“Em vaig trobar ensorrada, destruïda, totalment aniquilada, però vaig ser capaç de reconstruir-me sobre un camp en ruïnes. Ningú no ens pot prohibir el dret de ser feliços.” La mirada patriarcal sobre la violència sexual dibuixa sempre aquella víctima perfecta que resta indefensa, irrecuperable, devastada per sempre després d’una violació. Gisèle Pelicot ha subvertit aquest relat davant el món i n’ha assenyalat la falsedat amb una fortalesa i una valentia extraordinàries.

No tan sols ho va fer durant el procés judicial, ho continua fent ara. Ha publicat Un himne a la vida (Ara Llibres) precisament per relatar en primera persona la seva història, perquè deixin d’explicar-la els altres. Conscient del ressò del seu cas, de la influència que ha tingut en més víctimes, atén amb paciència mitjans de tot el món, explica una vegada i una altra que no es penedeix en absolut d’haver-se exposat i recorda que els qui haurien de tenir vergonya, si de cas, són ells.

Parlem una estona amb ella i ens respon amb una serenitat i una elegància que també van arribar a ser qüestionades. “Com més assenyalaven la meva elegància, com dient que si fos una dona devastada no tindria esma per arreglar-me tant, més m’hi mirava jo”, diu al llibre. No cedir a aquests prejudicis, no tenir por d’ocupar l’espai, és també part del missatge.

Una força vital de la infantesa ençà

Per a entendre la força vital de Gisèle Pelicot cal entendre la seva infància, marcada per la mort de la mare quan tenia nou anys, però també per l’empenta que li va transmetre. “Al llibre volia descriure el recorregut d’unes quantes generacions”, ens explica. “Un recorregut complicat, amb malaltia, amb dol, amb l’alegria de viure, però també amb la resiliència. Això és el que em van transmetre, forma part del meu ADN. Repasso tota la vida, de la infantesa al judici, per poder explicar que vaig renéixer de les meves cendres i que avui m’autoritzo a ser feliç.” Va créixer en un entorn marcat per la tragèdia i d’alguna manera s’ha sentit encarregada d’apagar la “metxa de la desgràcia”, de tirar endavant malgrat tot, de ser el “soldadet de la felicitat” en una família on hi havia hagut morts prematures.

Tot això, i sobretot el càncer que va matar la seva mare, no és residual en aquesta història. En els deu anys en què el seu ex-marit, Dominique Pelicot, la va drogar perquè desenes d’homes la violessin, ella va tenir nombrosos símptomes físics, com ara pèrdues de memòria importants. Els metges menystenien la seva situació i ella no podia deixar de pensar que, tal com havia passat a la seva mare, tenia una malaltia molt greu que no eren capaços de diagnosticar-li, potser un tumor al cap. Era l’explicació que hi donava; qui podia ni tan sols pensar en la submissió química?

Però tot va començar a canviar el dia que el seu marit li va confessar, plorant, que havia enregistrat sota les faldilles d’unes noies al supermercat. No tenia cap més remei: havia estat enxampat per un vigilant i aviat descobririen tots els vídeos de les agressions. Ella el va perdonar, amb la condició que es fes visitar per un psicòleg i demanés perdó a les noies. Va interpretar-ho com un fet aïllat i ell, conscient d’un empresonament imminent, va intensificar les violacions, sabia que serien les últimes. Fins que un comissari li va mostrar la veritat, amb tota la cruesa. Primer unes fotos seves adormida, en què ella ni es reconeixia. Al cap d’un quant temps, també els vídeos. Tal com descriu al llibre: “Em va passar a mi, però no era jo. Aquella dona entre el son i la mort no era jo.”

El judici, obert

Com tants altres casos, aquest és marcat per una cadena de negligències i revictimitzacions. No són únicament uns metges que confonen símptomes de submissió química amb estrès; és també una policia que li va deixar la casa tota capgirada després de l’escorcoll i que no havia investigat el marit anys enrere, quan episodis com el del supermercat ja havien començat; és un pèrit que l’anomena “esclava del marit”; són uns periodistes que parlen d’una dona “violada dues-centes vegades”, gairebé com si fos un rècord; són les acusacions d’haver consentit, de formar part de la conxorxa. És tot un sistema que la torna a agredir. I, malgrat tot, va decidir d’obrir les portes del judici.

“La decisió no la vaig prendre immediatament, sinó al cap de quatre anys”, ens explica sobre aquest moment. “Quan passes una experiència com aquesta et sents aïllada i amb molta vergonya, però vaig anar recuperant la confiança en mi i vaig pensar que podia ser positiu obrir el judici al públic. No he sentit que m’hagués equivocat, al contrari. Vaig poder enfrontar-me a tots els acusats, a les seves mirades, al seu sarcasme. Van fer tant com van poder per desestabilitzar-me, no sols els acusats, sinó també els advocats. Però he de dir que no em vaig sentir sola en cap moment. Moltíssimes dones em donaven suport. Vaig rebre milers de cartes i la meva història va tenir un gran ressò, també un ressò en el patiment d’aquestes dones, i això em va donar molta força. Al principi solament havia de participar en el judici durant quinze dies, però quan vaig veure aquesta reacció i que el meu cas superava les fronteres de França, vaig sentir que tenia una responsabilitat envers elles. Elles eren allà per mi i jo hi seria per elles.”

Obrir les portes del judici implicava convertir allò que era personal en col·lectiu. Al principi Gisèle Pelicot veia clar que no volia que la dissecció del seu cos i la intimitat que acabaria essent aquell procés fos pública, però un dia es va adonar que allò no era tan sols cosa d’ella, de la seva història amb Dominique Pelicot. Hi havia una cinquantena d’homes encausats i no volia restar tota sola amb ells, ni literalment ni figuradament. Tenia la sensació que d’aquesta manera guanyarien. Per això va decidir d’exposar-los, de fer que la vergonya canviés de bàndol, una decisió que va sorprendre tothom i que va agafar defenses i acusats a contrapeu. Ara, la decisió d’obrir les portes implicava un sacrifici. Com que els vídeos de les violacions serien comentats als mitjans, calia que ella els veiés abans, cosa que s’havia resistit a fer durant anys.

Però el fet de tenir proves, unes proves inusuals en casos de violència sexual, va significar un avantatge judicial i també la va salvar d’un judici social que hauria pogut ser més gran, com viuen moltes víctimes sense tantes proves tan clares. “Aquests vídeos eren durs, però són allò que ens va permetre d’explicar-nos, que hi hagués proves de la veritat. Sense aquestes proves hauria estat més complicat de denunciar i sostenir el cas. Eren imatges d’homes que violaven una dona inconscient, i que la violaven conscientment. Sense els vídeos hauria estat considerada sospitosa o fins i tot exhibicionista, com si hi hagués donat el meu consentiment. Vaig veure les imatges abans del judici, durant el judici mirava fotografies de la mar o dels meus néts a la pantalla de l’ordinador.”

Tota mena d’homes

El cas Pelicot és paradigmàtic perquè evidencia que els agressors no són cap excepció monstruosa amb un perfil patològic concret. Gisèle Pelicot va ser violada per molts homes de totes les edats, orígens i oficis. Ella no vol que això s’entengui com un retret o com una sospita sistemàtica contra tots els homes, però sí com un problema col·lectiu, una manera d’entendre les dones a partir de la dominació que els agressors ni tan sols s’atrevien a dissimular. Un dels que va recórrer contra la sentència, de fet, va argumentar que ell no l’havia violada perquè no havia pas utilitzat la força, com si una dona completament adormida pogués consentir.

Igual que no hi ha un perfil d’agressor, tampoc no hi ha un perfil de víctima, i de fet Gisèle Pelicot descriu al llibre una sensació recurrent de no ser la víctima perfecta que la gent espera: d’haver reaccionat amb massa serenitat, de no estar prou destruïda, prou irada. Alhora, sempre amb la sospita a sobre: “com pot ser que no se n’adonés?”, “no pot ser que sigui innocent del tot”.

Contra aquesta incomprensió social, encara massa habitual, ens trasllada un missatge per a totes les víctimes: “És important que no s’aïllin, que puguin parlar i denunciar i que se sentin ben acompanyades. Al principi hi ha la part de la vergonya, jo també vaig tenir aquesta tendència a aïllar-me, però és important que agafin la paraula. Encara que no hi hagi un judici han de ser reconegudes i escoltades, és el començament del seu procés de reconstrucció. Jo vaig tenir la sort d’estar envoltada d’amics, de la meva família –encara que això va ser una mica complicat– i també de tenir el suport psicològic i psiquiàtric necessaris. No és que et proporcionin solucions, les has de trobar tu mateix, però t’ajuden a posar paraules a allò que has viscut.” De fet, vol deixar molt clar que no hauria pogut suportar el judici obert sense acompanyament. “Vaig estar acompanyada de psicòlegs, psiquiatres, advocats i l’associació de víctimes. Tot sol no ho pots fer.”

El dol d’un matrimoni de dècades

La qüestió de les dificultats familiars que esmenta Gisèle Pelicot tampoc no és menor. Quant al seu ex-marit, el llibre repassa, sense intenció de justificar-lo, la seva infància en una família conflictiva amb una mirada terrible sobre les dones: el pare de Pelicot maltractava la mare i abusava de la seva filla adoptiva, i Dominique havia explicat alguna vegada que potser va  ser agredit de petit per part d’uns altres homes. Res que pugui explicar totes les seves atrocitats: per què convivia feliçment amb la seva dona després d’haver-la violada la nit anterior; per què fins i tot l’acompanyava al metge com si no sabés perfectament què li passava; com podia dissimular quan ella li explicava que la cervesa o el vermut tenien un gust estrany; per què va poder agredir també la seva filla i el seu nét; per què va assassinar, presumptament, una noia dècades enrere, en un cas encara per resoldre. Una pila de preguntes que Gisèle Pelicot té intenció de fer-li un dia, cara a cara, a la presó.

Que ella necessiti comprendre, que no tingués una primera reacció de ràbia absoluta contra el seu marit, sovint no és fàcil d’interpretar. Els seus fills tampoc no ho acabaven d’entendre, i la relació amb ells en alguns moments ha estat complicada per això. Si ells van trencar tot d’una amb el pare, per a ella esborrar cinquanta anys de relació, de records, de moments aparentment bons, no era gens fàcil. “Partia el Dominique en dos de la mateixa manera que jo em dissociava del meu propi cos violat”, diu al llibre. “No era a ell a qui salvava, sinó a mi. I va ser així com vaig poder començar a fer un dol que la ira no permet fer.”

Aquesta incomprensió sobre Gisèle Pelicot és també la que han rebut moltes altres víctimes de violència masclista en la parella. Prejudicis com ara “com és que no se’n va adonar?” o “era una dona submisa” l’han turmentat i l’han feta sentir més culpable. Ella deixa ben clar que no era cap esclava del seu marit, que sempre li va posar límits a les propostes sexuals que no desitjava. De fet, ell al judici va reconèixer que havia volgut sotmetre una dona insubmisa. Ella va repassar amb culpa i incomprensió tots aquells moments de cinquanta anys de matrimoni que li podien donar pistes –algunes vegades, anys enrere, havia estat agressiu, per exemple–, però no va tenir la sensació que sempre hagués estat un botxí. Com en més casos, no era una violència fàcilment detectable per a la víctima.

Una nova vida

Un darrer detall que sovint sorprèn de la història és que Gisèle Pelicot ha trobat una altra parella, un home que l’acompanya en aquesta nova vida. No és tan sols una nova etapa per això, sinó també perquè continua el seu procés de víctima a supervivent; de dona en xoc, amb una veritat que li cau com una bomba, a exemple de lluita reconegut arreu. “Segurament em va ajudar molt la meva trajectòria vital, haver de passar, ja de jove, tràngols molt complicats”, ens acaba dient. “Però vaig trobar la força per a poder superar-ho. No va ser gens fàcil, però tots tenim recursos dins per a superar les adversitats.” “La mort ja m’ha pres prou coses”, diu al llibre, sobre aquest passat tràgic. Ara, com ha fet sempre, pren partit per la vida.