“Aquest llibre tocarà el voraviu. No l’he escrit per fer amics, i desagradarà a l’Aragó, i molt, i desagradarà aquí, a Catalunya, i crec que molt. Perquè hi ha coses que no les hem fet bé”, ens diu Albert Velasco (Lleida, Segrià, 1976), doctor en història de l’art, expert en art medieval, ex-conservador del Museu de Lleida i una de les persones que ha seguit més de prop els litigis engegats a l’Aragó per les obres de la Franja i pels béns mobles i les pintures de Sixena. El llibre que ens presenta, Les pintures de Sixena. Un foc que encara crema, és el resultat de tota aquesta feina, de molts anys d’investigació i accés a fonts molt privilegiades sobre aquest conflicte que va més enllà de qüestions museogràfiques i artístics, i que s’endinsa de ple en la política. Velasco fa un relat documentadíssim de l’arrel i l’evolució del litigi i desmunta les intoxicacions i les mentides que s’han proferit durant massa temps, impunement.

—Dieu que “aquest llibre s’ha escrit en el pitjor moment per a escriure’l”.
—Sí, perquè som en una situació d’incertesa absoluta, no sabem cap a on tirarà la jutgessa, que té un paper difícil, amb més de 4.000 folis damunt la taula que s’ha de llegir, assimilar i entendre. És una història que encara no té final.

—Definiu el cas de les pintures de Sixena com el món a l’inrevés.
—En qualsevol lloc del món, d’un punt de vista tècnic, no es posaria mai en perill una obra artística de primera magnitud, que és d’importància mundial. És un patrimoni que ens supera, als catalans, als aragonesos, als espanyols. És una obra universal. I aquí pensem si hem de fer un trasllat complexíssim, que tots els tècnics diuen que és inviable, i generem pàgines i pàgines de diari, notícies i notícies als mitjans de comunicació i incertesa per una cosa que és de sentit comú. En el cas de la Dama d’Elx, de fa uns quants anys, Iceta, aleshores ministre, ho va resoldre amb una gran comissió tècnica que va dir que la Dama no podia anar a Elx. I cas tancat.

—I aquí la mateixa institució dependent del Ministeri de Cultura ni tan sols s’hi ha pronunciat.
—Per això dic que és el món a l’inrevés. Com s’entén que la institució que més en sap, d’aquesta qüestió, a l’estat espanyol, que és l’IPCE, no s’hi hagi pronunciat? No s’entén, és irracional, és imprudent.

—Què ho fa, que sigui així? És la pulsió anticatalanista?
—Aquest conflicte, com tots els altres conflictes que hi ha hagut entre l’Aragó i Catalunya pel patrimoni –per exemple, el de l’art de la Franja que va afectar el Museu de Lleida o el litigi dels béns mobles del monestir de Sixena– no s’entén sense aquest component anticatalanista. És un cas que ve de molt lluny; no ve de la famosa segregació del bisbat de Lleida, que va ser el detonant d’aquestes reclamacions patrimonials, sinó que ve de molt abans. Durant el franquisme va haver-hi uns intents de segregar Lleida de Catalunya, incorporar-la a una regió que es deia Región del Valle de l’Ebro i, en aquest context, en què va néixer un fenomen que es deia el leridanismo, ja es proposava la segregació del bisbat. Els promotors de la segregació del bisbat de Lleida dels anys 80-90 ja deien que calia aixecar un mur, literalment, entre Catalunya i l’Aragó per aturar l’independentisme. Aquella gent ja era visionària. Aquest mateix discurs l’han heretat i l’han fet seu presidents de to polític divers, com Javier Lambán, del PSOE, i Jorge Azcón, del PP.

—N’han fet una causa comuna.
—I han entomat aquestes lluites patrimonials, de l’art de la Franja, de Sixena, com un camp de batalla més de la lluita Catalunya-Espanya. Han pensat que la lluita pel patrimoni era també la lluita per la unitat d’Espanya. Això ho han dit textualment diversos polítics aragonesos. Això va molt més enllà de tornar unes pintures a un monestir aragonès.

—I aquí hi han jugat tant el PP com el PSOE.
—I tant. Jo recordo perfectament que Marcelino Iglesias va ser una persona duríssima contra el bisbe de Lleida i contra les institucions catalanes en el conflicte canònic, quan encara el tema no havia arribat als tribunals civils. Recordo Marcelino Iglesias i tot l’arc polític aragonès reclamant el compliment de les “sentències vaticanes”. Quines sentències? No n’hi havia ni una: tot eren decrets. No és igual un decret que una sentència. És increïble.

—Per què als anys noranta el Vaticà remava a favor dels interessos aragonesos?
—En aquell moment qui ocupa el soli papal és Joan Pau II, que tenia una predilecció absoluta per l’Opus Dei. No hem de perdre de vista que el principal santuari de l’Opus Dei al món és al bisbat de Barbastre-Montsó. Hi havia un gran interès a potenciar el bisbat mare de mossèn Escrivà de Balaguer, el fundador de l’obra. Desmembrar el bisbat de Lleida era potenciar un bisbat pobre i, de manera col·lateral, potenciar la comunitat d’Aragó. I l’Aragó, des del retorn de la democràcia, als anys setanta, ha sofert un procés de construcció identitària molt important. Perquè era una comunitat molt deprimida, i en contacte amb una identitat molt forta, la catalana.

—I la Franja en paga un preu alt.
—Perquè al nacionalisme aragonès espanyol li crea un problema que la Franja s’erigeixi en un territori membrana, en un territori d’intercanvi, en un territori de catalanitat, i això no ho poden sofrir. Aprofiten aquesta segregació del bisbat de Lleida, la separació d’aquestes parròquies i el traspàs al bisbat de Barbastre-Montsó per enfortir aquesta identitat.

—Sixena és la clau de volta de la construcció d’aquesta identitat.
—Sixena s’erigeix en un lloc de construcció d’identitat aragonesa, a còpia de confrontar-se amb el veí. I quan construeixes així la teva identitat, t’equivoques.

—Al llibre dieu: “Ni les autoritats franquistes de la postguerra van qüestionar la bona voluntat que hi havia al darrere d’aquella acció.” Us referiu a la decisió de Gudiol d’arrencar les pintures per salvar-les el 1936. Això que no van gosar fer les autoritats franquistes ho han fet les autoritats aragoneses ara.
—És increïble, perquè certament aquella acció tothom la va interpretar com una acció de salvaguarda en un context molt difícil en què el monestir de Sixena estava desemparat. Era la lectura que tocava, senzilla i lògica. Però ara ens trobem que en un món on tot gira cap a la dreta i en què els radicalismes d’aquesta mena ho impregnen tot, hi ha gent que fa interpretacions del que va passar molt esbiaixades. No només polítics i agents locals de l’entorn de Sixena, sinó també acadèmics i tècnics. Han dit que allò va ser una espoliació, que els catalans van robar aquelles pintures. I fins i tot han dit que el monestir es va cremar per poder arrencar les pintures. És molt fort, això.

—Com s’explica que la part catalana no aportés els arguments de la conservació de les pintures en els recursos contra aquella primera sentència que n’ordenava el trasllat a Sixena?
—Van fer servir una estratègia que van considerar legítima, viable, i s’ha demostrat que no va sortir bé. I és cert que no s’entén que en el recurs que es presenta a l’Audiència totes aquestes qüestions de la conservació no hi entrin. Perquè si no s’inclou en el recurs no existeix. Per això ni la sentència de l’Audiència, que és la segona, ni la sentència del Suprem, que és la tercera, parlen de les qüestions tècniques. Fou un error, perquè ara només parlem d’això, de si les pintures poden anar a Sixena i viure-hi. Era això la cosa realment important.

—Són els arguments que van fer que, finalment, la jutgessa de primera instància aturés l’execució de la sentència.
—Exacte. I ara som en una situació d’incertesa precisament per a aquests arguments. Fixem-nos també que la part aragonesa ha desistit absolutament d’aquests arguments en tot el procés judicial. Això també és molt il·lustratiu.

—El juliol del 2016 van sortir del MNAC obres d’art cap al monestir de Sixena. I la Generalitat ho va facilitar.
—Aquelles peces van sortir per un absolut caprici del conseller Santi Vila, que provava d’arribar a un pacte amb l’Aragó, en canvi de res. El pacte que Santi Vila deia que tenia lligat no ens beneficiava gens, perquè comportava la sortida d’aquestes peces del Museu Nacional d’Art de Catalunya de manera il·legal, perquè formaven part d’una col·lecció que té el màxim nivell de protecció, que és Bé Cultural d’Interès Nacional. I van sortir sense demanar-se els permisos que calia per a descatalogar un BCIN.

—Eren unes obres comprades.
—Comprades el 1992 i el 1994. És inaudit allò que va passar.

—La Generalitat tampoc no ha arribat a reclamar mai els diners que va pagar per les obres de Sixena que la policia es va endur del Museu de Lleida quan el va assaltar amb el 155.
—És evident, si has comprat unes obres d’art per les quals has pagat 50 milions de pessetes –i és demostrat–, home, s’han de recuperar aquests diners, i fins i tot els diners invertits en conservació i restauració d’aquestes peces, la custòdia, etcètera. Cap dels consellers de Cultura que han passat aquests darrers anys ha tingut la intenció de reclamar-los. I n’hi ha de tots els colors polítics: Junts, Esquerra, i ara socialistes.

—Per què penseu que no s’ha fet? Per no incomodar l’Aragó?
—Sí, perquè en molts moments d’aquests litigis ens hem comportat com uns absoluts porucs. Teníem al davant un enemic, que s’entengui què vull dir, molt dur, duríssim, amb un discurs als mitjans de comunicació, amb plets als tribunals. I, en canvi, nosaltres ens hem acoquinat. Ens hem acoquinat i coses que són claríssimes i que s’havien d’haver fet, com aquesta de reclamar els diners, no s’han fet.

—Hi havia una trama molt ben ordida per la part aragonesa per a aconseguir aquest objectiu. Us pregunteu com és possible que una monja com Virginia Calatayud tingués la capacitat de dur a terme aquest litigi d’ençà del 2013?
—Les institucions aragoneses i l’església espanyola i l’església romana han anat del bracet. Hi ha hagut una estratègia molt ben ordida per a facilitar que aquesta monja del País Basc, Virginia Calatayud, que va aparèixer del no-res, s’erigís en hereva universal de tots els béns del monestir de Sixena per a poder cedir aquests drets al govern d’Aragó. Quinze dies abans de començar el judici, la monja Calatayud visitava notaris i feia papers per a poder-se presentar com a hereva universal de les comunitats santjoanistes de l’estat espanyol. A aquesta senyora, que resava parenostres i avemaries al País Basc, què li han donat per fer tot això? Una monja no es posa en aquest camp de mines. Què li donen perquè entomi i ens fiqui a tots plegats en dos litigis judicials complexíssims i amb aquesta repercussió? Aquí hi ha alguna cosa que ens passa per alt.

—També us demaneu com pot ser que la part catalana no recorregués a Gianluigi Colalucci, restaurador de la Capella Sixtina.
—El màxim especialista mundial en la matèria, que a més coneixia molt bé les pintures de Sixena i tota la col·lecció de pintures murals del MNAC, perquè havia estat assessor en la darrera reforma museogràfica del museu i ho coneixia tot a la perfecció. No s’entén. És un gran error.

—Expliqueu al llibre per primera vegada l’assetjament a què Colalucci va sotmetre l’advocat de Vilanova de Sixena, Jorge Español.
—Quan va sortir el màxim especialista mundial a dir que les pintures de Sixena s’havien de quedar a Barcelona, això va ser un cop duríssim per als interessos de l’Aragó, fins al punt que la jutgessa que havia d’executar la sentència va aturar-ho.

—Jorge Español inundava de correus Colalucci.
—I els correus que Colalucci li responia són demolidors. Jo els he publicats amb permís de la família; és la primera vegada que es publiquen. I la veritat és que les paraules de Colalucci contra Español són molt dures, perquè efectivament diu que l’assetja, que li envia missatges i missatges cada dia a altes hores de la matinada. I coincideix amb el fet que Colalucci emmalalteix, i l’advocat continua enviant-li missatges i ell a l’hospital els va veient… Una situació molt lletja. Des de l’Aragó s’ha intoxicat moltíssim sobre el cas de Colalucci, dient que va canviar d’opinió i que primer va dir que les pintures no s’havien de moure i després que sí, i que els catalans l’havien enganyat. Com que tot això s’ha manipulat, vaig decidir que s’havia de publicar aquesta informació per deixar ben clara la seva posició. Hi ha molta gent que ha actuat d’una manera molt imprudent, temerària i fins i tot, amb mentides directament. I calia dir-ho, perquè tot això ha fet que el foc de Sixena no deixi de cremar.

—I recentment hi ha hagut el cas d’ingerència política de la Generalitat actual per mirar de no incomodar l’Aragó per contrapartides polítiques. Ja ens vau dir que Illa va demanar de no fer enfadar els aragonesos.
—De fet, d’ençà que vau publicar aquella informació relativa al president, la situació ha canviat força. No hem vist el president Illa tornant a dir segons quines coses. Per què? Perquè em consta que va haver-hi un dinar del president Illa amb un reputat historiador de l’art i persona molt respectada en l’àmbit del patrimoni català, per informar-lo sobre què passava. El fet gravíssim és que s’hagi de fer aquest dinar per informar el president, i que les persones que hi ha al capdavant del Departament de Cultura no l’informin adequadament.

—I el paper del Ministeri de Cultura, d’Ernest Urtasun i Jordi Martí?
—És un paper nefast, un paper molt galdós que arrossegaran sempre. És increïble que dues persones que a més, en principi, haurien de saber molt bé què passa, perquè són catalans, no hagin tingut la valentia d’implicar en aquest organisme l’Institut del Patrimoni Cultural Espanyol, l’IPCE, perquè faci un dictamen. Perquè el dictamen seria demolidor, i s’havia de fer perquè la jutgessa el tingués damunt la taula. I ara la jutgessa ja ha dit que no el vol. Per què Urtasun i Jordi Martí Grau no volen implicar l’IPCE en aquesta qüestió? Per interessos polítics, perquè no volen emetre un informe que perjudiqui els interessos de la comunitat aragonesa. És gravíssim això, perquè és tacticisme polític, imprudència tècnica. Això els perseguirà. És que fins i tot aquest informe de l’IPCE és important per a la jutgessa, per a protegir-se ella mateixa.

—Però per què no el vol, la jutgessa, aquest informe? El to que pren últimament és el d’anar per feina i traslladar les pintures.
—És el seu objectiu principal. Té l’obligació de fer complir una sentència i, en principi, hauria de ser raonable que tingués aquest objectiu. Però quan diuen que hi ha uns problemes tècnics perquè aquesta sentència sigui executable, no has d’entestar-te en l’objectiu, sinó que has de sospesar i valorar si realment la pots complir. Però és evident que la jutgessa vol que les pintures vagin a Sixena.

—Què penseu que passarà? És irreversible que es traslladin a Sixena i que s’acabin degradant?
—Tinc l’esperança que al final hi hagi seny i les pintures no se’n vagin, perquè és una operació tan complexa, tan difícil, amb tants perills, amb tants riscs, que se’m fa molt difícil de creure i pensar que pot haver-hi algú que decideixi el contrari. També tinc clar que si la jutgessa decideix que les pintures se’n vagin, patiran, i veurem la famosa pluja de pintura que alguns restauradors han vaticinat. Veurem problemes de tota mena, perquè no s’ha fet res igual en tota la història de la museologia i de la conservació-restauració al món. I si les pintures acaben arribant a Sixena, també veurem que les tindran desades no sabem on ni com durant molts anys.