David Ginard: “Durant la postguerra hi va haver una repressió molt intensa a les Illes, la gent va ser torturada de manera brutal”

David Ginard (Palma, 1966) és una de les veus més autoritzades per a parlar de memòria democràtica al país. Doctor en història, és autor de nombroses investigacions sobre el tema. La darrera, per a estudiar els moviments clandestins en contra del franquisme que hi va haver a les Illes durant la postguerra, un tema que ja va començar a investigar de ben jove i que ara culmina amb el llibre Contra Franco i Falange. Les resistències clandestines a les Balears (1939-1948), que edita Documenta. I ho fa perquè sempre s’havia imposat l’estereotip que a les Illes no hi havia hagut cap moviment de resistència contra el franquisme. En parlam amb ell, i també d’Aurora Picornell, figura que ha estudiat de manera exhaustiva, i de com es troba la salut de la memòria democràtica a les Illes.

—Fins als anys noranta, s’ha imposat sempre l’estereotip que a les Illes no hi va haver un moviment de resistència contra el franquisme. Però en aquest llibre ho desmentiu.
—Entre els anys setanta i vuitanta, els primers treballs sobre la guerra desmentien la idea que els mallorquins en bloc havien estat franquistes i que no hi havia hagut repressió. Josep Massot i Muntaner va demostrar que hi havia hagut una repressió important. Una publicació de Pere Gabriel sobre el moviment obrer a Mallorca, publicada el 1973, va demostrar que abans del 1936 hi havia hagut un moviment obrer amb una entitat notòria. I la lògica indicava que, si aquí hi havia una societat plural, era normal que, com en unes altres bandes, i singularment a Catalunya i al País Valencià, també hi hagués una resistència clandestina durant els anys quaranta. No hi havia investigació sobre el franquisme i el que vaig fer jo va ser pràcticament el primer que es va fer per part d’un historiador sobre l’època franquista a Mallorca. La idea que s’havia transmès fins aleshores era que aquí hi havia hagut un silenci absolut, que no hi havia hagut cap mena d’oposició organitzada, excepte al final. Semblava que tota aquella generació de gent republicana obrera dels anys trenta havia desaparegut. Encara que la repressió havia estat molt contundent, era lògic que en els quaranta hi hagués algun moviment de resistència.

—Parlau de la repressió durant la guerra, que precisament, i a diferència del que a voltes hom creu, també va ser molt important a les Illes.
—Va ser molt contundent, però a cada illa va ser diferent. A Mallorca, el prototip de la repressió que hi ha és el mateix que el de territoris que des del començament de la guerra estan en mans franquistes. És a dir, pateixen una repressió que té com a objectiu paralitzar qualsevol classe de resistència amb les “desaparicions forçades’” és a dir, assassinats sense cap tràmit judicial. El 80%-90% de les execucions que hi va haver durant la guerra civil a Mallorca van ser-ho. Parlam d’entre 1.500 morts i 2.000, que és una xifra molt important en relació amb la població. I a Menorca, va ser diferent, perquè era en zona republicana i va haver-hi una repressió d’ocupació al final de la guerra, sobretot amb els consells de guerra. Va haver-hi una repressió importantíssima, però no va impedir que durant els anys quaranta, sobretot quan es generalitzà la idea que l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista perdrien la Segona Guerra Mundial, hi hagués expectatives i uns primers nuclis organitzats prenguessin forma.

“El 80-90% de les execucions que hi va haver durant la guerra civil a Mallorca van ser assassinats sense tràmit judicial”

—Com s’organitzaven?
—Es vinculaven amb les estructures que hi havia a la península, sobretot amb Catalunya i el País Valencià. I van crear una xarxa local d’una certa incidència, començant a produir propaganda clandestina contra la dictadura. Es fan unes primeres activitats de comitès, en què es van estructurant els partits. El Partit Comunista, que és el que té més activitat, arriba a crear una estructura amb organització a cadascuna de les Illes. També es creen cèl·lules –grups de tres militants– que tenen connexió amb les estructures superiors. I també hi ha resistències individuals: per exemple, el cas de la persona que és al bar, beu dues copes i crida “Visca la República!” Pot semblar anecdòtic, però s’enregistren casos com aquest de gent que, després, és sotmesa a judici. I l’any 1939 també hi va haver un intent de crear una petita xarxa que connectava la presó de Can Mir, l’actual sala Augusta, amb l’activitat que hi havia a l’exterior. Sobretot, el que feien era ajudar els presos i crear xarxes de solidaritat.

—És possible de quantificar quanta gent formava part d’aquest moviment?
—És molt difícil. Però, per donar un exemple, hi ha uns informes sobre els efectius que tenia el Partit Comunista l’any 1946 que deien que tenien 900 militants aquí. Són informes interns, tot i que no vol dir que no exagerin. Però ho compares amb altres bandes i resulta que, en relació amb la població, tenia una representació molt significativa. Jo he anat reunint noms i llinatges de gent i me’n surten centenars. També hi va haver un seguit de batudes, en què va caient una quantitat molt considerable de gent. La darrera, el 1948, sembla que hi ha una detenció d’unes vuitanta persones.

—Incloeu una perspectiva de gènere dins l’obra. Les dones també van tenir un paper clau?
—Depèn una mica de les èpoques, perquè la participació de les dones dins el moviment obrer a les Balears, que tradicionalment havia estat petit abans de la guerra, es trobava en un postprocés intens de creixement. Per exemple, hi ha escrits d’Aurora Picornell poc abans del cop d’estat, que evidentment també tenen una part propagandística, però que indiquen que sí, que començava a haver-hi dones en quantitats força importants dins determinades organitzacions. Llavors, a Menorca, durant la guerra, també sabem que va créixer molt el rol de les dones. Acabada la guerra, dins les primeres estructures clandestines, que són sobretot aquests comitès de suport als presos, les dones hi tenen un paper força notori. Moltes vegades no estaven fitxades i feien activitats de tipus solidari, dins els Socors Roig. Les dones tenien un paper com més anava més important. I dins dels comitès que hi havia a les presons, un dels més potents va ser el de la presó de dones del carrer de Can Sales, on s’arribà a crear un nucli d’una certa importància entorn de Matilde Landa, que se suïcidà el 1942 a causa de les pressions per ser batiada. I quan realment tingueren un pes important fou a final del franquisme, com la figura de Francisca Bosch.

—Si la repressió durant el cop va ser dura, quina repressió van patir després totes aquestes persones detingudes?
—Va ser força notòria. He trobat una dotzena de batudes. En alguns casos, acabaven amb penes de judici molt elevades. L’any 1945 hi ha una detenció de militants del PC que acaba en un judici en què el fiscal demana penes de mort per formar part d’una organització i repartir propaganda clandestina. No es condemna ningú a mort, però hi ha penes de vint anys de presó. Hi ha una repressió molt intensa, gent torturada de manera brutal. I les presons són duríssimes.

—S’enduien els presos cap a la península?
—La major part de les vegades, sí. Era una manera de desconnectar-los del seu espai de relacions. Això era una pena afegida.

—Després d’aquesta gran batuda del 1948, amb vuitanta detinguts, aquests moviments s’apaguen? 
—Sí, la caiguda del 1948 és un fet absolutament essencial en la història del moviment obrer de les esquerres a les Illes Balears. Gairebé m’atreviria a dir que és un tall més profund, des del punt de vista de l’articulació obrera, que el 1936. El que hi ha durant la postguerra ja és la darrera manifestació del que quedava del moviment obrer històric, vinculat a les petites fàbriques i la societat pre-turística. A partir del 1948 hi ha un tall molt profund, també molta gent que agafa barca i se’n va cap al nord d’Àfrica. Els que queden ja estan fitxadíssims. A més, coincideix amb el començament de la guerra freda. Les perspectives d’un canvi polític per una intervenció aliada per a tombar el règim franquista queden completament descartades. Fins als anys seixanta, la situació, en l’àmbit organitzatiu, és gairebé un desert. Són molt poca gent que, pel que contaven, es reuneixen a les muntanyes.

—Quin era el perfil d’aquestes persones?
—Als anys quaranta, el retrat robot del militant antifranquista és un home, nascut a les Illes, normalment catalanoparlant, que treballa en el sector secundari o a la construcció, sense estudis, que ve d’una família d’esquerres. Pot ser gent que ha estat a la presó durant la guerra o bé són germans petits o fills d’algú que hi havia estat. Normalment, ja era gent connectada amb aquesta tradició. Tot i que també és ver que comença a haver-hi gent que ve de la península, crec que amb més incidència que no es creia.

—Canvia amb els anys?
—Els anys seixanta i setanta aquest moviment obrer ja està connectat amb una societat que tendeix cap al monocultiu turístic. Hi ha més dones, com ara Francisca Bosch, que arriba a ser la màxima dirigent del PC. També molta gent que ve de la península, en alguns àmbits són un percentatge majoritari. Gent en àmbits de direcció, amb estudis universitaris o mitjans, gent que ve de famílies que havien estat franquistes, però havien evolucionat políticament. Són perfils molt diferents.

—Abans heu esmentat Aurora Picornell. Ella no va poder arribar a formar part d’aquests grups de resistència durant la postguerra perquè fou assassinada abans. Però ha estat tot un símbol. 
—És una figura de gran incidència. Ja ho era als anys trenta i des de molt jove. Aurora Picornell té tot un conjunt de característiques personals que fan que sigui un símbol pràcticament perfecte. Pel nom, que és molt simbòlic; pel fet que és una persona que des de molt jove s’involucra en activitats de lluita social i política –a divuit anys ja proposen de fer-li un homenatge públic– i en aquell moment ja la comparen amb Mariana Pineda. El símbol va creixent durant la República, i arriba a quedar durant un temps com l’única militant important del PC. Apareixen escrits que parlen de l’heroica Aurora Picornell… Ja té aquest caràcter, la imatge de persona combatent. Una altra característica és la mort horrible, però amb un context molt significatiu, perquè el nombre de dones assassinades a Mallorca durant la guerra civil és limitat. I aquest assassinat en concret, d’ella i quatre companyes més, que té lloc la nit de Reis de l’any 37, va cridar molt l’atenció dins el món ultraclandestí que hi havia dins les esquerres a Mallorca en aquell moment, com demostra el fet que es divulgassin tot de llegendes entorn de les circumstàncies de la seva mort. Això va generar una commoció important.

“Aurora Picornell té tot un conjunt de característiques personals que fan que sigui un símbol pràcticament perfecte”

—La seva figura infereix en la clandestinitat.
—Connectant amb la clandestinitat, durant els anys quaranta, quan es crea el grup de dones antifeixistes, es fa amb la idea de servir d’homenatge a Aurora Picornell. Malgrat la repressió, i que havia mort bona part de la família, el seu nom es manté. Al final del franquisme era un nom venerat. És un element que subsisteix d’una manera molt modesta i que es reactiva al final del franquisme i la transició, cosa que remet al fet que era una figura molt significativa.

—No és casual que, avui dia, els grups polítics d’esquerres l’exhibeixin al parlament i tampoc no ho és el que va passar amb el president de la cambra, que va esquinçar-ne la foto i serà jutjat per delicte d’odi. Com veieu que avui dia passin fets com aquest en una institució democràtica?
—Els símbols es van ressignificant i Aurora Picornell és un símbol del conjunt de les esquerres. També ho era al principi, es considera molt important que sigui un símbol compartit. I que actualment es puguin produir circumstàncies com les que esmentes, crec que és molt lamentable. A mi m’agrada més la imatge del 2017 quan el parlament acull una exposició dedicada a Picornell, amb representants de tots els grups polítics. Això és positiu. Que, com passa a França i Alemanya, les principals forces reconeguin el rol d’una persona que milita amb una determinada força amb la qual no coincideixen, però que va ser víctima de la repressió d’un cop d’estat.

—Ara el PP ja no cerca aquesta imatge. El mateix partit que va votar a favor de la llei de fosses i en gran part la de memòria democràtica, salva Le Senne com a president i deroga aquesta segona norma. Vós, que heu estat un investigador clau per a la memòria democràtica de les Illes, com ho veieu tot plegat?
—El futur ho dirà, però crec que per a la salut democràtica d’aquest país seria molt important i molt interessant que hi hagués un consens bàsic entorn de la necessitat d’aplicar polítiques de memòria democràtica. En altres indrets, com ara Catalunya i el País Basc, ja passa així. I a Alemanya i França. Es demostra l’existència d’un consens democràtic antifeixista, que això crec que en els principals països europeus ha existit durant anys. En canvi, a Espanya no hi ha hagut això. Seria normal i saludable que l’actual règim polític, que evidentment té moltes deficiències, com qualsevol altre, tingués com a referent històric la Segona República. Però no és així, perquè hi ha una part dels actors polítics importants que diuen que la Segona República era tan dolenta com el franquisme. A mi em sembla molt preocupant. 

—Aquest consens es troba molt lluny.
—Sí. Crec que va ser molt positiu que s’aprovés la llei de fosses per unanimitat. Per ventura hauria estat més saludable del punt de vista democràtic que, en comptes de derogar la llei de memòria democràtica, s’hagués modificat algun punt, o millor encara: que la gestió d’aquesta qüestió, ara que governa una altra tendència política perquè va guanyar totes les eleccions i està evidentment legitimada per a governar, també aplicàs les polítiques de memòria democràtica, però una mica diferents que els altres.