Jaume Clotet: “Els catalans érem un poble tremendament agressiu”

L’escriptor i periodista Jaume Clotet (Barcelona, 1974) acaba de publicar La calavera de l’apòstol (Columna), la segona part de la novel·la La Germandat de l’Àngel Caigut, que va guanyar el premi Josep Pla. El monjo de Montserrat Bernat Balaguer i la mossa d’esquadra Berta Bosch s’endinsen en una nova investigació sobre un misteriós robatori a Sant Pere de Rodes, que desvela la desaparició d’unes restes arqueològiques de valor incalculable. Clotet ha tornat a escriure un llibre absolutament autocentrat, que no solament dibuixa una Catalunya que és un país normal, amb referents pròxims i genuïns, sinó que també recupera tota una tradició de misteris nostrats que són lluny del coneixement general. Parlem amb ell sobre el llibre, i en bona part també sobre com som els catalans i sobre què n’hem fet, de la nostra mitologia.

—És difícil de fer la segona part d’una novel·la que ha estat reeixida i guardonada?
—Ha estat més fàcil que fer el primer llibre, que el presentava a un premi i ho vivia gairebé en secret. No sabia si funcionaria, era un gènere molt desconegut per a mi, una aventura. Ara ja sé què ha agradat i què no i la segona paella sempre surt millor que la primera!

—Deu implicar certa pressió, però.
—Si el primer ha funcionat i ha guanyat un premi, és veritat que el segon ha d’estar a l’altura. Potser és un punt vanitós, però m’agrada més el segon que el primer. I estic en ple repte de fer el tercer.

—Hi volíeu abocar res diferent?
—La cultura catalana és un punt elitista, introspectiva, autocrítica, molt seriosa. I ha de ser com totes les del món: tenir entreteniment i evasió perquè la gent s’ho passi bé. Aquesta mena de productes i gèneres similars no es feien prou. En el fons consumim de tot, i si no ho trobem en català ho consumirem d’autors de fora. Aquest és un llibre d’evasió i entreteniment, i si no t’agrada l’has de deixar. A vegades els catalans som molt de “Si començo un llibre, l’he d’acabar”, i no hi ha cap obligació. El llibre té diferents capes de lectura i s’hi poden aprendre coses. Hi ha molta història i llegendes, que s’expliquen poc, en la cultura catalana. Negligim el món llegendari, mític, místic…

—El monestir de Sant Pere de Rodes és central. Parleu de tres bíblies que l’abat Oliba va encarregar i també hi apareixen unes relíquies misterioses. D’on surt, aquesta història?
—Està documentat que a Ripoll es van fer tres bíblies d’un altíssim valor artístic. Una s’ha perdut, l’altra és a París i l’altra a Roma. I hi ha un moment determinat en la història que un papa trasllada a diferents llocs relíquies, entre les quals, la sang de Crist i la calavera d’un apòstol, i això no torna mai a Roma. A partir d’aquests fets reals, parlo d’una bíblia que té un poder extraordinari, amb una part escrita amb la sang de Crist. Sant Pere de Rodes és situat en línia recta entre Santiago de Compostel·la i Roma i era una església amb la mateixa planta que la basílica de Sant Pere del Vaticà originària. Depenia del Papa directament i tenia un paper molt important a l’edat mitjana. Arran de tants conflictes a Catalunya, es va incendiar i els monjos van marxar-ne, i, de fet, és allà on van robar la Bíblia de Sant Pere.

—No aprofitem prou aquestes històries i llegendes pròpies?
—No, i si els catalans no expliquem aquestes històries no les explicarà ningú. Tot això és documentat, però no se sap, potser és en llibres massa acadèmics i traslladar-ho a la ficció ajuda a fer valer la nostra història i mitologia. També és documentat que a Catalunya hi ha trenta portes de l’infern. Quin poble o comarca no té un barranc de l’infern, un penya-segat del diable…? A la novel·la surt Sant Pere de Lavern. La dita diu “Sant Pere de Lavern, primer esglaó cap a l’infern”.

—A la novel·la també hi surt l’orde de Sant Llàtzer, un orde militar que apareix com una societat secreta. Per què ens fascinen tant?
—Era un orde militar religiós de monjos guerrers que havien sobreviscut a la lepra i posaven aquella segona vida al servei de Déu. Quan m’imagino com serien –deformats, amb amputacions o seqüeles a la pell– ho trobo fascinant. Sobre les societats secretes, n’hi ha –com els maçons– que existeixen i estan legalitzades. Uns altres ordes s’han reconvertit, com el de Malta. Aquestes organitzacions han existit durant segles, però el món actual les ha matades. És com la mitologia, la fantasia, la màgia, les bruixes… Tenim una societat amb molt poc espai per al misteri, i això em fa molta pena. Tot és molt evident. Abans d’anar a un lloc ja sabem com és perquè hem fet un Google… Però tenir espais que no controles, en mans de l’atzar, està bé.

—No sou creient, però teniu molt d’interès per les qüestions religioses, místiques o llegendàries.
—Em fascina pensar que tot això va existir o podria existir. Hi ha un mossèn que m’ha ajudat a fer la novel·la i, com molts altres, creu en el diable. De fet, avui a l’arquebisbat de Barcelona es fan exorcismes. L’Església catòlica té persones que fan exorcismes arreu. El diable existeix? Vull pensar i crec que no, però hi ha molta gent que creu que sí. Quina és la veritat? Crec que no existeix, però vés a saber… I com això, tantes coses. Quan treballava a la Generalitat, a Palau teníem una mena d’urna amb relíquies de sant Jordi, uns quants ossos. No és normal que en una institució pública hi siguin…

—A l’edat mitjana les relíquies eren molt cercades.
—I els atribuïen poders. Els catalans van enviar una delegació a Armènia a buscar el famós braç incorrupte de santa Tecla i el van portar aquí a canvi de centenars de formatges i cavalls. Tot això –com les creences en els molts éssers mitològics catalans que hi ha, com follets o minairons– s’ha perdut o forma part del folklore. Sepultem segles d’aquesta altra mena de pensament, i això ens fa la vida més avorrida.

—D’alguna manera no s’ha omplert el buit de la mort de Déu?
—És que abans el món s’explicava més bé. Les malalties mentals dels joves s’han multiplicat. Què ha passat? Hi ha gent que no troba referents, explicacions o justificacions, i va molt perduda. Potser abans el món era més senzill, però tot estava més explicat. No només pel vessant religiós, sinó també el de la mitologia, les llegendes o els contes. La majoria dels contes infantils que ens explicaven són terrorífics, però tots tenien una part de moralitat i de comportament. Tot això s’ha perdut, capgiren els contes perquè tot sigui més fàcil. Ara ja no és sant Jordi, és santa Jordina, el drac no és dolent, és bo… Tornem a l’arrel de les coses, perquè tot tenia un sentit.

—En la vostra novel·la, Satanàs és empresonat a Montserrat. No es pot eliminar el mal del món, però es pot contenir?
—Sí. Tots tenim una part maligna, la gràcia és contenir-la. La vida és fer allò que és correcte, amb la llibertat de poder-ho fer sabent que és correcte. És més important la llibertat de fer el bé i el mal que el bé i el mal en si mateixos. Amb el mossèn que m’ha ajudat sempre comentem: “Déu et tira a la terra i et recull al final, quan et mors. El que fas tu enmig és feina teva.” De fet, al final et jutjaran. Si estiguessis programat per fer el bé o el mal, jutjar-te no tindria gens de sentit. I la integritat és fer el bé també quan no et mira ningú…

—També apareix un dilema interessant sobre si podem jugar a ser Déu o no. Què hi diríeu?
—Com que en el primer llibre Satanàs és capturat, “els bons”, la germandat de l’Àngel Caigut, es plantegen més d’una vegada si podrien matar-lo. A banda que no saben com fer-ho, el dilema és si ho haurien de fer o no; al cap i a la fi, és jugar a ser Déu. Si Déu no mata Satanàs, els homes han de fer-ho? Si es mor Satanàs l’equilibri del món es trenca. La gràcia del món és que hi ha el bé i el mal. Tu no pots fer el bé si no saps que hi ha el mal i viceversa. És un dilema del dia a dia. Juguem a ser Déu constantment, amb gestacions en laboratoris o amb l’alteració del clima, per exemple.

—Una novel·la sobre misteris religiosos ambientada a Catalunya no podia no passar a Montserrat, suposo.
—Passa a la Catalunya actual perquè sóc català. Hi ha molts monestirs, però Montserrat és el més conegut i simbòlic. Gairebé tothom ha entrat al monestir de Montserrat o ha agafat el cremallera, i crec aquestes referències concretes, físiques, que els catalans podem reconèixer, ens ajuden. Si passés a Tòquio al segle XVIII, costaria deu vegades més fer-ho tan visual, i he d’anar visualitzant allò que escric.

—Hi ha també la qüestió de la catalanitat que envolta Montserrat.
—El llibre explica un país que és el que m’agradaria o com jo el visc. No m’he plantejat si és independent, sinó simplement una Catalunya com m’agradaria que fos, on la policia són els Mossos, on la ràdio sona en català, on la gent parla català, on no hi ha una barrera mental amb Catalunya Nord… Sense entrar en política, em surt un país normal, desacomplexat. A molta gent li crida l’atenció que el llibre el protagonitzin un monjo de Montserrat i una mossa d’esquadra. Si ha de sortir un monjo, serà de Montserrat. I si ha de sortir una policia, dels Mossos. No estem acostumats a coses que són molt òbvies. L’estàtua de Colom no és de Colom, és de l’almirall Roger de Llúria. Com que jo la canviaria, ho faig. I és versemblant, no estrambòtic.

—En un moment del llibre es diu que els catalans som ferrenys. Per què?
—Els catalans no érem com som, érem un poble tremendament agressiu. Hi ha documents, guies de viatge del segle XVII-XVIII, en què es diu als viatgers que vagin amb compte, que els catalans van armats, que tots tenen almenys un punyal, si no una pistola, i que les bromes no se les prenen bé. Teníem fama de ser un poble complicat i el bandolerisme va durar segles. Érem un poble ferreny, bel·licós, guerrejàvem constantment contra tothom i contra nosaltres mateixos. No cal mirar gaire enrere, durant la guerra civil érem un poble bel·licós.

—Què ha passat perquè ara anem més aviat amb el lliri a la mà?
—És la teoria de la microtesticularitat de mossèn Ballarín. Els catalans érem un poble ferotge i agressiu, però generació rere generació hem anat fent i perdent la guerra. Cada vegada que hem perdut un conflicte, aquest 5-10% de la població que era davant de tot, ha anat o a l’exili, o a la presó, o ha estat afusellada. Era la gent més abrandada. Qui es quedava a casa? Els catalans que deien, no t’hi fiquis, que acabaràs malament. A cada generació hem anat perdent els sectors més abrandats i ha anat quedant la microtesticularitat. Per què no hem desaparegut? Perquè ens ha entrat gent de fora, des del segle XV, amb els occitans. I aquests no són els de la microtesticularitat d’allà. Una persona que ve en barca o que ve de Romania o de l’Amèrica Llatina a treballar és dels millors d’allà: s’arrisca i ve a prosperar.