Eider Rodríguez (Errenderia, 1977) és ara com ara la principal contista basca. Professora de la Universitat del País Basc, ha rebut força reconeixements per la seva obra literària i ha fet de guionista i de periodista. Els seus relats breus han estat traduïts al castellà, a l’italià, a l’alemany, al neerlandès, al francès i ara al català. Periscopi ha publicat Un cor massa gran, una antologia dels seus millors texts. En un d’aquests relats, una mare i una filla són convidades a una festa d’aniversari i preparen juntes el pastís que hi duran. El fan amb farina integral i salsa de garrova, és a dir, els succedanis que avui han envaït les nostres cuines per desterrar-ne les magnificències de la xocolata autèntica i per fer creure a les criatures d’avui que aquesta infàmia –certament més sana, això sí– és tan bona com l’altra. Per sort, els relats d’Eider són xocolata de la de debò. Fins al punt que sota la dolçor amaguen el regust amarg del cacau i, sobretot, creen addicció.

A la literatura contemporània hi ha de cada vegada més succedanis, com passa a la cuina?
―A la literatura contemporània hi ha, i no sé si n’hi ha hagut sempre, com més va més llibres que són productes dissenyats per ser bonics per fora, com a objecte, però que allò que tenen a dins no té gaire importància. Cada vegada veig una literatura més oportunista.

Aquesta literatura oportunista també ha hagut de canviar, per força, el paper dels escriptors…
―Sí, exacte, ens trobem amb una literatura que sovint és un producte i que també ha modificat el paper dels autors perquè t’obliga a participar directament en la promoció del llibre. Els editors et diuen que has de defensar el teu llibre, com si això fos una guerra. Potser ens equivoquem tots plegats.

Sou l’autora revelació del País Basc, però fa gairebé una dotzena d’anys que publiqueu. Per què a casa nostra no n’havíem sentit parlar? La literatura basca és una cosa oculta?
―Perquè hi ha molts escriptors molt bons i perquè la literatura en èuscar viu en un submon. De vegades hi ha ànimes caritatives com els editors de Periscopi que et tradueixen a alguns altres idiomes amb molts més lectors i pots eixamplar la teva base lectora, però sí que és cert que la literatura en èuscar fora del País Basc es coneix molt poc.

En els vostres relats feu un retrat d’una certa classe mitjana que crec que va desapareixent a marxes forçades…
―La classe mitjana sí que desapareix, lamentablement. Allò que anomenem classe mitjana no es correspon amb la definició que té; una bona part ja és classe mitjana baixa. És gent amb un capital cultural, somnis i ambicions de classe alta, però que tenen una butxaca de classe baixa. Tenim davant un abisme delicat, abocats a la precarietat, la inestabilitat i la por i això es reflecteix en bona part dels meus relats.

Vàreu començar escrivint relat breu i us hi heu quedat. Els entesos diuen que és el gènere literari més complex. Hi esteu d’acord?
―No he escrit mai novel·la i, per tant, no et puc dir si és molt més complicada o no, però és cert que es diu que el relat és un gènere complicat. Per mi tot depèn de si vols complicar-ho o no. A mi el relat em permet la distància adequada per a desenvolupar les trames i de moment els personatges m’hi caben, en aquest espai. Tinc moltes històries per a explicar i ho faig amb el relat. Si un no em surt, el deixo i passo al següent, no hipoteco tres anys de la meva vida amb una sola història. A més a més, com a lectora també m’agrada.

Potser us agrada, però durant un quant temps els editors de casa nostra sentien que un autor proposava de publicar un llibre de relats i s’horroritzaven. Ha canviat el panorama?
―Sembla que no hi ha tanta tradició de publicar relats com en algunes altres literatures, però ara tinc la sensació que hi ha una revifada del gènere, hi ha noves veus que es fan conèixer amb el relat i que hi ha cada vegada més traduccions de contistes de fora que es combinen amb autors d’aquí. No sé ben bé què els passa, als editors, que normalment no en volen publicar, tot i que el relat breu s’adequa molt bé als nous temps. El consumidor audiovisual s’ha passat a les sèries perquè cada capítol és mes curt que un film. Doncs amb els relats passa igual: hi ha estones més curtes de lectura i el relat s’hi pot adaptar perfectament.

Durant un cert temps vàreu treballar d’editora a Txalaparta. Què penseu que ha de tenir una bona editora?
―Jo no vaig ser bona editora. La cosa bona que tenia és que llegia molt i estimava la literatura i de vegades tenia un bon nas, que també és important. Però amb tot això no n’hi ha prou per a ser un bon editor. Tenir criteri i passió per la literatura i visió del mercat és imprescindible, però un editor sobretot ha de tenir una gran generositat envers qui escriu, ha de tenir una gran implicació amb el text perquè l’ha de millorar i enriquir i això demana una implicació emocional, una generositat i una visió molt àmplia del món.

Tornem al vostre llibre. Si hi ha res que no m’agradaria ser en els vostres relats és un animal mascle…
―Bé, els animals representen el costat més salvatge i la connexió amb la natura i aquesta brutalitat que hi pugui haver és una mostra de l’honestedat. Els personatges humans tenen moltes dificultats per a saber dir què volen dir i sobretot per a saber com dir-ho, En canvi, els animals no. Per a mi tenen molta importància, com les plantes.

Diuen els crítics que amb l’obra heu pretès de fer un retrat de la condició humana sense bons ni dolents. Hi esteu d’acord?
―Crec que sí, perquè en cap moment no hi havia la intenció d’anar a cercar la lluminositat en la part obscura ni la foscor en les ànimes lluminoses; jo no hi crec perquè estic convençuda que no hi ha dolents tan dolents ni bons tan bons. Però tampoc no crec en l’equidistància, no tots som iguals. Com a escriptora no he inventat gran cosa, allò que faig és retratar què veig i imagino i per això els meus personatges són difícils d’encasellar, perquè hi ha una amalgama complexa de sentiments.

És la vostra primera Setmana del Llibre en Català. Com valoreu l’experiència?
―No he pogut passejar-m’hi gaire, encara, però l’esperit de la Setmana em sembla molt interessant, sobretot perquè el llibre en català té un gran aparador al centre de la ciutat. Té l’esperit d’algunes de les nostres fires i els debats que surten a l’escenari són molt interessants. Llàstima de la pluja, que ha obligat a suspendre algunes activitats.

Quin és el paper de les humanitats al País Basc, un lloc on un club de futbol com el Bilbao té una fundació cultural i fa clubs de lectura amb els seus jugadors?
―Doncs m’alegro d’això que expliqueu de la fundació del Bilbao, perquè no ho sabia, però la sensació que tinc és que les humanitats hi són totalment desprestigiades, al País Basc, i és un fet que em preocupa moltíssim. Mireu què exportem: els valors que mostrem cap enfora són la gastronomia, la força i allò més primari de l’ésser humà. La cultura és en hores molt baixes i la literatura en èuscar té molt poca presència en l’ensenyament obligatori, per exemple. La situació és complicada.

Podeu comprar Un cor massa gran a al Botiga de VilaWeb

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb