El cantant de Xàtiva (Costera) Feliu Ventura torna amb un disc nou, Tot el que hem guanyat perdent, després de gairebé set anys sense publicar treballs d’estudi. I reivindica, precisament, la llibertat de viure amb menys per a poder agafar-se el temps que necessita per a produir cançons, en contra d’allò que exigeix la indústria musical. Així, diu, ha aconseguit de ser feliç. Aquest disc és un treball íntim i polític que parla, sobretot, d’esperança i de resistència compartida. A més, hi ha un canvi important en la sonoritat, amb la introducció d’una electrònica subtil, però sense abandonar l’essència, la cançó d’autor. En parlem, de tot plegat.

—Heu estat tres anys lluny dels escenaris i gairebé set sense publicar disc d’estudi. Què us ha motivat a fer-lo ara?
—Tenia ganes de dir les coses a la meua manera. Hi havia algunes coses que s’havien de dir i, de la manera com jo ho faig, només ho podia fer jo. De manera que m’he posat a recopilar cançons. Però no he estat parat. He parat de fer cançons, però he fet lletres per a uns altres, com el disc Ja ve l’aire de Botifarra, i feina a la cooperativa [Neu al Carrer] d’activisme cultural, de creació, de management de noves veus… I, per eixe camí, al final han aparegut les cançons.

—El títol del disc, Tot el que hem guanyat perdent, sona a resiliència. Quina reflexió heu volgut fer?
—Diuen que és un disc madur. Potser ja tocava [riu]. Vivim una sèrie de pèrdues com a persones i com a societat, com a país. Les primeres, les nostres, quan ens fem grans, la pèrdua d’innocència, d’alguna amistat. Però totes eixes pèrdues ens serveixen per a créixer i al final ens ajuden a guanyar. A escala social i nacional és el mateix. Vivim una sèrie de derrotes històriques, però això no ens fa desaparèixer del mapa, ans al contrari. Jo sóc de la divisa aquesta antiga que deia: “El record de la derrota ens obliga a la victòria.” Això està resumit en la paraula resiliència. Segurament sí, és un disc resilient.

—Penseu que amb les regressions que hem patit d’ençà del canvi de govern amb el PP i Vox, també hi hem guanyat alguna cosa?
—Crec que fins i tot ací hi guanyem. Algunes coses que les podríem haver fet en el seu moment, les hauríem d’haver fet amb més valentia i segurament no hauria passat què ha passat. Hem tingut uns governs que no coneixen el país, que neguen el canvi climàtic, i això ha produït una sèrie de catàstrofes que han costat vides humanes. Si no hi ha un aprenentatge aquí, personal i social, aleshores potser sí que hem de tancar la paradeta i plegar.

—Cal fer autocrítica?
—Molt. Jo me’n faig constantment. I sóc tan crític, amb mi, que per això em costa publicar treballs nous, perquè vénen molt de la reflexió sobre el meu voltant. Hem de ser autocrítics sempre. El problema de no ser crítics amb el poder, fins i tot quan sembla que són els teus, és que passen aquestes coses. La societat, per mitjà dels periodistes i dels que ens dediquem a la cultura –que ajudem a transformar les idees–, hem de vigilar el poder,  qualsevol poder.

—Defenseu que les coses personals són polítiques. També és política la decisió d’haver optat per dedicar-vos temps abans de publicar un nou treball?
—Sí, però no ha sigut un esforç. Una manera de lluitar per canviar les coses és canviar-les dintre de tu mateix. Si pense que la indústria, amb totes les cometes, no està controlada, la manera de lluitar-hi no és produir sense parar, sinó parar i reflexionar. Qualsevol indústria, si no té un control públic, contamina, tracta malament els treballadors i el públic com a mercaderia. Per què la cultura hauria de ser diferent? La meua opció de no ser-hi present contínuament em serveix per a fer-me les cançons i fer-les quan n’estic convençut. I serveix també per a donar espai a una altra gent. Una presència contínua d’algú com jo podria tapar algú altre i hi ha moltes veus que han d’eixir. Això, segurament, debilita la meua carrera com a cantant, però eixes renúncies són les que necessite per a ser feliç. He fet passos enrere per viure amb menys, per ser feliç. I això també ho faig amb la música.

—Llavors, teniu la sensació que això ha debilitat la vostra carrera?
—Una presència no constant en un món d’imatge i de xarxes no et situa en la primera línia davant els programadors, que necessiten contínuament els estímuls de saber què hi ha en marxa. Ovidi ja ho deia: deixes de cantar un dia i sembla que ja has desaparegut. Però ha arribat un moment que m’és absolutament igual. La paternitat m’ha ajudat a veure el món d’una altra manera i a discernir les coses que són importants. Llavors, que es fota la indústria, que sóc plenament feliç així [riu].

—En aquest disc hi ha hagut un canvi notable de sonoritat. A què es deu?
—Hi ha hagut un canvi de productor, he començat a treballar amb Genís Ibáñez, i hem fet una aproximació d’ell cap a mi i jo cap a ell. Hem utilitzat una electrònica textural per a crear unes formes i un ambient. Els instruments acústics també han sigut tractats de manera electrònica. No vol dir que siga un disc electrònic, però tampoc és un disc específicament acústic. I res d’eixes coses que hem fet amb el so ha perjudicat les estructures habituals o la importància que té per a mi la lletra de les cançons. Estic molt content del so. Algunes cançons són molt cinemàtiques, són com xicotetes bandes sonores d’una història que dura tres minuts o quatre.

—Apel·leu molt al marc col·lectiu i social. És la solució a aquests governants que tenim ara?
—Ajuntar-se, sí, això sempre. A vegades sembla que siga més difícil ajuntar-se ara, perquè les formes d’organització són diferents. Es diu dels joves que no tenen compromís, però passa que tenen unes altres maneres d’arribar a eixe compromís i a eixa lluita. És veritat que ens trobem en moltes convocatòries on hi ha molts cabells blancs i poca gent jove, però no és perquè siguen desapareguts, sinó perquè són en uns altres llocs. És molt urgent que trobem la manera d’estar junts per a canviar les coses. Hem demostrat, sobretot aquí al País Valencià, que en les coses pitjors, en les pèrdues més grans, sempre hi ha un veí que agafa una granera i et ve a ajudar. Van intentar lluitar contra aquest valor i perjudicar les persones voluntàries que anaven a ajudar en la gota freda, perquè ensenyar a la gent que quan s’ajunta pot canviar les coses és molt perillós per als governants. Però eixe aprenentatge ja no ens el treu ningú. Per això som ací amb les cançons, per a fer xicotetes càpsules de memòria que es claven en la consciència de la gent.

—Parleu de les pèrdues com a motor d’esperança, memòria i reconstrucció. Entenc que d’ací naix la cançó “Quan el sol es tornà negre”.
—És una cançó que no anava al disc. Vaig tindre la necessitat de cantar-la i com que no la volia específicament meua, la vaig fer coral. Però al final resulta que sí, que el disc parla d’això i que la cançó té un sentit dintre d’eixa narrativa. Passe què passe, per molt al fons que arribem de la pèrdua, podem tornar a eixir.

—Penseu que la llengua i la cultura s’han abandonat com a espais de pensament crític?
—Et refereixes a la música en valencià?

—Per exemple.
—[Somriu] Hi ha política en tot. En tot. Per acció, per omissió, sempre hi ha política. Hi ha política en Raimon, hi ha política en Pau Riba, hi ha política a tot arreu. Dir que no n’hi ha, és emblanquir allò que vindrà. Diuen que els canvis polítics vénen precedits de canvis culturals. Ací hi ha hagut un canvi cultural que propiciarà aquest canvi polític. Hauríem d’estar-hi alerta. Les cançons i l’art han de servir per a transformar la societat i fer-la avançar, no per a parar-la en un punt mirant-se a si mateixa. Quan la indústria agafa una cosa molt fortament és que no va a favor dels nostres interessos. Per això s’ha de controlar la indústria, fins i tot la nostra pròpia indústria.

—Quin paper hi teniu, els cantants, en tot això?
—Hi ha eixa contradicció. Tant de bo veus amb missatge tinguen molta projecció i molt de públic aquí. No oblidem que la Nova Cançó va ser un moviment de massa i que algunes de les figures més importants eren valencianes. No és que ara hi haja grups que omplin segons quins estadis i siga la primera vegada. No és la primera vegada. La música, al llarg de la història del País Valencià, sempre ha servit per a produir canvis polítics. Ara ens trobarem amb un desafiament i necessitarem tota la força, també la de la gent que canta, la gent que pinta, la que escriu, per a tornar a produir eixe canvi polític, i desitjant que el canvi que arribe siga més valent. Volem transformar la societat, no anar alternant canvis. Alternar vol dir que els canvis es poden produir a la inversa. Nosaltres volem transformar la societat perquè eixos canvis cap enrere no es puguen produir mai.

—En eixe sentit, com veieu el panorama del País Valencià?
—Crec que som a les beceroles d’un canvi, com els que van arribar als anys noranta o als anys setanta. El cicle es tornarà a produir i de sobte ens sorprendrem. Aquesta gent que eixirà, ara deuen tenir encara catorze anys, quinze o setze, però apareixeran tant bandes com solistes que ens despentinaran així per darrere.

—Hi confieu?
—Sí, hi confie moltíssim. De fet, a la cooperativa, la nostra ambició és estar alerta a aquestes veus i ajudar-les. En canvi, la indústria replica l’èxit o se l’inventa, però no dóna espais a gent nova. És fonamental que donem veu a eixa gent i que, si alguna vegada hi ha la possibilitat de fer-ho des de les institucions, que els donen màxima prioritat i una projecció internacional, que és un repte perdut també.

—Tornant al disc, la cançó “Me’n vaig” és un tema prou fosc. Fa pensar en un comiat.
—Quan vaig dir a la discogràfica que volia tornar amb una cançó que es deia “Me’n vaig”… [riu] Anava un poquet a la contra. He descobert que puc fer cançons separant l’autor del narrador, i explicar una història. Arriba un moment que eixes pèrdues personals es produeixen, que es mor la nostra gent, i aquesta és una cançó que em serveix per a acomiadar-me de gent. Quan gravàvem “Quan el cel es tornà negre”, Vicent Torrent va dir que era un miserere. Això ens ho va ensenyar Estellés, que es podia parlar de la mort i que no passava res. És una cançó que ha sigut útil per a mi i espere que siga útil per a les altres persones, si la volen.

—El disc és el resultat d’un dol?
—No, no, de veritat. L’única cançó de dol que hi ha és per la pèrdua de l’amistat, “Un intrús en el meu son”. És la cançó que més profundament de dintre meu he tret. Tenia molt de pudor de mostrar-la perquè era molt íntima. Però m’he sorprès, perquè la gent la troba molt seua. Moltes vegades fas algunes lletres que penses que no s’entendran, perquè parlen molt de tu. I no, sí que s’ha entès. Aquesta sí que és una cançó de dol, però el disc és molt positiu en el sentit de la resiliència. Explica que no podem renunciar a les pèrdues perquè, si no, no seríem on som.

—Potser és un concepte que no sol agradar…
—Sí, és que estem acostumats a guanyar, a mostrar el nostre millor perfil a Instagram, que el vídeo siga perfecte, que la roba quede bé i que no hi haja cap errada en res. I la vida no és això, la vida és equivocar-te, a vegades fa mal, a vegades crema, a vegades fa pudor, a vegades és apegalosa… La vida i les persones som així. El procés d’acceptació d’eixes coses és personal, però a mi m’ha arribat amb el temps. La cosa que més feliç m’ha fet en la meua vida és l’ambició de crear, però no una ambició inabastable, sinó l’assumpció de les coses que m’han portat ací, fins i tot eixos errors, pèrdues, etc.

—Com serà la posada en escena?
—Es presenta en un format de quintet i hi ha un tractament del directe més estudiat. En les primeres presentacions que hem fet hem aconseguit de crear un ambient molt especial, fins i tot en un format gran. No es perd eixa proximitat amb el públic que ha de tindre la meua proposta. Al final és una espècie de litúrgia. Hi ha cançons, però hi ha més coses. I ens serveix precisament per a trobar-nos. A vegades les persones es troben als concerts i comencen a parlar sobre la manera de canviar les coses.