Jaume Madaula: “Tinc la capacitat de viure amb molt pocs diners”

Jaume Madaula (Sabadell, Vallès Occidental, 1989) és especialment conegut pel gran públic pel personatge de Dani a La Riera, la sèrie de sobretaula que es va emetre a TV3 del 2010 al 2017. Així i tot, en televisió també l’hem pogut veure a altres sèries com Benvinguts a la família, Asfalt i Antidisturbios, de Rodrigo Sorogoyen.

En teatre, ha treballat a La importància de ser Frank, sota la direcció de David Selvas; El bon pare, de David Plana; Els nostres tigres beuen llet, amb Albert Espinosa; Els Brugarol, que va protagonitzar amb el seu oncle, Ramon Madaula, o Anatomia d’un suïcidi, que va tancar la temporada passada del TNC a la sala petita.

De teatre i televisió, n’ha fet moltíssim. I ara s’estrena amb un paper protagonista en un film: Mario, de Guillem Miró, que avui arriba als cinemes. És una comèdia negra que combina l’humor i la intriga, i ofereix una mirada crítica sobre la societat de les aparences, la fragilitat de les màscares quotidianes i els equilibris que fem per no mirar de cara la veritat. El film segueix el fil conductor de la gran pregunta: qui és, realment, en Mario?

—Generalment, no feu gaires entrevistes…
—És que les xarxes i aquestes coses no m’agraden gaire. Intento d’estar-me més a l’hort i al riu i menys en llocs com la ciutat.

—Però fer entrevistes i promocionar els projectes a les xarxes socials s’ha tornat una part gairebé imprescindible de la professió. Com ho gestioneu?
—Cedeixo amb coses. Per exemple, va haver-hi una època que no volia tenir Instagram, però al final n’he acabat tenint per penjar-hi coses de feina. No ho sé… Penso que, si tinc menys feina per això, doncs tinc menys feina, però trobo que és una mica excessiu, tot aquest tema de la comunicació i les xarxes. Hi ha molt de soroll! A més, com que ho combino amb coses que faig jo pel meu compte, doncs mira… Si tinc menys feina perquè no em contracten, tinc més temps per a fer les meves coses.

—De fet, viviu fora de Barcelona i teniu la vostra pròpia cooperativa. Com va anar, això?
—Jo visc per allà dalt entre Girona i Figueres. Per no haver-me de desplaçar tant per treballar i per poder fer-ho a prop de casa, amb una amiga vam decidir de muntar la cooperativa la Silvestre. De fet, d’aquí poc estrenarem la nostra primera obra, que es farà en cementiris, perquè va sobre la mort. A més, tenim la sort que per allà a prop hi ha la Prisca Villa, de Kamchàtka, que ens ha fet la dramatúrgia; en Pablo Molinera, de Los Corderos, ens ho dirigeix… Bé, s’ha anat creant un entorn que ens permet d’assajar a prop de casa. A més, allà al costat hi ha el MUTTE, al Convent de Pontós, que també és un motor important de música, poesia… Hòstia, allà dalt passen coses molt ben parides i viuen la música, el teatre i la poesia d’una manera molt guapa. És una manera de fer cultura amb la qual em sento molt còmode, més que no pas la que feia aquí a Barcelona. Venir-hi de tant en tant m’agrada, però em sento més còmode de l’altra manera.

—Té a veure amb el fet de voler treure una mica de pes del cognom Madaula?
—No especialment. Amb en Ramon hem treballat junts i ens estimem i admirem molt. Actoralment, em sembla que tenim maneres de treballar bastant semblants. Després, en l’àmbit polític i vital diferim molt, i ens hem discutit molt per aquestes coses, però ens tenim respecte i ens admirem.

—A part de les xarxes que comentàveu abans, hi ha alguna cosa més que visqueu com una contradicció, dins l’ofici?
—Vaig tenir una època de crisi amb el teatre. No m’agradava estar-me tot el dia a Barcelona, tancat en una sala fosca… Vaig plantejar-me de deixar-ho. Ara he trobat la manera: fer-ho amb la cooperativa, fora de Barcelona i dels teatres, i intento combinar-ho amb altres coses. Per exemple, per a les gravacions, marxes tres setmanes, però de seguida tornes. I pel que fa al teatre, si puc, intento fer només una temporada l’any a Barcelona, perquè entre assaigs i funcions són tres o quatre mesos.

—Per tant, a l’hora de triar un projecte, què prioritzeu?
—Depèn molt del moment. Tinc la capacitat de viure amb molt pocs diners, i això em dóna força llibertat. Ara, els moments en què vaig molt escurat, m’agafo al que em donin. Si he de vendre’m amb coses, prefereixo que sigui en l’audiovisual, perquè amb menys temps et paguen més. Amb teatre m’hi miro més. Ara fa poc vam fer Anatomia d’un suïcidi amb la Glòria Balañà, i ens vam entendre molt bé amb l’equip. Així, sí. Però el que prioritzo són els meus projectes, perquè puc treballar amb gent que em ve de gust.

—Amb què us ho passeu més bé?
—A veure, és que si pogués, no treballaria, encara que després m’embolico amb cinquanta mil coses: l’hort, reconstruir la casa, teatre, audiovisual… Però, al final, entre dormir, menjar, fer una migdiada, arreglar la casa, fer l’hort… Ja et passa el dia, eh?

—Alguna vegada heu comparat fer televisió amb fer unes cerveses amb els amics i fer teatre amb pujar una muntanya. Fer cinema, què seria?
—L’audiovisual en general és anar a fer birres, perquè és un pim-pam. I, en canvi, el teatre és com pujar una muntanya, perquè amb segons quin equip hi vagis i segons quina muntanya pugis, ho passes més o menys bé. És més intens.

—En quin moment hi ha aquest viratge de treballar pels altres a voler treballar per un mateix?
—Va ser progressiu. Al sector hi ha coses molt maques, però també n’hi ha d’altres que carreguen. A més, el fet de sortir cada dia a la televisió… No era tant per la feina en si, que era amb un molt bon horari i un equip molt bonic, sinó perquè llavors te n’anaves amb els amics a la Patum i tothom et parava. Això no em motiva. Progressivament, vaig anar veient que hi havia coses que no m’encaixaven. El punt d’inflexió va ser quan em vaig comprar una furgoneta i me’n vaig a anar a fer el hippie, a viatjar. Després, a més, va venir el càncer [li van diagnosticar un limfoma de Hodgkin quan tenia vint-i-set anys] i, evidentment, em va fer replantejar coses. Els primers anys anava de bòlit: gravava els matins a la televisió, a la tarda anava a l’Institut del Teatre, feia obres amb la meva companyia i amb les que em contractaven… Em vaig cremar. La família i els amics pressionaven. Deien: “Home, ets a la televisió, què més vols?”, però jo no ho acabava de veure, alguna cosa fallava.

—És cert, doncs, això que quan passes per un procés en què la mort pot ser una realitat, et canvia la perspectiva de viure les coses…
—Sí, t’ajuda o t’acaba de donar una empenteta més. Et posa les piles. A mi em va servir, a més, per dir que no, que és una cosa que sempre m’ha costat d’aprendre. El càncer va ser l’excusa perfecta per a dir que no a coses, i això em va fer sentir molt bé. Llavors pensava: “I per què no dir que no sense el càncer com a para-xocs?”. La part de l’autoconeixement és una de les feines més importants a fer. Aprendre com funcionem, perquè així vas trobant el teu lloc i pots aportar moltes més coses al teu voltant. Un cop comences el procés d’observar-te ja no hi ha marxa enrere, perquè veus coses de tu que et grinyolen, agafes consciència de les coses… A mi m’ha servit. Estic més tranquil ara que fa uns anys. Bé, potser l’edat també hi fa [riu].

—Ara el càncer ja està totalment controlat, oi? Vull dir que no hi ha hagut pas cap recaiguda ni res…
—Sí, ara ja fa quasi deu anys i ja només em fan controls un cop l’any.

—La genètica hi va tenir res a veure?
—Hi ha molts factors, però sí, a la meva família hi ha hagut molts càncers. La meva mare va morir de càncer d’ovaris, la meva àvia també… Un avi també va tenir càncer, cosines de la meva mare… N’hi ha hagut bastants, sí.

—Parlem de Mario. De teatre i televisió n’heu fet moltíssim, però de cinema no tant…
—No! I m’agrada, trobo que és interessant. Em ve de gust, el cinema. A més, crec que en el fons estic més a favor del cinema que de les sèries, que sembla que estiguin pensades per anar fent capítols per a entretenir i ja està. Una pel·lícula, en canvi, acaba essent una cosa més rodona. Mario ha estat molt bonic. A més, m’agrada la pel·lícula perquè és molt imperfecta, és molt rara: rius molt, però alhora hi ha coses que dius: “Hòstia!”.

—Us van trucar directament per protagonitzar-la, o vau passar un càsting?
—Vaig fer un càsting. Va anar molt bé i em van dir que sí. Mentre que en teatre decideixo més, amb l’audiovisual em passa que dic força que sí a tot, perquè és el que ara mateix sosté la balança. Hauria de ser una cosa que em grinyolés molt per a dir que no.

—Un dels temes de què parla el film són les formes imposades que tenim de relacionar-nos. Sembla més important allò que aparentem, que volem fer creure als altres que som, que no pas què som realment…
—Hi ha de tot, suposo. El cas d’en Mario és un cas molt extrem, gairebé teatral. Amb gent propera potser és estrany comportar-se així, però en entorns més amplis passa molt. A més, a les xarxes, la gent ensenya el que vol i és molt fàcil que hi hagi dues realitats alhora. A la pel·lícula, al principi és en Mario, el mentider, però si t’hi fixes també van sortint coses dels altres. Jo, el segon cop que vaig veure-la, vaig tenir clar que es tractava d’una història de maltractament d’en Mario cap a l’Antònia.

—És difícil de detectar-ho, perquè és un joc molt psicològic.
—Molta gent no se n’adona i surt del cinema contenta! Aquest matí, n’hem fet una projecció i un senyor n’ha sortit amb un somriure i de molt bon rotllo. D’acord que hi ha moments que rius, però uf… En Mario va jugant amb aquest reforç intermitent, “ara hi sóc, ara no hi sóc”… És complicat.

—En un moment del film, quan els amics i els familiars s’adonen que la vida d’en Mario té certes contradiccions, l’acusen d’una cosa molt forta sense estar-ne segurs, sense tenir-ne proves. Creieu que és una mica com funciona la cultura de la cancel·lació actualment?
—Sí, perquè som en un moment de molta dualitat: o ets culpable o ets innocent; o ets bo o ets dolent; o llum o foscor; els d’aquí o els de fora… Hauríem d’aconseguir trencar amb això. I això no vol dir ser neutre, eh? S’han de fer coses contundentment, però és molt diferent fer-ho des de la ràbia que fer-ho des de l’amor i la comprensió. Algú que fa una cosa malament és algú que potser té falta d’empatia o té una consciència molt petita, però s’ha d’intentar d’entendre què hi ha al darrere. Fa milers d’anys que diem que s’ha de matar els dolents, com si no hi hagués unes altres opcions. Som en un moment en què demanem que es facin les coses amb contundència, però, alhora, és molt fàcil entrar en la violència.

—…
—Crec que és el que passa amb el feminisme: o ho ets o no ho ets. Bé, potser encara som en el procés d’entendre que és tot el sistema, que és masclista, i que no podem quedar-nos en la dualitat de ser masclista o no ser-ho. Entrar en la lògica de “salvats” o “no salvats” és molt perillós. A veure, que jo també hi ha dies que tinc ganes d’agafar el matxet i començar a tallar collons, perquè costa molt de trobar el punt intermedi entre engegar-ho tot a la merda o intentar gestionar-ho. Ara, si hem de pecar, prefereixo que pequem pel costat de la cancel·lació que no pas no fer res. Realment, seria una massacre. Tant de bo anem cap a un lloc amb contundència, però d’anar aprenent a gestionar les coses i no quedar-nos només amb titulars.

—Sou dels qui penseu que, en el fons, tothom és bo.
—És clar, però el nivell de consciència és molt baix. La gent només vetlla per ella mateixa, o per la seva classe social, o pel seu país, o per… A mesura que entens que tots som una mateixa cosa, tot funciona millor.