Emma Zafón: “Hi ha homes que no se’n van de casa fins que no es casen i tenen una altra dona que els ho faça tot”

A final del 2023, la periodista Emma Zafón (Llucena, Alcalatén, 1987) publicava la primera novel·la, Casada i callada, una història de violència de gènere ambientada al seu poble natal. La gran rebuda i les bones crítiques que va obtenir el llibre han fet que ara, havent publicat el segon, La mare, estigui molt més nerviosa per veure com anirà.

Malgrat que són diferents, tots dos tenen uns quants punts en comú, com ara que les protagonistes són dones i que la història passa en un entorn rural del País Valencià. Aquesta volta, l’escenari és Borriol, un poble molt a prop de Castelló conegut per les pedreres, on treballen alguns homes del municipi.

El llibre és protagonitzat per la Lorena, la dona de l’Enrique i la germana d’en Roberto i l’Àlex. El dia que la seva mare té un accident, s’ha de fer càrrec de tota la família.

Ens trobem amb Zafón al barri de Sant Andreu de Barcelona un dia entre setmana per parlar d’aquesta història que ha escrit sobre la manera com el pes familiar passa de mares a filles, de generació en generació. És una novel·la que combina a la perfecció la crítica social amb l’humor i la tendresa. La presentarà dilluns vinent a les 19.00 a la Llibreria Finestres de Barcelona.

—Casada i callada i La mare són dos llibres diferents, però amb molts punts en comú: protagonitzats per dones que viuen en entorns rurals, denúncia social… La mare és una mena de continuació del primer?
—No sé si és una continuació, però sí que comparteixen subgènere: dona, ruralitat i País Valencià. A Casada i callada em centrava molt més en una relació tradicional marcada per la violència de gènere i, en canvi, en aquest he volgut explicar el conjunt de l’estructura familiar i què passa quan l’àvia ja no es pot fer càrrec de tot.

—Què volíeu tractar amb més profunditat, exactament?
—He volgut explicar una cosa que passa a tot arreu, que és que quan l’àvia o la mare fallen –en aquest cas, per un accident molt anecdòtic–, tot trontolla. També he volgut posar de manifest la desigualtat entre els fills, dos homes i una dona, perquè volia fer notar que, automàticament, el pes de la casa recau en la filla. Els germans sempre són auxiliars, attrezzo, figurants. No tenen la implicació ni la càrrega que té la seua germana.

—De generació en generació, el pes i la responsabilitat de la família recau en la dona: la Piedad, la Lorena… Però, què passa amb la generació de les nétes, l’Elisa i la Balma?
—És interessant mirar com ho assumeix cada generació. Piedad ni s’ho qüestiona, perquè és allò que ha conegut sempre i no ha tingut el context de lluita feminista que sí que han tingut les altres. Lorena ha començat a adonar-se’n i ja és molt conscient de la desigualtat i dels abusos a casa. I les filles… És clar, ara és un moment un poc complicat, perquè tornen moviments molt estranys i conservadors, però bé, les filles, com a mínim, han tingut accés a un pensament i a un qüestionament molt gran de l’estructura patriarcal, tal com la coneixem.

—Però això no sempre és garantia d’aconseguir alliberar-se’n.
—No, perquè l’estructura hi és. A vegades pense que hem estat molt poc crítiques. Vam fer molta pancarta, però a l’hora d’entrar en l’adultesa plena hem deixat molta lluita arraconada. Ho veig molt en les meues amigues, això: les que estan emparellades i tenen fills amb homes prou competents estan més tranquil·les, però les que han decidit de compartir vida amb un home un poquet més justet, les veus patir com patien les nostres mares. El paper d’ells és molt important. Que espavilen en massa tots!

—Com viviu l’augment del percentatge de nois joves que consideren que el feminisme “ha anat massa enllà”?
—Hi ha una generació de joves que fa anys que consumeix criptobros, misogínia, pornografia… I, és clar, ara comença a donar fruits. A vegades tinc la sensació que les que aguantem l’estructura som quatre i que ja ens anem fent grans… Estaria bé que les generacions més joves agafassen el relleu. Però bé, continuarem batallant fins al final. Jo he après molt de les feministes que ara tenen setanta anys o vuitanta anys. Per tant, m’agrada pensar que, quan aquesta nova generació vulga aprendre alguna cosa, podrem explicar-los alguna cosa.

—Torneu a centrar la novel·la en l’entorn rural, tot i que aquestes dinàmiques patriarcals les trobem també a la ciutat… O hi ha alguna particularitat, als pobles?
—L’estructura hi és a tot arreu. La particularitat del poble és que, a diferència de la ciutat, hi ha un entorn en què et sents més jutjada i, per tant, el sentiment de responsabilitat pot arribar a ser més gran. Jo, com que me n’he anat, m’he deslligat un poquet de l’estructura familiar i s’assumeix que quan passe qualsevol cosa ja no despenjaré el telèfon d’entrada. Però és possible que a les que s’han quedat al poble això els continue passant. És un tema d’estatística: les que deixen abans el lloc de feina quan tenen fills són les dones. I això és universal.

—I, llavors, per què creieu important de centrar-ho en un entorn rural?
—Perquè és el meu camp d’estudi i perquè ja es fan moltes històries a Barcelona. Volia desmarcar-me’n. D’una altra banda, també ho he fet pel judici popular. La gent del poble parla, per això hi ha la pressió de donar una bona imatge. Aquesta aura immaculada que han de tenir moltes dones de cara a la galeria és bastant més forta als pobles que a la ciutat.

—Vau decidir d’anar-vos-en del poble per trencar una mica amb tot això?
—Sí. Venia un poc motivada pel tema laboral, però a la meua zona hi havia, i hi ha, faena. De fet, quan vaig acabar la carrera, vaig treballar un temps a la indústria de la ceràmica i m’hi hauria pogut quedar. Però les dinàmiques que hi ha allà em resulten molt marcianes. A mi em pesava moltíssim que parlassen de la meua vida privada perquè, com que no he fet una vida heteronormativa ajustada als criteris del poble –que bàsicament són que amb vint anys t’ajuntes amb algú i ja te’l quedes per a la resta de la vida… És una cosa que sempre m’ha descol·locat. No ho he entès mai. A Barcelona faig i desfaig i ningú s’adona de res. És una sensació molt agradable!

—Tornem a la Lorena: quan decideix de no carregar tot el pes de la família, li apareix el sentiment de culpa, se sent mala filla. Això, als germans, no els passa.
—És que no és tan fàcil ni evident de dir: “Ah, com que he vist tota l’opressió que tinc a sobre, me’n desfaig.” És difícil, perquè s’hi suma aquesta culpa que tenen moltes dones: “Què faig amb la mare? La deixe desatesa?” És una sensació molt desagradable.

—En el moment en què la Lorena diu prou i decideix d’externalitzar les tasques domèstiques dels seus pares, contracten la Génesi, una dona immigrant. Què volíeu mostrar amb aquest personatge?
—Aquesta figura m’interessava, en primer lloc, perquè és la situació que passa en el 80% o 90% de les cases quan les generacions més grans envelleixen, necessiten cures i els fills –per la situació que siga– no se’n poden fer càrrec. Estem acostumats que en aquests casos vinga una dona –generalment, procedent de Llatinoamèrica i, en el cas de Castelló, també de Romania– que es faça càrrec de totes aquestes faenes per un sou minso. El capitalisme, quant a les cures, opta per externalitzar-les. És curiós que, això, la generació de la meua àvia ho feia gratis i sense cap cost per a la família, però, ah!, en el moment en què la dona no se’n pot fer càrrec, resulta que aquesta faena tenia un cost bastant elevat. Passa que, com que tenim treballadores sense papers en situació irregular, migrades i precàries, el cost es redueix.

—Situeu la novel·la a Borriol, un poble de la Plana Alta. Per què?
—En primer lloc, perquè vaig estudiar amb moltíssima gent d’allà. De tercer d’ESO fins a segon de batxillerat, la meua colla era d’allà. Vaig anar a moltes festes, vaig tenir-hi algun noviet… Era un poble que coneixia molt bé. A més, en el seu moment tenia la seua parla molt interioritzada! Té certs elements que em servien molt: l’urbanisme, les pedreres, la pilota valenciana… És un bon poble, Borriol.

—Ens en podríeu explicar una mica més les característiques?
—És un poble de la comarca de la Plana Alta situat a uns deu minuts de Castelló per autovia. És el nucli independent més a prop de Castelló. Això li ha permès de mantenir població. De fet, ha crescut amb els anys. A la vegada, aquesta proximitat també ha propiciat l’auge de moltes urbanitzacions de gent de Castelló que volia eixir de la ciutat amb l’aspiració de ser classe mitjana o alta. Vull dir, hi ha el nucli urbà clàssic, però travesses l’autovia i et trobes amb cases d’un milió d’euros! Entre els uns i els altres, evidentment, no hi ha cap mena de relació. A més, Borriol, a diferència del meu poble, sempre ha tingut molt d’associacionisme i molta més tradició valencianista. Hi ha un moment al llibre en què explique que, quan era jove, hi havia quatre grups de música que cantaven en valencià! També organitzaven la festa alternativa als bous… Era un poc progre, però alhora era governat per un dels acòlits de Carlos Fabra, un caldo de cultiu bastant interessant.

—Relacionat amb Carlos Fabra, escriviu: “Grècia va llegar tres estils arquitectònics que encara hui són admirats per la resta del món: el dòric, el jònic i el corinti. Castelló llegarà tres estils […]: el fabrisme, el bourisme i el puticlubisme.” Ens els podeu explicar, aquests estils?
—[Riu]. Era una manera de segregar el gènere complet: el lletgisme. Qui va construir la Castelló contemporània, Carlos Fabra, va desenvolupar un estil propi: l’urbanisme lleig, que és l’industrial i les rotondes. Crec que Castelló és el lloc del món on hi ha més rotondes! També hi ha el bourisme, perquè tot l’art està relacionat amb els bous o s’hi inspira. I bé, el puticlubisme… El puticlub Las Palmeras que ix al llibre existeix de veritat. Té un estil molt propi, molt identificable. Tot això forma l’esperit de la Castelló contemporània.

—Igual que a Casada i calla, ací també heu mantingut l’oralitat i, sobretot, la manera de parlar de Borriol. Com ha estat el treball de la llengua?
—Quan vaig conèixer gent de Borriol, em feia molta gràcia la paraula manya i manyo. “Manya, on vas?” o “Manyo, què fas?” No ho havia sentit mai fins que no vaig començar a fer vida a Borriol. També tenen una cosa bastant particular, que és que parlen cantant, però, és clar, al llibre això és impossible de reflectir. Tenen una tonadeta pròpia [la imita]. Parlar amb gent d’allà em va ajudar a documentar-me i a refrescar paraules.

—Podríeu posar algun exemple de paraules concretes de Borriol?
—Per exemple, un sinagua vindria a ser un bragasses. Un fato és una persona amb poca gràcia. I que una xiqueta haja nascut amb dents vol dir que és molt llesta. Coses així.

—Un dels elements importants del poble són les pedreres, on treballen l’Àlex, el germà petit de la Lorena, i en Teo, el pare de tots dos. És un dels principals motors econòmics de la zona?
—A la zona hi ha unes quantes explotacions de pedreres que han anat funcionant segons les èpoques i segons si s’atorgaven les concessions o no. La pedra de Borriol sempre ha tingut molta fama per la qualitat, però ara ningú no es dedica a fer marges de pedra seca, perquè ja no se’n fan. No representa una part gaire important de l’economia local, però a mi m’interessava. Allà, la majoria de gent treballa en fàbriques, a la construcció, als serveis…

—Els homes de la novel·la són de bar. Acaben la feina, surten de la pedrera i van al bar a fer la cervesa.
—És que, és clar, parlem-ne, de la masculinitat rural!

—Parlem-ne: com la definiríeu?
—A vegades em recriminen que caic en estereotips, però moltes vegades els estereotips s’alimenten de la realitat! Vés a un poble, entra al bar i ja veuràs quin material hi ha un dia normal a la tarda… Hi ha de tot i és veritat que les transformacions, als pobles, arriben més lentament que en determinades ciutats com Barcelona, però és que hi trobes unes actituds que em recorden mon pare, eh? A les ciutats, els grups són més heterogenis i vas amb gent més afí a tu, però al poble vas amb tothom.

—O amb qui et toca.
—És clar, amb qui et toca per edat. No hi ha cribratge. Hi ha homes molt justets que no se’n van de sa casa fins que no es casen i tenen una altra dona que els ho faça tot. Són homes que no saben fer res i que fins llavors han estat cuidats per sa mare. És una cosa molt cultural d’allà. Al poble només he conegut perfils així. Els he conegut, no m’invente res!

—Seria el perfil de l’Àlex, però en Roberto, el gran, és un tipus d’home ben diferent…
—Vaig voler que es portassen molts anys expressament. Àlex és el típic accident que tenien moltes dones de l’època que es pensaven que tenien la menopausa i, de sobte, es quedaven embarassades. En conec uns quants, d’accidents d’aquests. Roberto és el primer, el germà gran. El tenen més recollidet, és el xic, és l’important de casa. I és el que té estudis, a diferència dels pares i els germans. El cas d’Àlex, que és de la meua generació, és tot al contrari: és l’exemple d’abandonament escolar propi del boom econòmic de final dels noranta i de principi dels dos mil.

—Com va influir-hi?
—Mira, pràcticament tots els tios de la meua generació –i encara més en un ambient de poble i famílies treballadores– van abandonar els estudis per anar-se’n a l’obra i a la fàbrica, perquè llavors no semblava mala idea: t’oferien un bon jornal i, si no t’interessava gaire estudiar, com en el cas d’Àlex, que no té cap aspiració, et semblava bé. El problema d’aquesta generació és que els van estafar.

—L’única cosa que motiva l’Àlex és que arribi el cap de setmana per sortir de festa i consumir cocaïna. El consum de drogues també era propi d’aquesta època?
—Ho és! Això també crec que té un component rural. No vull dir que a les ciutats no es consumesca droga, tots sabem que sí, però els llocs que he conegut un poc més atrapats pel tema del consum de droga són rurals, i crec que té a veure amb l’avorriment.

—Què voleu dir?
—Anar al bar del poble i que cada dia siga el mateix… Arriba un moment que busques un altre estímul que s’acaba perpetuant. Fas tres cubates, fas el treu gramet i cap a casa. Als pobles falta una mica més d’atractiu, de programació cultural. No ho sé, algun incentiu perquè la gent no s’estiga tota la vida al bar com a únic model d’oci.

—En Roberto no és cocaïnòman, però és puter. Potser sí que us diran que caieu en tots els estereotips!
—A veure, si allí hi ha puticlubs, algú hi deu anar, no? Vull dir, per estatística, un home com Roberto podria ser perfectament consumidor de prostitució! Una part dels homes que ens envolten ací segurament que van de putes de tant en tant. Doncs no està malament explicar-ho, no? El puticlub que esmente al llibre, Las Palmeras, és en un dels ramals de la Nacional 340 entre Vinaròs i Almenara, que és la que passa també per ací. Igual que la Jonquera, deu ser una de les zones de concentració més alta de puticlubs de tot l’arc mediterrani.

—Un altre home que apareix al llibre: l’Avelino, un ex-miner d’Astúries. Si no m’equivoco, és un tema que sempre us ha interessat molt, el de les mines.
—Sí, perquè vaig cobrir l’última vaga de la mineria a Terol. Per a mi va ser molt important, perquè havia conegut una cultura laboral i industrial molt poc conflictiva, pràcticament no havia conegut cap mobilització important, pensava que era una cosa del passat. De sobte, vaig trobar-me amb una vaga indefinida de no sé quants miners que anava de la conca d’Astúries fins a Lleó i Terol. Van paralitzar les comarques, l’economia local i la productivitat de les mines gairebé tres mesos, quan van fer aquella marxa fins a Madrid. Em va impactar molt. Em va fer aprendre, entre més coses, com s’aconsegueixen certes millores per a la classe treballadora: plantant cara a la patronal. Hi ha generacions que això no ho saben i em preocupa bastant.

—Per anar acabant: alguna volta heu dit que el País Valencià era un poble “molt sofrit”. Què voleu dir?
—Ai, que ens passen moltes coses i que encaixem moltes calamitats! Governs inútils, mandrosos, feixistes espanyols que anem encadenant temporada a temporada i que sembla que mai no ens els acabarem de treure de sobre. A vegades pense: “Hòstia, el Botànic, que no va arribar a fer cap escàndol ni va fer res prou gros perquè la ciutadania li retirés el suport, va perdre les eleccions i va guanyar un partit el president del qual, que també era el president del govern, quan va passar una catàstrofe feia cubates en un bar.” Hem encaixat moltíssims casos de corrupció i en continuem encaixant. És aquesta resistència constant que, per mi, és optimista, perquè si hem aguantat fins ací, podrem continuar aguantant.

—Per què creieu que ha arrelat tant, el blaverisme?
—Perquè l’han alimentat molt. Ho ha documentat un historiador, Natxo Escandell. Per dividir la força que amb la transició tenien Catalunya i el País Valencià junts, l’estat va alimentar aquest blaverisme, per trencar amb Catalunya i amb el catalanisme des de determinats sectors de dretes. Això s’ha alimentat convenientment des de forces pròximes a l’espanyolisme. S’han inventat les seues pròpies normes ortogràfiques, fan el ridícul… Són quatre gats que tenen força principalment a València, perquè a Castelló no tenen gaire a rascar…

—Creieu que han aconseguit de trencar, sobretot, el tema identitari de Països Catalans?
—Quant a poble, d’allò que som nosaltres, no, perquè continuem existint al marge d’ells. La relació cultural i musical continua al marge d’ells. A escala institucional i oficial, sí que s’ha aconseguit jugar en contra de tots.

—Al País Valencià falta un partit d’esquerres catalanista, amb visió de Països Catalans?
—Crec que Compromís hauria de fer-ho, això. En algun moment he sentit càrrecs de Compromís pronunciar “Països Catalans”: una altra cosa és que després hagen recollit una mica de cable…