Anna Punsí: “Els traficants viuen entre nosaltres, encara que no ens ho sembli”

Avui s’estrena el pòdcast AP-7: la narcopista a la plataforma 3Cat i a l’aplicació de Catalunya Ràdio. És fet pels creadors de Crims i presentat per la periodista Anna Punsí i consta de deu capítols de mitja hora que són un viatge sonor per l’autopista més llarga de Catalunya, una ruta clau del narcotràfic europeu. La idea original és de Pedro García Campos, que n’és un dels codirectors, i de David Meseguer. Tots dos havien fet el pòdcast Costa Nostra, sobre el tràfic de drogues a la Costa del Sol, i ara ho han traslladat al tràfic a Catalunya.

Al més pur estil Crims, AP-7: la narcopista combina explicacions detallades de casos diversos amb una realització sonora immersiva. “Ens faria molta il·lusió que la gent ens escoltés quan anés per la AP-7”, comenta Punsí. De fet, el pòdcast permet de fer el mateix viatge que es narra en cada capítol, perquè han calculat les distàncies exactes i es guia l’oient per anar cap a un lloc o un altre. Parlem de tot plegat amb la periodista, que alerta que la qüestió del tràfic de drogues té unes conseqüències socials que van més enllà de les del consum i l’addicció.

—Per què us referiu a la AP-7 com a narcopista?
—És un fil conductor simbòlic. En els deu capítols fem una mena de ruta per diferents espais. De fet, dins la AP-7 com a tal només hi ha un capítol, la resta hi han passat molt a prop o bé la via s’ha utilitzat per anar cap al nord. És una de les vies pel transport de cocaïna, haixix, marihuana o heroïna cap a Europa. No és l’única, perquè les organitzacions saben que és vigilada. El preu puja a mesura que passa fronteres i per això els interessa dur la droga com més al nord millor. La ruta del narcotràfic ve del sud o entra pel port de Barcelona. Per la AP-7 circulen milers de vehicles i pots passar desapercebut.

—Què ens diu tot plegat del paper que té Catalunya pel que fa al narcotràfic?
—Catalunya té una posició privilegiada –frontera amb Andorra i França– i sempre ha estat un punt estratègic. Igual com és un punt estratègic per al comerç, també ho és per al comerç il·legal, el tràfic de drogues. Les organitzacions saben que aquí la droga pot entrar ràpidament en contenidors, per exemple, als ports de Barcelona o Tarragona. D’aquí es pot traslladar al nord. Amb l’espai Schengen no hi ha duanes i és difícil que t’enxampin. Els Mossos alerten que, tot i que Catalunya ja era un lloc de pas de la droga, el gran canvi es va originar quan va passar a ser un país productor de marihuana.

—Un canvi molt significatiu aquests darrers anys.
—Per una banda, amb el tema dels clubs cannàbics s’ha permès cultivar unes plantes concretes, però n’està prohibit el transport. Hi ha una sèrie d’incoherències mal resoltes que han fet que algunes persones hagin optat per conrear per abastir clubs, però això s’ha descontrolat. Ser un país productor representa un augment de la violència. Cada vegada hi ha més narcoassalts i tirotejos, les bandes es roben entre elles la droga… El desè capítol s’anomena «Mozart» i parlem amb un individu que transporta haixix i cocaïna. Precisament ens parla dels narcoassalts.

—Com funcionen?
—Són delinqüents que es fan passar per policies, però en realitat intenten robar la droga a l’enemic. Això acaba provocant revenges. Si roben droga el vigilant té un problema greu, i van armats per a evitar-ho. Sempre mirem el tràfic de drogues des de la part del consum, però té molts problemes afegits. Gent normal i corrent, els nostres veïns, ha decidit dedicar-se a la marihuana. O persones que no coneixem de res i blanquegen amb la compra de restaurants o d’empreses. Potser nosaltres sense saber-ho també hi contribuïm quan anem a certs llocs. Els Mossos diuen que exportem marihuana i importem crim organitzat. Hi ha persones del país, però sobretot hi ha albanesos, xinesos, italians, suecs… El risc és que quan hagin de trobar magatzems, cases, camps o boscos es facin la guerra per l’espai. I es considera una droga tova, però el nivell de THC cada vegada és més elevat…

—Però no solament circula marihuana.
—Les drogues que més es mouen són la cocaïna, l’haixix i la marihuana. De moment els Mossos no han detectat fentanil. Mai no hi ha hagut tanta cocaïna al món com ara, i un dels motius és que ha augmentat d’un 35% el nombre d’hectàrees de coca conreades a països com el Perú i Colòmbia. També ho explica que fa cinc anys el quilo de cocaïna anava a 30.000 euros, ara ha baixat fins a 20.000. Però el preu per al consumidor continua sent el mateix, per tant, el rendiment és molt més alt.

—Com ens hem d’imaginar aquestes grans organitzacions?
—Persones que controlen un territori concret i que porten la droga des d’un altre lloc. Actualment, la majoria de la cocaïna surt de l’Equador –un narcoestat–, moltes vegades en contenidors de cafè, mobles, maquinària… Perquè allò després algú ho pugui extreure i enviar-ho. Dins d’aquesta cadena hi pot haver implicada moltíssima gent. Sempre acabem amb la frase “Els traficants viuen entre nosaltres i la seva cobdícia deixa rastre”. Viuen entre nosaltres, encara que no ens ho sembli. Potser hi topem pel carrer, veiem notícies de tirotejos… I de vegades aquestes organitzacions subornen funcionaris. La marihuana ha provocat que persones que no tenien res a veure amb el món de les drogues s’hi dediquin indirectament.

—Per exemple?
—Un electricista que veu que pot fer molts diners instal·lant aparells de ventilació o llums a les plantacions interiors. Cases que es lloguen per quatre mil euros i immobiliàries que ho accepten. El narcotràfic també deixa rastre en forma de violència en persones que no tenien res a veure amb el món de la droga. Parlem del cas de Pol Cugat, un noi de Barcelona amb una família absolutament normal que en un determinat moment necessita diners i, a través d’un conegut, comença a fer de jardiner en una plantació. El dia que s’emporten les plantes empaquetades ell reclama els diners que li deuen i d’allà no en surt amb vida. Persones que estaven en aquesta plantació van denunciar que hi havien trobat el cos d’una persona, i quan la policia hi va arribar ja no hi era. La família lluita per trobar-ne el cos i tancar el dol. Hi ha uns quants imputats, però pendents de judici. Entrar en aquest món és fàcil, però sortir-ne és gairebé impossible. Amb el narcotràfic, un policia ens diu que ells guanyen batalles, però que la guerra no la guanyaran mai.

—És dur de reconèixer.
—Seria molt naïf dir que guanyaràs la guerra a la droga, però els governs haurien de donar recursos, també a legals. Ara la penalitat és baixa. El fiscal antidroga de Barcelona, Gerardo Cabero, diu que els prenen per ximples. Ens va explicar l’exemple d’un senyor que havien trobat amb droga i li havien embargat el vehicle. En cert moment el jutjat va considerar que l’hi havien de retornar. Van sentir una trucada amb el seu advocat en què deia: “Són ximples? M’han tornat el vehicle!” Però s’ha d’abordar des de molts punts de vista i és molt complex. Nosaltres només intentem explicar històries, com un cas de finals dels vuitanta a Cala Morisca. Jacques Canavaggio era un traficant cors que portava haixix i es va inventar un sistema de túnel sota la roca per passar desapercebut. Tenia disset tones d’haixix emmagatzemades en una granja de porcs senglars.

—De quins casos més parleu?
—Arranquem amb el cas Nadal, un desembarcament de droga a la Costa Brava. Volíem explicar com és que en plena nit de Nadal et truqui el teu cap i et digui que te n’has d’anar a fer una vigilància. Quan detenen els sospitosos observen dos elements: que porten la roba molla i que fan olor de benzina. Qui va així si no ha participat en un desembarcament? Però és una prova suficient per a condemnar? O el cas del transitari, algú que fa de mitjancer entre una empresa, un transportista i una altra empresa. Es veu immers en una història amb un càrtel mexicà per la importació d’unes pinyes en una llauna. De cop es veu en una investigació policial en què ell pot ser al centre perquè és qui ha importat aquella mercaderia sota sospita.

—Com reflectiu la feina de la policia?
—Parlem de com fan els seguiments. Els traficants tenen tallers mecànics de confiança on porten els vehicles perquè revisin si duen sistemes per poder-los fer un seguiment per GPS. També hi ha una part d’argot, que té a veure amb les guarderies, que són el lloc on es guarda la droga; el ferro, que és la pistola, o més codis: “Porta’m dues camises”, “Blanques o negres?”. Blanques entenem que són de cocaïna. Però les noves tecnologies han complicat molt la feina, ara parlen per missatgeria digital. La gent que es dedica a investigar això ho porta dins. En un capítol que es diu «Enxaneta» tenim un alt càrrec de l’UCO que diu que ell sempre té una maleta al cotxe perquè no sap mai on haurà d’anar. Aquest cas és la història d’una importació d’heroïna des de l’Afganistan, però que comença en un pis del Vendrell. La policia va poder agafar un pis a l’altra banda del carrer i vigilaven amb binocles.

—La velocitat a què van alguns cotxes en algunes carreteres els dóna pistes? 
—Sí i no. L’haixix arriba a Catalunya per dues vies: desembarcaments a la costa –embarcacions que vénen a tota velocitat des del sud i que de vegades porten menors d’edat, tràfic de persones– i per la carretera en els go fast, una comitiva de tres vehicles en què el de davant vigila la presència policial, el del mig porta la droga i el de darrere vigila que no hi hagi narcoassalts. Però el Mozart, que és un traficant que es dedica al go fast, diu que els que van molt de pressa són una mica ximples, els poden detectar. També és veritat que moltes vegades fan servir cotxes robats o cotxes de lloguer, que lloguen testaferros.

—Quina mena de cotxes porten?
—De gamma alta, que van de pressa i en què poden portar molts quilos sense que es noti, perquè en uns altres cotxes el cul cau i es veu. Porten quilos amagats en llocs com ara compartiments en el maleter. Normalment són sistemes que s’activen de manera elèctrica, amb algun botó, llavors amb el cotxe parat en un control no funcionen i es fa difícil que la policia els detecti. S’han arribat a rebentar cotxes sencers perquè els gossos marcaven que allà hi havia droga, però no veien on. També posen droga a l’interior del dipòsit de la benzina perquè al gos li sigui molt més complicat de captar-ne l’olor.

—També parleu dels confidents. 
—Tenim un capítol que es diu «Abella reina», una operació que va fer l’Agència Tributària de duanes. Un dels membres ens explica que ells paguen confidents amb fons reservats quan la informació és bona. Hi ha confidents que ho fan per perjudicar una organització que els ha fet mal a ells o perquè són de la competència. També hi ha policies que es droguen i que tenen informació.

—I hi ha hagut casos de corrupció policíaca.
—Hi ha un cas sentenciat per haver venut la marihuana que ells mateixos intervenien. El número 2 de duanes de l’Agència Tributària de Catalunya va ser detingut per formar part, presumptament, d’una organització dedicada al contraban de tabac, i a Galícia tot va començar amb el tabac… On tu has instaurat un sistema logístic de conreu, transport i tràfic de marihuana, d’aquí a un temps el pots substituir per una altra mena de negoci. No podem parlar d’una narcosocietat, però com diu la Fàtima Llambrich, sí que en veiem brots.