Jordi Basté: “Començo a estar cansat de mi mateix”

Una sala petita i de vidre en un racó de la redacció de RAC1. El perfil de la ciutat és del tot gris sota la pluja. Jordi Basté (Barcelona, 1965), que l’endemà omplirà el Palau de la Música, només fa un quart d’hora que ha apagat el micròfon d’El món a RAC1. Ens atén per conversar sobre el seu nou llibre, El noi amb una maleta i un somni (Penguin Llibres), que retrata la vida del doctor Ramon Cugat. Tanmateix, no defuig cap pregunta. Sigui sobre el seu futur, Iñaki Urdangarin o la situació de Catalunya.

—Per què un llibre sobre el doctor Ramon Cugat?
—Un dia, parlant amb la seva família, em van explicar coses de la seva vida… I, hòstia, quina vida! Jo ja el coneixia. M’havia tractat alguna vegada i, quan treballava a esports, era un referent. Tot el món del futbol passa per les seves mans. I, així, parlant amb la seva filla, la Débora, i la seva dona, la Montse García, vaig veure que podíem fer un llibre sobre la seva història. No una biografia canònica, sinó una de novel·lada.

—Qui us el va presentar?
—Me’l va presentar fa un munt d’anys Pep Guardiola.

—En quin context?
—En Pep, durant el nuñisme, passava una mala època per molts motius. La junta directiva el maltractava, però també ho passava molt malament físicament. Molta gent li deia que no era cosa física, sinó psicològica, fins que va aparèixer en Ramon. Un dia, llegint un article del New York Times, va veure clar quina era l’arrel del problema…

—El bíceps femoral?
—Correcte. Li va trucar i li va dir que volia parlar-hi. Va convidar-lo a dinar i, després d’assegurar-se que sabia anglès, li va ensenyar l’article. En Pep es va adonar de seguida que era l’explicació dels seus problemes. Ramon Cugat es podria dir que va salvar la vida professional d’en Pep. A partir d’aquí, Guardiola s’ha convertit en el gran prescriptor dels seus serveis a amics, coneguts i també els clubs que entrena. És molt normal veure Erling Haaland a la Quirón, per exemple.

—Quina és la vostra experiència amb el doctor Cugat?
—M’ha injectat factors de creixement, que són un invent meravellós.

—És plasma d’un mateix, oi?
—Sí, et treuen molts tubs de sang. Quan dic molts, vull dir molts [riu], i llavors els centrifuguen. En treuen el plasma, que és d’un color groguenc, i te l’injecten amb una agulla molt llarga allà on et fa mal. La primera vegada, jo estava horroritzat.

—Per què?
—Hi ha dues persones que em parlen per primera vegada dels factors de creixement. La primera és Xavi Hernández, que se’n va injectar al peu per una lesió. Parlo de fa anys. Ara la tècnica ha evolucionat, però en aquell moment la injecció directa al teixit feia molt de mal. I a mi, que sóc hipocondríac, això m’espanta.

—Qui era l’altra persona?
—Raül López, que es va trencar els encreuats quan jugava a l’NBA. No va trobar ningú que li oferís solucions fins que no va venir aquí a veure Ramon Cugat. I m’explica el mateix, gairebé plorava del dolor.

—I vau fer el pas…
—A mi sempre m’ha fet mal l’esquena, sobretot a les cervicals. Al principi em vaig negar a fer el procediment. I gairebé m’hi van haver d’obligar, tot repetint-me que no em faria mal. Ara, quan em van dir que m’havien de punxar a la columna sense sedació, vaig sortir cames ajudeu-me de la consulta. A mi, això no m’ho foteu! Em va haver de perseguir la Débora, que finalment em va convèncer. Realment no vaig notar res i l’esquena m’ha funcionat al 200%.

—Ho heu repetit?
—Això té un temps de durada, al voltant de l’any. A mi em fotia molt de mal l’esquena i ara, gairebé mai. De tant en tant em punxen, sobretot a les cervicals, que és on pateixo més.

—Al llibre recolliu molts testimonis i parleu de la família Cruyff. Ara fa poc, Jordi Cruyff va explicar al pòdcast Stick to football una història que retrata molt bé la figura del doctor. Un divendres d’estiu a la tarda va acompanyar la filla perquè li miressin un genoll encallat. El doctor Cugat no hi era perquè havia d’agafar un vol. En Jordi va xerrar una estona amb Paco Bioscas –ex-cap mèdic del Chelsea– i, just quan se n’anaven, va arribar el doctor. Havia perdut el vol i, en compte d’anar a casa, va tornar a l’hospital.
—És molt bèstia. La història, explicada per en Ramon i en Jordi, és al·lucinant. Per sort, li ho van detectar a temps i ara està perfecta i plenament recuperada. Això no apareix al llibre perquè en Jordi, en aquell moment, no ho va voler explicar. Suposo que passen coses i, en algun moment, veus que tens un deute amb ell i la necessitat de compartir-ho. A en Ramon i també a la Montse els falten hores. Sempre troben la manera d’estar disponibles i atendre tothom, encara que sigui Nadal. I això és una cosa que la família ha patit.

—Hi ha alguna història que us hagi colpit especialment?
—És difícil de dir. M’agrada que tots els testimonis tinguin un nexe d’unió, que és l’humanisme del personatge. Ramon Cugat és una persona que gairebé exerceix més de psicòleg que no pas de metge. Fa poc, era a la seva consulta i li va arribar un missatge de Samuel Umtiti. Li comentava que aviat anunciaria la retirada.

—La seva decadència futbolística va començar quan no es va voler operar el genoll, precisament.
—Sí, però tenen una relació fantàstica. Un altre jugador que és gairebé de la família és Ibrahim Afellay, que cada vegada que ve a Barcelona, que és força sovint, no va a un hotel, sinó que dorm a casa d’en Ramon. I també hi ha una altra persona, que no té res a veure amb el futbol…

—Qui?
—El torero Espartaco, a qui conec bastant…

—Com és que va anar al vostre casament?
—Hòstia, per circumstàncies de la vida [riu]. Coses de família que tenen a veure amb la seva ex-dona, Patricia Rato. Durant la festa, parlava amb José Antonio Montero, el jugador de bàsquet, i la cosa va derivar cap a Ramon Cugat. I això que l’Espartaco es va posar a plorar, mentre deia: “Aquest paio em va salvar el genoll.” Per les mans d’en Ramon hi ha passat tothom, també polítics de nivell internacional. Però hi ha històries…

—…
—Que no es poden explicar.

—El somni del doctor Cugat era ser jugador del Barça. Com és que no forma part dels serveis mèdics del club?
—És una llàstima. Va ser metge del Barça, però sempre ha anat en candidatures opositores, hi ha alguns de can Barça que no el poden ni veure. És un error.

—Una idea recurrent del llibre és que el doctor Cugat no es pensa jubilar mai. Us passa el mateix?
—Jo no em jubilaré.

—No us farem la pregunta de quan deixareu El món a RAC1…
—Et diria que aviat, però sóc molt insegur.

—Us hauran d’acompanyar fins a la porta, com a Catalunya Ràdio?
—Tant de bo. Vull dir, tant de bo que m’ajudessin a deixar-ho. Em farien un favor. Sóc molt insegur i no sé què podria fer. Sé que sembla una broma, però és veritat. Em demanen moltes vegades què vull fer i no sé què dir… Només sé que no vull quedar-me a casa.

—Us podeu mantenir actiu sense fer un horari laboral com el d’ara.
—Però què faig?

—No us conec tant per poder-vos aconsellar.
—Torno a fer futbol? Torno a fer esports? És una opció que m’agradaria.

—Ha d’implicar treballar peti qui peti?
—És clar. Vinc d’un món que s’acabava a les dues de la matinada i ara em llevo a les quatre. Gairebé he fet la volta al marcador. A vegades penso que m’agradaria treballar de vuit a tres, però no sé si en sabria.

—Tot és adaptar-s’hi.
—Sí, però per a fer què? No ho sé. Aquest és el meu problema. Ara, penso que ha arribat el moment de començar a estudiar opcions amb la casa. Hi som més a prop que lluny. Serà al juny? No ho sé. El següent? Tampoc no ho sé. No seré etern.

—Gairebé vint anys…
—Són molts anys. Començo a estar cansat de mi mateix. Aquest titular és molt maco.

—En quin sentit?
—D’haver d’explicar cada dia a la gent tot plegat. Posar-me davant del micro cada vegada i que la gent digui: “Hòstia, el pesat aquest una altra vegada.”

—L’audiència no diu això…
—Ja ho sé.

—Us agrada què feu?
—Sí, però cansa. A mi m’agrada molt posar-me davant del micro. El problema és que cada dia que passa sóc un dia més gran. I llevar-te i anar al passadís de la mort, entre el llit i la dutxa, és terrible.

—Sort que no anava a fer la pregunta.
—…

—Abans d’agafar el relleu a Xavier Bosch vau donar a Eugeni Sallent el nom de tres candidats. Un era Xavi Coral. Qui eren els altres?
—Quan en Sallent em diu que en Bosch plega vaig pensar: “Mare meva!” Els tres noms que li vaig donar eren Xavi Coral, Toni Soler i Xavi Roca.

—Xavi Roca?
—Era un nano, de la meva edat [riu], que treballava al Terrat. Havia fet algunes coses a l’estiu i era descarat. Pel to de RAC1 era molt bo, però no recordo si se li va comentar res. En Toni ja va dir que no d’entrada. En aquell moment feia aquí el Minoria absoluta. Era un recurs fàcil de la casa. I en Coral, jo el tenia enfilat. Crec que era l’home. De fet, en Sallent va dir de provar-ho. I me’n recordo com si fos ara. Era a Nova York i em truca en Xavi. Em diu: “Em fa molta il·lusió, t’ho agraeixo molt, però m’han ofert l’Àgora.” Ara, quan me’l trobo, sempre em diu que no ho hauria aguantat.

—Aviat fareu quinze anys de lideratge ininterromput.
—Sí. Al final passa una cosa, que t’hi acostumes.

—Teniu por de perdre’l?
—Por, no. No el vull perdre, home. Però això de l’EGM són tres dies l’any. És molt esgotador. Per això també crec que ha arribat l’hora de començar a deixar-ho, no? De debò que sempre he pensat que la cosa més important és que tinguem dues ràdios molt potents a Catalunya.

—Les males llengües diuen que col·leccioneu trofeus?
—Com?

—Teniu al programa dues antigues rivals dels matins, Mònica Terribas i Laura Rosel.
—No, home. La Mònica és la meva germana gran. L’adoro. El seu marit és un dels meus millors amics.

—Però heu d’admetre que crida l’atenció.
—Que les fitxi, sí. En el cas de la Mònica va ser molt fàcil. Quan va plegar, un amic comú em va dir que li ho proposés. Estava convençut que em diria que no, però em va dir que sí. I amb la Laura, exactament igual. A més, ella ja venia de RAC1 abans. No col·lecciono trofeus, només vaig fer dues ofertes. En Bassas no és aquí.

—De moment no hi ha una cadira per a Ricard Ustrell, oi?
—De moment no. Encara no.

—Tornem un moment al llibre. A la part final escriviu: “Aquest llibre llepa i ho fa sense vergonya.” I defenseu que s’ha de perdre la por de l’elogi…
—M’ha passat molt ara amb El pla seqüència de l’Iñaki Urdangarin.

—Aquí volia anar a parar.
—Mira, jo hauria preferit que el programa de l’Iñaki no hagués estat el primer. Que fos el quart, per exemple. Així s’hauria entès el programa, la idea. Si l’Iñaki ve al matí a la ràdio, li faré una entrevista; però el programa no va d’això. Va de conèixer gent. A en Laporta no li demano per les festes d’en Lamine Yamal. Com a màxim li pregunto pel sogre i pel seu cunyat. Amb en Sergi López i la resta passarà el mateix. És una conversa més íntima, que és el que a mi m’agrada. Ara, molta gent va pensar, amb raó, que no li vaig preguntar pel cas Nóos, pel rei emèrit…

—Què us va semblar que anunciés un llibre hores abans d’emetre’s el programa?
—Sabia que l’escrivia. M’esperava que l’anunci fos els dies següents, no aquella tarda. Però tant és.

—Dieu que voleu conèixer la persona en les converses, però Urdangarin és indestriable del cas Nóos.
—Ja em va dir que no parlaria si li preguntava pel tema. Ell volia explicar com es trobava i com estava.

—Hi ha un moment en què ell diu: “No tenia voluntat de delinquir.”
—Li podria haver preguntat: “Doncs has delinquit, no?” I no m’hauria respost.

—Però semblava que us obria la porta…
—És veritat. Va ser un error perquè segurament no me l’escoltava. Estava més pendent de la càmera. Vull veure el seu llibre i saber què hi explica. Sé que la primera part és sobre Viladrau. Crec que és un recorregut per la seva vida, però no sé si hi deu haver gaire crítica. Potser certa ironia amb algú concret. Ja ho veurem. L’entrevista va ser molt poc punyent, gens punyent. Ho reconec i me’n faig càrrec, però la intenció era aquesta.

—Com entomeu les crítiques?
—Vivim en una època, sobretot a Twitter, en què quan dius bon dia, la primera resposta és: “No veus que plou, idiota?” Ens ha tocat viure això. No concedeixo gaires entrevistes, però en concedeixo. Hem arribat a un punt que el text és mal vist. Ens quedem només amb el titular, amb la superficialitat. No hi ha matís. Jo abans intentava de respondre, però és que… Potser la solució és deixar-ho, o no respondre, és que no ho sé, no en tinc la clau. Ara, això no va inclòs al meu sou. Es diuen unes barbaritats que afecten fins i tot la família.

—I què feu?
—Intento de desconnectar d’aquest món.

—Ho feu?
—A vegades sí, cada vegada més.

—Com?
—Doncs mira, passant. A mi em va afectar molt, fa alguns anys, un piulet que deia que Jordi Basté havia mort en un accident de cotxe. Em va trucar un dels meus millors amics per dir-m’ho, hòstia! Que ho vegi ell, mira, però, i les meves filles? Amb aquesta exposició, no entenc com els polítics, o determinada gent, tenen xarxes.

—També té un costat bo si se saben fer servir.
—Sí, però és que jo no les sé fer servir.

—Tenint en compte que desperteu bona part de Catalunya, com la veieu?
—Ara és un país adormit. Quan dic adormit, vull dir sedat. Hem viscut una època d’una bromera extraordinària. Vam viure un dia per a la història, però la gestió posterior… Sempre recordo una frase d’en Jordi Bosch: Madrid es va creure que ens n’anàvem i els catalans, no. Crec que el clatellot és tan descomunal que encara estem en fase de sedació global. No conec cap independentista que hagi deixat de ser-ho, però no sé si és perquè no s’ha pogut renovar…

—Hi ha els mateixos dirigents.
—Hi ha hagut una persona que va ser molt honesta, en Jordi Cuixart. Va agafar i va dir: fins aquí! Però no descartaria que un dia tornés.

—De veritat?
—No ho descartaria, amb Cuixart. Ara, el problema és qui s’hi posa, aquí. És molt fàcil parlar. Oriol Junqueras tornaria a fer el mateix. Carles Puigdemont tornaria a fer el mateix. Si guanya Sílvia Orriols i té majoria, que no passarà, proclamaria la independència?

—En tinc dubtes, per dir-ho suaument.
—És una història que m’agradaria saber de tots. El problema és que crec que som lluny de la majoria. L’independentisme està sedat. Els uns emprenyats, els altres adormits… La gent ha desconnectat en general de la política. Sóc de la teoria, com deia Bernat Dedéu, que el processisme ha agafat el pont aeri. La batalla és a Madrid, ara. Les bufetades són allà. Sánchez és l’objectiu, com abans Pablo Iglesias. El PSOE viu el que ja va viure l’independentisme.

—…
—I què fas? Aquí, el país l’ha agafat un president que l’ha tranquil·litzat amb moviments molt pujolístics. Molt Catalunya, molta calma, però cap on anem? Els problemes són els mateixos que el 2014. Si agafes el famós editorial de “La dignitat de Catalunya”, que vam fer conjuntament tots els diaris, en canvies els temps verbals i alguna frase, som allà mateix. El primer d’octubre es va perdre una oportunitat històrica per a moltes coses, no sols per a proclamar la independència, sinó també per a ajustar coses amb l’estat. No es va fer bé. Ni Espanya volia ni Catalunya tampoc.

—Sempre heu lloat la capacitat de supervivència de Pedro Sánchez. Com el veieu?
—Ara, fatal.

—El vau entrevistar fa poc.
—El vaig veure fatal, però fatal. Dit això, sempre penso que és el seu últim capítol. És el millor personatge per a l’últim capítol. Quan et creus que ja s’ha acabat perquè li han fotut un tret al clatell i li surt sang, llavors veus que hi ha una nova temporada. I ell torna a sortir-hi. La bala era de fogueig. Aquest paio sobreviu a tot. Ara vénen les eleccions a l’Aragó, que seran un drama. També ho seran les de Castella i Lleó i d’Andalusia.

—Cremarà dues ministres, Pilar Alegría i María Jesús Montero.
—Sí, però també vindrà el judici de la Kitchen. Començarem a veure com surten Fernández Díaz i els draps bruts del PP. I això com acabarà? Penso que Espanya s’assembla cada vegada més a Alemanya. No m’estranyaria que el PSOE fos tercera força i que acabi com l’SPD. Però ell va dient que aguantarà fins el 2027. Tinc una anècdota.

—Digueu.
—Quan va venir a RAC1 per primera vegada, quan vam acabar, vam anar a prendre un cafè aquí al costat. El recordo amb les cames estirades i li vaig dir: “President, no entenc, de veritat, com els polítics aguanteu això a Madrid.” I em va dir: “Doncs mira, no llegeixo la premsa.” Pensa que no pot sortir al carrer.

—…
—Com en Pablo Iglesias. Quan vam fer el cara a cara amb en Villarejo en un hotel de la Gran Via de Madrid, hi va entrar encongit amb gorra. “Per aquí no puc passejar”, em va dir. En Sánchez, quan acabi, haurà de venir a Catalunya o haurà d’anar a viure a fora. Madrid s’ha convertit en una cacera.

—Té unes quantes causes judicials pendents al voltant seu.
—Això és innegable, però és el Mago Pop de la política.