Dr. Calypso: “L’escena musical de Barcelona i Catalunya ha estat de les més potents d’Europa”

L’últim cap de setmana de novembre, la sala Paral·lel 62 de Barcelona va omplir-se de gom a gom durant dues nits seguides per acomiadar Dr. Calypso, banda de música històrica a Catalunya que, conjuntament amb Skatalà, van fundar l’escena de ska en català a final de la dècada dels vuitanta.

Després de gairebé quaranta anys de trajectòria i d’haver voltat per tot el país, Dr. Calypso s’acomiaden dels escenaris havent deixat autèntics himnes generacionals, com ara “Plan 10: The Return”, “2.300 milions”, “Se’ns pixen” i “Aquesta nit”, entre moltíssims més.

Parlem amb Sergi Monlleó, el “Xèrif” i cantant de la banda, i Jordi Manyà, guitarrista, membres fundacionals del grup, per fer una retrospectiva de la seva trajectòria.

—Heu resistit més de trenta anys gairebé ininterrompudament! Quin és el secret?
—Sergi “Xèrif” Monlleó [S. M.]: Has de tenir passió pel que fas. A nosaltres ens agradava, ens estimàvem la música que fèiem. Sempre hem dit que érem melòmans abans que músics. És clar, si en gaudeixes i, a més, la gent respon, continues. Hi ha hagut èpoques millors i pitjors, però sempre hem anat fent. De fet, encara que ens vam professionalitzar, tots teníem unes altres feines. Jo faig de cuiner, l’altre de jardiner, l’altre de pintor… No hem viscut exclusivament de la música.

—Què és allò que enyorareu més?
—S. M.: Som una banda clàssica en el sentit que ens trobàvem molt per assajar al local, hi havia molt de contacte humà. Jo, personalment, el que més trobaré a faltar serà això.
—Jordi Manyà [J. M.]: Sí, el contacte humà en general. Perquè si toquem és perquè la gent gaudeixi. I veure que s’ho passen bé i que hem fet bé la feina és molt gratificant.

—Qui diríeu que pot agafar el vostre relleu dins l’escena, ara que plegueu?
—S. M.: Hi ha diverses bandes! Per exemple les Testarudes ho fan molt bé, toquen de collons i tenen molt clar el que fan.

—Tot va començar a final dels anys vuitanta. Com es crea el grup?
—J. M.: Vam començar per passar l’estona, sense cap pretensió. A poc a poc ens vam anar ajuntant un grup de gent que ens agradava aquesta mena de música. Al començament érem cinc i vam acabar essent dotze! El primer concert ens el vam organitzar nosaltres: muntar els instruments, la barra… Va ser com una festa. A partir d’aquí vam anar fent i la bola es va anar fent grossa. Fins que, anys més tard, vam publicar el primer disc. Va trigar bastant a sortir perquè primer vam tocar molt en directe i perquè per a molts era la primera vegada que formaven part d’un grup i que tocaven instruments.

—Després de Skatalà, vau ser el segon grup de ska i música d’influència jamaicana en català. Quin moment musical es vivia ací i per què vau decidir de portar el so de l’ska, el calipso, el rocksteady?
—S. M.: En aquella època no hi havia internet. Per trobar la música que ens agradava havíem d’anar als Encants, esperar que algú anés a Londres o anar a Perpinyà. Allà hi havia molta música. Era una manera molt arqueològica d’anar descobrint coses. Així vam descobrir The Skatalites, per exemple. També ens arribaven fanzins d’Anglaterra o de França.
—J. M.: Aquí no hi havia gaire tradició de ska.
—S. M.: Ni de ska ni de res, perquè veníem del franquisme. Tot estava molt tancat.

—Skatalà era més punk, però vosaltres vau decidir de mantenir l’estil més pur de la música jamaicana.
—S. M.: La nostra intenció va ser mirar les arrels. Els grups jamaicans eren molt nombrosos. The Skatalites també eren deu o dotze… Volíem forçar aquest so de banda, que era el que ens agradava. En aquell moment, aquí, quan la gent muntava grups miraven més cap a la banda anglosaxona: el rock, el pop… Nosaltres miràvem més cap a les Antilles, el Carib…

—Alguns de vosaltres vau arribar a tocar a totes dues bandes alhora: Skatalà i Dr. Calypso!
—J. M.: Sí! Va ser una època bastant dura, perquè no hi havia mòbil i a vegades havíem de fer dos o tres bolos en una nit i anar de punta a punta de Catalunya. Podia passar de tot: arribar quan el concert ja s’havia acabat, o que s’hagués anul·lat i que no t’haguessin pogut avisar… Anàvem de bòlit tot el dia. Vaig trobar-me de tot!

—De qui bevíeu? De qui agafàveu la influència?
—S. M.: A nosaltres ens agradava l’estil jamaicà, i això ho vam rebre a través del Two-Tone, el primer revival de ska d’Anglaterra, o grups com The Specials, Madness… A través d’aquests vam descobrir Prince Buster [una de les màximes figures de l’ska i el rocksteady] i tota aquesta gent.

—És una música que, en el cas de Jamaica, neix, es toca i es balla al carrer. Ací, això és molt diferent… Com transportàveu aquest esperit?
—S. M.: Bé, nosaltres vam tenir la sort que fèiem una música que és molt festiva i, a més, en aquella època, hi havia molt circuit de sales, a tots els barris podia haver-n’hi alguna. Vam començar a tocar de manera reivindicativa per a associacions de veïns, o per al moviment d’insubmissió contra el servei militar obligatori… Tot de moviments populars que ja feien molta cosa al carrer.

—I això, amb els anys, heu notat que ha anat canviant?
—S. M.: Sí. I no només això, sinó que abans cada barri tenia la seva sala de música que servia d’espai per als grups d’amics que començaven. Avui dia, xavals que vulguin fer un grup de música on toquen? Ja no hi ha sales. N’han desaparegut un fotimer! Què faran, anar directament al Primavera Sound? Els diran que no! No tenen sortida.
—J. M.: És clar, els nostres primers concerts van ser a sales del Guinardó, en bars petits… Sempre acabaves trobant algun lloc on poder tocar.

—I que ara ja no n’hi hagi, de quina manera afecta el sector i el circuit?
—S. M.: Abans, sense internet ni ordinadors, què fèiem? Ara, dos xavals a qui els agradi la música, amb un ordinador i un programa de música fan una base i ja tenen el grup fet. Ha canviat molt tot. Nosaltres ens havíem de trobar, necessitàvem un baixista, un pianista, un bateria, uns vents, el cantant… Això ja ha passat a la història. O, per exemple, ara moltes bandes porten coses enregistrades. Ostres! Però si hi ha un munt de músics! Em sorprèn molt, això.
—J. M.: També suposo que és perquè cada cop és més difícil manejar un grup. I, econòmicament, no surt a compte.
—S. M.: En el nostre cas, nosaltres ens estimàvem la música. Avui dia sembla que només tinguin ganes de tenir èxit. Hòstia, nosaltres volíem fer música. Si funcionava, bé, i si no, també.

—S’ha perdut això de fer les coses per amor a l’art, per diversió?
—S. M.: Mira, en Txarly Brown, el nostre dissenyador, va muntar una macrobanda de rumba amb gitanos, gent del Taller de Músics… Era espectacular! Eren uns vint-i-cinc dalt l’escenari. Però, és clar, no va durar gens, perquè és molt difícil de mantenir econòmicament i perquè ningú hi aposta. Van haver de reduir-ho a vuit músics. Ostres, un projecte bonic, que t’estimes i amb una música d’aquí, deixa de tenir sentit perquè no té interès comercial. Quants festivals queden que apostin per gent jove, noves tendències i música diferent? Poquíssims! Sembla que tots siguin una còpia de l’altre. És una mica trist…

—Ací heu tocat molt i heu tingut un públic molt fidel, però també heu voltat per tot Europa, especialment durant la dècada dels noranta. Teniu la sensació que us han valorat més a fora que a casa?
—S. M.: No, aquí hem tocat moltíssim! El que passa és que qui segueix aquest estil de música el segueix molt efusivament. I tant poden seguir un grup d’aquí Barcelona com un del Japó o un de Colòmbia, perquè són seguidors de l’estil. A nosaltres, un segell alemany ens va editar un parell de discos, per això hi va haver molt d’interès en nosaltres allà. Però, en general, hem tocat moltíssim aquí.

—Ho deia perquè teniu cançons que segur que tothom ha sentit en algun moment, com ara “Plan 10: The Return” o “Brigadistes Internacionals”, però que potser no saben que són vostres.
—J. M.: També és veritat que, és clar, ara hi ha tant d’accés a tanta música… Però bé, això també vol dir que queda molta gent perquè ens descobreixi!

—Durant tots aquests anys, com heu entès la música: com una eina combativa o com una eina d’evasió?
—S. M.: El que teníem clar és que, abans que res, volíem passar-nos-ho bé nosaltres. El que passa és que cantar a l’amor és molt bonic, però vivim on vivim i tenim la societat que tenim. I, és clar, inevitablement fa que tinguem cançons socials i polítiques.
—J. M.: També és veritat que aquest tipus de música ja és de per si molt combativa. És música que ve del soul, del calipso, el reggae… Dels guetos. Sempre hi ha un missatge al darrere, una intenció.
—S. M.: Jo considero que l’art ha de tenir una part de contraposició al poder o a l’establert.

—L’ska en concret ha estat un gènere amb un missatge obertament antiracista i antifeixista. Els anys setanta era molt clar en els grups de ska d’Anglaterra com The Specials, per exemple.
—S. M.: Primer de tot, perquè l’ska és música negra, per tant, s’expliquen situacions de precarietat, dels guetos… És una manera d’expressió popular. En canvi, el calipso va relacionat amb l’època del carnestoltes, època en què la gent es deixava anar. Per això és més alegre.

—I, en aquesta línia, com heu adaptat les lletres al context català?
—S. M.: És clar, jo quan feia les lletres pensava en mi, que no sóc ni negre ni jamaicà, però sóc català, per tant, explicava coses des d’aquesta perspectiva.
—J. M.: Alhora, també hem tingut influències d’unes altres coses que no siguin la música negra, com el rock and roll, el punk… Tenim influències molt variades i això fa que no sempre siguem tan ortodoxos.

—Si als setanta va haver-hi un esclat de grups de ska contra el feixisme creixent de l’època, ara també n’hi ha en contra del reaccionarisme actual?
—S. M.: No, no es veu la contra a aquest reaccionarisme. No es veuen bandes que surtin a cagar-se en tot. No ho sé, potser és cosa del “ni un paper a terra”… Es troba a faltar una mica la mala llet de grups com Obrint Pas, Inadaptats…
—J. M.: No cal que el missatge sigui explícit perquè sigui polític. Però sí, hi ha una espècie de conformisme anímic.

—Sou un grup que us heu pres les coses amb calma: heu tingut una trajectòria de gairebé quaranta anys i heu fet sis discs.
—J. M.: Hem fet els discos quan hem volgut, però sobretot quan hem pogut. És clar, l’època en què tocàvem tant en directe no teníem temps per a posar-nos a escriure. Alhora, com que som deu persones, costa molt posar-se d’acord…
—S. M.: Tampoc hem tingut cap pressió de discogràfiques ni ningú que ens digués que havíem de fer un disc cada dos anys. Potser hauríem fet més discos, però potser haurien sigut una merda. En aquest sentit, sempre hem sigut molt anàrquics, hem anat molt a la nostra i fins i tot hem dit que no a coses. Per exemple, ens van convidar a tocar al Fòrum Universal de les Cultures i vam dir que no, perquè era un tripijoc per a fer calés i molts mànagers van aprofitar per doblar caixets. D’allà va mamar déu i sa mare. Nosaltres vam negar-nos a anar-hi.

—Ara que parleu de caixets: aquests darrers anys han canviat molt, oi?
—S. M.: És una autèntica animalada. És el que dèiem abans: qui domina ara? Els festivals esponsoritzats: Estrella Damm, Vueling… Són els qui manen i els qui diuen: aquest grup sí, aquest no. I hi ha bandes que demanen vuitanta o cent mil euros. Però què és això? És una animalada, i encara més si fas música popular.

—Tenint en compte que éreu dotze músics a l’escenari, quin és el caixet més alt que heu tingut?
—S. M.: Aquesta última gira de comiat ha estat quan l’hem tingut més alt i girava entorn els deu o quinze mil euros.
—J. M.: Ara els caixets estan desorbitats. Els contactes, els no sé què… Avui t’ho quedes tu, demà jo… Ja se sap com va.
—S. M.: És clar que tothom vol guanyar diners, però si a un ajuntament li demanes seixanta mil euros… Ostres, saps la quantitat de grups que poden tocar amb seixanta mil euros? La nostra política d’ençà que som joves és que volem tocar, per tant, potser no cal demanar tant, perquè si demanem molt potser només tocarem un cop l’any, saps?

—Què creieu que restarà de Dr. Calypso?
—S. M.: Jo personalment m’ho he passat molt bé. Com diuen els castellans: “Que me quiten lo bailao!” I jo, de bailao, en tinc molt! També em quedo amb la sort d’haver voltat per tot Catalunya i tenir amics a tot arreu. Això és el que queda.
—J. M.: Estic molt content de tot el que hem fet tenint en compte que quan vam començar no ens ho esperàvem…

—I dins l’escena, què heu deixat?
—J. M.: Crec que hem deixat una bona escena, amb moments millors i pitjors, però una bona escena. Hi ha hagut grans grups i s’han fet discs molt bons. Vull dir, en el seu moment, l’escena de Barcelona i Catalunya va ser de les més potents d’Europa. Bé, potser continua sent-ho encara…
—S. M.: Tot té alts i baixos. Mentre vagin sortint grups com les Testarudes que tinguin empenta, esperem que duri.