Isabella Hammad: “El sionisme es va morint perquè comença a presentar esquerdes”

Aquests dies Isabella Hammad, autora anglopalestina, ha estat a Barcelona per presentar el nou llibre Entra l’Esperit, publicat en català per Més Llibres. Aprofitant la visita, l’entrevistem al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), on ha participat en conferències del Kosmopolis, el festival de literatura amplificada.

De mirada fixa i posat contundent, Hammad desgrana els temes de què tracta el llibre, protagonitzat per Sonia Nassir, una actriu també anglopalestina que viatja de Londres a Haifa per visitar la seva germana gran, la Haneen, professora d’universitat a Tel-Aviv. En arribar-hi, es troba que el seu vincle amb Palestina s’ha esquerdat: hi té les arrels, però tot li és aliè. Quan coneix la Mariam, que dirigeix una representació de Hamlet a Cisjordània, vol participar-hi. Això li servirà de desvetllament polític i descobrirà que ser actriu, a més d’una professió, també pot ser un acte de resistència.

En aquesta entrevista, Hammad explica molt bé aquesta qüestió: actualment –i a conseqüència de l’ocupació i la divisió del territori–, la cultura és l’únic aglutinador de la comunitat palestina. Amb aquesta realitat i malgrat les diferències entre ells, com es relacionen els palestins?

—En una entrevista recent vau dir que parlar del llibre ara, arran de les traduccions que se’n fan, us incomoda. Per què?
—El vaig començar a escriure el 2017, que és l’any en què també situo la història. La realitat ara a Palestina és molt diferent, tot i que hi ha certes coses que es mantenen. Aquests darrers mesos m’ha resultat difícil fer-ne promoció, però estic bé.

—Us vau fer conèixer al gran públic amb The Parisian. Encara que Entra l’Esperit sigui una història diferent, torna a ser un diàleg amb Palestina i la seva història. Ho concebeu com una mena de díptic?
—Diria que no. Feia temps que tenia aquesta novel·la al cap. Veia clar que volia escriure sobre teatre i sobre la Palestina contemporània. Evidentment, hi ha una certa continuïtat, perquè són temes que m’interessen, però crec que és el lector qui ha de decidir si els llibres parlen els uns amb els altres.

—Ens presenteu la Sonia, una actriu anglopalestina que viatja de Londres a Haifa per visitar la seva germana, i acaba quedant-s’hi més temps que no preveia per representar Hamlet a Cisjordània. Per a la Sonia, tot aquest viatge és un treball personal de reconciliació amb el seu passat familiar. És possible d’arribar a aquesta reconciliació amb un present que li és totalment aliè?
—Cal recordar que més de la meitat dels palestins viuen fora de Palestina. La realitat palestina es viu en circumstàncies molt diferents: hi ha els qui hi viuen, els qui han nascut i crescut en un camp de refugiats al Líban, els qui no hi han anat mai… Però això no vol dir que no siguin palestins. Justament volia parlar d’aquesta realitat fraccionada que presenta tantes dificultats. Moltes vegades, els palestins de Palestina se’n riuen dels que viuen als Estats Units i parlen àrab amb accent americà, però continuen essent palestins encara que visquin fora del territori! Els palestins parlen i escriuen en idiomes diferents, però tots estan units per una mateixa causa: la lluita per Palestina. La novel·la cerca això, en certa manera: malgrat les diferències, com es relacionen o es deixen de relacionar els palestins?

—La divisió territorial no ha diluït el sentiment de col·lectivitat ni pertinença a Palestina?
—No, la lluita continua. No és una causa tancada. Malgrat la gran pèrdua de vides i de territori, el sionisme no guanya. Fins i tot diria que es va morint, perquè comença a presentar esquerdes. El sionisme és molt violent, però la causa palestina no està perduda. En un moment de genocidi explícit, en què tants i tants palestins són massacrats, és una ironia dolorosa que hi hagi tanta solidaritat amb Palestina arreu del món.

—Què en penseu que uns quants països europeus hagin reconegut l’estat de Palestina com a mostra de suport?
—Crec que és molt superficial. Hem vist aquest parany una vegada i una altra. És equiparar la llibertat palestina amb la condició d’estat. En els Acords d’Oslo es reconeix l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) com a representant legítim del poble palestí per a donar-los una mena d’estat fals. Això no és l’alliberament dels palestins! Els països occidentals reconeixen l’estat palestí per evitar allò que seria una veritable palanca contra Israel: un embargament d’armes. Dit això: si aquest procés de reconeixement conduís a un procés diplomàtic que sancionés de veritat Israel, llavors sí que seria beneficiós. Això de reconèixer l’estat de Palestina i prou ho fan per calmar la població indignada. És una manera de dir que són al costat bo de la història sense necessitat de pressionar un estat que comet un genocidi.

—Entra l’Esperit és una història que ens mostra la realitat palestina més enllà de la dualitat entre Cisjordània i Gaza. Per exemple, les protagonistes són “48ers”, perquè viuen a l’anomenada zona 48. Per què vau decidir centrar-vos en aquesta experiència i aquesta realitat concretes?
—Justament volia explorar de quina manera ens barregem els palestins els uns amb els altres. Per tant, volia escriure una novel·la que abastés la geografia de la Palestina històrica en tota la seva diversitat, que també inclou Haifa, Acre, Jerusalem, Betlem, Ramal·lah… Són indrets molt diferents amb experiències molt diferents. Cisjordània, per exemple, també és dividida en les zones A, B i C, i és molt difícil d’anar de l’una a l’altra. Sembla que fins i tot ara hi ha hagut confinaments en algunes àrees durant el genocidi. Això crea una hiperlocalització de l’experiència a Palestina. És un intent voluntari i constant de fraccionar l’essència de la col·lectivitat palestina. Però, malgrat això, els palestins continuen volent bressolant-se els uns als altres. Per exemple, una mostra increïble d’esperit col·lectiu va ser el 2021, durant les protestes a Xeik Jarrah, a Jerusalem Est, en què els colons provaven d’expulsar palestins de casa seva dient que aquells territoris pertanyien als jueus. A tot arreu, fins i tot també al territori 48, els palestins es van aixecar per a protestar. Va ser increïble perquè era col·lectiu i coordinat, cosa que fa recordar que és possible de superar aquesta divisió intencionada.

—El fet que hi hagi palestins amb més privilegis que uns altres pel simple fet de tenir passaport israelià, com els de la zona 48, fa que hi hagi un cert recel o competitivitat entre palestins?
—Els palestins del territori 48 van sobreviure a la neteja ètnica del 1948, però, històricament, sempre hi ha hagut una certa suspicàcia cap a ells. Parlen hebreu i, a vegades, han estat considerats col·laboracionistes. Els qüestionaven que haguessin sobreviscut quan la resta eren desplaçats a un camp de refugiats. Per tant, hi ha hagut un aïllament històric d’aquests palestins, perquè vivien aïllats de la resta del món àrab. Va ser més endavant, quan Mahmud Darwix i més poetes del territori 48 van tenir accés finalment a una audiència àrab més àmplia, que la percepció va canviar. És complex. Fins i tot diria que senten una certa culpa de tenir més privilegis. Alhora, com que tenen més llibertat, també tenen més deures. Són subjectes a violències, no són immunes pel fet de tenir passaport israelià. Són palestins.

—Distingeixen entre nacionalitat i ciutadania, doncs?
—Israel és l’únic país al món que distingeix entre la nacionalitat i la ciutadania i, a més, estableix una jerarquia entre les nacionalitats. Tanmateix, el fet interessant és que els joves es relacionen molt els uns amb els altres. Hi ha molts palestins del 48 que van a Cisjordània i que estableixen relacions entre territoris i entre aquestes fronteres fictícies. Totes aquestes complexitats em semblen interessantíssimes.

—Parlem de l’obra de teatre que prepara la Sonia: Hamlet. En certa manera, és com si l’esperit del rei Hamlet demanés als intèrprets que continuessin lluitant per Palestina. Per què aquesta obra de Shakespeare funciona com a metàfora del genocidi a Palestina? Com ho arribeu a relacionar?
—Quan vaig pensar que volia incloure-hi un Shakespeare, primer vaig pensar en Macbeth, però després vaig descobrir la gran incidència que va tenir Hamlet en el món àrab, com a Egipte, per exemple. És un text molt polititzat que em servia per a explicar les nostres realitats. De fet, moltes obres de Shakespeare es poden adaptar a molts contexts diferents. Tant a Hamlet com a Macbeth hi ha un fantasma, per tant, havia de fer-lo sortir tant sí com no! Fora bromes: sempre m’ha agradat Hamlet, i trobo que Shakespeare és molt difícil. Quan estudiava a la universitat sempre treia molt males notes als treballs sobre Shakespeare! De manera que és una manera de venjar-me’n, també! [riu].

—Al món àrab, el “ser o no ser” es va traduir en plural: “serem o no serem”. És una diferència importantíssima que canvia radicalment el significat i la recepció del missatge.
—En àrab no hi ha infinitiu. No pots dir “ser o no ser”, per tant, es va traduir en “hauria de ser o no hauria de ser”. I Gamal Abdel Nasser el va utilitzar com a eslògan traduint-lo per “serem o no serem”. En el període de nacionalisme àrab, el “serem o no serem” va ser un eslògan per a la presa de consciència de la nació àrab en l’escenari mundial com a actor històric, una mena de naixement de la subjectivitat històrica. Així, doncs, l’obra, que és una obra d’interioritat, acaba tenint una lectura i ressonància col·lectiva. En la versió que jo vaig utilitzar per al llibre, el monòleg de “ser o no ser” fa servir aquest “serem o no serem”.

—Ara mateix, el camp cultural és l’únic on poden trobar-se les diverses geografies palestines?
—Absolutament. La música, la gastronomia, la literatura… Són diferents maneres de buscar i expressar la col·lectivitat palestina. La cultura és un dels aglutinants dels palestins.

—I quina importància creieu que té en la lluita i la resistència política?
—Crec que és molt important, precisament per això de crear un sentit de col·lectivitat, per accedir a aquelles parts del teu cos i la teva ment que no són cerebrals. Crec que la música és molt important, fins i tot la dansa. Són coses que et permeten expressar i de sentir alegria. També penso que la qüestió de la representació és crucial, però procuro tenir-ne molta cura.

—Què voleu dir?
—No sé si és una qüestió occidental en general, però sí que passa sobretot als Estats Units. Allà tenen una certa obsessió per la sobrerepresentació, que és una manera d’evitar de representar la realitat material. Ho vam veure amb el moviment Black Lives Matter. De sobte, es volia representar l’experiència negra a Hollywood, a la televisió, a la literatura… Però, en canvi, no s’abordava el tema de la brutalitat policíaca. Així i tot, és molt important i crec que és molt necessari que les persones se sentin representades, que no se sentin soles.

—El viatge a Palestina acaba essent una mena de desvetllament polític per a la Sonia, però tampoc no acaba de trobar una identitat concreta…
—Ella és palestina, però ho nega. No crec que tingui tant a veure amb guanyar una identitat o no, sinó que, en certa manera, l’acaba acceptant. Crec que la Sonia més aviat cerca un propòsit. Penso que en lloc de cercar una identitat solitària i individual, el fet important és trobar una comunitat. Alhora, tot el llibre tracta sobre el teatre i la performance, perquè volia parlar de les maneres que tenim de representar la identitat. Les identitats s’han de representar! Només hi són i s’expressen en relació amb les altres. Si no, no hi ha identitat.

—Per acabar: sou optimista respecte del futur de Palestina?
—No tinc una sensació d’optimisme, no. Però això no vol dir que no continuï lluitant. Crec que, algun dia, Palestina serà lliure.