Jordi Baylina: “Un sistema de democràcia líquida per a Catalunya és el meu somni”

Jordi Baylina és enginyer en telecomunicacions i una autoritat internacional en la tecnologia de cadena de blocs (blockchain). En aquest àmbit, es parla molt de l’ús de la tecnologia per a canviar els sistemes democràtics, i en concret es teoritza sobre democràcia líquida. Seria un sistema a cavall entre la democràcia directa i la democràcia representativa que pot permetre als ciutadans de votar en referèndum directe les decisions del govern o delegar el vot en persones, organitzacions o partits, sempre de manera contínua, reversible i temàtica.

D’aquesta manera es podria participar en la política d’una manera més directa –i no cada quatre anys–, però sempre decidint el grau d’implicació segons el temps o els coneixements. Evidentment, no és cap realitat consolidada –ni aplicable a curt termini–, sinó d’una teoria que, a mesura que la tecnologia avanci, podria arribar a posar-se en pràctica d’alguna manera. Baylina se n’ha reivindicat partidari arran de la crisi de representació del moment polític actual.

—Darrerament heu defensat la democràcia líquida per a encarar situacions com la del govern valencià, en què Carlos Mazón continua essent president malgrat el rebuig de més d’un 70% de la població. Què vol dir aquest concepte i per què creieu que podria ser útil, en un futur, per a reduir la distància entre ciutadans i política?
—En un sistema de democràcia líquida, en comptes de delegar el vot cada quatre anys i després oblidar-te’n, el delegues, de manera contínua, a qui et sembla. Avui te’l puc delegar a tu i demà a un altre. Ets responsable del teu vot i no cada quatre anys, sinó en cada moment. En un cas extrem, si vols prendre absolutament totes les decisions tu mateix també ho pots fer, democràcia directa. Però la manera més intel·ligent sempre serà delegar. Ara, decideixes quan, com i a qui. Pots delegar a una persona concreta: pot ser el teu pare, el teu professor d’universitat –que domina molt certs temes– o una persona molt entesa en salut. Delegues el teu vot a una persona, però aquesta alhora pot delegar-lo a una altra.

—Per exemple?
—Si tens una germana que és metgessa, pots delegar-li la votació dels temes mèdics, però ella potser prefereix delegar-la a un expert dins del seu àmbit. I pot ser una delegació per àmbit. Pots delegar-ho tot a una persona o pots delegar a una persona els afers mèdics, a una altra els d’energia, a una altra els d’educació… Potser fins i tot podries partir el teu vot i que la meitat vagi a la teva germana i l’altra meitat al teu oncle metge. Això evitaria els espectacles que ens trobem ara a les eleccions, la manipulació… La governança hauria de ser una cosa molt més meditada i a mitjà termini. I si el sistema és cada quatre anys, les decisions, els plans de govern, es planifiquen per a quatre anys. Això fa que no hi hagi incentius per a fer les coses que requereixen inversions a llarg termini. En un sistema continu hi ha una responsabilitat de país més alta.

—Heu parlat de delegar el vot a individus, però a organitzacions i partits també es podria fer?
—Sí, pots delegar el vot a un partit. Tindrà el seu sistema de governança intern i acabarà prenent una decisió. Prendre decisions necessita un temps d’estudi. Quins són els incentius per a fer-ho? Per a què paguem als governants i quins són els mecanismes d’incentivació? Això la democràcia líquida també ho hauria de resoldre, però el fet de delegar el vot d’aquesta manera a un partit o a una persona fa que hi hagi un contacte més directe, més proximitat, i això alhora fa que la responsabilitat sigui més forta.

—Es podria deixar de delegar el vot a aquella persona, organització o partit en qualsevol moment?
—Sí, i fins i tot pots canviar el vot en una votació concreta, si no t’agrada el que ha votat la persona a qui l’has delegat. En la democràcia líquida les votacions tenen dues dates de tancament. La primera, en què voten els delegats, però després hi ha un període de temps en què ells no poden votar, però les persones, individualment, poden rectificar. El vot és teu i tens la responsabilitat última de què se’n fa. Això ara no passa. Votes un partit, pot fer el contrari del que ha dit, i no pots fer-hi res, en perds la responsabilitat. En canvi, aquí la continues tenint.

—Sou expert en la tecnologia de cadenes de blocs. Quina tecnologia caldria en un futur, si es volgués experimentar amb això?
—Cal dir que tot això és la teoria i posar-ho en pràctica té unes dificultats molt importants i no resoltes, però crec que és important tenir el concepte present perquè amb les tecnologies d’aquests darrers anys comença a ser plantejable. No dic que ja sigui possible, però es pot començar a proposar. Les votacions electròniques són una cosa molt més senzilla que la democràcia líquida i encara no s’han resolt al cent per cent. A Catalunya tenim empreses molt avançades en això, però quants països hi ha que facin votacions electrònicament? Molt pocs, tot i que cada vegada som més a prop de tenir sistemes que donin aquestes garanties.

—Seria útil la cadena de blocs?
—Sí, no deixa de ser un registre autoritzat i es pot fer servir per “notaritzar” on poses el vot o la delegació. Dins del món de la criptografia hi ha moltes eines: proves de coneixement zero, ofuscació, encriptació… Aquestes eines podrien ajudar, però no t’arreglarien l’estructura si no és ben construïda. En l’àmbit del blockchain es parla molt de democràcia líquida perquè veiem que podríem saltar una barrera que abans teníem. Una altra cosa són les barreres socials; parlo de les tecnològiques. Muntar un registre central on tu delegues no és tan complicat, però sí que es complica si vols garantir-ne l’anonimat i alhora la transparència.

—Tornant a la teoria, què passaria al parlament?
—Com que es pot delegar, es decidiria quines són les millors persones per a fer les lleis. En la democràcia líquida hi hauria sistemes per a parlar, debatre, redactar… Això no seria diferent, també caldria un ordre i un reglament. La diferència és que la manera de prendre les decisions o d’elegir les persones es faria per democràcia líquida, no per democràcia representativa. El fet de fer-ho per àmbits també permetria reglaments més flexibles. Per exemple, l’elecció dels jutges. Els podrien elegir les persones directament. Fas la teva delegació de vot a algú de l’àmbit jurídic. Podria ser una persona independent dels qui fan les lleis o dels governs que les executen. Crec que una societat governada amb democràcia líquida és una societat millor que la que tenim ara.

—No seria tot virtual ni desapareixerien parlaments, comissions…
—No, qualsevol governança implica parlar. Els fòrums de debat són necessaris. Quan pensem en la governança sempre parlem del vot, però la millor governança és la que no necessita vot: les governances que es prenen per consens, per unanimitat, perquè són fruit d’un debat en què s’arriba a les mateixes conclusions. Però quina és la meva quota de poder en aquest debat? Doncs la hi tens, i la pots delegar. En quins àmbits? I en quin grau de detall? S’hauria de treballar. No és una cosa que es pugui fer d’avui per demà, és més complexa, però crec que és possible.

—Dels experiments de democràcia líquida que s’han fet, el cas més important és l’alemany. El Partit Pirata va aplicar-la internament a partir del 2009 mitjançant una plataforma anomenada LiquidFeedback.
—Hi ha hagut experiències com aquesta, però dins dels partits polítics per sistema hi ha poques discrepàncies. Per tant, crec que són experiments que no serveixen d’exemple d’una societat més heterogènia, amb més persones que les que hi ha en un partit. Les experiències que s’han tingut no són representatives, però si ho fessin més organitzacions potser se’n podrien treure més conclusions. Segurament aquesta mena d’experiments són els més plausibles ara mateix, però no són els millors. A mi m’agradaria veure-ho aplicat a algun municipi, seria més significatiu. Però el sistema té més dificultats: no és constitucional.

—I potser apareixerien més entrebancs: el fet de poder intervenir sempre i tan directament no podria implicar més risc de prendre decisions emocionals, poc meditades?
—Crec que no, podrien ser molt més asserenades. Hi ha d’haver una part de responsabilitat individual, entendre que el vot no serveix per a jugar. Si delegues en una persona propera saps que el criteri no el canvia d’avui per demà. Si hi tens un diàleg, segur que serà més racional i proper que una campanya per Twitter. Si hi ha aquesta proximitat entre les delegacions també hi ha aquesta serenitat per a la presa de decisions. La gent no canvia tant de vot cada quatre anys, malgrat les campanyes. Hi ha una continuïtat, una serenor, les idees no varien, poden evolucionar. Crec que aquest perill apareixeria en moltes menys coses que imaginem.

—Però també apareixerien certs gurus fent campanya per la delegació del vot, potser també hi hauria el risc de compra-venda de vots…
—Una de les dificultats del vot electrònic és que la compra de vot és més senzilla, tot i que ara també es poden comprar vots, d’alguna manera, i el populisme ja és una realitat. Una societat democràtica requereix certa educació, racionalitat i mínima anàlisi crítica. Per demanar responsabilitat potser no cal la democràcia líquida, però sí que et dóna la possibilitat que formi part de la cultura. Jo visc a Suïssa i aquí voten cada dos mesos o tres. S’ho prenen molt seriosament, s’ho estudien. És una feinada, però hi ha aquesta cultura de la responsabilitat: formes part d’una societat i no és una cosa que et vens i ja està. No és un “voto aquest perquè no vull que surti l’altre”, no. Crec que interessa que això vagi així. Quins incentius tenen els representants? N’hi ha que tenen vocació, però enmig del circ, els retrets, i els plats bruts, reben una pressió enorme. Els incentius per a marxar són molt alts. En canvi, hi ha grans incentius per a aprofitar-se de la política, com ara les portes giratòries, moure fils a favor d’una empresa pròpia…

—Creieu que la democràcia líquida podria tenir avantatges per a les nacions sense estat? Com ho traslladaríeu al cas català?
—Un sistema de democràcia líquida per a Catalunya és el meu somni. Repeteixo que no és tan fàcil, però m’agradaria que s’avancés cap aquí. Un moment de començar de zero és un moment bo per a proposar-se aquestes coses, deixar les portes obertes a sistemes com aquest. Catalunya té diversos partits polítics, no és un blanc i negre. La cultura catalana es pot adaptar a un sistema com aquest molt millor que una altra cultura més visceral, de blancs i negres.