de què va ser el Primer d’Octubre, què representa, i subratllar que també és futur; ens ha d’obrir perspectives noves i constants cap a la independència. El Consell té l’obligació de celebrar-ho el dia 1, encara que sigui un dia feiner, i hi haurà actes als consells locals per a qui no es pugui traslladar a Barcelona. Hem afegit les Medalles d’Honor del Consell de la República Creu Santa Eulàlia perquè creiem que és bo que es reconeguin personatges i entitats, nacionals i internacionals, que hagin prestat un gran servei a la voluntat de ser independents. En un moment en què les creus de Sant Jordi han perdut pes específic, el Consell ha de donar un reconeixement. Enguany en donarem un a títol pòstum i un altre a un grup de persones. Veurem com es farà l’any vinent, però volem que tingui continuïtat.

—Cap on va aquest nou Consell després de Comín i Puigdemont i sense gent tan lligada directament a partits?  
—Som en una nova etapa i m’ho va explicitar Puigdemont: “Us heu desfet de la motxilla de l’exili i ara sou vosaltres qui heu de governar.” Veníem d’una etapa en què la reputació del Consell havia caigut molt avall i també d’un moment, comú en l’independentisme, de desesperança, desconcert, desencís, ira, enuig… Per a situar el Consell en un discurs hegemònic i guanyador hi ha un llarg camí, però estem recuperant el pols dels consells locals. N’hi ha quaranta-quatre en funcionament i tenim una quinzena més que volen fer eleccions i posar-se en marxa. Hi ha gent disposada a arremangar-se.

—Una de les coses que més us preocupaven era la situació econòmica.
—Era extraordinàriament precària, i hem estat batallant per tenir els comptes, perquè vaig prometre transparència absoluta. He reclamat això des del febrer i no he tingut un balanç del 2023-2024 mínimament endreçat fins a finals d’agost. He estat sis mesos barallant-me per això, ens hem trobat obstacles. No se’ns aclaria, no teníem els documents ni la possibilitat de valorar les coses. Ara falta un informe fet per auditors, més flexible i de conjunt que una auditoria, que només es podria concentrar en coses específiques. Espero que l’octubre tinguem l’informe i puguem explicar-lo. Tenim una comissió mixta nomenada pels consells locals per a controlar els comptes, però en vull encara més. Vull marmessors o auditors que controlin sistemàticament els diners.

—Què més s’ha fet?
—Hi ha una quarantena d’assessors que treballen en els seus àmbits de talent: història, economia, sostenibilitat, dret… També vam obrir un espai als consells locals perquè poguessin aportar projectes executables per part del Consell, i se n’han presentat molts. Busquen de desenvolupar elements que ens permetin d’exercir sobiranies, tema clau de la nova etapa. Volem la independència, però com que ara com ara no la podem fer, hem d’exercir tantes sobiranies com sigui possible en el màxim d’àmbits possibles, i els consells locals seran determinants.

—Vau anunciar un Fons Nacional Català per a exercir la sobirania financera.
—Volem que al final del mandat quedi en una via adequada perquè sigui possible. Això vol dir que no es farà res fins llavors? No. És evident que cal treballar des de fora del país. No podem fer aquest fons nacional als Països Catalans perquè estem abocats a l’espoli i a la condemna. I hem de recuperar les aportacions econòmiques a curt termini. Per una altra banda, treballem activament perquè, qui vulgui, pugui tenir, de manera organitzada, els estalvis a l’estranger i privar la tresoreria a l’estat espanyol. Que puguin tenir, amb la targeta de crèdit, la capacitat d’utilitzar uns recursos a l’exterior.

—Com tenir un compte fora?
—Sí, però de manera organitzada perquè es pugui canalitzar qualsevol aspiració, queixa o qüestió, que es pugui tenir perfectament controlat. I, finalment, hem de crear el fons nacional, com tants països que han fet la independència, especialment aquells que han trigat molts anys. Sempre hi haurà de tres marmessors a cinc –gent sense cap necessitat econòmica o empresarial ni res que en pugui posar en dubte la integritat– que siguin auditors que garanteixin que els recursos s’utilitzen per allò que el govern ha decidit. Volem un fons nacional potent perquè el dia que declarem la independència, fins que no hi hagi un govern de la república, aquesta autoritat nacional pugui gestionar els recursos, també a l’hora de buscar aliances.

—Havíeu fet molt d’èmfasi en la importància de tots els projectes impulsats a escala internacional.
—Sí, amb unes altres entitats vam presentar un statement davant el Human Rights Council de l’ONU i he de fer-hi una presentació oral. Denunciarem l’estat espanyol al Universal Periodical Review. Per una altra banda, desenvolupem contactes en l’àmbit internacional. Jo havia tingut la possibilitat d’accedir a determinades cancelleries, si no a primer nivell, a segon i tercer, per comentar qüestions relacionades amb el Consolat de Mar. Aprofitant aquests contactes, hi he parlat com a president del Consell, i hi ha un problema evident: hem lliurat les nostres institucions a l’enemic, a qui va aplicar el 155. Cancelleries exteriors et diuen: “Què carai em veniu a dir que sou independentistes, si heu lliurat això al principal enemic de l’independentisme?” Per tant, hem de posar el segell d’una majoria independentista al parlament i al govern. Si no, estem condemnats a l’ostracisme internacional. Sense això, negociar possibilitats de suport no és impossible –perquè fem coses–, però és molt complicat.

—L’objectiu fundacional del Consell era tenir estructures exteriors no sotmeses a l’estat espanyol. En continua essent l’eix vertebrador?
—Abans calia enfortir una estructura externa per a acollir l’exili. A fora hi ha d’haver aquesta estructura perquè, si en algun moment la repressió s’exacerba, es pugui ser acollit a l’exili. Però això també ha canviat, tenim la possibilitat d’establir projectes al voltant de fundacions i associacions per a generar recursos, i això també serà a fora. No podem generar una societat mercantil perquè la major part dels beneficis vagin al Consell i ubicar-la a Catalunya perquè l’estat intentarà d’ensorrar-la. Per tant, s’ha de fer a fora, sigui Suïssa, Brussel·les, Luxemburg o on sigui. I també treballar el que és possible de fer a dins.

—Quins projectes es poden fer a curt termini?
—Nosaltres volem crear l’estat català. Avui per demà no serà possible, perquè la massa crítica s’ha diluït, encara que existeix, i molts estan asseguts al sofà. Hem de treballar en la construcció del futur estat, trigui el que trigui. No totes les nacions que han declarat la independència ho han aconseguit amb certa celeritat. Els irlandesos van trigar cinquanta anys… De moment s’ha de treballar amb una autoritat nacional, amb les entitats i amb tot l’independentisme exercint sobiranies, obrint escletxes en l’estat espanyol, cada vegada més degradat. L’emèrit no pot anar ni al Palau de la Zarzuela, hi ha escàndols financers, l’economia és un autèntic desastre i s’han trencat tots els conceptes bàsics de l’estat de dret. L’estat es podreix als fonaments de les institucions que l’aguanten. Per això hem d’obrir escletxes amb projectes que potser seran més importants o més anecdòtics.

—Per exemple?
—A vegades poden ser projectes com la iniciativa que es va fer en el seu dia amb els peatges. No va ser un moviment de masses, però la gent s’hi va sumar i va guanyar simpatia entre gent que no s’atrevia a fer-ho, i va ser un abans i un després. Però poso l’exemple d’un projecte que, el dia que me’l van oferir, vaig pensar que seria anecdòtic, però que ara crec que pot tenir una potència extraordinària. Per què no canviem l’hora, els catalans? Per què no ens posem al meridià que ens toca, de Greenwich? Per què els professionals autònoms, que manem a casa nostra, no diem que treballarem les hores d’acord amb l’horari català?

—Però això, a la pràctica, no seria molt difícil de fer?
—Qui t’ho impedeix? Ningú no et pot ficar a la presó per això. Sí que has de tenir en compte que els trens, els avions i les empreses que no facin això van amb un horari diferent. Però si 200.000 persones ens canviem l’horari, actuem i els acabem obligant a distingir entre l’horari espanyol i el català, hem guanyat, els hem començat a imposar la nostra pròpia manera de fer.

—Tot i això, la majoria de la gent aniria amb l’horari espanyol.
—Sí, però és com el català, que també podries utilitzar l’argument que molta gent no el parla. Com es parla? Imposant-lo. Nosaltres hem concentrat una bateria de cinquanta advocats que fan assistència gratuïta a qui vulgui denunciar una agressió lingüística. Doncs igual que mantenim la llengua, amb l’horari seria el mateix, si amb les entitats decidim que l’horari català és un altre i que treballarem d’aquesta manera, més enllà de tenir en compte trens i autobusos, que estaran sotmesos a l’opressió espanyola. Si aconseguim que ells es vegin obligats a dir “horari espanyol” perquè nosaltres els direm “vingui a les 16.00, hora catalana”; si aconseguim obligar-los a distingir, encara que la majoria vagin amb horari espanyol, haurà estat un pas endavant enorme. Demostres que ets sobirà, que manes i que la llei espanyola no t’influeix. Als estrangers també els podem dir que l’horari català és un altre.

—Algun altre exemple? 
—La formació professional. Ajudarem als territoris més allunyats de l’àrea metropolitana a fer formació professional de caràcter universitari al marge de la universitat espanyola, per crear focus que permetin de dir que som sobirans. Com una formació professional a part, però amb categoria universitària. Hi ha coses possibles i coses que no. L’habitatge, per exemple, sense sobirania plena no es pot resoldre. També estem fent un cos jurídic de les lleis que el parlament ha aprovat i el Constitucional ha revocat. Perquè, el dia que toqui, sabem que tenim unes lleis aprovades legítimament, que podrien ser aplicades, al marge que es puguin modificar.

—La idea és actuar com si fóssim independents per arribar a ser-ho? 
—Sí, i tots n’hem de ser protagonistes, fer el possible per ser sobirans, amos del nostre futur, propietaris de la nostra terra. Exercir en tot allò que puguem amb la mentalitat d’un estat sobirà independent. És una entelèquia perquè no el tenim? Evidentment. Però si no hi comencem a treballar i a obrir aquestes escletxes, no comencem a exercir petites sobiranies tanta gent com sigui possible, arribarà un dia que potser tindrem l’oportunitat i, si no hem fet tot això, no podrem aprofitar-la. I convido els consells locals a continuar presentant projectes per arribar al moment preparats com cal.

—Però, amb l’experiència del 2017, molta gent desconfia dels simbolismes, de les coses que se suposa que han d’acabar essent tangibles, però que de moment no ho són. Com es pot fer? 
—La independència és a llarg termini, però si recuperem la massa crítica i tenim recursos i projectes desenvolupats, és possible. Quan sigui el moment ja hauré acabat el mandat, però si no, jo declararia la independència, si el parlament encara fos autonomista. O treballem, encara que sigui amb gestos i anar sembrant, o no és possible. Assegut al sofà no es va enlloc. Nosaltres sacrifiquem prestigi, economia, vida familiar i llibertat perquè la gent es mobilitzi. Cal construir l’estat dia a dia, i implica aquestes coses. Per exemple, treballem en tots els ítems dels Països Catalans que mereixen ser recordats per a tenir consciència nacional. Esperem tenir-ne una edició completa abans de Sant Jordi. També treballem en un conjunt de quinze conferències d’història, política, economia, entre més, per als municipis, per saber com es construeix un país. També és una eina per a generar la convicció que anem seriosament i que ens hem de deixar estar de si ens van trair o no. A partir de demà, què? Nosaltres ampliarem el govern convençuts que hem de ser la institució, el referent nacional i internacional, i que podem fer-ho.