Gil Pratsobrerroca (Vic, Osona, 1997) va estudiar ciències polítiques i de l’administració a la Universitat Pompeu Fabra i un màster de sociologia, però la vida l’ha dut a dedicar-se a l’escriptura, la seva principal afició.

Tot va començar amb un guió que va escriure fa uns quatre anys, que TV3 va comprar i va poder dirigir. El resultat va ser la sèrie El teorema del mico. Posteriorment, va escriure guions per a El búnquer (Catalunya Ràdio) i ha escrit i dirigit la nova sèrie de 3Cat El creador d’influencers, protagonitzada per l’humorista Marc Sarrats.

Aquests projectes van donar-li l’empenta per a aventurar-se a escriure una primera novel·la que ell mateix defineix com a “caòtica i mal feta”, però que va quedar finalista del premi Ciutat de Tarragona, un dels més importants del sector. Així doncs, amb la dosi d’autoestima corresponent, va proposar de millorar la proposta i escriure una novel·la millor. El resultat ha estat El joc del silenci (La Campana), la primera novel·la que publica. Va sortir al setembre, però el boca-orella l’ha situat al capdamunt de les llistes dels llibres més venuts les darreres setmanes.

Es tracta d’un llibre de novel·la negra ben estructurat que enganxa el lector de principi a fi. Un bon debut literari que caldrà seguir ben de prop.

—Pratsobrerroca. No havia sentit mai aquest cognom! És típic d’Osona?
—Som molt pocs! Trenta-un a tot Catalunya. És un cognom de Tona, que és d’on és la meva família de part de pare. Al meu pare li diuen Pratso.

—Parlem del llibre. El joc del silenci ha estat una d’aquelles novetats editorials sorprenents perquè l’èxit de vendes ha estat progressiu. Es va publicar al setembre, però ara ja fa unes quantes setmanes que és un dels llibres de ficció en català més venuts.
—Sí, i ja anem per la cinquena edició! Però saps què passa? Com que no havia fet mai cap altre llibre, no puc comparar-ho. Sabia que era com tirar-me a la piscina. Potser només em llegirien els meus pares, però, en canvi, ja l’ha llegit molta gent! És anar-ho assumint de mica en mica. Com que és una cosa gradual, ho vas entenent, però no deixa de fer cert vertigen.

—És la primera novel·la que publiqueu, però no la primera que escriviu.
—Primer vaig escriure una novel·la que era molt caòtica, mal tramada i mal feta. Tot i això, la vaig presentar al premi Ciutat de Tarragona, un dels més importants de Catalunya, i va quedar finalista. Vaig pensar: “Bé, és una novel·la molt caòtica, però potser no està tan malament.” En aquell moment treballava amb Marc Sarrats. Ell acabava de publicar el seu llibre amb Penguin i vaig dir-li que tenia un mecanoscrit i que si podia ajudar-me a moure’l. Em va posar en contacte amb l’editorial, que no em va acceptar la primera novel·la, però em va permetre que en fes una altra de més ben feta. I mira.

—Vau passar d’una primera novel·la caòtica a aquesta que és tot el contrari: és ben estructurada i entrellaçada, els personatges queden ben definits…
—Sí, és el que vaig aprendre. Vaig estar un any, més o menys, fent tot un esquema previ i un trencaclosques. Tot havia de quadrar, perquè no pots fer trampes al lector. És important ser noble. És el que a mi m’agrada quan llegeixo novel·la negra: veure que l’escriptor no m’enganya.ç

—Treballeu de guionista. En quin moment us vau atrevir a fer novel·la?
—Feia temps que escrivia relats breus i contes per a adults que eren més reflexius i més literaris, però només eren un passatemps. Paral·lelament, vaig escriure el guió d’un fals documentari sobre una macroorgia que l’Ajuntament de Vic volia organitzar. El va acabar comprant TV3 i va convertir-se en El teorema del mico, la primera sèrie que vaig dirigir amb un col·lega. A partir d’aquí, ja vaig començar a treballar de guionista sense deixar de fer relats. De fet, al principi volia fer un recull de relats breus, però vaig pensar que m’havia d’atrevir amb la novel·la.

—Així i tot, vau estudiar sociologia i polítiques.
—Vaig triar polítiques perquè tenia un entorn molt polititzat al meu voltant. Gent molt combatent i molt militant. Però, sobretot, vaig decidir fer-ho perquè em va arribar a les mans 1984 de George Orwell. Em va agradar molt. Ara, vist amb perspectiva, m’adono que no és que me n’agradés la trama com a tal, sinó el discurs polític. En vaig gaudir molt, de la carrera, però la vida m’ha portat a treballar de la meva afició.

—A la feina apliqueu coses que vau aprendre a la carrera?
—Bé, la sociologia, aquesta visió holística de les societats i els comportaments agregats a persones, és la base de qualsevol literatura, de qualsevol llibre o de qualsevol expressió artística que vulgui retratar una societat humana. Per això crec que la sociologia és molt radical. Tothom hauria d’estudiar-la! És com l’ABC de les persones.

—Sou lector habitual de novel·la negra?
—Sí, és el gènere que més m’agrada. A vegades intento desconnectar-ne una mica per no llegir sempre el mateix, però sí, m’agrada molt. Sobretot m’agrada el tema dels ganxos que es van creant i els mecanismes que té el gènere per a mantenir el lector atrapat. El fet de voler mantenir-te en la lectura.

—Pensant en referents de novel·la negra, és fàcil pensar en noms com Joël Dicker, Jo Nesbø, Dolores Redondo… Però, a casa nostra, també en tenim de molt bons. Quins referents catalans teniu?
—Es diu que aquest llibre és d’un Joël Dicker català. És clar, Dicker m’ha anat molt bé per allò que et comentava dels ganxos psicològics. Alhora, hi ha una intenció de desvincular-m’hi. Per exemple, hi ha una mena de plans com si fossin de film de terror, com si veiessis l’escena. És aportació meva. Quant a autors catalans, és molt interessant el moment que vivim ara mateix en l’àmbit literari, perquè hi ha autors molt potents, i no sols en novel·la negra. Oriol Canals, Laia Vilaseca, Irene Solà, Magda Minguet, Tània Soler… Són autors molt bons i no deixa de ser estrany que, quan mires la llista dels més venuts, a dalt de tot sempre hi ha autors nord-americans hipermilionaris que han fet una novel·la sense sentiments i que tots comprem com rucs. Suposo que és el tema de la diglòssia i d’aquest sentiment d’inferioritat constant del català, que ens fa pensar que una cosa que s’ha produït aquí no és tan interessant com una que ve de fora. És un error. Si aquest Nadal la gent fa l’esforç de comprar una obra feta aquí, segur que veurà que és feta amb molt més sentiment i passió que no pas una cosa escrita per un home que publica el norantè llibre. Aquesta és la gran diferència.

—Ja que hi som: podríeu dir algun autor de novel·la negra de casa nostra que recomanaríeu per Nadal?
—No dormiràs, d’Oriol Canals. El recomano molt. Em va agradar moltíssim. Parla d’un crim que passa al Palau de la Música. A més, la Laia Vilaseca ha fet L’udol de l’aigua, una de les novetats d’aquest any. No l’he llegit, però és una autora que m’agrada molt. De la Laia vaig llegir-me L’illa del silenci i està molt bé. I llavors… Bé, Irene Solà és una opció segura. A casa nostra encara hi ha un reducte de persones que s’estima la literatura i que intenta fer coses que surten de dins. Amb la música també vivim un moment interessant: que Oques Grasses hagi omplert quatre estadis de Montjuïc és una molt bona notícia per a la llengua d’un país, però amb la literatura encara ens costa fer el clic de comprar coses d’aquí.

—Heu comentat l’interès pels girs per a captar i mantenir l’atenció del lector. No deu ser gens fàcil aconseguir-ho en un moment en què som incapaços de mirar un capítol d’una sèrie o un film, o llegir un llibre, sense mirar el mòbil cada cinc minuts…
—Saps què passa? Que sóc un lector normalet. És a dir, m’agrada llegir, però els reels d’Instagram i el TikTok també m’agraden molt [riu]. És un vici! Tenim un aparell que ens analitza el cervell a l’instant i que ens diu què ens agrada i què no. Llavors, és clar, El joc del silenci és un llibre fet per a lectors com jo, lectors normalets. Abans d’escriure el llibre hi havia la síndrome de l’impostor, però gràcies a això vaig demanar l’opinió de molts col·legues. En vaig rebre moltes opinions i em va anar molt bé per saber per quina fase passa el cervell en cada moment mentre la persona llegeix. Poder controlar el procés mental de la persona em va ajudar a mantenir la gent atrapada. Cal ser conscient que competeixo amb un mòbil pel percentatge de temps d’oci que té una persona. Ja pot ser bo!

—És un bon incentiu per a voler ser bon escriptor!
—Es tracta de tenir clar el desafiament en cada moment. De dir: “D’acord, aquestes són les regles del joc.” O t’ho treballes, o la gent no s’ho llegirà. Alhora, trobo interessant que les arts, no sols la literatura, es defensin de la invasió de TikTok i Instagram. És la nostra feina com a escriptors: defensar-nos-en i crear anticossos. Potser l’atenció de la gent és molt més baixa perquè hi ha una gamma d’ofertes d’oci enorme. O trobem la manera de destacar o la literatura s’acabarà. Trobar aquests ganxos és un bon símptoma, vol dir que aguantem i que la literatura no s’acabarà mai.

—És una novel·la que es podria classificar de country noir, però darrerament trobo que en tots els gèneres literaris es recorre a l’entorn rural com a escenari. Per què creieu que passa?
—L’entorn rural et permet que hi hagi escenes fosques, però, alhora, els entorns bonics ajuden a introduir-hi pausa, que la novel·la passi millor. A més, el llenguatge associat a aquest entorn natural també hi ajuda. Però sobretot és perquè, si situes la trama en un entorn petit, això facilita que puguis sospitar de tothom i poder aprofundir molt cada personatge. Com a mínim en el meu cas hi ha aquesta dualitat.

—Per anar acabant: una de les reflexions del llibre és fins a quin punt estem disposats a mentir o si cal explicar totes les veritats. Què us interessava d’aquest tema?
—Exacte. Quanta veritat som capaços d’aguantar? Realment ho hem de saber tot, de l’altre, o a vegades és millor no saber-ne certes coses? L’amor ho pot aguantar tot? El llibre va d’una parella amb uns secrets que, si s’haguessin dit d’entrada, no hauria passat res, però que a mesura que van sortint a la llum va saltant tot pels aires. També volia que, en certa manera, la gent hi empatitzés. Potser no tenim secrets tan grossos com els de la novel·la, però pot servir per a plantejar-se què fer. En Jan i la Carla són una parella que no s’expliquen res, tenen posada una façana de puresa, de gent perfecta que té clar què vol, com educar els fills, quin model de vida vol… Hòstia, que parlin! Aquesta façana és molt bonica per a Instagram, però per dins els passen coses grosses!