Esther Giménez-Salinas: “Cal un canvi molt radical, la DGAIA és la punta de l’iceberg”

El Síndic de Greuges de Catalunya va publicar fa un mes un informe punyent sobre les disfuncions en l’atenció dels joves ex-tutelats de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), ara anomenada Direcció General de Prevenció i Protecció a la Infància i Adolescència (DGPPIA). El document denuncia que la mala gestió vulnera drets fonamentals i compromet oportunitats de molts nois, entre més qüestions.

De tot això, teníem pendent de parlar-ne amb Esther Giménez-Salinas i Colomer (Barcelona, 1949), la síndica de greuges. En aquesta entrevista, hi conversem una bona estona sobre l’atenció que reben els joves ex-tutelats, la gestió de la DGAIA, els escàndols d’aquests darrers anys i el paper de l’administració pública i els deures pendents.

—Fa un mes que vau publicar l’informe sobre joves ex-tutelats. Quina reacció heu rebut de Drets Socials?
—Els pagaments indeguts i els ex-tutelats tenen en comú que s’han pagat uns diners que no pertocaven. La quantitat no és la mateixa, però l’impacte sí, perquè no deixa de ser un error de l’administració. La relació amb la consellera és freqüent. M’ha trucat unes quantes vegades. Ella sabia que l’informe sortiria al setembre i també ha fet compareixences al parlament.

—Sabeu en quin punt es troben els ex-tutelats a qui reclamaven els diners pels pagaments indeguts?
—Al setembre van fer pública la condonació i ara ens diuen que ja van enviant cartes als afectats. Pensa-ho: amb divuit anys, de cop reps una carta dient que has de tornar 20.000 euros, que no els guanyes ni en un any, ni en dos ni en tres. No conec cap jove de divuit anys que tingui un contracte laboral indefinit, una bona situació, ni estudis universitaris. Ara amb una feina de tres mesos, ara deixo de treballar, ara potser tinc una beca.

—De quina diagnosi partíeu abans de fer l’informe?
—En primer lloc, que el sistema de desemparament i tutela ha crescut enormement. El 2016 parlàvem de 7.800 i ara hem passat a 11.000. Quan les xifres augmenten molt, cal preguntar-se si és només perquè hi ha més gent. El sistema de desemparament que es va instaurar en aquest país el 1987 no ha canviat en tot aquest temps i necessita una revisió profunda. Nosaltres hem calculat que, a grans trets, si es treballés bé la prevenció en el sistema de desemparament, la meitat dels casos podrien evitar-se. I, en segon lloc, que la gestió de l’administració és molt poc eficaç. L’augment no ha anat acompanyat d’un creixement de personal, mitjans i comprovacions. El sistema no s’ha adequat per a respondre.

—Ha canviat res, d’ençà que es va publicar l’informe?
—La primera és el reconeixement que això és una realitat. Hi ha dues millores imprescindibles. Una és millorar la gestió, que indiscutiblement va ser dolenta. Però jo vaig més enllà: l’origen està mal plantejat i, per tant, la nostra demanda no és tan sols que es gestioni millor, sinó que es canviï el sistema. Amb això, la reacció és dir que es crearan uns serveis que controlin més. No s’ha de fer això i prou. S’ha de canviar el sistema. Si continuem així, necessitarem més funcionaris, més persones treballant en un sistema que considero incorrecte d’origen.

—Per això cal que hi hagi voluntat política.
—És evident, no és a les meves mans.

—I n’hi ha, de voluntat?
—No ho sé. Crec que no hi havia hagut mai tantes reunions sobre el sistema del desemparament, mai tanta gent, com el Col·legi d’Advocats i altres professionals, havien considerat que s’havia de canviar el sistema. Però no tinc consciència que hi hagi un projecte de llei que ho canviï o que es faci una anàlisi més profunda. Drets Socials és un departament immens.

—Les qüestions que afecten els joves ex-tutelats són un problema de gestió, de recursos o de voluntat política? O un còctel de tot?
—Quan fas divuit anys, tens suport fins als vint-i-tres anys. Això és una bona iniciativa, perquè quan fan divuit anys i es queden al carrer, no pots pretendre que de cop es guanyin la vida o tinguin una independència total, si no la tenen la resta dels joves que fan divuit anys a Catalunya. Però si a sobre has estat fora del circuit d’una certa normalitat, encara és més difícil. L’ajut fins als vint-i-tres anys va plantejar-se cap a mitjan noranta. Però quan ho analitzes, només la meitat demana l’ajut. Per què, si teòricament n’hi deu haver molts més en aquesta situació? Quan es demanen les prestacions, les denegacions són del 35%. I d’aquestes denegacions, només un 25% té a veure amb incompliment de criteris. Les altres són per dificultats a l’hora de tramitar, perquè no aporten la documentació, perquè no entenen el procés.

—En l’informe dieu que l’administració està mal dimensionada i que els joves es troben que han de fer tràmits enrevessats. Topen amb un mal endèmic, la burocràcia.
—No passa únicament aquí. Hi ha dos sectors de la població que no coneixen bé aquests circuits, o que tenen una gran dificultat en entrar-hi, que són els joves i la gent gran.

—Hi ha una altra xifra que crida l’atenció: de mitjana, els joves reben la prestació d’emancipació deu mesos després d’haver-la demanada. Això no té sentit. Com pot ser?
—Faig divuit anys, surto del centre residencial i de què he de viure durant deu mesos? Què he de fer en aquest temps? He de demanar un préstec? Els qui tenen família extensa poden tenir més suport, però deu mesos és una barbaritat. I després, en la resolució d’extinció, el temps és de divuit mesos. En la vida d’un jove és una eternitat. En general, els joves no s’independitzen fins als trenta anys. Com volem que ho facin aquests nanos de divuit anys, que no han rebut tota l’atenció familiar? I després ens trobem que de cop reben uns 6.000 euros, i 10.000 euros prop d’un 10%, que calculen a partir dels 778 euros mensuals que poden rebre segons l’indicador de renda de suficiència de Catalunya.

—Aquests joves estan realment preparats per gestionar aquests diners?
—No tan sols aquests joves, cap jove està preparat per gestionar una quantitat així de cop.

—Expliqueu que després poden tenir problemes fiscals o amb uns altres ajuts.
—Els joves ens venien a veure preocupats i ens deien sempre havien comunicat els canvis que tenien. No pot ser que això et causi un perjudici. Tothom que percep dos pagaments de dues fonts diferents, a l’hora de fer la renda, té una penalització. Si aquell ajut és petit i tu tens un sou de 1.200 euros, però per culpa d’allò acabes fent un pagament a IRPF més potent del que tu tenies… Imaginem-nos que els surt anar a collir fruita a Lleida, parlem de l’habitatge. Durant aquells tres mesos és normal que ho mantinguis. En general, tot està poc pensat per a ells, que haurien de tenir una agilitat.

—El problema de l’habitatge els afecta de ple. Rita Grané, de Punt de Referència, fa temps que denuncia que molts estan abocats al sensellarisme.
—Aquests joves tenen un suport d’educadors i treballadors socials. I aquesta ajuda també ha de controlar, però és impossible ajudar i controlar. La gestió de control econòmic ha de tenir un vessant, i qui ajuda, un altre. No demanis a l’educador que faci la feina d’un gestor econòmic.

—Precisament, els professionals expliquen que els manquen eines de supervisió.
—Els manca eines i jo vaig més enllà. No es pot ajudar i controlar. Hi ha d’haver un servei específic que ho controli i punt.

—Heu rebut més informació, d’ençà que vau publicar l’informe?
—Em passo tot el dia demanant informació, perquè molt sovint les xifres es contradiuen les unes amb les altres. En general, el país està molt mancat de rigorositat en les xifres. Molt.

—I això per què?
—Per un creixement, però també per manca de personal especialitzat en les diferents àrees. Hi ha una cosa que no suporto. Quan preguntes per què les coses es fan d’una manera, et responen: “Perquè sempre s’ha fet així.” Això no és una resposta! Ens hem quedat molt retardats en moltes coses, i amb una incapacitat de renovar molt gran.

—I l’escàndol dels ex-tutelats és un episodi més, no?
—En trobem moltíssims, i t’ho trobes com a ciutadà amb una administració molt obsoleta, amb lleis i serveis.

—Però per què creieu que està tan obsoleta, l’administració?
—Catalunya va fer un gran canvi als anys vuitanta, que va anar bé fins el 2010. Després, ens hem parat, sigui per la crisi o altres problemes interns del país. Sempre dic que hem de fer una segona transició administrativa, no pas política.

—La gestió de la DGAIA també era obsoleta? Ha estat en el punt de mira, aquests darrers anys.
—És el gran exemple de moltes d’aquestes coses. Però a mi també em preocupa que ho carreguem tot a la gent que treballa, perquè un dels problemes és que no hi ha estabilitat. Imagina’t ser un infant en una institució i que, cada sis mesos o cada any, el personal vagi canviant. Hi ha una mobilitat brutal perquè la situació no està ben regulada.

—La DGAIA ha estat envoltada de moltes polèmiques. Se sap tot el que ha passat? Creieu que la Generalitat amaga informació?
—No tinc aquesta sensació, tot i que ja s’han sabut prou problemes. Ja sé que el nom no fa la cosa, però el fet d’incorporar la paraula prevenció dins el nom [ara s’anomena Direcció General de la Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència] significa que han detectat una gran mancança.

—I de manca de transparència, n’hi ha hagut?
—Més que manca de transparència, potser és que costa molt saber les xifres i la realitat. Conèixer molt costa. Saps la diferència entre el dol i la culpa?

—Crec que sí.
—Una cosa és fer una cosa intencionada, i no crec que tinguin la intenció d’ocultar determinades coses. Crec que la mala gestió en moltes coses comporta que sigui molt difícil arribar a saber què passa. Una gestió negligent fa que sigui gairebé impossible arribar a determinades coses. Ens costa molt, quan fem estudis, tractar xifres, i em passo el dia demanant-ne. Costa molt, l’exactitud. Quan calcules quants joves reben l’ajuda, resulta que alguns en reben més d’una i no saps si parles de persones físiques o d’ajudes.

—Drets Socials té la voluntat de fer canvis?
—Sí. L’altra cosa és la magnitud que hi ha. És molt difícil canviar els hàbits de les persones que fa molts anys que hi treballen. Crec que cal un canvi molt radical, no només a la de DGAIA, que és la punta de l’iceberg. A mi m’obsessiona que un nen de 0 a 3 anys estigui en una institució, que creixi amb diferents educadors al matí, migdia i tarda. Creus que això és un sistema perquè un nen petit creixi? Evidentment que no. Això, o ho prohibim per llei, o no ho canviarem, llevat de les situacions d’urgència, evidentment. Una situació d’urgència, per mi, són tres mesos, no tres anys. O tinc una llei que ho prohibeixi, o les xifres continuaran augmentant. I tenim més nens petits en institucions ara que no pas abans. Quan un nen és maltractat o hi ha sospites de maltractament, és evident que l’has de posar en un centre. Però no s’hi pot estar tres anys, allà. S’ha de prendre una mesura immediata perquè automàticament els petits tinguin una família acollidora o el més semblant, però el més semblant no és una institució. Els centres residencials estan bé, hi ha bona atenció. El problema no és la part material, sinó qui et cuida.

—La part humana.
—No els cuiden malament. Els educadors, amb un any ja creen vincles, però després se’n van. I n’apareix un altre, i un altre. Quin vincle hi ha, aquí? Amb què es queda, aquest nen? Això ho he viscut molt, jo. Tendim a analitzar el resultat final i no anar a les causes. Com podríem canviar el sistema i que hi entrin menys nens? Sovint poso l’exemple de les malalties. Si no es treballés en la prevenció, si només es treballés amb els malalts, el país seria molt pitjor. Si es treballa la prevenció de la malaltia, s’evita que prosperi. Aquí s’ha de treballar la bona parentalitat.

—I en el cas de la DGAIA, creieu que la refundació va ben encaminada?
—T’ho diré d’aquí a un temps. Això no es canvia en un mes o dos. I depèn molt de les persones que hi posis, de si ets capaç de canviar els circuits, de qui governa. La consellera va canviar algunes persones, però depèn molt si és un equip completament renovat o no. També demano un canvi legal, perquè sense lleis no ho farem.

—Però la música us sona bé?
—[Riu] Hi ha un anunci que ens diu que canviarà la música, però encara no l’he sentida. Per tant, no et puc dir si sona bé. No l’hem sentida, però és normal. S’han de fer coses més a curt termini, on puguis veure realment si aquesta música hi és o no. Canviar-ho tot és gairebé impossible. Però algunes vegades he aconseguit coses, i ho aconseguirem.

—Quin paper ha tingut l’externalització dels serveis en aquests escàndols de la DGAIA? És una part dels problemes?
—També. Hi ha un informe de la Sindicatura de Comptes i de l’Oficina d’Antifrau. Nosaltres treballem amb drets humans, serveis, funcionament, no hem fet una investigació econòmica. Però, pels informes que hem vist, ens fa pensar que sí, que això tampoc no hi ha ajudat i que el control és més difícil.

—Hi ha qui diu que, amb l’externalització, hi ha hagut enriquiment indegut d’empreses del tercer sector.
—No m’agrada respondre en termes de blanc o negre. El tercer sector és bo, conec moltes fundacions que funcionen molt bé i sense les quals no podríem sobreviure. Però, si hem descobert que en determinats sectors es necessita un control més rigorós, s’ha de fer. És molt fàcil trobar uns culpables i oblidar-te de tot el que ha passat. Els informes són reals i em crec el que diu la Sindicatura de Comptes. Aquests fets són generals per a tots? No. S’han produït i l’administració ha de vigilar perquè no torni a passar. Si ha passat una vegada, és evident que pot tornar a passar.

—L’informe que heu fet acaba amb una bateria de recomanacions. Què en destacaríeu?
—Cal una reducció urgent del temps de tramitació, i això implica reducció de tràmits. S’ha d’agilitzar els tràmits perquè arribin a la majoria que els poden demanar. La realitat és que d’entrada hi ha un 50% dels joves que no demana els ajuts. Potser perquè ni ho sap, o perquè pensa que no l’hi donaran, o que és una pèrdua de temps. I una altra cosa: resulta que, dels que s’hi presenten, prop del 40% els diuen que no, i jo diria que segurament hauria de ser que sí al 100%. Una altra recomanació és l’acompanyament i l’escolta permanent dels joves, que han passat situacions vitals molt difícils. Que et separin dels teus pares és essencialment un càstig, per als fills. Aquí ho venem com un sistema de protecció. Si el teu pare et pega i et maltracta, és evident que te n’han de separar. Però els nens ho veuen com un càstig. I també t’has de posar molt a la seva pell per entendre com superar-ho o com ajudar-hi, perquè jo ho he viscut moltes vegades, quan era jove i treballava amb això. El millor és créixer en un lloc familiar. I, si no pot ser el teu, que sigui el més semblant possible. Cal buscar la solució que faci menys mal. L’interès superior del menor és tenir un bon pare, una bona mare, créixer a casa seva, i si això no ho tens, mirem que tinguis allò que et faci menys mal.

—El parlament ha constituït la comissió d’investigació de la DGAIA. És presidida pel PSC, i amb ERC a la vice-presidència. Hi confieu?
—En tres anys he coincidit amb tres consellers de Drets Socials. Quan arribes a un lloc d’aquesta magnitud, trigues més o menys un any a situar-te i a entendre com va. El segon any pots fer la planificació i comences a veure algun fruit. Si et canvien al cap d’un any… Les coses necessiten un temps i un ordre.

—Voleu afegir res?
—Molt sovint les institucions del país estan pensades per a la gent integrada, que sap adreçar-se, que coneix els circuits. I una institució com aquesta [Síndic de Greuges] s’ha d’adreçar precisament als col·lectius més vulnerables. Una mostra d’això és que hi ha hagut un augment del 30% de les queixes.