05.09.2025 - 21:40
La setmana passada va sorprendre la publicació d’una enquesta de l’Ifop que mostrava un suport majoritari a Catalunya Nord d’algunes de les reivindicacions històriques del catalanisme. Moltes tenen relació amb la llengua, especialment en l’ensenyament. En parlem amb Alà Baylac (el Vernet, 1965), pedagog i un dels activistes més destacats per la llengua al nord. Com a president de l’APLEC (Associació per a l’Ensenyament del Català), ens explica quin és l’estat de l’educació en català fora de les escoles immersives, i també parlem dels punts forts i els punts dèbils de la situació actual, en aquest nou curs que tot just comença.
—Una enquesta recent assenyala que més del 60% de nord-catalans està a favor de l’ensenyament obligatori de la llengua. Quina lectura en feu?
—Ens ha sorprès agradablement, però no estranyat: les dades confirmen el que vèiem sobre el terreny i en les enquestes anteriors. Hi ha una àmplia majoria social favorable a l’ensenyament del català, el que no vol pas dir que es tradueixi en militància al carrer a favor de la llengua. El 90% d’habitants de Catalunya Nord són favorables a l’ensenyament del català a les escoles, i un 64%, favorables a l’ensenyament obligatori del català a primària. Això encaixa amb les enquestes sociolingüístiques del 2015, que assenyalaven un 80% de persones favorables a l’ensenyament del català i un 76% de persones favorables a l’ensenyament obligatori del català.
—Com a associació en defensa de l’ensenyament en català, com heu rebut aquesta enquesta?
—Ens legitima encara més per a fer la feina d’organitzar l’ensenyament de català a les escoles primàries de Catalunya Nord, perquè ho fem nosaltres i no ho fa educació pública, que gestiona únicament les classes bilingües, que són poques. Tot el que és iniciació o ensenyament d’assignatura a les escoles primàries ho fem nosaltres des de l’associació. Tenim contractats trenta mestres itinerants, que cobreixen 9.500 alumnes, el 23% de l’alumnat que estudia català a primària. Ho volem ampliar i generalitzar l’ensenyament del català a tots els alumnes de primària.
—Què demanaríeu a les institucions?
—A causa del context econòmic, financer i polític de França, ens han abaixat les subvencions, i la Generalitat de Catalunya no ens dóna res des del 2011. Això té una conseqüència directa: entre cinc-cents i mil alumnes no podran fer català per manca de finançament, vora una quinzena d’escoles. Als professors els paguem amb el finançament a mitges dels municipis i el Consell Departamental o Regional. I abans la Generalitat, que ara dirigeix la integritat de les ajudes a la Bressola. Hi estem a favor, entenem que els hagin donat diners pels problemes econòmics, i com més Bressoles, millor! Però són mil alumnes i els altres no tenim res. S’havien llançat programes d’iniciació al català els anys noranta gràcies, justament, al suport de la Generalitat. Ara estem en diàleg amb totes les institucions per a aconseguir més suport, i també és clau que els mestres bilingües de l’ensenyament públic puguin participar en l’ensenyament del català com a assignatura.
—Què implicaria?
—Si l’educació pública es compromet i s’implica a participar més en la iniciació en l’ensenyament del català com a assignatura, podríem, en pocs anys, cobrir pràcticament tots els alumnes de Catalunya Nord. Actualment, tenim 9.500 alumnes que estudien català, dels 40.000 que hi ha a primària. Es podria arribar pràcticament a tots amb els mestres itinerants de l’APLEC i els de l’escola pública. Sem optimistes. Enguany tornen a obrir dues línies bilingües a dues escoles, una a Elna i una altra a Toluges. Feia dotze anys que no se n’obrien, tenim esperança en alguns punts. L’altre punt esperançador són els esforços que fem a la universitat.
—En quin àmbit?
—A la llicenciatura i màster de català. A molts estudiants els contractem com a mestres itinerants per anar a fer aquestes classes. És una pre-professionalització, però no en són prou. No es poden contractar prou mestres a les oposicions de mestre bilingüe. A la universitat manquem d’estudiants, en caldrien més que fessin la llicenciatura i màster de català.
—Hi ha un problema de manca de professors de català, però també ajudarien alguns canvis legislatius.
—Hi ha totes dues coses. La llei francesa diu que l’ensenyament d’una llengua dita regional és facultatiu i no pot ser obligatori. A Còrsega han arribat a acords interessants. La llei diu que és impossible que sigui obligatori, però si inscrius l’ensenyament del cors en l’horari de tots els alumnes, no és obligatori, és previst per a tothom! Es poden trobar fórmules… Però si tinguéssim més estudiants fent la llicenciatura de català podríem anar més lluny. I això pot interessar gent del sud… A la Universitat de Perpinyà la matrícula són dos-cents euros l’any. Alguns, especialment de l’àrea de Girona, Figueres, l’Empordà o la Cerdanya, ho fan, però no són prou.
—És cridaner el contrast entre un suport tan gran a l’ensenyament del català i unes dades tan preocupants respecte de l’ús de la llengua a Catalunya Nord.
—Si les famílies ho tenen a les escoles, els agrada i els va bé, de reconnectar amb el català, que no van poder aprendre o no els van parlar a casa. També perquè més de la meitat de la gent aquí ve de fora i veuen el català per als fills com a integració en el territori i oportunitats de feina, o fins i tot de visites al sud. Quan deia que la Generalitat podria aportar un suport financer a l’ensenyament del català al nord també és una mesura que va a favor de l’ús de la llengua al sud.
—L’enquesta també assenyala un suport important al reconeixement de l’oficialitat de les llengües que no són el francès i una demanda creixent de més competències per a les regions. S’obre certa escletxa en el jacobinisme francès més típic?
—L’estudi demostra que sí, i va lligat a la crisi política i social que hi ha a França. Les regions estan fartes de centralisme i que tot es decideixi des de París. És especialment cert en les regions perifèriques. El sondeig analitza bascs, catalans, bretons, corsos, occitans, Savoia i Alsàcia, i aquesta perifèria troba que tot és massa centralitzat. Els mitjans de comunicació públics són parisencs, no n’hi ha de locals. El més pròxim és TV3! Hi ha un elevat percentatge de gent a favor de delegar més poder a les regions. Quan es demana a la gent si sent que el govern és prou proper, només un 20% diu que sí, i això és més o menys igual a totes les regions. Hi ha hagut una evolució de la manera de considerar la relació entre institucions i societat. No s’arriben a reconèixer les llengües perquè hi ha reticències dels polítics, però l’opinió és favorable. Aquest fossar entre electors i dirigents forma part de la crisi política que vivim.
