Aquesta setmana s’ha publicat La flama apagada del desig (Univers), el retorn a la literatura per a adults de Gerard Guix, després de més de tretze anys. És un llibre que, tot i no ser autobiogràfic, conté molta part de la vida dels darrers anys de Guix, marcada per una profunda crisi literària causada pel rebuig editorial de Doppelgänger, una novel·la que va escriure durant deu anys i en la qual ell confiava plenament. Els “no” que va rebre per part de moltes editorials van fer-li perdre la confiança com a escriptor, fins al punt de deixar de creure-s’hi. “Considerava que ja no era escriptor. A la literatura no li interessava. Vaig aparcar el manuscrit de Doppelgänger i ja no vaig escriure més”, explica Guix en aquesta entrevista.

Tanmateix, l’any passat tot va canviar: el seu editor francès va traduir-li la novel·la al francès i ha rebut molt bones crítiques i s’ha venut als països francòfons. Va ser seleccionada per al premi Médicis Estranger 2025. Això i el fet que els seus llibres de literatura infantil i juvenil tinguessin recorregut va retornar-li les ganes i la confiança per a atrevir-se a tornar a escriure per als adults. El resultat ha estat La flama apagada del desig, una mena de novel·la eròtica d’enjòlit que trenca uns quants esquemes.

—Es diu que aquesta és la vostra tornada a la literatura d’adults, però l’any passat vau publicar Doppelgänger a l’estat francès.
—La flama del desig és la meva tornada en la literatura d’adults “en català”, perquè l’altra s’ha publicat només a França i en francès.

—I ha estat una reeixida de crítiques i vendes. Es traduirà al català?
—No ho sé. Em sembla que de moment no hi ha la intenció…

—La vau escriure directament en francès?
—No, de fet, la vaig escriure en castellà. En el seu moment, fa disset anys, vaig decidir de fer-ho en castellà perquè, en aquell moment, si no publicaves una novel·la en castellà, era molt difícil de trobar traduccions a uns altres idiomes. Jo ja havia publicat en català les altres novel·les, però amb aquesta, com que era una novel·la molt gran i intuïa que podria tenir molt d’èxit, vaig voler fer-la en castellà. Ara, per sort, ja no és un hàndicap publicar només en català, perquè ja es tradueixen a uns altres idiomes sense haver de passar primer pel castellà. Però fa disset anys sí que ho era, per això vaig fer la bogeria de fer-la en castellà, perquè em feia por que després ningú la volgués i quedés en un calaix.

—Just el que va acabar passant…
—Vaig estar deu anys fent-la, vaig fer-la en castellà i, així i tot, cap editorial no es va interessar a publicar-la. Vaig intentar de fer-la en català, la meva llengua materna, però tampoc no van interessar-s’hi. I, és clar, la novel·la va quedar en un calaix. Durant anys, va quedar allà oblidada.

—Què va passar, llavors?
—Vaig tenir una crisi. Em feia angoixa agafar aquell manuscrit! Amb el temps, el meu editor francès –que ja m’havia publicat dues traduccions– em va dir que li interessava molt la història de Doppelgänger i que la volia traduir. L’agost passat es va publicar en francès. Va ser seleccionada per al premi Médicis Estranger, amb crítiques brutals a Le Monde, a Libération… Ara ja tinc dos projectes més amb l’editor per a fer dues novel·les en francès com a idioma original, perquè funcionen molt bé. A França, la gent es pren la literatura d’una altra manera. La gent llegeix moltíssim. De fet, l’editor, el primer dia ja va dir-me: “Publicaré tot el que facis.” Vaig dir-li que primer calia mirar com anaven les vendes, però ell té clar que vol continuar aquest recorregut sense tenir-ne en compte l’èxit. Confia en l’autor.

—Per què creieu que aquí no ha interessat, Doppelgänger? Pel tema? Per com està explicada?
—És una novel·la complicada en molts sentits. És complexa, és molt extensa i parla d’un tema complicat, perquè és una sàtira sobre els últims dies de Hitler abans de suïcidar-se. És una reinterpretació de la història barrejant-ho amb Charles Chaplin, dues persones que van néixer amb quatre dies de diferència del mateix mes i del mateix any. Quan la vaig escriure, la novel·la era un avís del que podia tornar a passar i del que ja passa, que és la tornada de l’extrema dreta. El tema és la Segona Guerra Mundial i Hitler, i crec que a Espanya tenim el complex que només podem parlar de coses nostres. A Catalunya: de la guerra del 1714 i la independència; a Espanya: de la guerra civil. Sembla que un autor d’aquí no pugui parlar d’una cosa europea. Això a França no els espanta. Encara més, troben molt interessant que un autor català escrigui una novel·la sobre Hitler després de deu anys de documentació. Aquesta és la diferència: allà no tenen complexes i aquí ens espanten certes coses o ens pensem que no interessaran a la gent.

—Heu parlat de crisi. Què va passar, exactament?
—Ja no volia escriure més. Considerava que ja no era escriptor. A la literatura no li interessava. Vaig aparcar el manuscrit de Doppelgänger i ja no vaig escriure més. Durant uns anys, vaig dedicar-me només a ser professor de l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès amb el complex d’ensenyar a escriure a uns altres autors mentre a mi ja no em volia ningú, mentre ja no em volien publicar. Val a dir que hi va haver moltes editorials que ni van llegir el manuscrit. Vull dir, no és que el llegissin i no el valoressin, sinó que directament no el van llegir. Algunes sí que ho van fer, i amb informes molt bons, però, així i tot, van dir que no el publicarien. Per tant, el meu complex era que no interessava a ningú i tenia la sensació d’haver-me equivocat de projecte i d’haver perdut deu anys de la meva vida. La crisi va allargar-se uns anys, fins que arriba l’oportunitat de fer literatura infantil i juvenil, sempre amb la por al rebuig. A més, literàriament, els escriptors tenim molt d’ego. Per tant, aquesta crisi també ha estat una cura, en aquest sentit.

—I què és el que us va retornar les ganes i la valentia de tornar a fer novel·la per a adults?
—Que finalment Doppelgänger trobés el seu camí. També hi va ajudar que Un far a la fi del món guanyés el premi Joaquim Ruyra i se’n fessin tres edicions, perquè això em va permetre de tornar a entrar al circuit literari i creure’m que les històries que explico interessen i funcionen. A partir d’aquí, em vaig treure el complex de ser escriptor i em vaig veure capaç d’enfrontar-me a la pròxima novel·la.

—I escriviu La flama apagada del desig, una novel·la en què, precisament, expliqueu aquesta crisi literària, però també la pèrdua dels desigs i de la il·lusió per coses. És una crisi que passa inevitablement a certa edat?
—De manera natural, pensava que potser m’agradaria parlar de la meva crisi, però també de la crisi vital que tots tenim a una certa edat, que és l’edat que tinc ara. [Riu] No és que s’hagin apagat totes les flames, però sí que hi ha aquesta cosa de conformisme, no?

—Què voleu dir?
—Arriba una edat, sol ser cap als cinquanta, en què tot va bé. Potser tens una parella que t’estima, fills que van creixent, feina estable, els amics de sempre… No hi ha res de nou. Tot és planer. És clar, encara et queden molts anys de vida, però ja no hi ha coses noves per a descobrir. No hi ha emoció, i la vida en necessita, d’emoció! Quan totes aquestes flames dels desigs comencen a apagar-se, t’adones que la teva vida és molt avorrida. La possibilitat de trobar sorpreses i nous desigs es va reduint. És la crisi de la mitjana d’edat. Penses: “I ara què?”

—Però acceptar això, que a certa edat la vida és més estable i tranquil·la, també deu ser alliberador, no?
—Sí! És que també és el que ens venen des de fora, no? Els anuncis, els films… Tot és sobre la recerca del desig i tenir nous estímuls! Potser no cal, no? Potser aquests estímuls puc trobar-los en la literatura, per exemple, però no cal que els visqui en primera persona. Però, és clar, la societat et fa sentir que ja no vals per a res. Tot plegat és una combinació molt incòmoda: acceptar que estàs bé i que la vida va bé, o intentar canviar les coses que no hi han anat. Perquè, aquesta és l’altra: tenim molta por del canvi. El conformisme fa que ens quedem allà…

—El fet que els personatges no tinguin nom –són l’Escriptor, l’Editora, l’Editora2, l’Agent, etc.–, era una manera d’universalitzar la història?
—Sí, és com un joc literari. En el fons, el protagonista podria ser jo, però volia separar-ho. No volia posar-hi noms ni personalitzar-ho, perquè així pot ser qualsevol persona que passi per la mateixa situació, no cal que sigui escriptor. És molt intercanviable, perquè és una crisi completament universal que tots acabem passant.

—Alhora, això d’anomenar els personatges per l’ofici que fan demostra com n’és d’important, per a nosaltres, la feina que fem i com ens pot arribar a definir. Per exemple, quan ens presentem a algú nou, és de les primeres coses que diem!
—Sí! Per una banda, defineix qui som, però també és veritat que hi ha professions que costen de dir. Recordo que quan era petit i em preguntaven què volia ser de gran, sempre els deia que volia ser escriptor. Tot seguit, em preguntaven: “Però, amb què et guanyaràs la vida?” Per tant, des de petit he après que ser escriptor no és una bona carta de presentació. He trigat molts anys a dir que ho sóc. M’ha costat molt. I sempre em justifico una mica per ser-ho. Dic: “Sóc escriptor, però també faig classes, eh?” Per tant, a vegades la professió l’acabes amagant, perquè fa vergonya. A la novel·la, dir la professió m’anava bé perquè, amb poques descripcions, la gent podia saber com eren els personatges.

—La flama apagada del desig és una mena de novel·la eròtica d’enjòlit. No és la primera vegada que construïu ambients foscs, pertorbadors… Què us interessa, d’això?
—El que m’interessava era tenir un ambient conegut, una parella, una casa, una organització i un benestar en què aparentment tot és segur i en què tot està controlat, però també que el perill pogués venir de qualsevol lloc. El perill no sempre és extern, no sempre ve de fora. A vegades ve de dins, el creem nosaltres, ens l’inventem perquè necessitem estímuls per a estar més vius. A més, també m’agrada molt jugar amb els cànons literaris: canviar-los, rebentar-los. Aquí volia jugar a fer un thriller eròtic amb aquesta cosa de la pèrdua del desig i, alhora, la possibilitat de l’aparició del desig. És un thriller eròtic, però també acaba essent moltes més coses. M’agrada molt jugar amb els gèneres.

—En certa manera, és un llibre que també parla de salut mental. El protagonista té depressió, pren drogues, pren somnífers per poder dormir, li costa de distingir entre realitat i imaginació…
—Sí. La novel·la parla de quan ens desconnectem de la realitat i de quan no demanem ajuda o ens automediquem, o ens autoajudem sense estar bé. El que volia era que els lectors diguessin: “Ui, aquí passen coses i ningú no ho veu.” El protagonista comença a viure al seu món, viu completament allunyat de la realitat. És molt interessant com la salut mental hi és molt present i veure com ell mateix es construeix els deliris. Al final, acaba essent un trencaclosques, perquè cada lector arriba a una conclusió diferent sobre què ha passat, perquè no s’explica explícitament.

—L’Escriptor s’obsessiona amb en Pol, el jardiner de la casa, un noi molt més jove que ell. Cercàveu controvèrsia, amb aquesta trama?
—Sí. El que buscava era situar uns personatges en una línia perillosa pel debat actual. A vegades tendim a pensar que les coses són blanques o negres, però hi ha molts grisos pel mig. Aquí m’agradava molt jugar amb això, perquè a mesura que el lector va descobrint coses, la història agafa una altra dimensió. És interessant de veure com els prejudicis i els judicis que s’han fet durant la primera part de la novel·la poden convertir-se en unes altres coses. La meva escriptura, tant en teatre com en novel·la, parla de temes incòmodes que no són fàcils de tractar. M’agrada que hi hagi debat. No cal donar respostes, però sí que es facin preguntes. M’agrada fer moltes preguntes i, com més incòmodes, millor.

—El llibre està escrit d’una manera molt peculiar: és com una metanarració. D’una banda, hi ha el narrador omnipresent que relata la història i, d’una altra, ens explica com va escrivint el llibre. Deu haver estat un procés d’escriptura complex.
—És que em preocupa molt com explico el que explico. El que explicava en aquesta història podia ser més interessant o menys, però tenia la sensació que ja estava molt vist, que ja s’havia fet. Hi havia un punt d’avorrit, de poc interessant. A veure, que fer-se, s’ha fet tot, però l’important és què hi aportes tu: quin punt de vista li dónes, com hi jugues… Una cosa que jo no havia llegit mai era que, mentre el narrador t’explica la història dels personatges, també t’explica les eleccions que fa per a explicar la història. L’explica, la compara amb uns altres autors… En certa manera, construeix la novel·la a partir de consells i unes altres maneres d’escriptura. M’ho he passat molt bé escrivint-la. Sobretot, em va agradar molt aplicar els coneixements de professor d’escriptura i combinar la part més teòrica amb la més pràctica.

—Això que ja està tot inventat, ho viviu com una mena de resignació, o més aviat com un estímul per a millorar en l’escriptura, cercar fórmules noves i trobar una veu literària pròpia?
—T’has d’oblidar que tot està fet, perquè si no ja no faríem res. Trobar la teva veu és difícil, però te l’has de jugar per alguna cosa. Sempre els dic als meus alumnes que han d’anar a fons. Per exemple, jo ara m’he decidit per un estil d’escriptura, per temes complexos i dràstics, però ho defenso i hi crec. El problema és quan copies o vols copiar el que ja està fet, o assemblar-te a no sé qui… Has de buscar la teva veu intentant de ser original. Fer el que fa tothom, intentar copiar-ho i apuntar-se a les tendències, és molt fàcil.

—Per acabar: a La flama apagada del desig, l’Escriptor acaba trobant consol en la literatura. Considereu que és una idea naïf, això de pensar que la literatura o l’art ens poden salvar de qualsevol cosa?
—Relativament. Dit així sí que pot semblar una mica naïf, perquè el que realment ens salva és la medicina, no? Però en certs moments emocionals, l’art en pots salvar. Bé, no sé si ens salva, però sí que ens fa millors. La vida sense cultura, la vida sense música, la vida sense llegir, la vida sense films, sense cinemes… Necessitem distreure’ns, i això ens salva. No cal que tot sigui profund, es pot limitar només a l’entreteniment. Però sí, la cultura sempre ens salva.