Gemma Ruiz: “Les relacions intergeneracionals que s’han donat per vàlides són aquelles en què ell és més gran”

Gemma Ruiz (Sabadell, Vallès Occidental, 1975) volia escriure una novel·la sobre la segona meitat de la vida d’una dona, per revolucionar-la. La protagonista d’Una dona de la teva edat (Proa) se’n va de casa i repesca la seva vocació d’escultora per començar a viure sense la cotilla de mare abnegada i esposa que sempre l’havia ofegada. L’escriptora i periodista reivindica, amb aquesta novel·la, la vitalitat d’aquesta etapa, a partir de la cinquantena o la seixantena. Sembla que la menopausa hagi de ser el final del sexe o de l’alegria, però, lluny dels complexos i mandats de la joventut, pot acabar essent la contrària. En parlem amb ella, ara que ja fa temps que no treballa a TV3 i es dedica, exclusivament, a l’escriptura.

—La novel·la aborda la segona meitat de la vida d’una dona, viscuda de manera oposada a la primera meitat. Per què heu volgut reflexionar sobre això? 
—En els clubs de lectura de les altres novel·les he conegut moltes dones de cinquanta, seixanta i setanta llargs amb una vitalitat envejable, actives a tots els nivells, també sexual. En canvi, no les trobes com a referents populars, al cinema. He creat la protagonista que m’hauria agradat veure en una pel·lícula de Hollywood perquè hi ha un desequilibri entre la realitat de moltes dones a qui els esperen coses lluminoses i la rèmora del que ens han fet creure: que només ens espera abandonament, ensopiment i mort.

—Les coses canvien, però encara falten referents d’aquesta mena en ficció? 
—Sí. Han tingut molt èxit De quatre grapes, de Miranda July, o Benvolguda, d’Empar Moliner, però són excepcions. En cinema, s’ha subratllat La substància o Babygirl, però Emma Vilarasau sempre remarca que necessitem més papers com aquests. Deia que les dones no volem sortir a la pantalla només com a cuidades o cuidadores, sinó amb una paleta infinita de rols que ara no tenim. Per això sempre penso en Hollywood i per això vaig fer americana la protagonista. El cine ens ha educat emocionalment. Ens ha ensenyat com ser joves, com enamorar-nos, com viure les maternitats… Però necessitem que també ens ensenyi que s’envelleix de manera complexa, amb segones i terceres vides… Jo en faré cinquanta enguany i m’he avançat al que necessitaré d’aquí a uns quants anys.

—Ja heu explicat què us ha dut a fer una protagonista nord-americana, però per què una artista? 
—Per fugir d’aquesta cosa classista de suposar que a les capes altes tot està resolt, aquests mons intel·lectuals de Nova York. No, la feina l’hem de fer totes, també en les capes altes de la cultura. Hi ha els clàssics progres d’esquerres que són tan masclistes com els feixistes.

—També hi reflectiu els problemes que han tingut moltes artistes durant anys, com ara Marina Abramović o Yoko Ono.
—Vull reivindicar les artistes que sempre han estat bandejades o que han arribat a la popularitat de grans. Ja era hora que donessin premis a Fina Miralles, però fa quinze anys ningú no me l’havia explicada… La primera performance de Yoko Ono va ser bestial, i ella és l’exemple clar de penalització per totes bandes. Donava unes tisores al públic perquè li anessin tallant trossos de roba, una exposició de la vulnerabilitat i la violència. Hi ha vídeos en què es veuen homes joves que li tallaven els tirants dels sostenidors perquè es quedés despullada. Va retratar exactament la violència que volia retratar. Imagina haver vist de jove aquesta assumpció d’un món violent, i com defensar-te, girar-ho. Volia reivindicar que aquest art, fet per creadores, ens ajuda a viure. I en canvi ens arriba a empentes i rodolons.

—A la novel·la hi ha dues relacions amb diferència d’edat: la de la protagonista amb el seu marit, un catedràtic d’universitat amb qui s’embolica quan ella és molt jove, i la d’ella en la segona part de la seva vida, amb un home a qui dobla l’edat. Què hi volíeu explicar?
—Als homes no els passa factura l’envelliment pel que fa a l’accés a qualsevol dona molt més jove que ells. Tenim completament naturalitzat que una noia de vint-i-cinc anys pugui estar interessada en un home de seixanta. No es pressuposa que ells perden cap capital sexual. En canvi, les dones, sí. Si la joventut, la primesa i la bellesa s’evaporen, ja no comptem. Però en el sexe, físicament, els homes tenen més problemes que nosaltres, que tenim un clítoris que no envelleix mai. Les relacions intergeneracionals que s’han donat per vàlides i naturals són aquelles en què ell és més gran. Quan ho és ella se n’ha fet un judici molt cruel. He parlat amb homes que, de joves, van tenir un amor amb una dona molt més gran, però no ho han dit. Si d’una banda ho trobem natural i legítim, per què de l’altra ho trobem fastigós?

—Què us han explicat, aquests homes?
—Ho duien discretament pel judici social, però quan és al revés no es porta discretament. Aquestes relacions existeixen i no són tan poques com ens han fet creure, però viuen en la clandestinitat i el tabú. A les ficcions, quan hi surten, són penalitzades, passa alguna desgràcia. És un estigma molt gran. Per què? Si és el mateix que hem honorat i validat tota la història.

—En els debats sobre aquest tema normalment es diu que ara això ha canviat i s’esmenten les relacions en què ella és més gran. Sempre es posa l’exemple de Brigitte Macron…
—Però sempre parlen d’excepcions! Tota aquesta condemna es basa a pensar que les dones no tenen res a oferir quan perden aquest capital sexual. I hi ha bellesa en la vellesa, en la plenitud. S’ha generat una mala imatge de la dona gran, interessadament, perquè justament és una dona que té experiència i autoestima, que ja no perd el temps amb nimietats. Una dona més gran, amb més experiència, pot resultar atractiva. Hi ha complexos i vergonyes que poden haver desaparegut.

—De fet, descriviu com, abans de tenir una relació sexual, la protagonista s’analitza el cos per parts, cosa que les dones tenim molt interioritzada. Ho fa fins que s’adona que no té sentit fer-ho, que el seu amant no la mirarà així. Això és més fàcil amb el pas del temps? 
—Malgrat que les arrugues celebren la vida, pot aparèixer aquest pes d’haver-se fet gran, però si te’n saps abstreure i valorar la teva forma física o la salut pots anar molt més segura a qualsevol relació. Estem més blindades, no hi ha res a perdre. Aquesta fal·lera per agradar, si ja no et miren, segurament és un pes de sobre que t’has tret…

—També hi ha una reivindicació de “pots tenir un fogot durant un clau i no passa res”.
—És clar. Totes viurem la menopausa, amb més símptomes o menys, però hi arribes i no en saps res, t’han traspassat aquest avergonyiment perquè és sinònim de vellesa. Sempre que una cosa deixa de ser un tabú i surt en la conversa pública hi sortim guanyant.

—De totes maneres, us allunyeu d’un punt de vista naïf de la menopausa.  
—Té uns símptomes que són molt emprenyadors i que impacten en la salut, i, com que és un tema tabú i estigmatitzat, no n’hi ha prou estudis, la ciència no hi ha parat atenció. Si els símptomes es minimitzessin, seria una etapa que transitaríem amb més confortabilitat. Que és una murga s’ha de dir perquè ens ajudin a passar-ho millor, però també cal dir que aquí no s’acaba res, que no vas al cubell de la brossa…

—Per què aquest to de ràbia, doncs, en la veu de la protagonista?
—Ha estat molt agraït fer un personatge que subverteix els mandats socials que s’havia empassat durant la primera part de la vida. Quan veus que has acatat coses que anaven contra tu, t’enfades, però després d’enfadar-se volia que fos foteta, vital, llaminera, de vida… Formem part de la societat patriarcal i a totes ens ha passat. Aquesta ràbia al principi és normal, segurament totes ens preguntem per què vam fer segons quines coses de joves.

—“Fabricar bales per a l’enemic”, es diu al llibre.
—Totes en algun moment hem escrit una cosa estereotipada o hem fet seguidisme d’un cert punt de vista. Per exemple, els mitjans no vam ser crítics amb la manera com la premsa britànica va massacrar Amy Winehouse. Tots en vam ser còmplices. Tots hem fet bales per a l’enemic, sobretot els que hem fet relat amb el periodisme, les ficcions… Tothom en algun moment ha comprat un punt de vista acarnissador amb una dona jove, ha jutjat una dona pel físic, ha escrit un titular estereotipat i misogin… Ens han ensenyat a ser continuistes d’això.

—A la novel·la també aprofiteu la relació amb diferència d’edat per reflectir-hi la batalla generacional entre boomers i millennials. 
—És una protagonista que aprèn, descobreix i es recicla, i té confiança en la gent jove perquè l’orienti. Sóc molt partidària d’aprendre de la joventut… Hi ha una franja que, a través dels fatxatubers, vira cap a l’extrema dreta –els nois, bàsicament–, però també hi ha una part de nois que no són així, que són molt diferents dels de la meva generació. I elles ens donen deu milions de voltes! Duen incorporat el que nosaltres hem descobert i ens ha trasbalsat, i podran fer el que vulguin.

—Hi reproduïu aquest debat en què algú diu “vivim pitjor que els nostres pares” i algú altre contesta “depèn, les nostres mares ho van tenir més fumut”.
—Sí, tot és molt complex per a reduir-ho a un “vosaltres ho vau tenir tot i nosaltres no tenim res”. Veus el món des del punt de vista d’on has crescut, el que et van vendre i el que et vas creure. Jo no sóc gens nostàlgica de reclamar que el que vam viure nosaltres era millor. M’agrada escoltar les dones dels clubs de lectura, que tenen experiència i anys per il·luminar-me el camí, però també que les que vénen darrere donin tres voltes a tot allò que pensava.

—També hi ha un missatge subversiu cap a les més grans: potser tenies el mandat de tenir cura del marit i més familiars, però ets a temps de negar-t’hi, si vols.
—Sí, però és molt impopular sortir del carril de cuidadora. Això té totes les trampes de la compassió i la moral, però al final és la teva vida. Qui t’ha dit que l’has de perdre darrere d’una altra persona, si allò no et compensa? Podem entrar en un debat sobre l’egoisme, però qui sempre ha pogut ser-ho i qui no ha pogut ser-ho mai? A ells ningú no els espera, ni els demana res ni els jutja, per això.

—Volia acabar demanant-vos pel vostre moment creatiu. Fa dos anys que vau deixar TV3 per dedicar-vos exclusivament a escriure. Com viviu aquesta etapa? 
—És molt més introspectiu i sempre intento ser fora, amb beques i residències. La distància amb el lloc d’on ets fa que les hores s’allarguin. Si estàs sol sense res més a fer, les hores per a escriure es multipliquen. He anat a Nova York i Venècia. Com que el llibre passava a Venècia, em van donar una residència de gairebé tres mesos, i hi he fet amics. I ara aniré a Exeter i després a Miami.