Les festes de Nadal són un moment a vegades complicat en termes emocionals. I no s’acaba amb el dinar de Nadal, sinó que s’allarga uns quants dies més. Unes altres dates assenyalades com ara Cap d’Any serveixen també per a fer balanç, remouen sentiments i records de tota mena i alhora poden ser una oportunitat per a fer net, encara que només sigui simbòlicament. El tòpic habitual són aquells propòsits d’any nou que mai no es compleixen, però també són moments que podem aprofitar per prendre consciència de nosaltres mateixos, fer reflexions serioses i marcar-nos objectius realistes. Tres propòsits, si són importants, valen molt més que no pas dotze. Parlem de tot plegat amb Elena Puig Guitart, psicòloga i divulgadora, que subratlla el poder de l’escriptura en aquest sentit i que ens proposa tres eines clau per a exercitar durant el 2026: disciplina, constància i paciència.

—Què ens remou el canvi d’any, psicològicament? 
—Nadal té una càrrega important pel tema religiós, els regals o els dinars familiars, però implica un plus d’esforç perquè a vegades sembla que facis una gimcana: preparar el menjar, mirar qui hi falta… Cap d’Any, en canvi, és una celebració fins a les dotze de la nit i després, si ets jove, surts. I té aquesta càrrega de repassar l’any que acaba i pensar com vols que sigui el que comença. Al cervell li encanta de posar etiquetes: 2025, 2026, què he fet bé, què he fet malament…

—També ens dóna un cert benestar la cosa cíclica, repetitiva: tanco una etapa, en començo una altra.
—Sí, tots els animals estan influïts per cicles –què toca fer a cada estació– i als humans això també ens afecta. Celebrem Nadal al solstici d’hivern, Sant Joan al solstici d’estiu, Quaresma… Totes les societats humanes funcionen per rituals, és important tornar a començar, tot i que sigui arbitrari.

—N’hi ha que tenen més energia al setembre…
—Crec que molta més gent es proposa coses al setembre que no pas el primer de gener. Conservem aquella cosa de l’escola, en què tot començava llavors, i realment tenim més energia, venim de descansar i tornem a començar. En canvi, el primer de gener no tens gaire sensació de començar res perquè la teva vida no és tan diferent de com quan tornes d’unes vacances llargues i canvies d’hàbits.

—De totes maneres, com es pot aprofitar el canvi d’any de manera positiva, sobretot si el 2025 no ha anat bé?
—Si hem tingut un mal 2025, que s’acabi ens pot generar aquest efecte placebo de sentir que ja no som en aquell any horrorós. D’alguna manera, tanquem aquesta porta, i això ens ajuda. En teràpia es treballen molt els tancaments: ruptures, feines, cases… El 2026 et pot fer sentir una mica alleujat, pot servir per a fer un reset.

—Amb alguna eina en concret?
—Escriure. La psicologia cognitiva diu que, quan percebem les coses, d’entrada s’activa el pensament, després l’emoció i, finalment, la conducta. El problema no és la conducta, sinó el pensament: què es pensa per actuar així, el pensament que origina una emoció i una conducta. Si canvies la conducta, però no el pensament, tornaràs al mateix lloc perquè la creença continuarà allà mateix. Escriure és una molt bona manera de revisar els pensaments, d’autoobservar-nos, tenint en compte que normalment els pensaments se’ns emporten. Quan escrius els pensaments al paper, hi poses distància. No ets els teus pensaments, ets una persona que pensa. El problema és que moltes vegades ens identifiquem amb aquests pensaments.

—Per exemple?
—”Com que el 2025 ha estat un desastre, sóc un desastre.” No! És allò dels estoics: no fa mal la realitat, sinó com la perceps. Evidentment, hi ha situacions terribles i això no té res a veure amb viure en mode happy. La teva realitat pot ser molt dura, no es tracta només de canviar el pensament, això ha d’anar acompanyat de moltes més coses, però escriure hi ajuda. Si has tingut un mal any, escriure et permet de reflexionar, agafar distància i entendre que podem fer les coses d’una altra manera. No miracles, sinó petits canvis.

—Però a vegades sembla que les emocions van més ràpides que no pas els pensaments. Les creences interioritzades no canvien d’un dia a l’altre, suposo que aquesta mena d’escriptura ha de ser un hàbit.
—Sí, es tracta d’agafar un petit hàbit d’escriure, sobretot si passem moments complicats. Hi ha estudis que demostren que escriure cinc agraïments diaris abans d’anar a dormir funciona. Recomano tenir una llibreta a la tauleta de nit i escriure cinc coses que t’han passat durant el dia i per les quals dónes les gràcies, com ara el fet de tenir aigua calenta o un plat a taula. Escriure i agrair canvia una part del cervell, el sistema reticular ascendent. L’entrenem a posar el focus en les coses positives.

—És freqüent que, de la llista de propòsits, molts no els acabem complint. Per què? Som massa poc realistes?
—A vegades hi posem massa coses i cal començar per les fàcils. Si tinc dues pacients i una em diu que anirà al gimnàs quatre dies la setmana i una altra que hi anirà un dia, si al cap dels mesos la de quatre dies hi ha anat dos i la d’un dia hi ha anat un, qui estarà més satisfeta? La que hi ha anat un dia. El nostre cervell té tendència a posar el focus en l’amenaça, el perill, en allò que no funciona… Per això els agraïments són potents. Encara que hi hagis anat dos dies, com que t’havies proposat d’anar-hi quatre, et fixaràs en allò que no has fet bé. Si no entrenem el cervell, això passa per defecte. No hem de posar deu coses a la llista de propòsits, sinó focalitzar-nos en les importants –tres, per exemple– i fer-les petites, veure on i com comencem, que siguin assumibles molt a poc a poc. Per exemple, sortir deu minuts a caminar una vegada la setmana. Sovint, quan ja has passat la porta, acabes caminant mitja hora.

—Sempre és més difícil la primera acció…
—Sí. I, si vas adquirint l’hàbit a poc a poc, després et vindrà de gust, no et forçaràs. I no s’ha de pensar “he de perdre cinc quilos”, sinó “he de començar a menjar de manera més sana, més verdura”. Sempre anem a allò que no està bé: “he de perdre”, “he de deixar de fer”… No, enfoca’t en allò que vols.

—Algun consell més?
—Oblidem-nos de la motivació, que apareix i desapareix. Una setmana en pots tenir moltes ganes i una altra, no. La constància, la paciència i la disciplina són bàsiques. Disciplina amb objectius petits i senzills, no amb grans coses. És una cosa robusta que serveix per a tot. Em puc posar l’objectiu de sortir a caminar, però després aquesta disciplina m’acaba servint per a cuinar millor, per a parlar-me millor, per a tenir converses complicades amb la parella… Per afrontar allò que em costa, és un múscul que s’entrena. La constància també és important perquè el nostre cervell necessita molta repetició fins que l’hàbit no s’interioritza.

—Es tracta d’anar encarant a poc a poc, però repetidament, tot allò que genera incomoditat o mandra?
—Sí, cal aprendre a sostenir les incomoditats. Per tant, disciplina, constància i paciència, que abans estava molt de moda i ara s’ha perdut. Paciència per a entendre que no canviaràs de la nit al dia, que t’equivocaràs, que agafaràs l’hàbit de menjar millor i, tot i això, algun dia menjaràs fatal. No passa res, no ets el fet de menjar malament, ets una persona que puntualment s’ha menjat una bossa de patates. Millor les coses fetes que perfectes! Necessitem la paciència per perdonar-nos, ser més compassius i adonar-nos que ens hem equivocat perquè encara no ho sabem fer prou bé i que això no tira per terra la resta.

—Volia demanar-vos pel paper de les xarxes durant les festes. Suposo que no ajuden gens a l’hora de tenir paciència, autocompassió i no ser tan autoexigents.
—A les xarxes tendim a comparar-nos. Ens poden fer créixer i adquirir millors hàbits, però el nostre cervell té tendència a focalitzar-se en allò que no es té, a enfonsar-se. Recomano un detox dels comptes que seguim i que se’ns indigesten. Si tens al·lèrgia al préssec, no en menjaràs, oi? Doncs per què continues consumint a les xarxes coses que et fan el mateix mal, però psicològicament? Si passem un Nadal dolent perquè hem perdut algú estimat, per una ruptura, perquè econòmicament no podem fer els regals que ens agradaria fer…, hem d’intentar de desconnectar-ne, perquè hi veurem vides perfectes, encara que siguin falses. L’altre dia em va sortir un vídeo molt bonic de Nadal d’algú a qui no segueixo. Només amb deu segons em vaig preguntar si el meu Nadal era tan bonic. I sóc una persona privilegiada, amb una família àmplia i collonuda… No penjo a xarxes gairebé res de la meva vida. A vegades penso que algunes coses poden fer sentir malament els altres.

—Sobretot perquè generalment només hi posem les coses bones…
—Exacte. Quan discuteixes amb una filla no ho poses… Aquelles imatges, que tenen un impacte brutal, et poden fer dubtar de coses que tens claríssim que estan bé. Com ens passa a les dones amb el cos, que ens tenen torturades, i ja passava quan només hi havia revistes…

—Com podem reduir el temps que dediquem a les xarxes?
—Veient alguns pacients, les aplicacions que regulen el temps que hi passes no serveixen, perquè tothom el supera igualment. Quan t’avisa, continues. Descarregar una aplicació per a regular el temps a les xarxes és canviar només la conducta, sense passar per un procés reflexiu de per què ho fem, que és el que cal. Quan algú perd molt de temps a les xarxes, alguna cosa li passa, és una manera d’anestesiar-se. No es tracta de tallar-li l’accés, això li causarà un malestar bestial perquè aquest consum té una funció, un guany inconscient. A banda, és molt fàcil enganxar-s’hi, és un negoci. No podem responsabilitzar-ne només l’individu, hauríem de treballar perquè canviïn les coses col·lectivament, en la línia d’Austràlia, on han prohibit les xarxes als menors de setze anys.

—Encara queden alguns àpats en família aquests dies. Algun consell per a superar les desavinences personals o ideològiques?
—A teràpia, quan s’acosten les dates de Nadal, és el monotema: tothom et parla sobre haver d’estar en família i no tenir-ne ganes, no suportar algú en concret… Hem de distingir la incomoditat que ens pot representar ser amb persones amb qui no tenim afinitat de les coses realment greus. Hi ha gent que fereix i fa mal, gent que potser té una addicció i perd el control, abusos sexuals… Quantes criatures han hagut de seure durant anys al costat de l’abusador? Això és terrible i s’ha de visibilitzar, perquè els àpats de Nadal no siguin una obligació. Està bé això que la gent vagi a restaurants, surti després de Nadal… A poc a poc fem canvis vinculats a un tipus de societat diferent en què la família no és aquesta caixa tancada i fosca on has de ser tant sí com no. Per tant, a vegades cal posar-hi límits.

—De quina manera?
—Potser no anar-hi, ser assertius, fer servir la tècnica del sandvitx… També la tècnica de mirar una persona que acaba de dir una impertinència, aguantar-li dos segons o tres la mirada i posar-nos a parlar amb una altra persona. Si et pregunta, no passa res, no t’hi barallis, has canviat el focus i això és posar un límit.

—Fora de les situacions més greus, què fem amb les que ens causen incomoditat o mandra?
—Si només veurem aquella persona durant tres hores i això servirà per a fer feliç la nostra parella o els nostres pares, cal valorar-ne el cost-benefici. Potser les criatures estan contentes perquè han vist els cosins i els pares estan contents de ser-hi tots, i potser l’any que ve no hi sereu tots, a taula. D’aquí a cinc anys, què pensaràs que hauries d’haver fet aquest Nadal? Enfocar-nos en el futur ens va molt bé perquè desapareix la incomoditat de l’equació i afloren les coses realment importants. El cervell funciona a curt termini. El còrtex pre-fontal, que madura quan som més grans, és capaç de valorar a mitjà i llarg termini. Quan ens falta maduració o el cervell emocional està molt encès perquè estem enfadats, el còrtex pre-frontal baixa. L’hem de fer funcionar, és capaç de fer-nos pensar en el futur.