15.09.2025 - 21:40
|
Actualització: 15.09.2025 - 21:44
L’absència d’una llei electoral pròpia a Catalunya significa un dèficit democràtic estructural, i potser els primers de patir-ho són els residents a l’exterior, maltractats cada vegada que hi ha eleccions. Ahir, un grup promotor format per sis persones va registrar una iniciativa legislativa popular (ILP) al parlament per a obrir el debat sobre la necessitat d’una llei pròpia que, a més a més, inclogui una circumscripció pròpia per a la comunitat de catalans a l’estranger. Un dels impulsors, Antoni Montserrat, membre de la Federació Internacional d’Entitats Catalanes (FIEC), explica en aquesta entrevista per què falla el model actual i quins canvis proposen. Montserrat és expert en malalties rares, ha treballat per a la Comissió Europea i fa quaranta anys que viu a Luxemburg.
—Heu registrat una ILP per a una nova llei electoral que faciliti el vot exterior. Quins problemes té, l’actual?
—El vot exterior està regulat per la LOREG. Cada comunitat autònoma té la possibilitat d’establir unes quantes millores, com, per exemple, facilitats electròniques de vot, per a afavorir el vot exterior però també el vot interior. De les disset comunitats de l’estat espanyol, l’única que no té llei pròpia és Catalunya. La FIEC ha estat molt activa en l’operació per a derogar el vot pregat, cosa que es va aconseguir el 2022. Va ser una feina de molts anys. Però no n’hi ha prou; la feina no s’acaba aquí.
—Abans de continuar, podeu explicar per què era un problema tan greu, el vot pregat?
—El vot pregat implica que, si vols votar, ho has de demanar. Tot resident a l’exterior estava sotmès a dos tràmits. El primer, expressar la voluntat de votar en unes eleccions. Això s’havia de fer un mes i mig abans. Imagineu-vos que en territori català passés això, també. El segon era el procés de rebre la documentació i les butlletes. Això ja eren obstacles. I encara hi havia un altre problema de base: els terminis. Es calculaven d’una manera molt justa, tenint en compte la dinàmica electoral de l’estat espanyol. A Europa no ens solia perjudicar tant, però als catalans que vivien a l’Argentina o a Austràlia potser els arribaven les butlletes amb setmanes de retard, si és que hi arribaven.
—I amb la derogació del vot pregat què va canviar?
—Tres coses. Primera, que se suprimís el primer tràmit. Segona, que la rebuda de la documentació fos telemàtica, de manera que et pots descarregar les butlletes. Tot i que en aquest punt hi ha un petit problema: no han trobat la manera que et puguis descarregar el sobre. El problema que ximplement ha blocat l’èxit d’aquesta reforma és aquest detall. I la tercera cosa va ser que els terminis es van allargar, de manera que el vot presencial als consolats es va allargar a sis dies. A Luxemburg no és un problema, això, perquè qui viu més lluny del consolat és a setanta o vuitanta quilòmetres. A l’Argentina potser ets a quatre-cents. Encara són terminis massa comprimits. I, de fet, n’hi ha una quarta: el govern espanyol podria crear centres de votació que no fossin els consolats. Però això no s’ha desenvolupat gaire. I també caldria un debat seriós sobre el vot electrònic i el vot delegat.
—Després de la derogació del vot pregat, només s’ha aconseguit passar del 4% al 7% la participació exterior. Hi ha cap més problema estructural que expliqui per què costa tant?
—N’hi ha un d’estructural, profund i totalment ignorat a Catalunya, que és el creixement desmesurat del cens de residents a l’estranger i, per tant, del cens electoral, motivat per tres lleis que s’han adoptat els últims anys: la de memòria històrica, la que reconeix la nacionalitat dels descendents dels jueus sefardites i la llei de memòria democràtica.
—Què han causat, aquestes tres lleis?
—Tot això ha significat que, entre el 2021 i el 2024, el cens creixés en 50.000 persones. Amb prou feines la meitat eren catalans que s’havien traslladat a l’estranger. La resta eren nacionalitzacions. L’última xifra oficial del govern espanyol era de 678.000 sol·licitants de nacionalitat espanyola a final del 2024. D’aquests, posem que 75.000 acabaran a Catalunya. A l’Argentina, els consolats estan saturats perquè hi ha 553.000 persones pendents de rebre la nacionalitat espanyola per la via de la llei espanyola de memòria democràtica. D’aquests, una part molt significativa acabaran a Catalunya.
—Per què ho creieu?
—Perquè quan fas aquest tràmit, una volta has provat que ets descendent d’exiliats, per exemple, et fan una pregunta. “A quina província vol que l’assignem?” I de debò que ho tenim constatadíssim, en el cas dels argentins: “Posi’m on jugava Messi.” El cas és que hi ha un creixement desmesurat del cens electoral i, per més que nosaltres fem créixer la quantitat de vots, costa molt de millorar la participació. Afegim-hi que el congrés espanyol sembla que aprovarà una llei aviat per a reconèixer la nacionalitat als descendents de saharians amb carnet d’identitat espanyol d’abans de 1978. Atenció: no hi estem en contra. No estem en contra de la llei de memòria democràtica. En absolut. Diem, simplement, que té uns efectes.
—El tràmit d’assignació de província depèn de la legislació espanyola. No se solucionaria amb una nova llei electoral catalana.
—Efectivament, però és difícil d’establir un criteri. En el cas dels argentins néts d’exiliats, potser pots demostrar que el teu avi era de no sé on. En el cas dels descendents de jueus sefardites, expulsats al segle XV, com els ho vols demanar? És complicat. I encara hi ha una altra cosa: l’estat es nega a transferir a les comunitats autònomes el padró d’espanyols residents a l’estranger, del qual es deriva el cens electoral de residents absents. És a dir: la Generalitat sap quants som, però no sap qui som. Nosaltres demanem a les institucions catalanes que insisteixin perquè els transfereixin les dades. Ja s’ha demanat, però els governs del PSOE i del PP s’hi han negat.
—De què serviria?
—Et permetria, d’entrada, poder-te adreçar o acostar a aquestes persones. Si sabéssim qui són i ens hi poguéssim adreçar, encara que fos per carta, els podríem explicar què és Catalunya, perquè tot sovint et trobes que no en tenen ni idea. De tots aquests problemes de base, si la ILP prosperés, en podríem contrarestar una part, però no tots, certament, perquè si no aconseguim que el Departament d’Exteriors pugui gestionar les dades dels residents a l’estranger, malament rai. Ni que sigui per a fer un estudi sobre la pèrdua de talent, ho necessites.
—Voleu dir que hi ha un conglomerat creixent de persones al cens català sobre les quals, per culpa de l’estat espanyol, l’administració catalana no té informació ni, per tant, capacitat d’incidència?
—Efectivament. Calculem que, quan s’acabi la vigència de la llei de memòria democràtica, que si no la prorroguen serà a final del 2026, el cens català haurà augmentat en vora 300.000 persones. Això, d’entrada, augmenta l’abstenció. O els vots de Vox, malauradament. A Catalunya hi ha una certa ignorància, perquè sembla que estigui prohibit parlar de demografia. Sembla que, si en parles, donis la raó a la senyora Orriols. Però és que n’has de parlar, de demografia. Pots queixar-te que has perdut dues mil infermeres, que les has hagudes de suplir amb moltes infermeres d’origen sud-americà i que, d’aquestes, es veu que n’hi ha una que no parla català. Quin és el problema, que hi hagi una infermera catalano-colombiana que no parla català, o que n’hem perdut dues mil que se n’han anat a l’exterior?
—Feu molt d’èmfasi que la Catalunya exterior equival, de fa anys, a la segona ciutat de Catalunya, per darrere de Barcelona. Aquí potser no es percep tant així, com una unitat.
—Amb dades de l’agost, som 321.250 ciutadans a l’exterior amb dret de vot. Sí: som la segona ciutat de Catalunya. I volem incentivar que aquests ciutadans puguin votar. Els exemples europeus són molt contundents. Al Regne Unit, vota prop del 4% de la seva diàspora. A Alemanya, prop del 3%. A França, Itàlia o Portugal, en canvi, prop del 30%. Per què? Perquè els francesos, els italians i els portuguesos que viuen a l’exterior elegeixen diputats directament. On s’han fet circumscripcions per als residents a l’exterior, han assolit uns nivells de participació molt elevats. És una anomalia democràtica que això no estigui resolt, com ho és que Catalunya encara no tingui llei electoral pròpia. Encara recordo que el president Pujol s’hi va comprometre en un dels primers discursos. Fa quaranta-cinc anys.
—Va lligat?
—Sí. Veiem una confluència entre l’interès de la comunitat de catalans a l’exterior, que vol participar d’una manera més activa, amb una necessitat democràtica general de la societat catalana. Hi ha aspectes que se sobreposen, de fet. Els votants a l’exterior estem sotmesos a l’arbitrarietat absoluta de la Junta Electoral Central espanyola, que també és arbitrària quan expulsa del càrrec el president Torra o el diputat Juvillà. Nosaltres ho patim constantment, això. En les últimes eleccions ens van anul·lar prop del 14% dels vots.
—Hi veieu intencionalitat política, doncs? O és un problema burocràtic, principalment?
—No sóc gaire conspiranoic. No crec que el govern del PSOE o del PP vulguin alterar expressament el vot a l’exterior. De fet, en les últimes eleccions generals, les majories al congrés van canviar perquè el vot exterior va donar un diputat al PP que va complicar la majoria del PSOE. No és una cosa que beneficiï un bloc o un partit determinats. Beneficia tothom sense excepcions. Dreta i esquerra. I si el debat s’obre, com pertocaria, ho pots aprofitar per plantejar-te, per exemple, de tenir una sindicatura electoral pròpia, en lloc de dependre de la dubtosa JEC.
—És important que s’obri un procés més ampli, doncs.
—Una reforma del vot exterior i prou no aniria enlloc. Ni el parlament té competències ni crec que els partits s’hi haguessin sentit motivats. En canvi, aquesta ILP diu que hi ha uns dèficits democràtics a Catalunya, entre els quals, la gestió del vot a l’exterior. I planteja moltes més coses. El vot electrònic. El vot delegat. La necessitat de canviar les circumscripcions i fer un sistema més racional, com ara les vegueries. No volem imposar un model, sinó un debat.
—Teniu esperança que això prosperi? Històricament, els partits polítics hi han estat recelosos per electoralisme.
—No hem fet res en el buit. Abans de llançar-nos a la piscina, hem tingut contactes discrets amb els partits polítics. Tots ens han dit que ho trobaven interessant. També hem tingut contactes amb l’ANC, Òmnium i grans plataformes de la societat civil. Suposem que, com a mínim, hi haurà el debat. Ara la mesa del parlament ha d’acceptar la tramitació de la ILP. La fase complicada, la recollida de signatures, ve després, i necessitarem suport civil.
—Què els diríeu, als residents del Principat, perquè s’hi sentin concernits?
—Em sembla que tothom és conscient que la democràcia, a Catalunya, fins i tot deixant de banda la relació amb l’estat espanyol, passa per una fase delicada. Hi ha una distància entre els electors i les institucions i cal buscar-hi solucions. És important que hi hagi circumscripcions d’una talla més humana, que permetin als votants de saber a qui han de demanar explicacions o a qui han de felicitar. Cal fer l’impossible per acostar el Parlament de Catalunya a la gent. I això no es fa només amb festes i banderes, sinó amb una llei electoral. I les condicions de vot han de millorar. El vot electrònic o la delegació del vot han de ser possibles. És clar, amb una llei electoral pròpia no millorarem els missatges dels partits polítics…
—De vegades, fer canvis en l’engranatge és el primer pas.
—Si el parlament s’hi posa seriosament, crec que els ciutadans s’hi sentiran interpel·lats. Està bé que parlem de reforma democràtica, però fem-ho amb concreció.
