Elisenda Carod (Barcelona, 1981) explica que li hauria encantat llegir, els primers mesos de la maternitat, alguna cosa que li hagués dit: “Amiga, a mi també m’ha passat; és normal, ja passarà.” D’aquests tabús i silencis encara massa presents sobre què implica tenir una criatura ha nascut La mare dels ous (la Campana), un antimanual per a moments de desesperació en què la periodista explica, amb sentit de l’humor, però també amb tendresa, coneixement, informació i experiència, tot allò que pot ser útil a les dones en un moment tan confús i vulnerable com el del postpart.

Carod hi explica la seva història, que comença amb un part molt complicat i dur, però que té molts elements comuns amb la resta de mares, que s’hi podran sentir identificades. “No és un llibre de maternitat, és un llibre de postpart, d’allò que m’ha passat i d’allò que pot funcionar”, ens explica. Ara el seu fill té onze mesos i el sentiment de culpa, el patiment, la manca de son i les dificultats de conciliació són ben presents. Parlem amb ella sobre el llibre, que també és una crida a mirar, com a societat, tot allò que sempre ha estat silenciat, relegat, poc estudiat o menystingut.

—Heu escrit el llibre perquè no n’havíeu trobat cap que parlés sense filtres de tot allò que passa pel cap de les mares els primers mesos. Encara ara?
—A les classes de pre-part se’n parla, però mai no et fas a la idea de les autèntiques merdes que t’has de menjar. Abans ens deien que el postpart era meravellós i després vam passar a parlar només de les coses dolentes. Intento trobar un equilibri i explicar com és de meravellosa l’ambivalència d’aquesta etapa. Tenia clar que la meva vida funcionaria igualment sense una criatura, però ser mare m’agrada molt més que no em pensava. És una cosa animalesca, instintiva, primitiva, amb un amor que no m’havia imaginat que podia arribar a sentir. Això em compensa les merdes que m’he de menjar. Com que les converteixo en humor i com que tot passa ràpidament, és fàcil de posar-hi distància. Veure en temps real com es va fent una persona és molt bèstia.

—Vau passar per un procés de reproducció assistida complicat i per un part molt dur, en què van haver de reanimar el vostre fill durant cinc minuts perquè no respirava.
—Quedar-me embarassada em va costar molt de temps i va ser dur, tot i que ho vaig viure bé perquè vaig estar molt ben acompanyada per la meva doctora. El moment traumàtic del part l’explico perquè el lector o la lectora sàpiga d’on vinc. Acabo el capítol dient que, com que em va passar allò tan gros, ara entendreu que hi posi humor. Després d’allò, quan entro en el carril de la maternitat normal, qualsevol cosa em sembla més petita. Quan em van dir que l’havien de tenir quaranta-vuit hores sota una làmpada ja vaig pensar: “Tant me fa! Feu tot allò que vulgueu, la cosa important és que respira!” Ara, tot i partir d’aquí, també hi ha coses la mar de normals que m’han semblat un drama.

—Sabeu ben bé què li va passar?
—No ho saben ben bé, però passa més sovint que no ens pensem. No se’n parla gaire, però hi ha nens que surten hipotònics, se’n diu així. Per sort, tot va acabar bé. La meva sensació immediata va ser que, a partir d’allò, patiria per tot i buscaria les causes de tot, m’informaria per evitar-li patiment… Però no pots. Ser pare és tornar-te a sentir vulnerable. Tornar-me a sentir vulnerable, en mans dels altres, ha estat una de les sensacions més punyents de convertir-me en mare. És demolidor.

—En què es tradueix, en el dia a dia?
—Aquesta experiència iniciàtica fa que qualsevol cosa em faci patir, el cap se me’n va a l’inici, cap a aquell patiment que la criatura marxa. Però aquest patiment constant el tenen tots els pares. Cada vegada que veig que em truquen de l’escoleta pregunto: “Què ha passat? És viu?” [Riu]

—En cap moment es deixa de patir pels caires amb què pot topar o pels ganivets amb què es pot tallar?
—Ara pateixo pels caires i els ganivets, després patiré per si rep assetjament escolar, després per si surt de festa i agafa el cotxe… Diuen allò de “nens petits, problemes petits; nens grans, problemes més importants”. M’imagino que quan són més grans desitjaries patir només pels ganivets i els caires. Suposo que es tracta de preparar una personeta per, després, deixar-la al món i confiar que ho has fet prou bé perquè s’hi pugui moure sola.

—Relacionat amb això, també parleu d’un tabú que sembla que només es toca en cercles feministes o de divulgació sobre maternitat: els pensaments intrusius.
—Pensava que era una cosa meva, però quan l’he compartida m’he adonat que era habitual i que acabava passant amb els mesos. El cervell de la mare es posa en mode supervivència, la seva i la de la criatura, i aleshores qualsevol cosa és vista com un perill. Tinc una obsessió per si li cauen coses al cap o fins i tot patia quan algú el duia a coll, per si ensopegava. Visualitzes el cap del teu fill contra una cantonada… El teu sistema reticular detecta perills: danger, danger, danger! Et tornes una màquina de protegir el nen. L’altre dia vaig fer un placatge: vaig veure que queia, em vaig tirar a terra i el vaig enxampar al vol. Sóc com un TEDAX: ara no respiris, que dorm; salva’l quan és a punt de tocar un cable…

—Parleu de tres dols: el de la parella, el d’un mateix i el de l’avorriment. Per què?
—Aquelles estones que tenies amb la parella abans de la criatura ja no tornen, es redefineixen. Has de fer un dol per reconstruir la relació essent un triangle. És bèstia perquè aquells diumenges mirant Netflix o aquelles converses per a aprofundir en moltes coses ara ja no es poden tenir. Aquest dol va ser bèstia, però els altres també. Et preguntes on has quedat tu. Si no tens temps per a rentar-te els cabells ni fer caca, com vols tenir-ne per a tu? Costa molt de batallar contra el sentiment de necessitar el teu temps, però alhora ser incapaç de deixar la connexió amb la criatura. A part, les dones tenim aquesta culpabilitat a dins de sentir-nos males mares si el deixem amb l’àvia o a l’escola.

—Suposo que hi ha una part instintiva i una altra part cultural –la culpa que s’inocula a les dones, sobretot a les mares–, però creieu que també hi ha una part que té una explicació més generacional o de context? La criança respectuosa mal entesa a vegades pot fer sentir culpables les mares?
—Sóc una mare millennial i crec que som una generació frontista. Hem estat educats d’una manera, volem donar un altre tipus d’educació i, mentrestant, ens intentem curar a nosaltres mateixos i abraçar amb força tot allò que van fer els nostres pares. Coexisteixen dos models i a més som dones que fa temps que estem incloses al mercat de treball a alts nivells. La nostra generació és una bomba de rellotgeria de pressions externes i internes. El paper de la meva àvia era el de tenir cura de les criatures, amb les coses negatives que això implicava, però tenia un àmbit d’actuació. Em fa la sensació que jo en tinc dos de molt clars, i a sobre amb dos models educatius coexistint-hi. Pensem coses com ara “modelo la plasticitat neuronal del meu fill depenent de què li dic!”, i ens hem de relaxar una mica…

—Hi ha molt de debat, per exemple, sobre què pot implicar abordar el son de la criatura d’una manera o una altra.
—Per a mi, deixar-lo plorant és inviable: treus les forces d’on sigui. Aquesta matinada el senyor ha decidit d’estar despert tres hores… Et mors i tens ganes d’estampar-lo. Evidentment que no ho faràs, però t’ho deixes sentir. Hi ha gent que aplica el mètode Estivill. Jo no en sóc partidària, però és una tria molt personal, no en sé prou per a jutjar-lo. Vull ensenyar al meu fill que, quan plori, hi seré, escoltaré les seves queixes i demandes. No vol dir treure’l del llit o agafar-lo tota l’estona, simplement mostrar-li la presència. Vull que vegi que, quan tingui una queixa, hi haurà una resposta dels pares. Perquè després, quan sigui adolescent, tingui confiança per a explicar-nos les coses, perquè sempre l’haurem escoltat. Però cadascú ha de prendre la decisió més adequada al seu tarannà. En el meu cas és molt instintiu. Plora i necessito alçar-lo… Potser seré una mare helicòpter!

—Heu notat cert judici dels qui no entenen aquesta mena de criança?
—Hi ha qui diu que “el malacostumes”. M’ho va dir una veïna al postpart. Vaig dubtar, però després de llegir el pediatre Carlos González vaig concloure que la criatura que havia passat nou mesos dins meu ara necessitava estar amb mi, i que ja se’m desenganxaria quan estigués preparada. Com els adults, que quan ens sentim segurs explorem i quan estem insegurs ens aferrem a les coses. A mi m’ha funcionat, ara dorm a metre i mig de mi. Però en un moment tan vulnerable com és un postpart, en què t’ho qüestiones tot, en què tens la sensació que ho fas tot malament, aquests comentaris toquen alguna tecla. Carlos González diu que el fet que et retreguin que l’agafes massa en braços és com si a tu et diguessin: “No mengis, perquè si t’hi acostumes sempre demanaràs menjar.”

—I és al revés…
—Exacte, si a algú no li dónes menjar, sempre en tindrà ganes. Si puc donar un sol consell és el de seguir l’instint, allò que a tu et funciona. És millor que la criatura et percebi tranquil·la i feliç que no pas que hagis d’aplicar el supermètode. En el cas del son, vaig pensar que serien tres anys sense dormir i que, si ja havien passat nou mesos, ho podria aguantar. A la feina aguantem maltractadors i maltractadores, clients estúpids… De l’exterior aguantem mil coses i als fills els exigim que siguin autònoms pocs dies després d’haver nascut.

—La lactància és l’altre gran tema. Què hauríem de saber i no tenim prou present?
—Et diuen que la lactància no ha de fer mal, però fa moltes generacions que no veiem dones alletar habitualment. Ens ho venen com una cosa natural, però no ho hem vist fer. La indústria de la llet de fórmula va tenir molta influència els anys vuitanta i noranta, i abans tampoc no se sabien prou coses. La meva àvia em va dir allò: “Al cap de tres mesos em va marxar la llet!” Quan ho he viscut he pensat: “Iaia, no et va marxar la llet!” Simplement era una crisi de lactància normal, però si no ho saps penses que mates de gana la criatura. El nen té més demanda i ha de succionar el pit unes quaranta-vuit hores perquè la producció de llet s’hi adeqüi. És molt pachamama, però es tracta de confiar que el teu cos s’adeqüi a la demanda de la criatura.

—Ho heu viscut així?
—No m’ho creia, però com més succiona, més llet fas. Cada vegada menys, però hi ha molt personal sanitari que tampoc no està prou preparat. Moltes vegades la falta d’informació fa que deixem una lactància que es podria salvar. Un dels millors regals és una assessora de lactància amb certificat. A mi em va ajudar a posicionar el nadó de manera que no em fes mal. Parles amb unes altres generacions i et diuen que “ja se’t farà la pell dura!” o que “les ferides desapareixeran”… I no, no hi ha d’haver ferides, no ha de fer mal. Hem estat molt desinformades, hem naturalitzat el patiment. Quantes mares dels vuitanta i els noranta no ens han dit allò de “la meva llet era dolenta”? I això passa només en una minoria dels casos!

—Heu esmentat la pressió de donar-ho tot com a mare i com a treballadora. Com la porteu?
—Em sento una malabarista. No m’he deixat perdre pistonada en termes professionals i faig moltes coses. La maternitat m’arriba en un moment en què ja tinc una trajectòria llarga i tiro una mica de la bossa de talent, però havia tirat molts anys de la bossa d’esforç. La meva feina sempre m’interferia la vida, constantment. Ara intento fer compartiments estancs, però la sensació de no arribar-hi esgota. Passa a totes les mares, m’han dit que sempre més tindré la sensació de no arribar ni a una cosa ni a l’altra. El sistema és una merda per a la maternitat. Haurien de ser dos anys de baixa, un del pare i un de la mare. El sistema demana d’aparcar el nen a la llar d’infants, que el recullin els avis i que tu apareguis a les set del vespre. I, com deia, les dones tenim tatuat això de “no pots perdre pistonada professionalment”.

—El mite de la Superwoman.
—Però és una estafa! Ens van incloure al mercat laboral, però no ens van eximir de les tasques de casa. El meu fill porta el meu cognom i tinc un entorn de pares que comparteixen la criança, però en general som nosaltres les qui fem el pas al costat. Una amiga ironitza que ella és la CEO de la casa i els altres executen. La càrrega mental és això, planificar i donar ordres, i habitualment recau en les dones. Tenim tendència a assumir les tasques i ens costa molt deixar-les. Però si volem que ells les agafin, també hem de deixar-les anar.