Anna Barrachina: “La meva vida ha estat tremenda, i la ficció m’ha salvat”

Feia vint-i-cinc anys que Anna Barrachina (Sitges, Garraf, 1968), una de les actrius més estimades del país, no actuava amb la Cubana, la companyia de teatre on pràcticament va formar-se i créixer com a actriu. Va entrar-hi quan tenia solament divuit anys, que els va conèixer durant una funció de Delicatessen al carrer, a Sitges. Se’n va enamorar i, així que va poder, va entrar a formar-ne part. El seu paper més conegut va ser el d’Estrellita, a Cegada de amor, que va fer durant cinc anys. Va ser el darrer espectacle que va fer amb la Cubana. Ara, després de tant de temps, Barrachina ha tornat a la mítica companyia amb l’espectacle L’amor venia en taxi, que es fa, de moment, fins al 21 de desembre al Teatre Romea de Barcelona.

L’obra, una adaptació de l’original de Rafael Anglada, és un espectacle musical que homenatja el teatre d’afeccionats de Catalunya i destaca la importància que han tingut aquestes companyies dins el teixit cultural del país. Els qui l’aneu a veure –cosa que recomano fortament– hi trobareu l’essència més autèntica de la Cubana: música, humor, ritme, disfresses i decorats esperpèntics i, sobretot, moltíssima diversió.

—Primer de tot, m’agradaria preguntar-vos com esteu. L’any passat vau anunciar que havíeu superat dos càncers. Com us trobeu ara?
—He tingut càncer de pulmó amb metàstasi al cap. Em van radiar el cap i vaig quedar molt bé, i em van poder operar el pulmó. Me’n falta un quart. Ara estic molt bé. Va ser un càncer molt dur, però gràcies a Déu ara estic molt bé. A la mà dreta hi tinc una mica de tremolor, com a seqüela, però, pel que he tingut, que podria no ser-hi, estic estupenda! No hi ha malaltia, ja. Ara em prenc unes pastilles molt fortes, però sóc aquí.

—El teatre us va ajudar a viure-ho millor?
—El teatre, l’audiovisual, el cinema… Tot això ha estat la meva medecina. Ja no només per la malaltia, sinó també per la meva vida.

—Què voleu dir?
—Tots tenim vides… La meva ha estat tremenda, i la ficció m’ha salvat. Jo crec que he nascut per a això, m’encanta aquest ofici.

—Teniu una germana que també va morir de càncer…
—La meva germana es va morir quan jo feia Cegada de amor, a vint-i-tres anys. Ara, per sort, la ciència ha avançat molt. Sóc una supervivent, he tingut molta sort.

—Gran part de la vostra vida professional l’heu dedicada a fer riure la gent. No deu ser gens fàcil en moments personals durs…
—Mira, quan dic que el teatre m’ha salvat vull dir que el públic m’ha salvat de coses molt greus. Les rialles m’han salvat.

—Per què vau decidir de fer-ho públic?
—Per ajudar. És una malaltia que és un estigma, i no ho ha de ser. Molta gent la pateix, també gent jove. I no passa res! L’equip d’oncologia, aquí, està molt ben preparat. Ara que m’ha tocat… Hòstia! He tingut sort, però l’equip d’oncologia està preparat. Un dia, una dona em va agafar i em va dir: “La meva mare ha tingut el mateix que tu.” L’endemà, que em tocava anar a la Vall d’Hebron, la vaig conèixer! Ho explico per necessitat i precisament perquè a mi m’ha ajudat conèixer altra gent que ho ha patit. Explicant-ho ajudes i fas que no sigui un estigma.

—Ara sí: parlem de teatre. Torneu a actuar amb la Cubana després de vint-i-cinc anys. Ha estat com tornar a casa?
—Sí. És que, de fet, no n’he marxat mai! Vaig començar a estudiar filosofia, però vaig durar un any, perquè quan vaig veure per primer cop Delicatessen –de quan la Cubana encara feia coses al carrer–, vaig enamorar-me’n. Vaig dir: “Ostres, jo vull ser aquí.” Al cap d’un temps, en Jordi Millán [fundador i director de la Cubana] va trucar-me i va dir-me: “Si vols entrar a la Cubana, ha de ser ara.” Vaig deixar els estudis i vaig anar-hi. Tenia uns divuit o dinou anys, i recordo perfectament el primer espectacle que vaig fer.

—I fins ara!
—M’agrada molt, aquesta feina. M’apassiona. Sempre he lluitat per fer-la, perquè és on m’ho passo millor. I, fins que el cos aguanti, sempre hi lluitaré. Ara feia gairebé trenta anys que no era a la Cubana. Ha estat molta casualitat ser a L’amor venia en taxi, que és una obra d’homenatge al teatre, al teatre d’aficionats, però també a la gent que no hi és, a la meva família, que ja feia teatre d’aficionats… I, sobretot és un homenatge a la Cubana.

—A casa vau viure la passió pel teatre d’afeccionats, doncs?
—I tant! Els meus pares deien: “Aquesta nena és molt artística, l’hem d’apuntar a ballet.” No vaig durar-hi gent, perquè tenia els peus plans i, en aquella època, encara em pegaven amb un bastó! Després vaig fer música. La professora es pensava que seria la seva successora, però no ho vaig ser. Fins que em vaig decantar pel teatre. Per tant, sí, sempre he fet teatre d’aficionats. A més, en aquell moment, a Sitges, hi havia molt de moviment teatral. Allà em vaig començar a cuinar.

—Heu dit que és una casualitat fer L’amor venia en taxi. Per què?
—Ens vam trobar de casualitat amb en Jordi Millán a l’exposició de la Cubana. L’endemà va fallar una actriu que havia de fer-ho, i jo vaig dir: “O ara o mai.” I, mira. Aquesta feina és així: et llances a la piscina ràpidament, no pots dubtar.

—Com ha estat la tornada als escenaris amb la Cubana? De jove es deu viure d’una manera totalment diferent de la d’ara…
—Ho vius de la mateixa manera, però l’edat et dóna experiència. Alhora, hi ha coses que han millorat molt. Dins la Cubana mateix, per exemple, ha canviat tot molt. Tot canvia, però l’essència és la mateixa.

—No és casualitat que l’obra es faci al Teatre Romea de Barcelona: va ser el primer teatre on va actuar la Cubana, i el 1959 es va estrenar per primera vegada L’amor venia en taxi.
—Mira, jo sempre he pensat que les casualitats no existeixen. La vida et porta pels llocs on realment has de ser. I em sembla que això és el que ha passat. L’obra ha acabat on havia d’acabar, que era al Teatre Romea.

—Enguany la Cubana ha fet quaranta-cinc anys. Què creieu que representa i ha representat per al país?
—Sostenir una companyia de teatre quaranta anys és molt feixuc, i això ha estat possible perquè en Jordi viu pel teatre. La Cubana significa molt per a Catalunya. Forma part del teatre català. Jo no en sóc gaire conscient, però la Cubana és important per a la cultura. Té els seus detractors i els defensors, com tot.

—I per a vós, què ha estat?
—Per a mi ha sigut casa. És molt bonic haver-hi pogut tornar.

—Tots els actors de L’amor venia en taxi veniu del teatre d’afeccionats. Quin ambient s’hi respira, dins la companyia?
—Buf! Som moltíssims, dinou: sis músics i tretze actors. Bellugar dinou persones damunt l’escenari no és fàcil, i el Teatre Romea és molt petit! Però hi ha molta germanor. Els camerinos són petits, tots som allà ficats braç a braç, i realment és un espectacle que es fa braç a braç. El dia de l’estrena, els professionals venien molt emocionats perquè era un homenatge al teatre d’on venim, el d’aficionats.

—Catalunya és ple d’associacions d’aquesta mena de teatre. N’hi ha un munt! Què creieu que ha representat això per al teixit cultural del país?
—A Catalunya, tant pel que fa a la qualitat actoral com a la formació, llocs com els Pastorets han estat un molt bon planter per a moltes generacions d’actors i actrius. Hi ha una frase, a l’obra, que és: “Tots els bons professionals han començat fent teatre d’aficionat.” Saber d’on véns és molt important, perquè, si no, no podem anar endavant. El teatre és una eina molt poderosa. Jo sóc una gran defensora que els nens i nenes facin teatre a les escoles. Per exemple, a Londres, a totes les escoles fan teatre. Aquí costa molt, i seria molt bo per a la imaginació, per a la memòria, per a parlar… En canvi, sempre és una extraescolar. Tant de bo hi hagués més teatre a les escoles, perquè som un país de teatre!

—En l’obra també es reflecteix la dedicació al teatre per amor a l’art. Aquesta generositat tan pròpia del teatre d’afeccionats.
—És que el teatre és això. La Cubana és això. Qualsevol funció és molt difícil, perquè la creació no és fàcil, primer t’has de trencar molt el cap. La feina de la creativitat és molt enriquidora, però requereix molt d’esforç.

—De fet, abans a la Cubana us ho fèieu tot vosaltres, oi? Alguna vegada heu explicat que recordeu haver hagut de cosir perruques per als espectacles!
—Per sort, els temps han canviat. L’essència és la mateixa, però ara ja hi ha una persona que només cus! [Riu] Però sí, sí, a la primera Cubana recordo haver pentinat perruques com podia. N’era l’encarregada.

—Una de les coses interessants a l’obra, a més, és que no hi ha una persona protagonista, sinó que tothom té el seu moment.
—A la Cubana no hi ha hagut mai protagonistes. Encara que hi hagi un cap de cartell, no hi ha hagut mai protagonistes. Per a mi, al teatre, no n’hi hauria d’haver. El teatre és jugar, saber escoltar. Si no n’aprenem entre tots, no és teatre. He conegut protagonistes que, en aquest sentit, són molt generosos, i això vol dir que saben què és el teatre: miren, busquen… Per a mi el teatre no és buscar protagonisme, és una altra cosa.

—L’heu cercat mai, aquest protagonisme?
—No. Jo he volgut jugar, ser-hi, ser creativa i creure’m al màxim el personatge, que sembli que dius les coses per primer cop però en realitat les has dit vint mil vegades. Perquè les persones que hi ha al pati de butaques fan la funció amb tu. Per a mi, el públic és actiu.

—El dia que us vaig venir a veure, el pati de butaques era ple de senyores que havien viscut tot el que expliqueu a l’obra, ambientada el 1959. Es feien un fart de riure, i jo no sabia ni qui eren Los Vieneses, per exemple!
—És clar! Jo tampoc no vaig viure Los Vieneses, però sí les vedets del Molino i l’Escamillo, que vaig conèixer gràcies a la Cubana. Però, és clar, és molt bonic que hi hagi gent que s’hi senti identificada. Mira, jo feia una Teresina que era la meva tia Carmen, en pau descansi. Tenia les dents així [fa el gest de tenir les dents cap endavant] i portava ulleres. Cada vegada que em veia, em deia: “Nena, surts molt lletja!”, i jo pensava: “Si sabessis que ets tu…” [riu].

—Molts d’aquests espectacles que serveixen per a contextualitzar el moment en què passa l’obra es feien en espais contraculturals i populars com el Molino, unes altres sales del Paral·lel… Es van perdent aquests espais, a la ciutat?
—Es van perdent moltes coses. El Paral·lel és un altre Paral·lel i Barcelona és una altra Barcelona. Tot canvia i es van perdent coses, però el teatre no s’acabarà mai, perquè la gent necessita veure humans dalt els escenaris explicant històries. Sóc molt defensora del teatre. Per això, des d’aquí, vull donar les gràcies a tota la gent que va el teatre, perquè sense ells no existiria. El teatre pot ser un divertiment, però també et pot fer pensar. I hi ha d’haver de tot, i s’ha d’anar a veure de tot per tenir un criteri. Tenir un criteri com a país, ser crítics, ens fa importants.

—A Catalunya en tenim?
—Jo crec que es va perdent, el criteri. I no es pot perdre. No pots deixar de ser crític.

—La crítica cultural es perd. Ara preval molt més la promoció que no pas la crítica.
—D’ençà que hi ha els mòbils ha canviat molt tot, però ens hi hem d’adaptar… Quan jo era jove, ens esperàvem a la Rambla que sortís el diari per veure la crítica que ens feien! Ara no. Ara ja no existeix, això.