Als anys vuitanta (concretament el 1988, fa tan sols trenta-vuit anys) el govern conservador de Margaret Thatcher va aprovar legalment l’anomenada Secció 28, un article de llei que prohibia a les autoritats locals del Regne Unit ensenyar que “l’homosexualitat fos acceptable com una pretesa relació familiar”. El clima d’homofòbia avalat pel govern de Tatcher va dur moltes mares a veure’s obligades a abandonar les seves famílies per poder estimar lliurement. Alguns casos, fins i tot, van ser portats als tribunals, on es condemnava aquestes dones a no tenir dret legal respecte de les seves criatures, perquè no es consideraven “qualificades” per a ser mares.

“És àmpliament sabut que aquesta mena de dones són incapaces de tenir sentiments maternals naturals. És en el millor interès de l’infant, per tant, que el tribunal atorga al Sr. Barnes la custòdia, la cura i el control exclusiu de la seva filla.” Aquest és un fragment d’una de les sentències reals emeses al Regne Unit als anys vuitanta, i que ara l’autora Caire Lynch (Dartford, Anglaterra, 1981) recull, entre molts més, a la seva primera novel·la, Un assumpte familiar (Periscopi). A partir de personatges ficticis i paraules reals que advocats i jutges van pronunciar en judicis contra aquestes dones, l’autora relata la història de la família de la Maggie, una nena que és abandonada per la seva mare, la Dawn, i es queda a viure amb el seu pare, en Heron. Amb els anys, però, la Maggie descobreix la veritat.

—Al principi, podria semblar simplement un llibre sobre una història familiar, però a poc a poc n’aneu desgranant totes les capes…
—Quan vaig començar el llibre, volia centrar-me en la relació entre un pare i la seva filla. Volia que fos estrictament una família de dos, però després em va aparèixer un problema: on era la mare? On era la peça que faltava del trencaclosques? Aquí va ser quan vaig descobrir les causes judicials reals de què parlo al llibre, i vaig adonar-me que havia arribat a una bona cruïlla: casos judicials reals i una història familiar de ficció.

—Com vau topar-vos amb aquestes causes judicials?
—És fort, perquè no en sabia res, i tampoc no coneixia ningú a qui li hagués passat o que conegués algú a qui li hagués passat. Sabia que aquestes dones ho havien passat molt malament, però no que havien acabat al jutjat. Algunes d’aquestes dones van començar a explicar-me les seves històries i llavors va ser quan vaig començar a documentar-me amb sentències reals. Em vaig abocar de ple a tota la documentació oficial i judicial de l’època, perquè no m’ho acabava de creure. Em semblava impossible i no parava de dir-me: “No pot ser, segur que no pot ser veritat.” Vaig haver de llegir-ne molta per convèncer-me que sí, que malauradament eren casos reals i havien existit.

—Les dates en què transcorre la història no són aleatòries: 1982 i l’actualitat. Per què vau decidir situar-la en aquests dos moments?
—En part, perquè els casos judicials de què parlo van tenir el seu moment àlgid als anys vuitanta i, per tant, era més probable que hagués passat una cosa semblant en aquells moments. Alhora, també em servia per a tenir una separació adequada entre les dues línies temporals: la Maggie havia de ser prou gran, quan descobria el cas, per a poder entendre què va passar i per a poder tenir fills i qüestionar-se què hauria fet ella si s’hi hagués trobat. També ho vaig fer per droperia personal, perquè la distància respecte de la meva infantesa feia més fàcil descriure uns anys vuitanta que no fossin tan tòpics. Volia que anessin més enllà de les estrelles del pop i Margaret Thatcher.

—En aquell moment, el govern de Margaret Thatcher va aplicar una política homòfoba amb la Secció 28. Què era, exactament, aquest article de llei?
—Històricament, la Secció 28 va ser una política del govern per a aturar tot allò que consideraven que fomentava l’homosexualitat a les escoles: els mestres no podien parlar d’aquest tema, els alumnes no podíem fer-ne preguntes… No ho sé, suposo que es pensaven que, si no se’n parlava, acabaria desapareixent! Era una manera que tenia el govern de contenir la situació en un moment en què la societat era més oberta.

—Quines conseqüències va tenir, això, per a generacions com la vostra, que éreu infants en aquell moment?
—Molta gent va créixer pensant que l’homosexualitat era un tema tabú i que no se’n podia parlar ni a les escoles, ni a casa, ni enlloc. Per això el personatge de Hazel és mestra. Si haguéssim continuat la seva història, hauríem vist que continuar fent classe en una aula li hauria representat un problema. Sobretot, volia mostrar diferents punts de vista: allò que vivia la gent i allò que deia el govern.

—I com ha estat el procés de documentació?
—Jo treballava de professora universitària, per tant, qualsevol problema documental i de recerca era un plaer, per a mi. Vaig llegir-me tota la documentació oficial del govern, del parlament, dels jutjats, dels mitjans… Paral·lelament a això, una de les coses més potents que vaig trobar van ser una mena de manuals que escrivien moltes d’aquestes dones sobre la seva pròpia experiència i que després acabaven donant a unes altres dones en la mateixa situació. Es donaven consells com ara: “A mi això no m’ha funcionat, però espero que tu n’aprenguis i tinguis més bona sort.”

—Com eren, aquests manuals? En podríeu posar algun exemple?
—Molt diversos, i s’hi deien coses molt diferents, com ara: “No diguis al teu advocat que vius amb la teva parella, perquè llavors diran que ja has abandonat el teu fill i no el podràs tornar a veure més.” O històries impossibles en què demanaven ajuda perquè s’havien quedat penjades i no sabien on viure. Cadascuna d’aquestes històries podria ser una novel·la, perquè sovint els arguments que feien servir els marits eren ficcions inventades pels treballadors socials. Per exemple, deien: “Els fills no paren de posar-se cintes als cabells i això els tornarà gais. La culpa és de la mare.” S’inventaven coses per a fer veure que la mare era perillosa.

—Què passava en els casos que no continuaven?
—S’arribava a un acord pacífic o, com passava en molts casos, es recorria al xantatge: obligaven les dones a anar-se’n sense que tinguessin possibilitat de justícia. També hi havia moltes famílies que van trigar molt de temps a entendre que hi havia possibilitats de continuar formant part de la vida dels altres, vull dir, que ara n’és ple, de famílies separades, reconstituïdes, pares divorciats… Però, és clar, en aquella època hi havia una manca d’imaginació per a trobar solucions després d’un divorci o de casos com aquests.

—I en els casos en què ho era el pare? També arribaven a judici?
—Vaig investigar-los una mica, aquests casos, i m’atreviria a dir que encara carregaven amb més vergonya. I sí, també eren rebutjats per les seves famílies. Vaig trobar alguns casos en què s’arribava a un acord particular, tot i que després el rebuig el tenien amb la gent del barri, l’escola, l’església… Els casos de dones que reflecteixo al llibre potser són els més cruels perquè, segons la llei, aquelles dones les consideraven desqualificades per a ser mares i en tots els casos hi ha un intent de destruir la família amb un suposat benefici per al nen.

—Tot i que la història és fictícia, basada en molts casos diferents, heu decidit de mantenir les paraules reals que apareixen a les sentències judicials. Per què?
—Bàsicament, perquè no se m’hauria acudit mai una manera tan bèstia i feridora per a descriure el que diuen els jutges i els fiscals durant aquestes causes. Jo no hauria estat capaç d’escriure paraules tan frívoles com aquelles.

—Aconseguiu descriure tan bé el context de l’època, que feu que el lector pugui arribar a empatitzar amb en Heron, el pare de la Maggie, tot i que seria el personatge més “dolent” de la història. La buscàveu, aquesta empatia?
—Absolutament. Quan vaig començar a escriure aquest llibre, vaig posar-me una norma: no volia que hi hagués cap personatge dolent. El que fa en Heron és de persona dèbil, però no de malvada. Ell es limita a seguir els consells que li donen els experts, el que la gent espera d’ell… Crec que és el que fem la majoria. A vegades intento de recordar què dèiem o a què jugàvem a l’hora del pati i que segurament ara ni diríem ni faríem mai de la vida. La societat canvia, evoluciona. I has de mirar enrere i fer les paus amb qui eres llavors i amb les decisions que vas prendre. En cap cas vull justificar la decisió d’en Heron, però entenc que un home en la seva situació potser no tenia alternativa.

—Per què volíeu parlar tant sí com no de la relació entre un pare i la seva filla?
—D’aquella generació, fins i tot els qui eren molt bons pares sempre eren absents. Al Regne Unit, abans hi havia la conya que, si trucaves a casa d’algú i s’hi posava el pare, sempre responia: “Un moment, que s’hi posa la meva dona”, sense preguntar el motiu de la trucada. Volia saber com seria de diferent això si a casa només hi hagués un pare, i les diferents etapes de la filla: infància, adolescència, edat adulta… Volia que tinguessin una relació molt estreta, creure en ells com a unitat familiar. També volia veure què implicava que la filla descobrís la veritat que el seu pare no li havia explicat mai.

—És una relació basada en la sobreprotecció. En què vau basar-vos per dissenyar-la i descriure-la?
—No es basa en cap cas real, però sí en petits moments que he observat en persones reals. Per exemple, les trucades a la nit, o com les famílies que viuen a prop entren i surten de casa dels uns i els altres com si fos la seva pròpia… Vaig voler fixar-me molt en aquests petits detalls perquè fos creïble per als lectors, tot i que després entenc que se’ls faci difícil pair el secret.

—No creieu que tendim a idealitzar les bones relacions paterno-filials?
—Sí [riu]. Però precisament per això provava de crear un llibre que deixés clar que la relació del pare i la filla no era perfecta, perquè aquesta proximitat pot acabar essent excessiva. Per exemple, en Connor, el marit de la Maggie, no idealitza gens aquesta relació ni tampoc la seva pròpia. Sobretot, volia que fos el lector qui s’adonés que aquesta proximitat pot ser perillosa i que moltes vegades fa que els secrets es vagin complicant.

—Aquest llibre us l’heu pres com una mena d’homenatge a totes aquestes dones?
—Bé, potser la paraula que faria servir és ‘responsabilitat’. Vaig pensar que jo tenia una missió, i la ficció et permet d’explicar millor una història que no un assaig, perquè pots centrar-te més en la vida d’una persona, d’una família… En els moments més difícils em recordava que tenia el deure de fer justícia a totes aquestes dones.

—Arran de la publicació d’aquest llibre, s’han posat en contacte amb vós dones que ho hagin viscut en primera persona?
—Sí, m’han escrit persones del Regne Unit, Alemanya, Itàlia, els Estats Units… Persones molt diferents, però amb històries molt semblants. Però el que més m’estranya és que encara no m’hagi escrit ningú que estigués en la situació de la Maggie. I això vol dir que encara hi ha molta gent que només coneix una sola versió de la seva història familiar. Quantitativament, hi ha d’haver molts més casos dels que vaig trobar jo. El més important, per a mi, és que em diguin que he fet justícia a la història i que reconeguin els sentiments que hi ha en el llibre com a propis.

—El més sorprenent de tot és que no fa tant, d’això…
—Jo també vaig quedar molt sorpresa, i aquesta va ser una de les coses que em va inspirar per explicar la història. Fins i tot, hi ha gent que se’l llegeix i es pensa que això passava a principi del segle XX… Però no, no! És molt recent, realment, i el que fa més por és que pot tornar a passar en un futur molt proper. Hem de vigilar que no torni a passar.