26.09.2025 - 21:40
Avui fa deu anys que Junts pel Sí va guanyar les eleccions plebiscitàries del 27-S i començava amb la CUP una legislatura que es va marcar com a objectiu assolir la independència. En parlem en aquesta entrevista amb l’ex-president de la Generalitat Artur Mas, que anava de número 4 a la llista i que, arran de la negativa dels anticapitalistes d’investir-lo, va decidir d’apartar-se i passar el testimoni a Carles Puigdemont. En la seva oficina d’ex-president, Mas fa balanç d’aquell moment i una diagnosi de la situació política actual. També assegura que no ha rebut cap proposta formal de Junts per a ser candidat a la batllia de Barcelona però admet que algunes persones l’han sondat. La seva resposta ha estat clara: “No em veig en una posició com aquesta.”
—Fa deu anys, us presentàveu a les eleccions amb Junts pel Sí. La proposta de la llista unitària va ser vostra i ERC s’hi va resistir fins al final. Vist en perspectiva, va ser un encert o un error?
—Crec, sincerament, que va ser un gran encert. Va ser un moment estel·lar en què es va demostrar que és possible construir una gran unitat entorn d’un gran projecte. Després, amb el pas del temps, hem vist com tota aquesta acció unitària s’anava esfilagarsant, deteriorant. Aquella llista, certament, va costar molt de confegir, mesos llargs, moltes baralles, molts malentesos, molta mirada partidista, etcètera, però finalment vam reeixir.
—Us van acusar de voler salvar electoralment CDC amb ERC i la societat civil.
—Lògic. S’havia de criticar, no? Quan fas una gran cosa –que no se l’esperen, perquè no s’esperava gairebé ningú que sortís aquell producte electoral– els lleons no es queden dins de les gàbies. Surten i mosseguen o ho fan veure. I això va passar com sempre que es produeixen grans pactes o operacions. En aquell moment, el procés sobiranista català estava en pleníssima efervescència. Després, hem vist com anava decaient, perdent empenta, gas i energia, però en aquell moment això feia mal a molta gent i a molts poders. No cal dir a l’estat espanyol.
—En la situació actual tindria sentit una candidatura així? A les eleccions municipals, catalanes o espanyoles?
—Cada moment té les seves circumstàncies especials. Ara no es pot plantejar exactament allò, llavors hi havia un gran motiu: ens jugàvem el sí o el no a la independència. No hi havia manera de fer-ho amb una consulta o un referèndum, perquè deixava de participar-hi una part molt important del país. No arribàvem mai a superar el 42%-43% de participació. Calia transformar tota aquella energia en un procés electoral que convidés a participar-hi tot el país. Tots els partits es van posicionar tret d’un: els comuns.
—No vau arribar a la majoria absoluta i la CUP va condicionar que no poguéssiu ser investit president.
—Sí, ho va condicionar, tot i que no ho va decidir la CUP. Sempre ho he volgut deixar molt clar. És a dir, jo sempre traslladaré a la CUP la responsabilitat de posar unes condicions que crec que, quan t’estàs jugant la independència d’un país, no són acceptables: matar algú perquè pensa diferent que tu o representa una altra cosa. Hi ha un component fins i tot d’odi que no convé quan construeixes una cosa molt gran. Una vegada ja ho has construït, és evident que en una democràcia cadascú ha de defensar el que defensa. Dit això, la decisió va ser meva. Em podria haver quedat. Dels 62 diputats, molts em van aconsellar que em quedés, i que repetís les eleccions, perquè era l’única manera de desfer aquell malentès. Però jo vaig entendre, amb la transcendència del que vivíem, i amb els anys que havien passat, que finalment un projecte de país tan gran no podia dependre de si una persona era al davant o no. Tenia l’oportunitat de marxar deixant allò encarrilat. Això sí, amb una altra gent. A partir d’aquell moment, la responsabilitat ja no era meva, era del govern de Junts pel Sí, i així es va tirar fins l’octubre de l’any 17. És fàcil jutjar la decisió ara que sabem que tot això no ha sortit bé. Però en aquell moment l’expectativa que sortís bé era molt alta.
—Entre els diputats que us van dir que no us n’anéssiu, n’hi havia d’ERC?
—Hi havia diputats de Junts pel Sí que no venien de Convergència que volien clarament que jo em quedés. No puc citar noms. Fins i tot algunes persones ja no hi són, desgraciadament, però va ser així. Sentia el suport i l’afecte de molts diputats i diputades d’aquella gran llista que no venien de Convergència ni d’Unió.
—No us n’heu penedit alguna vegada?
—No, i no pas per supèrbia meva o per no baixar del burro. Perquè jo mateix també he reconegut errors de la nostra etapa. El missatge que vaig intentar de traslladar era que ningú, per destacada que fos la seva situació, no era absolutament imprescindible. Arriba un moment en què l’ordre no és tu, el teu partit i el teu país. És exactament a l’inrevés. No va ser fàcil, perquè a mi, arribar a la presidència de la Generalitat, m’havia costat molt. Molt vol dir molt. Quan fas un gran esforç, i has guanyat claríssimament les eleccions, costa fer el pas al costat, perquè fins i tot tens un sentiment d’injustícia, no? Dius, escolta’m, per què he de fer-ho? Només perquè a uns quants, pocs, se’ls ha ficat al cap que ets un maleït i que no hi has de ser, tot i que resulta que el suport popular és molt més gran? Et fas aquestes preguntes. Però et mires al mirall i, si entens la transcendència d’allò que tens entre mans, prens decisions que poden comportar sacrificis molt grans.
—Després, no hi ha hagut gaires relleus de lideratges en l’independentisme.
—De vegades tu mires de traslladar un missatge, fer una determinada pedagogia, i això no et dóna dret de pensar que, a partir d’allà, es convertirà en la Bíblia. No funciona així, la vida. I la política, encara menys. Vaig fer el que creia que havia de fer. Si algú en pren nota, en pren nota. Si no, doncs no. De tota manera, recordo que en Jordi Cuixart, president d’Òmnium, ho va fer. Va entendre que el nou moment ja no era el seu. Cadascú actua com creu i no sóc ningú per a posar el dit a la nafra.
—Fa un any, us vam entrevistar per l’aniversari del 9-N i vau dir que, si algú volia tornar a defensar un projecte sobiranista amb cara i ulls, s’havien de reconstruir les condicions i refer els ponts. Encara no s’ha fet res, oi?
—No, i hi afegeixo: dissortadament. I encara hi afegeixo una altra cosa: i així ens va.
—Per què costa tant?
—Sempre costa, no ens enganyem. JxSí va costar Déu i ajuda. Passa que ens en vam sortir. Quan fas un gran pacte, sempre hi ha d’haver algú que el lideri, i donar a aquest algú l’opció que es faci molt gran, políticament parlant, costa molt. Sacrificar el contorn ideològic del teu partit per fer una gran operació de país costa moltíssim, perquè incomodes una part dels teus. Per mi, la pregunta clau és si, arribat el moment en què t’ho jugues tot, cal fer-ho o no. Ara no es donen les condicions, evidentment, entre més coses, perquè ara tampoc hi ha un gran projecte, com l’estat propi, el dret de decidir o la independència. Ha quedat clarament aparcat, hivernat, o com se’n vulgui dir. Però si en algun moment hi torna a haver un grandíssim projecte de país que requereix aquesta acció conjunta, sóc absolutament partidari que hi sigui. Perquè, si no, s’instal·la una cosa letal, la cultura de la competència i no la de la cooperació.
—La llengua sembla amenaçada a les escoles i al carrer. Si els tribunals imposen el 25% de castellà, com hauria de reaccionar-hi el país?
—És difícil, perquè hi ha un xoc entre majories sòlides socials i legalitats interpretades d’una manera determinada. Crec que la manera de reaccionar-hi és anar creant marcs per a superar aquestes sentències que moltes vegades són completament inoportunes i absurdes. Perquè aquest debat, en la societat, no hi és majoritàriament. En les enquestes d’opinió, heu vist mai que el tema de la immersió lingüística sigui un dels mínimament destacats en les respostes de la gent? No. I, en canvi, els tribunals van burxant, fan una feina que no els correspon. És aquesta mania de voler fer política des de la justícia, quan ja tenen prou feina per a fer una bona justícia que moltes vegades a casa nostra, desgraciadament, es troba a faltar.
—Hi ha qui diu que Catalunya viu un procés de desnacionalització catalana.
—El risc hi és. Tenim un risc polític perquè no hi ha una majoria de partits al parlament d’estricta obediència catalana. No hi és per primera vegada. Sempre hi havia hagut un mur de contenció davant de determinades coses. Després, hi ha un creixement demogràfic amb uns corrents immigratoris associats que no ho posa gens fàcil. I hi ha el no-reeiximent del projecte sobiranista, que ha desencisat força gent, ha frustrat moltes expectatives i fa que hi hagi un sentiment més tènue respecte de determinats temes de país. Davant de tot això, s’ha de lluitar, i molt, perquè aquestes amenaces de desnacionalització no són estrictament un tema purament identitari, sinó de projecte de país. S’entén, Catalunya, sense els valors de la catalanitat? Sense el català com a columna vertebral de la seva identitat nacional? Sense la cultura catalana, amb el que la cultura significa? Deixaria de ser Catalunya, no? Si tots els pobles del món malden per intentar de sobreviure com a països, fins i tot aquells que tenen estats propis, perquè els grans corrents internacionals amenacen aquestes identitats i la gran globalització, per què Catalunya no ho ha de fer? És evident que ho ha de fer.
—Junts ha provat d’aconseguir la delegació de les competències en immigració al congrés espanyol, i ha fracassat, i també sembla difícil l’oficialitat del català a les institucions europees. No es donen les condicions perquè hi hagi avenços en l’autogovern?
—Sí i no, i m’explico. Junts no ha fracassat en el tema de la immigració. S’ha trobat amb una posició, crec que infame, per part de Podemos. Aquesta gent que presumeix de ser tan progressista, aquests que deien que defensaven el dret d’autodeterminació. Ara resulta que els Mossos d’Esquadra no poden portar les competències en matèria d’immigració perquè podria haver-hi actituds racistes, xenòfobes. Deuen estar molt més confortables amb la Guàrdia Civil i amb la Policia Nacional que no pas amb una policia nova, plenament democràtica i, com s’ha demostrat tantes vegades, altíssimament eficaç. És infame, aquesta posició. La veig gairebé vomitiva, així de clar. Junts ha topat amb posicions absolutament ideologitzades, on la doctrina i la mala bava ho poden tot. A més, a Podemos li surten les ganes que Pedro Sánchez s’estavelli contra les roques. Han trobat això perquè els socialistes no puguin complir un dels grans pactes que tenien amb Junts. Les condicions per a millorar l’autogovern, per una part, són dures, com s’està veient, perquè hi ha coses que es pacten que no depenen només de la voluntat de dos governs o de diverses forces polítiques, sinó d’una arquitectura molt més complicada –europea, espanyola–, però al mateix temps ara es donen les condicions. La meva pregunta, en aquest cas retòrica, és que, si resulta que ara, com passa molt poques vegades, la majoria de govern a Madrid depèn en gran manera de la posició dels partits independentistes, quan es tornaran a donar aquestes condicions ideals per a intentar aquesta millora de l’autogovern? És molt difícil que es tornin a donar.
—ERC tampoc no se’n surt amb el finançament singular, i la definició del model depèn del govern espanyol.
—Sí, exacte. Per tant, el toc d’atenció ha d’anar dirigit cap al PSOE. Perquè si el PSOE no compleix, quin argument tindran tots aquests altres partits per a donar-li suport hipotèticament una altra vegada, si no ha complert pràcticament res? Simplement, amb l’argument que li has de donar suport perquè, si no, vénen els altres. Potser això serveix amb Sumar, però per a uns altres partits no és suficient.
—Si el PSOE no cedeix, Junts i ERC han de retirar-li el suport?
—No puc opinar, ni tan sols donar un consell, perquè són els qui porten les negociacions els qui saben en quin moment aquest suport s’ha de mantenir, diluir o trencar. No tinc el grau d’informació suficient per a calibrar si hem arribat a aquest punt o no. Sí que constato que han passat més de dos anys i que no s’ha avançat en cap de les expectatives que s’havien aixecat, tret de la llei d’amnistia –que tampoc no es pot aplicar per a força gent. Aquesta és la realitat. I cada dia sonen més campanes i més sorolloses que demanen eleccions. Fins i tot ha sortit Pedro Sánchez dient que tornarà a ser candidat, i això vol dir que ja es posa en mode de fase electoral. Han passat més de dos anys i això no pot esperar eternament. S’han de tocar els resultats, s’ha de poder explicar a la gent el perquè d’aquests pactes i entendre’l.
—Sánchez tampoc no s’ha reunit amb Puigdemont. Creieu que és una manera de provar de desgastar-lo políticament?
—Crec que han trobat la manera de no haver-ho de fer sense perdre el suport de Junts. I qui dia passa any empeny. No crec que sigui una estratègia per a convertir Puigdemont, en aquest cas, en un empestat. Entre més coses, perquè el PSOE els necessita cada dia i ells són els primers responsables de posar oli a la màquina perquè no grinyoli. Si no ho han fet, deu ser perquè els fa molta mandra, perquè rebrien moltes crítiques i perquè més o menys han anat tirant. El president Illa va trigar força, però ho va fer. El president Sánchez en algun moment ho ha de fer, seria perfectament raonable.
—Fa uns dies, Jaume Giró va deixar l’escó i l’executiva de Junts. Abans, se n’havia anat Miquel Buch. Us preocupen, aquests moviments?
—Són baixes que em saben molt de greu. Com a convergent que em sento, com a persona propera a molta gent que hi ha a Junts, també de la direcció, i que ajuda Junts sempre que m’ho demanen, em sap greu. Jo vinc d’una tradició on, poc o molt, sempre aconseguíem de sumar persones, idees, sensibilitats, etc. I quan veus que persones significades i significatives baixen del vaixell… Em sap greu, vaja. No és una cosa que m’agradi ni la minimitzo. Hauria de ser al revés, que gent potent i amb ganes de fer un bon servei s’incorporés a un projecte com Junts.
—És un símptoma del fet que Junts no ocupa aquest centre ampli que heu defensat?
—Primer, Junts és una formació política relativament recent, malgrat que ve d’on ve. Segon, avui dia, aquest concepte de centre ampli no l’ocupa ningú. L’anterior president de la Generalitat, el president Aragonès, tenia 33 diputats al parlament. El president Illa en té 42. Jo, amb 48 diputats, me n’anava a l’oposició quan era al capdavant de CiU. El centre ampli està buit i cadascú ocupa la parcel·la que pot. L’últim resultat electoral de Junts va ser digne –35 diputats– però no suficient. L’aspiració d’un partit com Junts no ha de ser de quedar segon, i molt menys tercer. Ha de ser, sobretot en unes eleccions catalanes, sempre, per definició, quedar primer.
—És gairebé un clàssic, que hi hagi gent a Junts que compti amb vós quan hi ha unes eleccions. El vostre nom ha sonat per a l’Ajuntament de Barcelona. Us han sondat per ser candidat?
—No he tingut cap oferta, ni formal ni oficial. Cap ni una. He tingut gent de bona voluntat que em ve a veure i m’ho demana, això sí, però a títol individual. I gent que m’ha vingut a sondejar, jo crec que amb coneixement de la gent que pot decidir a Junts i, per tant, també amb ganes de saber quina era la meva posició. A tots els he dit el mateix. La meva resposta d’ara no ha de ser necessàriament per sempre, però jo ara no em veig en una posició com aquesta, no m’hi veig. Haurien de canviar moltíssim les coses perquè ho veiés d’una altra manera. La meva resposta –no pas a cap proposta, que no n’hi ha hagut, sinó a aquests sondeigs– ha estat que no sóc la persona per a fer això en aquest moment.
—Us trobeu còmode en la posició institucional que teniu i la voleu preservar.
—M’hi trobo còmode, vaig ser molts anys a la primera línia, em vaig presentar cinc vegades a la presidència de la Generalitat, amb molta altra gent que m’envoltava, i vam aconseguir guanyar totes cinc vegades. No és fàcil. Ho havia fet Jordi Pujol, n’havia guanyat sis. El que nosaltres representàvem sí que era el centre ampli del país, perquè guanyàvem les eleccions. Però, és clar, tens tota aquesta experiència, i just quan et toca governar i ser president tens un cataclisme que dius, això és pitjor que el triangle de les Bermudes, perquè allà es va acumular tot, doncs escolta, he fet el que he pogut, el que he sabut. Potser és que jo només serveixo per als moments molt difícils, però també te’n canses, de ser sempre el qui ha de ser-hi en el moment de les decisions supercomplicades. En la meva posició actual estic més còmode, i crec que faig més bon servei i tot. Perquè també hi ha d’haver gent que estigui allunyada del dia a dia de la política i, sobretot, de la dinàmica dels partits, que ajudi a fer reflexions en l’àmbit de país. No com un oracle, en absolut, perquè no pretenc de ser-ho, però sí que ajudi a pensar, que pugui explicar actituds, decisions, com fem en aquesta entrevista. I que, en la mesura que es pugui, tot això doni una mica de llum a la gent que sí que és a la primera línia. Amb això, crec que també ajudo.
—I mantenir-vos com a no-militant de Junts és coherent amb això.
—Sí, és coherent amb aquesta posició més institucional, tot i que no m’hi he tancat mai del tot i, a més, sempre tinc la predisposició d’ajudar Junts. No ajudaré cap altre partit polític. Ara, una cosa és ajudar i una altra implicar-s’hi fins al coll. Vaig passar trenta anys de la meva vida implicat fins al coll, amb totes les conseqüències, i no vaig regatejar mai cap esforç de dedicació i d’entrega. Però quan plegues, plegues. Això no vol dir que un dia no puguis tornar. Hi ha hagut gent que ha tornat i gent que no. Però has de ser conseqüent amb la decisió. No pots plegar i al mateix temps estar tot el dia remenant les cireres, intentant influir.
—Us heu manifestat partidari de confrontar Aliança Catalana. Com?
—Amb arguments. La meva teoria és que els cordons sanitaris no serveixen, que ignorar-los no serveix, victimitzar-los tampoc, és un gran error, t’hi has de confrontar. Civilitzadament, amb arguments, i demostrant que en moltes coses no és que estiguin equivocats, és que allò que proposen o és inviable o és una pura postura electoral per a guanyar vots, res més. Perquè, fixeu-vos, el gran tema d’Aliança i dels partits d’aquest tipus és, sobretot, la immigració. I quan governen, ho resolen, això? La resposta és no. Ho ha resolt la senyora Meloni a Itàlia? No. Ho van resoldre els britànics sortint de la Unió Europea? No. Ho resoldrà el senyor Trump als Estats Units encara que enviï l’exèrcit a les grans ciutats? I quin mal hauran causat a la societat en forma de radicalisme, de violència verbal, per haver promès una cosa que després, a l’hora de la veritat, no han resolt. T’hi has de confrontar, els has de despullar, posar davant del mirall.
—Junts ha estat acusat de mimetitzar el discurs d’Aliança Catalana.
—No és un problema de mimetitzar-se. Es pot negar que una immigració massiva en un període de temps curt provoca tensions en una societat? És que només s’ha d’anar al carrer i escoltar molta gent. Això no vol dir estigmatitzar la immigració, perquè de la mateixa manera que es pot dir que la immigració causa tensions –i és així a tots els països–, també és veritat que Catalunya és un país que bàsicament s’ha fet a base d’immigració. Pot ser espanyola o de fora d’Espanya, però bàsicament s’ha fet així, sense perdre els valors de la catalanitat. I també és veritat que tenim una demografia a Europa que dóna per al que dóna, i moltes de les feines les vénen a cobrir les persones que vénen de fora. I també s’ha de poder dir que s’han de controlar els fluxos. Jo vinc d’una tradició de partit, essent candidat a la presidència de la Generalitat, que ja fa més de vint anys que dèiem que aquí no hi cabia tothom. Això no pot ser un col·lador, això no és una ONG. Fins i tot vam arribar a proposar coses com el carnet de punts per a ajudar que les persones que venien de fora, i que feien un esforç real d’integració, tinguessin més facilitats d’adaptació. Per tant, com un estímul, no com un càstig. Vam rebre per totes bandes… Se n’ha de poder parlar. Ara, amb un to i amb uns arguments diferents dels d’alguns partits que s’anomenen d’extrema dreta.
—D’ací a unes setmanes començarà el judici al president Pujol. Creieu que, en realitat, la societat catalana ja l’ha jutjat? S’ha rescabalat la seva figura política?
—El principal judici que ha tingut el president Pujol es va fer el 2014, quan ell mateix es va explicar. Ara en queda el que en queda, que és molt dolorós, sobretot per a la família i per a ell mateix. El gran mal van ser els primers anys. Després, aquest mal s’ha anat compensant cada vegada més i jo, que coincideixo sovint amb ell en diferents coses, veig que el seu procés de rehabilitació entre molta gent és creixent. No vol dir que hi hagi unanimitat entorn de la seva figura, òbviament. No n’hi ha hagut mai. Però en aquest moment el judici de la societat catalana és molt més benevolent.
