Albert Velasco: “El president Illa anava dient en privat que no podíem fer enfadar els aragonesos amb Sixena”

Quan es va assabentar que la Generalitat maniobrava d’esquena al MNAC i de tothom per facilitar el trasllat de les pintures de Sixena a l’Aragó, Albert Velasco (Lleida, 1976) no va poder més i va dimitir del plenari del Museu de Lleida, on havia estat designat precisament per la Generalitat. Velasco, gran expert en art medieval, professor d’història de l’art de la Universitat de Lleida i de la UOC, va confirmar de primera mà l’exclusiva de la periodista Maria Palau al Punt Avui que va fer caure la màscara del govern en aquest litigi.

I ara Velasco va més enllà, i en aquesta entrevista que fem quan el MNAC ja ha lliurat a la jutgessa els darrers informes dels principals experts, que alerten del perill de moure les pintures, assenyala directament el president Salvador Illa com a responsable d’haver ordit una maniobra política per tenir content el govern de l’Aragó. D’haver posat per sobre els interessos polítics a la preservació d’un patrimoni artístic únic al món.

—Veieu inevitable que s’enduguin les pintures?
—No. Tinc una mínima esperança que la jutgessa de primera instància d’Osca hi posi seny. Perquè m’he llegit la documentació que ha presentat el MNAC i és molt contundent. Tant l’informe de la Simona Sajeva com el del Centre Internacional per a l’Estudi de la Preservació i la Restauració de Béns Culturals (ICCROM) diuen molt clarament que cal una avaluació de riscs, és a dir, quins són els perills si comencem a desmuntar les pintures, embalar-les, transportar-les, muntar-les a Sixena i controlar quina vida hi tindrien. És fonamental, això, i no s’ha fet. 

—El MNAC ha aportat un cronograma alternatiu al de l’Aragó per al trasllat de les pintures en un any i mig…
—Estaven obligats a respondre a la proposta de set mesos de l’Aragó. En les seves al·legacions, el MNAC diu que sap què ha de fer i ho vol fer, però no sap com. És tota una declaració de principis del museu, que vol acatar la sentència, però no sap com. Deixen clar que si volen un cronograma, els el fan, perquè al final tot es pot fer. Però que això tindrà conseqüències greus i irreparables sobre aquestes pintures. 

—I que si algun dia s’han de traslladar les pintures haurà de ser per la via forçosa, perquè ells no podran. S’hi poden negar?
—És una sortida, l’objecció de consciència. Però et cal una llei que t’empari. La llei de patrimoni hauria d’emparar els tècnics del MNAC a fer objecció de consciència, però no és així; si es neguen a fer aquest trasllat, seran penalitzats. Jo, si estigués al seu lloc, potser estaria disposat a assumir les conseqüències del càstig; preferiria portar a l’esquena una multa que no la destrucció d’unes de les pintures més importants del món medieval a escala mundial. 

—Dieu que “uns jutges, uns polítics i una monja poden matar el malalt”, en referència a les pintures de Sixena.
—Les pintures són avui en un dels millors hospitals del món en pintura mural, el MNAC. Com que el malalt és al millor lloc, amb els millors metges i infermers per a controlar-lo, és una bogeria treure’l d’aquí. 

—Perquè és un malalt en estat crític. 
—És un malalt terminal. Només trauràs un malalt terminal de l’hospital per portar-lo a un cementiri. I Sixena serà el cementiri d’aquestes pintures. 

—Com seria això? Què passaria si acabessin movent les pintures?
—Que el canvi d’humitat relativa i de temperatura, que ara estan controlades absolutament, causarien esquerdes sobre uns materials constitutius de les pintures que van mutar l’estiu del 1936 amb l’incendi [de la sala capitular del monestir de Sixena]. Durant el procés per a arrencar i restaurar les pintures s’hi van afegir materials orgànics i proteics que són aliment per a microorganismes que viuen dins les pintures i que ara es troben en estat de letargia. Amb els canvis d’humitat i de temperatura tornaran a la vida i començaran a menjar, o sigui, causaran afectacions a les pintures. 

—I hi ha els problemes de salinitat de la sala del monestir. 
—Els murs suen sal per capil·laritat, per eflorescències, que és el terme tècnic. I Simona Sajeva, que ha vist les sals, no té clar per aquesta raó que les pintures es puguin instal·lar a la sala capitular. I l’alteració de les condicions també pot fer que hi creixin fongs, amb trencaments de la superfície pictòrica, taques negres… 

—Sajeva també diu que les pintures no encaixarien en els arcs de la sala del monestir. 
—El govern de l’Aragó s’ha gastat un dineral per climatitzar la sala capitular sense saber que les pintures no les hi podran instal·lar, per una qüestió estructural. Sajeva diu en l’informe que l’única manera de portar les pintures a Sixena és construint-hi un edifici annex. Però de què parlem? Hauran d’acabar construint un museu al costat, amb la dotació fixa de professionals que controli les pintures, com fa ara el MNAC, vetllant per aquest malalt que està en fase terminal? Per això, com deia, és tan important de fer l’avaluació de riscs que demanen tots dos informes. 

—Sembla increïble que les autoritats de l’Aragó no s’hagin qüestionat aquests riscs seriosament. Sembla que prefereixin les pintures destruïdes que no catalanes, com deia Cuevillas. 
—Entenc les persones que diuen això. Jo no crec que l’Aragó vulgui veure les pintures destruïdes, però t’ho fan pensar amb aquesta obstinació per a portar-les cap allà, per a posar la propietat per sobre de la conservació. Al final, et fan pensar que les volen veure destruïdes. Que no us adoneu que primer heu de pensar en les pintures i després en vosaltres? 

—Tenen aquesta restauradora, Natalia Martínez de Pisón, que diu que sí que es pot fer. Què en penseu? 
—No està preparada per a entomar aquesta operació. Ho ha demostrat el MNAC en l’escrit d’al·legacions: aquesta senyora no té l’experiència necessària en pintura mural. Això li va molt gran. A més, és propietària d’una empresa amb problemes fiscals, no ha presentat la documentació fiscal necessària dels darrers vuit anys, i n’és administradora única, sense treballadors. Com és que el govern de l’Aragó hi ha descarregat la responsabilitat? No tenen tècnics capacitats per a entomar aquesta operació? És possible que no. 

—Potser no han trobat ningú més que vulgui defensar una posició política i no de conservació del patrimoni. 
—En les entrevistes que ha fet Martínez de Pisón en cap moment no ha parlat de fer una avaluació de riscs. Com a restauradora, és el primer que hauria d’haver dit. Només ha dit que això es pot fer, però no ha dit com. 

—Els experts alerten de la manca d’informació sobre com es conservarien les pintures a Sixena. 
—Els estàndards internacionals diuen que quan climatitzes un espai de conservació patrimonial, abans d’obrir-lo, has de tenir-lo un any agafant dades i retocant el que calgui perquè abans no entrin les peces ja tinguis el clima estabilitzat. I ara el MNAC no disposa de la informació de com funciona el sistema de climatització de Sixena. És gravíssim. No es pot fer tota aquesta operació sense això, i l’Aragó considera que no és important!

—Sixena és el darrer capítol d’una operació d’estat que va començar a mitjan anys noranta amb les obres de la franja?
—Sí, s’hi han implicat un seguit d’agents, l’església catòlica, amb la Conferència Episcopal Espanyola i les institucions vaticanes, i el sistema polític i judicial espanyol. És una operació d’estat evident. El cas de Sixena ha tingut una arquitectura jurídica bestial, que ha estat possible perquè tenen els jutges de la seva part; han anat a cercar una monja que viu al País Basc, l’han feta propietària, que doni poders; han desautoritzat la fusió de les comunitats de Valldoreix i Sixena… Ho han brodat. I després han tingut el sistema polític de part seva. I com entra la Guàrdia Civil al Museu de Lleida el 2017?

—Amb el 155. 
—Literalment! Perquè la interlocutòria judicial que autoritzava la Guàrdia Civil a entrar-hi parlava en el preàmbul de la publicació de l’article 155. I què passa ara amb l’estat? Que el Ministeri de Cultura s’ha inhibit, i això que és patró del MNAC. I com a patró hauria d’haver encarregat un informe a l’Institut de Patrimoni Cultural d’Espanya, que és la institució més important en matèria de conservació a l’estat espanyol. No tan sols no ho ha fet, per no emprenyar els aragonesos, sinó que a més el ministre Urtasun ha mentit quan diu que els seus tècnics col·laboren en tot això. La tècnica designada pel ministeri per a unir-se a la comissió tècnica en què hi havia restauradors del MNAC, de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona no va ni viatjar a Barcelona, es connectava per videoconferència. I no era especialista en pintura mural. El ministeri fa deixadesa de funcions. 

—I la Generalitat? La seva actitud us va forçar a dimitir.
—La Generalitat la controla el PSC, però els alts càrrecs de Cultura en matèria patrimonial representa que eren afins a ERC. L’actual consellera és l’anterior directora de Patrimoni Cultural designada per ERC. Han actuat d’una manera estranya per perjudicar el MNAC. Jo vaig dimitir del patronat del Museu de Lleida perquè m’hi havia nomenat la Generalitat i m’hi trobava incòmode. Perquè aquesta institució maniobrava contra el MNAC. 

—Com ho feia?
—Em van arribar informacions per dues vies diferents, ho vaig contrastar. En Josep Maria Carreter, secretari general de Cultura, maniobrava de manera molt descarada perquè les pintures anessin a l’Aragó; va anar a Saragossa a tranquil·litzar les autoritats aragoneses en una reunió. Els va dir: “Tranquils, que això torna.” I va voler incidir en la comissió tècnica del MNAC dient que si els aragonesos no signaven les actes, no deixarien al MNAC de presentar al·legacions contra l’execució de la sentència al jutjat d’Osca amb aquests informes que hem vist ara. Això és molt greu. Ho vaig denunciar i ningú no m’ha contradit. El senyor Carreter hi té molt a dir. 

—Per què ho va fer?
—Ara us diré una cosa que fins ara no havia explicat i tenia ganes de fer-ho: el president Illa, en privat, anava dient que no podíem fer enfadar els aragonesos amb Sixena perquè ens han de donar suport amb el finançament singular. I des de la secretaria del govern i la conselleria de Presidència es va ordir aquest pla d’afavorir que les pintures poguessin marxar i que va acabar amb el secretari general de Cultura intentant d’incidir en la comissió tècnica. Afavorir que les pintures marxin no és cosa del Departament de Cultura, ve de més amunt. Si jo ara fons conseller de Cultura, director general de Patrimoni o secretari general de Cultura, hauria dimitit de seguida. I aquesta indignitat els perseguirà a tots tres. 

—Això que dieu és greu. Perquè si és així, és posar el llop a cuidar les gallines.
—Tal qual. D’ençà de la meva dimissió, i d’haver dit unes quantes coses, la Generalitat ha afluixat una mica. Perquè les persones que van maniobrar tenien el terreny molt lliure, però quan això va sortir a la palestra van dir: “Ep, compte, que això se’ns pot complicar.” És possible que quan es publiqui aquesta entrevista surti algú a dir-me que estic boig i menteixo. Però tinc bona informació que surt de dins, i per això ho dic. 

—L’Aragó ha construït un relat per justificar aquesta operació d’estat, tot manipulant fets històrics i dient que la conservació de les pintures al MNAC és un fet de naturalesa colonial. Però des d’aquí també s’ha alimentat, com és el cas de Borja-Villel. 
—Manuel Borja-Villel ho ha dit literalment. Va dir que, tot i que no en sabia gaire d’aquest tema, tot això de Sixena és colonialisme. Per favor. Un senyor que ha dirigit el MACBA, la Fundació Tàpies i el Museu Reina Sofia no pot anar amb aquesta frivolitat. Ja sé que a ell ara només li interessa tot això colonial, l’esclavisme i com hem estat de dolents els catalans. I ja té nassos que la Generalitat pagui cent mil euros anuals a un senyor que torna a fer de llop vigilant les gallines.

—I a l’Aragó ho han aprofitat.
—Perquè al director general de Cultura de l’Aragó li ha faltat temps per a fer-se seves aquestes paraules. Això de Sixena és una ferida que supura d’ençà del 1936 i que serveix per a generar odi. Es genera odi a Catalunya des de l’Aragó tot aprofitant la qüestió de Sixena, amb l’argument que Sixena la van cremar els catalans. No ho entenc, nosaltres hem estat un país, com l’Aragó, molt perjudicat per la sortida de patrimoni. Però nosaltres no enfrontem territoris. I et fan pensar que es mouen per interessos que van més enllà de la qüestió patrimonial. 

—Si anem als fets, l’any de la ferida, el 1936, Josep Gudiol precisament va salvar el que quedava de la meravella de les pintures de la sala capitular.
—Josep Gudiol hauria de tenir una plaça a Vilanova de Sixena i a un munt de pobles de la franja i de la part més oriental de l’Aragó, que no són la franja, per tot el patrimoni que hi va salvar i que va portar a Lleida perquè no fos cremat. Al contrari, el vilipendien, el tracten d’espoliador, de saquejador… 

—Quan s’inocula aquest odi de què parleu?
—Qui crema el monestir de Sixena són els habitants mateixos de Sixena. Això està demostrat. Però en aquell moment mateix es va generar un sentiment d’autoprotecció que deia: “Van venir de fora, van ser ells.” Això ha continuat, i s’han acabat de generar aquests odis viscerals a partir de discursos que falten a la veritat. Per què passa això? Perquè són a tocar del dimoni, que som nosaltres, i això fa que alguns sectors de la població tinguin la necessitat de demostrar que són més espanyols que ningú. Perquè tenen la màcula d’estar al costat del dimoni escuat. 

—Si finalment ordenessin el trasllat forçós de les pintures, confieu que hi podrà haver cap acte de desobediència o cap mobilització que hi estigui a l’altura? 
—Tenint en compte l’experiència del 2017, quan van venir al Museu de Lleida, tinc molt clar que si han de marxar, marxaran. A les bones o a les males. Si el MNAC fes objecció de consciència vindria la Guàrdia Civil amb un equip de tècnics aragonesos, amb una empresa de transports aragonesa, amb la col·laboració dels Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana de Barcelona i s’ho emportarien. Passarà això i no m’equivocaré, perquè és el que va passar a Lleida. La gent es podrà manifestar, i hi haurà cops de porra, però les pintures marxaran. Però és necessari que la gent protesti, perquè és una injustícia flagrant.

—Us ha quedat res per dir?
—Hi ha una cosa a tenir en compte. Un dels informes diu que caldrà contractar una assegurança específica per a aquesta operació. Quina companyia d’assegurances del món voldrà cobrir una operació amb aquests riscs? Si no n’hi ha cap, unes pintures que són un Bé d’Interès Cultural, la màxima protecció a l’estat espanyol, viatjaran sense assegurança a l’Aragó? L’estat n’assumirà la garantia? I si passa res, el cost l’assumirà l’estat?