Uns quants dies després d’haver acabat la Fira del Llibre de Guadalajara (FIL), una de les cites culturals més significatives de l’Amèrica Llatina i la més important del sector després de la de Frankfurt (Alemanya), parlem amb la periodista cultural Anna Guitart per fer un balanç de com ha anat. N’ha estat la comissària perquè, enguany, el convidat d’honor de la fira era Barcelona. A partir del gener, serà la nova directora de l’Institut Ramon Llull.

Aquests darrers dos anys, Guitart ha treballat de valent per aconseguir de desplegar tot un programa que no tan sols concentrava les qüestions més significatives del sector literari actualment, sinó que també hi va afegir una àmplia programació d’espectacles d’arts escèniques, música, cinema, disseny, gastronomia, ciència i pensament, per poder transportar fins a l’altra banda de l’oceà un bocí de la nostra cultura.

Com hem explicat què és Barcelona i què s’hi fa? Ens han entès? Com de present hi ha estat, el català? Tot això i molt més és el que intentem de respondre en aquesta entrevista.

—Ara que ja fa uns quants dies que heu tornat… Heu pogut pair la FIL?
—Més o menys. Encara hi ha coses a què dono voltes. Un cop ha passat és molt fàcil pensar que hi ha coses que hauries fet diferent, però és inevitable. El repte és plantejar-ho bé abans d’anar-hi.

—Una vegada acabada, hi ha una tasca de revisió?
—Quan s’acaba, s’acaba. Ara bé, des de l’ICUB tenen la voluntat de fer-ne una memòria. Volem parlar amb tothom qui hi ha estat implicat per recollir tots els processos de treball, tot el que s’ha fet. Serà útil per a quan es facin altres coses. És veritat que la fira de Guadalajara és molt específica i molt particular en el sentit que és una fira literària que ofereix molt més que això. El pilar és el programa literari, però hem fet una programació més àmplia des de molts àmbits més, i això no acostuma a passar. Per això crec que està bé que quedi per escrit un recull de tot el que s’ha fet i com.

—El fet d’ampliar la programació més enllà de l’àmbit literari, doncs, és decisió vostra? Ho vau fer per la necessitat d’explicar d’una manera àmplia la complexitat del país? O per què?
—Sí. De fet, quan et fan convidat d’honor, reps un manual en què posa tot el que esperen de tu. Et diuen: “Ens agradaria que fessis això i allò.” Hi ha coses a què no pots renunciar, com ara el dinar d’inauguració. Després, n’hi ha altres que pots decidir si les vols fer o no. Per exemple, hi ha convidats d’honor que trien no fer arts escèniques perquè tenen una gran complexitat. Has de tenir en compte coses com ara: com funciona el trànsit a la ciutat? On es concentra la gent? Els llocs on es fan les arts escèniques queden allunyades del lloc on es fa la fira. Per tant, has de fer una proposta prou atractiva perquè la gent tingui ganes de desplaçar-s’hi. Havíem d’aprofitar totes les oportunitats que ens donessin. Si fóssim una ciutat creativament trista, doncs mira, però és que realment podríem haver portat tantes coses més! Evidentment, no es pot per qüestions econòmiques i d’agenda, però no volíem renunciar a res.

—Per tant, quina valoració general en feu?
—Estic molt contenta, perquè els professionals que han vingut, sobretot els editors, han marxat molt contents. S’han fet actes que han estat molt valuosos on s’han pogut explicar moltes coses de qui som i què fem. Hem aconseguit explicar-nos allà i que la gent tingués interès pel que portàvem. És una feina que hem fet moltíssima gent i per mi el més bonic ha estat veure que realment la gent ha gaudit i s’ha emocionat amb nosaltres. Recordo un dia molt emocionant. Estava asseguda amb la Maria Lladó de l’Institut Ramon Llull en un acte d’homenatge a Montserrat Roig. Era molt emocionant que tota la sala fos plena. Va ser màgic. El més bonic és això: que hem connectat i ha interessat el que hem explicat. Això és bàsic perquè l’any que ve, quan Barcelona ja no sigui la convidada d’honor, tinguin ganes que hi sigui igualment.

—Així doncs, més enllà de com pot haver beneficiat les editorials, considereu que s’ha aconseguit explicar un projecte comú de qui som?
—Jo diria que sí. I crec que si ha estat un èxit ha estat precisament per això, perquè hi havia tanta il·lusió que de seguida es va treballar conjuntament. És a dir, això és una cosa que surt de l’ajuntament, però de seguida ens posem a treballar amb l’Institut Ramon Llull, perquè no tindria gens de sentit fer-ho sense ells; es teixeixen aliances amb editors; s’ha treballat amb Casa Amèrica; amb el CCCB; amb diferents departaments de l’ajuntament… Tothom s’ha arremangat i tots hem format part d’un sol equip. Hi ha hagut molta implicació de molta gent d’organismes diferents.

—De quina manera hem explicat Barcelona i de quina manera ens han entès?
—D’una banda, hem fet un relleu del relat, en el sentit que hem explicat l’actualitat de qui som ara i del que s’escriu ara. Volia que els llibres que poguessin comprar allà fossin els mateixos que els barcelonins i els catalans comprem en aquest moment aquí. Per això hi havia moltes primeres novel·les que jo considerava valuoses i que són veus que em sembla que continuaran habitant el panorama, com Maria Canelles, Fer Rivas o Montse Albets. Després, evidentment, hem reconnectat amb molts relats de l’exili. És veritat que jo vaig dir que no seria el centre de la nostra proposta, però al programa hi ha estat molt present. També hem fet homenatges. Abans et parlava de Montserrat Roig, però vam tancar amb un homenatge a Calders, per exemple. En definitiva, crec que hem pogut explicar molt qui som ara, però també d’on venim. Seria ridícul intentar de singularitzar-ho només en el present.

—Dels 130.000 que cobreu per comissariar la fira, cerqueu una mena d’equip de treball o és un sou íntegrament per a vós com a feina de comissària?
—No. Els 130.000 euros són honoraris per dos anys de feina, comptant que 10.000 euros no són sou sinó que serveixen per als bitllets i l’hotel a Guadalajara, anar a Frankfurt i Bolonya a veure altres fires que es fan i incorporar idees, etc. Llavors, jo tinc un sou de 55.000 euros el primer any i 65.000 el segon. El pressupost de la fira és més ampli, però aquest és el meu sou, que és públic i no tinc la sensació d’haver amagat mai. No tinc la sensació d’haver fet cap estafa a la cosa pública. He treballat moltíssim. És una dedicació molt bèstia. La meva vida personal i familiar ha estat pràcticament inexistent.

— …
—A vegades la gent no és conscient de la quantitat de feina que has de fer. Vull dir, la idea de fer un pavelló vol dir que has d’explicar als arquitectes com te l’imagines, explicar on vols la zona de fotografies, si allà on hi ha la llibreria ha de dir-hi “librería” o “llibreria”, com s’ha de configurar tota la llibreria, què s’hi penja i què no s’hi penja… I això només per a posar-ne un exemple. O un altre: ha estat la primera vegada que la imatge gràfica de la fira l’ha feta el convidat d’honor. Però, és clar, per fer-ho, vam haver d’organitzar un concurs públic. No ho sé… Jo entenc que potser hi ha comissaris més absents, però a mi em pots preguntar el que vulguis, perquè m’ho sé tot. Quant costa la moqueta de tal exposició? Ho sé. Ho sé tot, perquè m’hi he deixat l’ànima. Llavors, és clar, que algú faci un piulet amb mala llet dient que són 130.000 euros tirats, sense saber que no són 130 sinó 120 (55 el primer any i 65 el segon) i que has treballat totes les hores del món, sap greu. Però bé, forma part de l’exposició pública.

—També és cert que sempre són més notòries les crítiques negatives que les positives. Sobretot a X.
—A mi les crítiques no em saben greu. Les entomo, i a vegades penso que tenen raó. A vegades hi ha gent que té ganes d’escoltar-te i et fa una crítica per saber per què ho has fet d’aquella manera, i tu llavors pots respondre-hi. Però hi ha gent que no té ganes de saber-ho. Hi ha gent que diu coses a X que té el meu telèfon i que som col·legues. Ostres, és tan fàcil com trucar-me si necessiten saber res. El que sap greu és la gent que diu mentides. De cop, surt un home a dir que jo vaig dir que l’exili no era important i que no hi hauria actes relacionats amb l’exili i, és clar, després la gent comença a insultar-te i a dir que quina vergonya. A mi, això, em sap greu.

—De fet, l’exili va ser present en unes quantes activitats: homenatges a autors que havien estat exiliats, una sala única dedicada a això a l’exposició “Vindran les dones”, etc.
—Sí. I Tísner era a l’aparador de la llibreria del pavelló. Hi ha tota una programació publicada, vull dir que no hem amagat res. Respecto que tothom digui el que vulgui, però les mentides m’enfaden.

—Parlant de polèmiques: també hi havia gent que criticava que la programació literària fos encapçalada per autors com Eduardo Mendoza o Javier Cercas.
—Però qui ho diu que l’encapçala Cercas? Vull dir, tots els autors són posats al mateix nivell. De fet, sempre els he posat per ordre alfabètic. Tots els autors que formen part de la llista tenen una raó de ser-hi. I això també inclou tots els qui escriuen en castellà. Amb això vull ser molt clara: no tinc cap problema a defensar la llista i cadascun dels noms que hi surten, però això dels qui l’encapçalen és perquè cadascú ha fet el relat que ha volgut. És veritat que l’Eduardo Mendoza, que per mi era molt important que hi fos, obria el Salón Literario, però perquè era una proposta de la fira. El Salón Literario és un acte molt important per a ells i ens van demanar si podia obrir-lo ell. Jo vaig celebrar-ho, crec que era una persona fantàstica per a obrir aquest espai.

—…
—També és veritat que Serrat ens va fer d’ambaixador. Estic molt orgullosa i agraïda que fos així, però també és veritat que vaig dir que [Juan Pablo] Villalobos també ens feia d’ambaixador i no ho he vist enlloc. Vull dir que, al final, el relat i la manera com mirar-s’ho la tria cadascú. I és totalment legítim i ho respecto. Ara, les meves llistes sempre han estat per ordre alfabètic i amb molta precaució que hi hagués tots els gèneres representats.

—Creieu que ací ha arribat una imatge esbiaixada del que ha estat la FIL?
—No t’ho sabria respondre. Crec que tot el que s’ha explicat d’allà ha passat i, per tant, em sembla bé. Seria molt naïf si no sabés que cadascú ho explica com vol. Però insisteixo, ho entenc perfectament. Se n’han explicat moltes coses, de la fira, i agraeixo molt la cobertura que se n’ha fet. Bé, era una programació molt àmplia, hauria sigut difícil no explicar-ne res. Però no, no diria que sigui esbiaixada.

—El 74% dels autors que hi havia són autors que escriuen en català.
—Per mi, la llengua era molt important. Ho tenia claríssim. Hem fet molts esforços per explicar el català allà. De seguida vaig parlar amb el Juan Pablo Villalobos i en Màrius Serra per demanar-los que fessin un acte sobre el català perquè volia que tothom sabés què era. El català va ser-hi molt present. A la llibreria, hi havia un miler de llibres que eren en català, i se’n van vendre molts, més de tres-cents. Per mi era molt important. Crec que cap comissari podia ocupar-se de Guadalajara i no fer una reflexió sobre el català.

—…
—Vam treballar molt amb l’Institut Ramon Llull per fer arribar a temps traduccions de veus literàries que a mi em semblaven molt potents i que no estaven traduïdes, perquè la traducció al castellà era una de les condicions que ens va posar la fira. Hi ha gent que diu que això és ridícul. No, no ho és, perquè el que volem és donar a conèixer els autors allà. Llavors, si els portes en català, potser hi haurà tres persones que s’hi interessaran, però es tracta que els nostres autors arribin lluny. I crec que, en general, ningú està en contra de la traducció. Gràcies a la traducció hem pogut llegir gent a qui, si no, no tindríem accés.

—El conflicte de la llengua hi és perquè hi ha un conflicte nacional que, en aquest cas, no es presentava explícitament al programa.
—No, no era un dels temes. Potser sortia en les temàtiques dels llibres, però no era un eix de la programació.

—Per què?
—Perquè no va sortir. No vam veure la necessitat de focalitzar-nos en això de la mateixa manera que tampoc vam dir: “Va, parlem de feminisme.” És un tema que sortia en les obres d’alguns autors. També et diré que va ser tot molt fàcil perquè allà no hi ha prejudici. Un dia parlàvem amb en Màrius Serra de la gran connexió i acollida que tenien tots els autors explicant el català. En Marcel Barrena, el director de cinema, deia: “Ostres, tinc la sensació que respecten més el català aquí que a Barcelona.” És fort, això.

—Una altra polèmica: la beca Narrar Barcelona, una residència literària per a autors llatinoamericans amb una dotació de 80.000 euros. Es va anunciar a la fira. Sabíeu que existia?
—Ho vaig saber en aquell precís moment.

—Tot i haver treballat amb l’ICUB i l’ajuntament durant tant de temps, no en sabíeu res?
—No en sabia absolutament res. De fet, m’ho va explicar un periodista. No ho sabia, no en tenia ni idea. Els que treballàvem allà no ho sabíem.

—I què en penseu, d’aquesta beca?
—Penso que no s’hauria d’haver anunciat en aquell moment. Va ser un error de càlcul. No era el lloc ni la manera de fer-ho. I crec que es podria haver donat una volta a la proposta.

—Heu parlat sobre això amb Xavier Marcé i Jaume Collboni a posteriori?
—…

—Enteneu el malestar que ha generat l’anunci d’aquesta beca?
—Totalment.

—No podia acabar l’entrevista sense demanar-vos per la notícia que vam saber fa uns quants dies: sereu la nova directora de l’Institut Ramon Llull. Us ho van proposar abans o després de la FIL?
—M’ho van proposar abans de marxar! Els vaig dir que m’ho havia de pensar, perquè no sóc una inconscient, i també volia que fos una cosa que quedés al marge de la fira, perquè he treballat dos anys per Guadalajara i em semblava que l’atenció havia de ser per a la fira. A més, tenia molta feina i havia d’estar molt concentrada. No podia estar per una altra cosa. Van ser molt comprensius i vam pactar que deixaríem passar Guadalajara i que llavors ja ens hi posaríem.

—Què us motiva d’aquest càrrec?
—Moltes coses! L’Institut Ramon Llull sempre m’ha semblat un lloc increïble. Em sembla que la gent no és conscient de la feinada que s’hi fa. És central en la nostra cultura i té una importància brutal, perquè és molt important que ens expliquem a fora. Guadalajara ja ha sigut una mica això: explicar qui som a Mèxic. Ara serà explicar la cultura catalana al món. És un privilegi, perquè la cultura de casa nostra és tan rica i tan meravellosa! Però, sobretot, el que em fa il·lusió és que el Llull té un equip increïble. Ara que he estat dos anys treballant amb ells conjuntament, he pogut veure que són boníssims i que es fa una feina extraordinària que és determinant per a la nostra cultura.

—Tindreu en compte la visió de Països Catalans?
—La visió de Països Catalans és molt important, molt. De fet, el primer que faré quan comenci serà desplaçar-me per veure, parlar i escoltar tothom. A més, quin orgull, no? No sé com algú pot trobar-hi un problema, en això. Trobo que és meravellós i d’una riquesa extraordinària.

—A partir d’ara, doncs, deixarem de llegir-vos i veure-us als mitjans de comunicació?
—Sí… Em sap molt de greu haver de renunciar la part de periodista, perquè m’agrada molt la meva feina. M’agrada molt l’entrevista, les converses… I, és clar, ara no ho podré fer. Però entenc perfectament que no ho he de fer, perquè ja sóc en un lloc prou de privilegi per a acaparar altres espais. Però bé, al cap i a la fi, sóc periodista i quan acabi la meva etapa al Llull ho continuaré essent. Vull dir que, si m’hi volen, hi tornaré.