Gerardo Pisarello (San Miguel de Tucumán, Argentina, 1970), tinent de batlle durant el primer mandat d’Ada Colau i professor de dret constitucional, es presenta a les primàries per a ser el pròxim candidat de Barcelona en Comú a les eleccions de l’any vinent a l’Ajuntament de Barcelona. Té el suport del gruix de la direcció del partit –per exemple, de l’ex-batllessa Colau–, però encara haurà de superar un rival sorprenent, el comunicador Roberto Enríquez, conegut popularment per Bob Pop. La candidatura de Pisarello implica el seu retorn a la política municipal després de set anys de diputat a Madrid. En aquesta entrevista explica com veu el govern de Jaume Collboni, fa balanç i autocrítica dels anys de govern dels Comuns, i exposa la seva proposta.

—Quin balanç feu del mandat de Jaume Collboni, fins ara?
—Decebedor. És un govern immobilista, amb molt poca imaginació. En el millor dels casos, ha viscut de donar continuïtat a coses que havia fet Barcelona en Comú, i en la resta hi ha hagut paràlisi, o bé una decisió deliberada de complaure els grans lobbies de la ciutat. Fins i tot hi ha hagut retrocessos innecessaris: el desmantellament de serveis com el dentista municipal o el servei de salut mental, o l’augment el preu del Bicing, que és un servei públic gens deficitari, i que és la mena de transport que necessitem.

—Per què el trobeu servil amb els lobbies?
—Collboni ha decidit de demanar perdó als grans lobbies per haver governat amb altres forces conservadores d’esquerra. És clarament a la dreta de Pedro Sánchez. No perquè Sánchez tingui conviccions més fortes, sinó perquè es va trobar obligat a moure’s per la presència de les esquerres plurinacionals, republicanes i independentistes. Podríem dir això mateix de Salvador Illa: aprova la regulació dels lloguers de temporada perquè té els Comuns, Esquerra i la CUP pressionant. Collboni no vol res de tot això. És incapaç d’arribar a acords i sempre té la mirada posada en la reacció dels grans grups de poder mediàtic i econòmic.

—Si tant Illa com Sánchez s’han mogut perquè tenien uns altres partits fent pressió, Barcelona en Comú i ERC no haurien de fer autocrítica perquè no han sabut arrossegar Collboni?
—Sí. El govern de Collboni ha estat protegit pels grans mitjans, però, evidentment, les esquerres amb vocació republicana i transformadora ens hem d’entendre més per a fer pressió. Barcelona viu assetjada per una onada especulativa global. No només hem de fer autocrítica: hem de revisar la nostra manera d’actuar, hem de cooperar més que mai, hem de bastir ponts. No aturarem aquesta onada reaccionària amb un Biden a la barcelonina. I potser concedeixo massa, perquè Biden encara va fer més polítiques socials que no Collboni.

—Si ha estat tan decebedor, considereu ara que va ser un error fer-lo batlle?
—Va ser una situació incòmoda. Quan les esquerres no tenen prou força es veuen abocades a decisions amb un component tràgic. No és el que volíem, però hi ha mals menors. No podíem acceptar que un Xavier Trias que, després del Pacte del Majestic, encara governava amb el PP, tornés a les polítiques privatitzadores i de retallades de Convergència. Aquelles polítiques eren, com diu l’Eloi Gummà, la nostra versió del thatcherisme. Em va saber greu per a la gent d’Esquerra, però la lliçó que n’hem d’extreure és que cal fer fronts amplis d’esquerres per no dependre mai del vot casual d’algú de dretes, i per poder defensar un projecte propi per a les classes populars de la ciutat.

—Aquesta cooperació amb les altres forces d’esquerres ha de ser programàtica, o encara sou a temps de trobar una fórmula electoral?
—Hem d’estar oberts a tot. Ja coincidim al carrer. Ens trobem a les manifestacions del Sindicat de Llogateres. Ens vam trobar al concert del Palau Sant Jordi contra el genocidi a Palestina. Hi ha relacions fraternals amb gent de les esquerres republicanes de la ciutat i del país. En alguns casos, com els lloguers de temporada, ja hem votat coses plegats per moure el PSC. Això hauria de créixer. Si pot tenir una concreció electoral que maximitzi la força de les esquerres, benvinguda, però en tot cas no podem repetir errors. Les relacions de cooperació i de confiança s’han de començar a construir ara. No dic que ningú hagi de renunciar a les seves biografies, només que pensem que podem tenir Santiago Abascal com el ministre d’Interior dirigint un ICE espanyol. Ens ho hem de prendre seriosament.

—S’han fet els contactes per a una candidatura que incorporés ERC i la CUP? O és tot just una idea?
—Ens hem trobat resistències dins les direccions dels partits. Els costa molt de visibilitzar aquesta possibilitat, però això no ha impedit que hi hagi hagut converses que és natural que hi siguin. Quan es pot activar? No ho sabem, però la història ens diu que en el moment menys pensat poden aparèixer coses noves que semblaven impossibles mesos enrere. No hi renuncio. És important mantenir una disposició de front ampli, sabent que ha passat altres vegades i que serà important en el futur.

—Hi haurà militants d’ERC que, quan llegeixin això, pensaran: “Molt interessant, però Barcelona en Comú va arrabassar la batllia a Ernest Maragall el 2019 i el 2023 va votar Collboni per impedir un govern del qual ERC havia de formar part.” Què els diríeu?
—Primer, que no esborrem de la història moltíssima gent que ha volgut aquestes enteses. Moltes vegades no s’ha produït perquè el càlcul electoral dels partits, a l’últim moment, porta a un altre lloc, però la gent que gaudiria d’un front ampli d’esquerres a Barcelona és majoritària, segurament. Podria generar il·lusió i ser una referència. Barcelona, per la seva tradició llibertària i republicana, pels seus moviments socials, és una ciutat destinada a tenir un protagonisme important contra el feixisme i per la construcció d’alternatives. M’estimo Barcelona perquè sé que en el substrat de la ciutat hi batega tot això. Els partits hem de fer l’esforç de no encallar-nos en el record dels pitjors moments en què l’entesa no va ser possible.

—Un votant independentista que pogués veure amb bons ulls aquesta mena d’aliança si es compleix la condició de no pactar amb el PSC, en podria tenir la garantia? Barcelona en Comú podria estar disposada a aquesta concessió?
—Parteixo d’una idea. Els votants del PSC a Nou Barris o a Sant Martí són la meva gent. Em sento interpel·lat pels votants de classe treballadora que veuen en el PSC una eina útil per a defensar els seus interessos. Quan el PSC es mou en posicions més obertament catalanistes, en la defensa de la llengua o quan veig que són capaços d’aprovar una amnistia, després de la decisió desastrosa del 155, per a mi és una bona notícia. Mentre aposti pel catalanisme i per un canvi social real, no descarto que el PSC pugui ser-hi. Ara: la direcció política de qualsevol acord ha de ser netament republicana, socialment transformadora i defensora de la llengua.

—Quins aprenentatges creieu que s’haurien de treure dels vuit anys de govern de Barcelona en Comú?
—Després de la lawfare que hem vist contra el procés, contra Podem, contra Barcelona en Comú i ara contra el PSOE, la primera lliçó és que no n’hi ha prou que et votin. Necessites mobilització permanent. El nostre programa implicava enfrontar-nos a poders molt concentrats, i no vam aconseguir mantenir la mobilització que ens havia dut a l’ajuntament. Segona: has de construir aliances. M’he passat els sis anys que fa que sóc a Madrid fent-ho. Amb la gent de Bildu, del BNG, dels governs progressistes de l’Amèrica Llatina, els moviments socials dels Estats Units… El municipalisme és important, però insuficient. I tercera: fer efectiu el frontamplisme de què parlava. Si hi ha tanta gent de classe treballadora que vota el PSC és perquè la resta de les esquerres no hem fet la feina.

—El vostre rival a les primàries, Bob Pop, va dir que un dels problemes més grossos dels Comuns havia estat l’hiperlideratge d’Ada Colau. Què en penseu?
—Ada Colau, per sort, va ser una líder que ho va donar tot per defensar les classes populars que l’havien votat i en va pagar un preu molt alt. Les vint querelles en contra i els atacs mediàtics constants són producte d’aquest lideratge, i els lideratges populars no són fàcils de reemplaçar. La dreta ho té molt més fàcil, perquè els interessos econòmics que hi ha darrere són tan compactes que és igual que sacrifiquin una peça. A les classes populars no els passa, això. Els lideratges populars forts són importants. El problema no és l’hiperlideratge, sinó la fortalesa de l’establishment de debò, que no està dins dels partits: són els grans poders econòmics concentrats.

—Una altra crítica que fa el vostre rival: a Barcelona en Comú li ha acabat passant com a la resta d’espais polítics, que s’ha acabat forjant una bombolla de dirigents, blindats per lleialtats i afectes, que dificulta que hi hagi una renovació, una obertura.
—Això té més sentit. És un repte en totes les forces d’esquerra transformadora, que hem tingut una tendència al replegament i no hem sabut connectar amb una societat que ha canviat molt, després de la pandèmia i arran de la digitalització. El repte d’obrir-nos sí que hi és. Per això faig aquest pas: el municipalisme et permet de retrobar-te amb la societat. Ho vaig viure al concert per Palestina al Palau Sant Jordi, quan veia com els nens de la Mina es miraven amb admiració uns cantants que jo no coneixia. És veritat: hem de fer un esforç, i jo voldria que la campanya de les pròximes municipals servís per a això.

—Una persona que fa nou anys que és a la primera línia és qui ha de liderar aquesta obertura?
—Si aquesta persona no ha perdut l’entusiasme, ni l’esperit activista ni les conviccions republicanes, sí. I crec que és el meu cas. He adquirit més experiència, he teixit més aliances amb forces germanes i m’he tornat més radical, perquè entenc perfectament que davant aquest capitalisme de barbàrie que s’imposa al món no n’hi ha prou amb petites reformes de maquillatge per a canviar les coses. Necessitem una autèntica revolució democràtica. Les noves formes d’organització popular que es comencen a produir al carrer són encara el meu ambient natural.

—En què es distingeix la proposta de Gerardo Pisarello de totes les propostes per Barcelona que s’han fet fins ara?
—Això té a veure amb les trajectòries personals, diria. El meu pare va ser assassinat per la dictadura de Videla i estic molt marcat per això, i alhora molt preparat per als temps que vénen. Vaig arribar a Barcelona amb vora trenta anys: Catalunya s’ha convertit en la meva nació adoptiva; el català, en la meva llengua, perquè és la llengua dels meus fills i de la meva dona, i em sembla que puc jugar un paper simbòlic com una persona d’origen migrant que vol que les persones treballadores i nouvingudes de la ciutat se sentin segures, que sàpiguen que Barcelona els reconeixerà. Vull fer el paper d’una persona d’origen migrant que és profundament catalanista i amant de la llengua, que pot ajudar que els barcelonins de tota la vida se sentin còmodes amb els canvis demogràfics.

—Més enllà del component simbòlic, això quina traducció programàtica té?
—Acabem d’aprovar una regularització de persones migrants, per exemple, que tindrà un impacte a Barcelona i que a mi em sembla positiu. Hi ha d’haver una determinada concepció de les polítiques públiques en matèria d’habitatge, de sanitat, d’educació, perquè arribin a la població migrant. És el meu compromís. Hem de fer compatible tot això amb la defensa de les tradicions populars de Barcelona i amb la defensa de la llengua. I ho dic clarament: estic a favor de l’impacte positiu que ha de tenir la política migratòria, però això ha de venir acompanyat d’una defensa claríssima de l’educació en català, de l’aplicació real de la legislació de normalització lingüística, i d’un compromís que jo no he vist en Collboni per a defensar el català al petit comerç. Això exigeix valentia: vol dir posar límits a les grans multinacionals, les grans franquícies, que no només expulsen els veïns més vulnerables sinó la llengua pròpia.

—Les enquestes diuen que parlen català de manera habitual menys d’un terç dels barcelonins i que no supera el castellà en cap districte. Amb aquestes dades, n’hi ha prou d’aplicar millor les polítiques lingüístiques que ja existeixen? No hi hauria d’haver innovació?
—Moltes d’aquestes iniciatives han de partir de la societat civil i les institucions han d’acompanyar i les han de poder estimular. Confio molt en el teixit associatiu de la ciutat. En matèria del català, les institucions hem de fer complir la llei; la societat civil hem d’inventar coses. Jo mateix sóc fill no només de la normalització lingüística a la universitat sinó de les parelles lingüístiques. Una llengua minoritzada, atacada, en un país sense estat propi, ha de ser capaç de moure la seva ciutadania per fer tasca pedagògica. Tornem al concert per Palestina, en què els nens de la Mina es podien implicar en un esdeveniment on la llengua era el català. Va ser un bon laboratori d’allò que em sembla que s’ha de construir.

—Heu repetit aquest concepte de “l’onada especulativa” que assetja les grans ciutats. Què faria un govern dirigit per Gerardo Pisarello per frenar-la?
—Tres prioritats: habitatge, transport públic i mesures contra l’encariment. L’habitatge depèn de moltes administracions, però seria el primer a defensar la prohibició de compres especulatives a la ciutat, com es fa a Amsterdam. Defensaria la regulació dels lloguers de temporada i d’habitacions, els contractes indefinits i un bon parc públic d’habitatge. Els governs de Barcelona en Comú van construir més de 7.000 habitatges públics. Collboni no ha fet res. En transport públic, volem la gratuïtat del metro el 2030. I quant a l’abaratiment del cost de la vida, proposem d’aprofitar l’estructura del Mercabarna per a tenir supermercats públics a cada districte amb productes bàsics que tinguin un topall de preu.

—Un dels retrets habituals a Barcelona en Comú és que el preu del lloguer augmentés durant els seus mandats tot i ser l’habitatge un dels cavalls de batalla del partit. S’hauria d’haver fet res diferent?
—Hauria calgut que no hi hagués un govern del PP a Madrid amb un senyor com Cristóbal Montoro que ofegava ajuntaments i premiava els seus amics. Si ets una força transformadora però no tens aliats ni a l’estat ni a la Generalitat, les coses no són tan senzilles…

—Bé, però Pedro Sánchez va arribar al poder el 2018.
—Exacte, i aquí es van produir canvis. Es va aprovar una llei que permet que els preus tinguin un topall i el lloguer baixa allà on s’aplica. Durant els governs d’Ada Colau, Barcelona va ser la gran referència en polítiques d’habitatge, però a petita escala, perquè les grans no les controlàvem. Si ets una ciutat que no té prou capacitat financera pròpia, estàs molt condicionat. Per això un dels aprenentatges és que les aliances són importants. No vull que hi hagi un govern del PP i Vox a l’estat. I vull que hi hagi un govern republicà a la Generalitat. En tot cas, això tampoc no m’impediria, si fos alcalde, de fer polítiques valentes a Barcelona.

—El ple va votar per a reprovar la gestió de la crisi de Rodalia que havia fet Collboni. Barcelona en Comú hi va votar a favor. Què hauria d’haver fet diferent?
—En general, crec que hi ha una manca d’anticipació enorme per part de Jaume Collboni. Hauria pogut tenir més iniciativa per una raó molt senzilla: el seu partit governa a la Generalitat i a l’estat. Si algun alcalde podia haver fet més coses era justament ell. Per què no ha defensat un tercer túnel de ferrocarril que entri a Barcelona? Per què no ha denunciat de manera més contundent la manca d’inversions? Aquesta reprovació és la conseqüència de tenir un alcalde que, tot i disposar de moltes eines a favor seu, no apareix mai com el defensor dels serveis públics de la ciutat.

—De vegades, la resta de Catalunya té la sensació que, en qüestions com Rodalia, els governs municipals de Barcelona, no tan sols Collboni, han tingut una mirada excessivament barcelonina i han perdut de vista que és la capital d’un país.
—Hi estic molt d’acord. És molt important tenir un alcalde amb mirada de país. Vaig néixer al nord de l’Argentina i sempre vam patir el centralisme de Buenos Aires. Sempre he tingut una sensibilitat especial per les perifèries. Per això, quan vivia a Madrid, vaig entendre molt ràpidament la qüestió de la plurinacionalitat. I per això, també, quan era a l’Ajuntament de Barcelona em vaig adonar que hi ha un barcinocentrisme que no es pot mantenir. L’alcalde ha d’entendre Barcelona com la capital del país, i això s’hauria de notar en la política d’infrastructures, o en la consciència que Barcelona acapara recursos que haurien d’estar més ben distribuïts pel territori.

—Aquesta política de manca d’inversió, a parer vostre, ha estat premeditada per part de l’estat?
—És més complex. Un dels elements és aquest. Quan veus el paper d’ADIF, és clar que hi ha un problema d’autogovern, i també que amb més voluntat política s’hauria pogut evitar aquesta situació. És veritat que els experts diuen que els temporals producte del canvi climàtic fan emergir més clarament les febleses del sistema. Ara, vivim en un estat on tota l’estructura ferroviària està pensada amb un model centralista, radial, que condueix a Madrid, on s’ha fet una inversió classista per afavorir la gran velocitat. Tot això s’hauria de revisar. Per això les forces republicanes i catalanistes hem d’intentar intervenir en l’estat: per frenar aquestes dinàmiques i aconseguir més quotes d’autogovern.

—Això es pot aconseguir dins l’estat? Els interessos de l’estat no queden molt clars precisament en la política d’infrastructures que uns i altres han seguit fins ara?
—L’estat no és una estructura tan rígida. És una condensació de correlacions de força que s’expressen de manera molt dinàmica. Evidentment, tenim un estat central molt marcat per allò que va ser el franquisme, per la inèrcia de molts segles de governs oligàrquics, conservadors i nacionalistes, però no és cert que l’impacte de la pressió de les forces populars i plurinacionals sigui nul. Si no, seria impensable que el català es pogués parlar al congrés dels diputats, per exemple. Ara, fins que no hi hagi un impuls republicà que vingui de Catalunya, del País Basc, d’Andalusia i de molts llocs de l’estat, difícilment resoldrem la qüestió de fons. Va passar parcialment en la Primera República, en què vam tenir un president català que admiro molt, Francesc Pi i Margall, i va passar parcialment en la segona. Però dir a la nostra gent que ens podem estalviar aquesta batalla o la internacional seria mentir-li.

—Seguint tot aquest diagnòstic, quina mena de relació hauria de tenir Barcelona amb Madrid?
—Depèn. Si tingués un govern d’un altre signe, hi podria haver una col·laboració que el 2015 es va produir. El canvi es va notar molt. No és igual aquell govern transformador que Martínez Almeida, que admira Millán Astray i que vol posar catifes als fons voltor. I, pel que fa al govern central, confio que el 2027 hi pugui haver una nova primavera municipalista arreu de l’estat que ens permeti una ofensiva mínimament coordinada contra tot això.