Gonzalo Boye

L’advocat Gonzalo Boye (1965) acaba d’escriure una crònica del procés català, titulada Y ahí lo dejo (Roca Editorial) on explica en primera persona el procés d’internacionalització judicial de la causa catalana. L’advocat de Puigdemont i la resta de consellers explica de dins estant i amb ulls de jurista com va convertir-se en un dels advocats, la detenció de Puigdemont, la lluita contra les euroordres, la importància de Toni Comín, Meritxell Serret i Jaume Asens i també la d’haver passat ell mateix per la presó, a l’hora d’afrontar el cas. No fa servir gaires tecnicismes per acostar el dret als ciutadans i avisa que no pot explicar-ho tot. El cas és obert. Ahir Boye era a Barcelona i va rebre VilaWeb en un hotel de la ciutat.

Expliqueu al llibre que primer volíeu defensar els presos polítics al Tribunal Suprem, però ara creieu que millor que no. Per què primer sí i ara no?
—Primer ho volia perquè tècnicament és un judici molt interessant, i perquè hi havia tota una feina que s’ha fet fora, que s’havia d’abocar dins. Però en un moment determinat es va fer molt costerut, perquè no es va voler que jo hi fos. Hauria estat molt desagradable, de ser-hi així.

Qui no volia que fóssiu un dels advocats dins Tribunal Suprem?
—Primer l’estat, quan es va muntar una campanya en contra meu. Atemorint la gent. I a partir d’aleshores ja són decisions de cadascú. Gent que vol que el defensi i gent que no.

Expliqueu al llibre que al Tribunal Suprem les defenses no aprofiten la feina feta a Alemanya.
—Fins ara heu sentit que ningú hagi mencionat la sentència alemanya? Que ningú hagi demanat sobre aquesta sentència? Que ningú hagi demanat proves sobre aquella sentència? No s’ha fet. I a parer meu és fonamental. Serviria per a portar-ho a unes altres instàncies.

Defensa tècnica o defensa política? Dieu que el debat és un altre: defensa individual o defensa col·lectiva.
—Crec que els asseguts al banc dels acusats hi són per delegació. Pel fet de representar els ciutadans, que els van escollir. Ells van proposar un programa de govern, van ser elegits i compleixen un mandat popular. Per tant, ells compleixen un debat global. I la defensa ha de ser global. Aquí no es tracta de dir: aquest va fer més, aquest va fer menys, i aquest res. Es tracta de dir que aquí no ha passat res.

Aquesta defensa col·lectiva es fa en aquests moments?
—No ho crec.

Expliqueu que el Tribunal de Luxemburg de la UE pot intervenir abans de la sentència. I forçar el Tribunal Suprem a fer una sentència o una altra. Ho he entès bé?
—Sí. Hi ha l’article 267 del tractat de funcionament de la UE que regula la qüestió prejudicial. Si parlem d’un tribunal d’última instància, com és el cas, i alguna defensa ho proposa, el TJUE respondria abans de la sentència. Evidentment, aquesta pregunta ha de ser molt ajustada, correcta, meditada i ben formulada perquè la resposta s’hi ajustarà. Es pot partir d’una cosa essencial: la sentència alemanya diu que aquests fets no són delictius. I hi haurà una sentència espanyola que dirà que aquests fets sí que són delictius. La meva pregunta és: dins la UE i sense afectar un dret fundacional de la UE, la lliure circulació, un mateix fet pot ser delictiu i no ser delictiu? Això afectaria la lliure circulació de persones? Jo crec que sí. La gent podrà venir a Espanya a manifestar-se, a fer un referèndum, a reunir-se, a associar-se o no? A Alemanya es va dir que tot això s’havia de tolerar en democràtica, si és que es volia ser democràcia. I aquí?

El traça ningú, aquest camí?
—De moment, no ho he vist. Però imagino que els companys ho deuen tenir previst. Això s’ha de fer abans de la sentència, i al final del judici.

Dieu que Marchena és un dels homes més intel·ligents que coneixeu.
—Comencem malament si desqualifiquem algú només per discrepar-ne. Jo en discrepo, però no el desqualifico. I fer-ho és un error. Hi he tingut contacte en els cursos que feien al Col·legi d’Advocats. I em sembla una persona tremendament intel·ligent i un excel·lent jurista, de qui discrepo totalment.

Alguns fiscals van perduts, diu alguna gent.
—Sí. Alguns van perduts, però alguns altres saben perfectament què fan. Tenen una estratègia molt clara. No oblidem que avui ha declarat el tinent coronal Baena que rebia instruccions del fiscal en cap de l’Audiència espanyola el 2015. Instruccions d’investigar a Catalunya. 2015. Ni Puigdemont era president. Qui era el fiscal en cap de l’Audiència espanyola? Javier Zaragoza. El fiscal que tens allà assegut. I qui tenia al seu costat a l’Audiència espanyola? Consuelo Madrigal, la despistada que alguns diuen.

El judici, com va?
—El judici va molt bé per als seus interessos. Perquè hi ha una cosa que no veiem: que la realitat depèn des d’on es mira, i què es percep. Quan s’ha entrat a valorar i a discutir si va haver-hi passadís o no, si va haver-hi intimidació o no, tumult o no, al final arribem a una qüestió molt senzilla: tu quants dits veus? [i fa el senyal de la victòria]

Jo en veig dos.
—Doncs des d’on sóc, en veig cinc. Tothom ho veu del seu punt de vista.

L’advocat Melero triomfa a Catalunya.
—Melero ho fa molt bé, però amb una defensa de poc recorregut. I m’explico: els fets, al tribunal, tant se li’n donen. Ja ho ha dit alguna vegada, Marchena: els fets són públics i notoris. La sentència té un recorregut que passa pel TC i el Tribunal d’Estrasburg, tribunals que només revisen vulneracions de drets fonamentals i constitucionals. Si no els al·leguen al judici, com els pretén al·legar després? Melero demostra ser un gran advocat. Però per a tot allò que vindrà s’han d’al·legar drets fonamentals…

Confieu més en Estrasburg o en Luxemburg?
—Confio que farem una tenalla entre tots dos.

Al llibre confieu que veurem els presos polítics lliures.
—És clar. Jo em fico en les coses per guanyar.

Alguna vegada deveu haver perdut.
—Sí. Alguna he perdut. Sobretot he perdut a Espanya. I sobretot he guanyat a Europa.

A mi em costa de creure que Espanya en farà cas si Estrasburg diu: allibera’ls. Farà com si sentís ploure.
—No. Hi ha mecanisme de coerció. I Espanya no està preparada per a enfrontar-se a Europa. Ni preparada ni amb la intenció de mantenir un torcebraç. Crec que el càlcul que han fet al TS és que Estrasburg arribarà després del final del partit, a la pròrroga i la tanda de penals. I segurament nosaltres ja ens haurem jubilat. I ja no serem jutges. Doncs ja veurem si va així…

Me’ls imagino molts anys a la presó. Veig que vós, no.
—No me’ls hi imagino gaires. Però tampoc pocs. La sentència serà molt dura. I els presoners òbviament encara estaran anys a la presó.

N’hi estaran deu, quinze?
—No. Tants no. Crec que menys de cinc.

Menys de cinc?
—Sí. En una causa d’aquestes característiques Estrasburg en farà via.

Repassem noms. Toni Comín. Expliqueu que amb Toni Comín us truqueu… diàriament?
—Sí. En Toni és molt pesat [riu]. I en els moments cabdals, més d’una vegada el dia. I normalment cada dos per tres. També tinc molt bona relació amb la seva parella, i amb la seva filla. Una noia encantadora que ha sabut treure la millor part d’en Toni. I només té set anys! Amb Comín parlem molt. I mai a l’hora prevista. Impossible, en el seu cas. I també hem enregistrat moltes hores de converses. Moltes. I en sortirà un llibre. Seran les converses entre un polític i un jurista. Ell és un grandiós tocanassos i comença a preguntar, preguntar, preguntar, fins que ho entén.

Meritxell Serret. Atorgueu un paper central a la consellera Serret. Per què és tan important?
—Perquè és una persona que aporta sistemàtica. I en la nostra feina es necessita algú que ho ordeni tot. I té unes formes que esmicolen qualsevol resistència. Ho presenta des d’un punt de vista conciliador. Jo arribaria i fotria una puntada a la taula. I ella ho resol amb un cafè calmat. I sense deixar de ser executiva. Perquè és molt executiva. Ella, per exemple, ha coordinat tot l’equip de traductors. Quan van detenir Puigdemont necessitàvem traducció gairebé vint-i-quatre hores el dia.

Jesús Andújar.
—Va tenir un paper molt trist. El considerava amic meu. Dirigia els cursos d’advocats i va ser part de la gent que em va posar una querella. Hi ha hagut més casos. Però a mi només em dolen les traïcions dels amics. De gent amb qui hem celebrat aniversaris infantils i hem menjat a casa. Això fa mal.

Primer de tot, hi ha Espanya. Això us va dir.
—Sí. Això em va dir. I no hem tingut contacte mai més.

D’amics a Madrid, qui hi tenim els catalans?
—N’hi ha. Si no n’hi hagués cap, quin sentit tindria tot això? Gran part d’això que es fa agafa sentit si es porta la societat espanyola cap a una situació millor. Més democràtica. Ahir menjava amb polítics alemanys d’alt nivell. CDU. Partit de la Merkel. El partit germà del PP. I em deien: a nosaltres ens ha costat molt de netejar Alemanya de nazis. I la part més dura va ser a la fi dels cinquanta, quan vam veure que els nazis encara eren dins l’administració. I va caldre apartar-los. I una senyora de seixanta anys, afegia: no em van ensenyar mai història moderna alemanya. La passaven per alt. I el nazisme, tampoc. Jo surto de l’àpat i dic al meu interlocutor: ara vés i explica-ho a Pablo Casado.

I el judici servirà perquè això passi a Espanya?
—Ara, no. Però quan acabem, sí. Quan Europa ho recondueixi, sí.

Dins la presó, teniu una conversa amb Puigdemont. I li doneu consells, de pres polític a pres polític. Però no expliqueu quins.
—No puc. Ja ho dic al llibre: hi ha coses que no puc explicar perquè poden afectar unes altres persones. I crec que la història completa s’haurà d’explicar més endavant. Però amb Puigdemont, després de les qüestions professionals, vam tractar de les qüestions humanes. Què li diem, a la teva dona? Vols que et visitin les filles? Jo li vaig explicar quina havia estat la meva actitud respecte de les coses humanes. I això era important. Ningú no te n’ensenya, de ser pres.

Vós, per exemple, vau estar vuit anys a la presó, i no vau voler que les filles us visitessin.
—Són coses com aquestes, que li explico. I crec que és un moment important, tant per a ell com per a mi. Ja no érem advocat i client. Érem dos éssers humans.

Sense Jaume Asens no seríeu en aquest cas?
—Exacte. No hi seria. Jaume Asens és important perquè jo no coneixia ningú dels futurs perseguits i empresonats. Ni ells a mi. I és Jaume Asens que els diu: hi ha una persona a qui jo encomanaria la defensa si fos el meu cas.

Vau convèncer el govern de ser el seu advocat amb un document que es deia ‘Efecte dòmino’. Resum?
—És una estratègia jurídica per a resoldre un problema més enllà del judici. És convertir un cas concret en un litigi estratègic a favor de la democratització d’Espanya, i de la solució que Espanya té amb Catalunya. Preveiem la defensa de les euroordres. Ara ja anem per l’Efecte dòmino número 15. Els defensats han de saber a què s’han d’atenir si fan blanc o fan negre. Això explico. Toni Comín anomena  rescat allò que jo anomeno efecte dòmino. Tot allò que es fa fora, que acabi tornant a dins. En el sentit de treure els presoners i acabar el procés judicial segons què es faci fora.

—Jaume Asens us truca. I en mitja hora teniu l’estratègia pensada? Mitja hora vau necessitar per a escriure l’efecte dòmino número 1?
—Si tens les idees clares no necessites més romanços. I Jaume em diu una cosa clau: és un document per a polítics. No volia que cités sentències, sinó que plasmés què es podia fer i què faria jo.

Escena: Gonzalo Boye reuneix mig govern català, els seus defensats, i els diu: jo no sóc del CNI.
—Sí. Forçat per la campanya engegada per a tirar-me merda. Això ho feien córrer contra mi. Els vaig reunir tots a Brussel·les i els vaig dir: per cert, es diu que sóc del CNI. I no ho sóc. S’havia de posar damunt la taula. I tots van riure i, a la vegada, em van agrair que parlés d’un tema que a ells els havia arribat.

Expliqueu que a Edimburg no volíeu posar l’autodeterminació damunt la taula. I us van convèncer. Per què l’autodeterminació es pot jugar a Escòcia, i a l’estat espanyol no?
—La Reina d’Anglaterra també ha demanat perdó en alguns països per la colonització britànica. I a l’estat espanyol no.

Catalunya és una colònia?
—Jo crec que sí. És més complex, això. Però si som realistes hi ha dues menes de colonització. Hi ha colonitzacions entre estats. I colonitzacions dins els estats. On una majoria imposa els criteris i paràmetres a les minories. Com la minoria catalana, però també la basca. Aquest és un estat plurinacional on no es respecten els drets de les minories. Hi ha grans models en els quals s’ha plasmat què és la colonització intrastatal. Per exemple, l’URSS.

Explicar a Europa què és Espanya, va ser un objectiu important per les defenses a Europa. I dieu que la persecució política no se la creien, de primer.
—De primer, no. El tomb el fa fer Alemanya, quan diu: això no és sinó un exercici democràtic que tot país ha de tolerar, si vol continuar essent democràcia. Si els fets que jo qualifico de tan greus un país com Alemanya diu que no són delicte, la gent comença a fer soroll.

A les eleccions europees, s’hi presenta Puigdemont. Ja veig madrilenys votant Puigdemont.
—Estic segur que sí. El conec, i és un bon candidat. Passa que tinc el meu cor dividit. I a sobre he perdut el DNI a Brussel·les fa molt poc. Ja veurem si puc votar. Puigdemont el votaria, però tinc amics que també votaria per afinitat ideològica.

Esquerra Unida, he intuït al vostre Twitter.
—M’identifico molt amb els valors que ells representen, i crec que hi ha un punt en comú molt potent. El concepte de República. En política, i la vida, s’han de cercar els consensos més que els dissensos.

Catalunya serà independent?
—Catalunya té el dret de ser allò que vulgui ser. No imposat. Els dos models que s’hi acomoden són independència i confederació. Són els dos models jurídics que veig més clars. I tinguem en compte una cosa. Enguany s’ha fet molt per la independència a Madrid.

I una Espanya on mani Vox, la veieu possible?
—Lamentablement, me la imagino. I molts haurem de repensar on volem viure, si mana Vox, o un govern amb Vox. Serà una cosa tremendament perillosa per a la democràcia i per a molts que ens hem manifestat clarament a favor dels valors democràtics.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb