05.12.2025 - 21:40
L’historiador Agustí Colomines (Barcelona, 1957), professor a la Universitat de Barcelona, expert en la recerca sobre el nacionalisme, s’ha estrenat aquesta legislatura com a diputat de Junts. Vell militant de Bandera Roja i del PSUC, secretari de Josep Benet i alumne de Josep Termes, fou després director de la fundació convergent CatDem i director general de l’Administració Pública durant el govern de Junts pel Sí. Ara diu que se sent “absolutament còmode” amb l’etiqueta de representant del corrent esquerrà del partit del president Carles Puigdemont. Una travessa curiosa, que fa que es defineixi a si mateix com una rara avis.
La setmana passada va beneir la unió de Moviment d’Esquerres de Catalunya –originalment una suma, ja molt transformada, de les escissions del PSC que van encapçalar el 2014 Marina Geli i Ernest Maragall– i Acció per la República –un grup constituït el 2018 on hi havia Aurora Madaula i encara hi ha, entre més, l’escriptor Oriol Izquierdo. Tots dos espais, avui associats amb Junts, han convergit en MESCat Independentistes d’Esquerra. Colomines admet que la porció que tenen del pastís és petita, però assegura que influent. Ens cita a la cafeteria d’un hotel del passeig del Born, de matí, abans d’anar al ple.
—Per què hi ha d’haver un corrent d’esquerres a Junts?
—Tot partit independentista és, per damunt de tot, un partit nacional d’alliberament, i qualsevol partit d’aquestes característiques només pot ser plural ideològicament.
—El fet d’identificar-se com un corrent implica l’assumpció que el partit no és d’esquerres.
—Ni de dretes. Ni liberal. No milito a Junts, sinó a Moviment d’Esquerres, que és el partit que hi està adherit, però de bon començament es va decidir que dins de Junts hi havia tres corrents: el liberal, el socialdemòcrata i el d’esquerres. M’he sentit incòmode votant totes les resolucions que he votat al parlament? No.
—Us sentiu còmode quan batlles del partit demanen d’endurir les condicions d’empadronament, o quan Junts, a Madrid, prioritza en matèria d’habitatge les mesures contra l’okupació?
—És que ser antiokupa és ser d’esquerres. No combrego amb la dèria que s’ha estès en aquest país: sóc d’esquerres, no d’extrema esquerra. Estic a favor de la propietat. Una altra cosa és què fas amb les persones vulnerables. No hem de normalitzar l’okupació. A Salt, per exemple, l’alcalde, d’Esquerra Republicana, ha desallotjat uns okupes. No estic disposat a caure en la lògica dels extrems. Al parlament, tots dos extrems ens impedeixen parlar de coses serioses.
—Es poden prioritzar les mesures contra els preus abusius o les mesures contra l’okupació, que les xifres diuen que és un problema molt, molt marginal. És una decisió política.
—Jo no posaria mai l’accent en l’okupació, sinó en el fet que la joventut d’aquest país no pot accedir a l’habitatge d’una manera normal. Tinc un fill de trenta-set anys amb feina que no viu a Barcelona perquè no s’ho pot permetre. Jo sóc de classe mitjana i ell, de classe mitjana empobrida. Això és el que ens ha de preocupar, a Junts. Assumir l’agenda de l’extrema esquerra és el mateix que passa amb Aliança Catalana. Tenim un problema habitacional molt gran, lligat a un augment sobtat de la població. A Vic, l’últim any, 1.200 empadronats nous. Això no és fàcil de gestionar, ni del punt de vista de l’habitatge, ni de les escoles, ni dels centres sanitaris. L’extrema dreta diu: “Si fem fora tots els immigrants, problema solucionat.” I no és veritat. És una solució tan màgica com intentar fer la independència en divuit mesos. Calen més recursos.
—Heu elogiat el pròxim batlle de Nova York, Zohran Mamdani. És un referent, per a vós, en aquest sentit?
—Ho és qualsevol que sàpiga detectar els problemes de la seva ciutat o del seu país i donar-hi una solució raonable. El liberal Rob Jetten, que acaba de guanyar les eleccions als Països Baixos, ha fet una proposta extraordinària, que aquí és molt difícil d’aplicar: crear deu ciutats noves. Sóc agosarat, però potser aquí podríem dir: “El voltant de Vic és ple de pobles despoblats. Per què ha de viure tothom a Vic?” El problema d’això és que has de tenir bon transport, i no en tenim.
—És un problema de distribució de l’activitat econòmica, d’entrada.
—No, perquè podries treballar a Vic i viure deu quilòmetres enllà.
—Però l’activitat econòmica es concentra a Barcelona.
—Això sí. Aquest és el drama. Barcelona va ser una de les grans fites del catalanisme històric del segle XIX. Davant la decadència estatal a Espanya, davant la manca d’una política industrial i comercial seriosa, el catalanisme va arrossegar la burgesia en el projecte de construir una gran ciutat. Ara això és un problema, perquè aquesta gran ciutat s’ha convertit en un monstre molt difícil de gestionar, que xucla i despobla la resta del país.
—De qui és responsabilitat?
—De la manca de planificació. Un dels errors més grans que ha comès aquest país és de no planificar a cinquanta anys vista. Gairebé tot ho fem per a l’endemà.
—Fins ara no em sembla que hi hagi cap element del vostre discurs amb el qual el president Jordi Pujol, per exemple, no pogués estar d’acord.
—Segurament, però algú es creu que el Jordi Pujol president era de dretes? Ho era del punt de vista dels valors, suposo. Però del punt de vista de l’acció política? Si aquest país és més socialdemòcrata que Estocolm! Pujol va construir un hospital a cada capital de comarca, hi ha CAP a cada cantonada, escolarització per a tothom. Una de les coses que més ràbia em fotia quan militava al PSUC era la necessitat que tenien aquests grups de tenir una dreta cavernícola davant. Això els referma. No poden reconèixer que l’altre fa coses que ells també farien. Per això sóc una rara avis. No combrego gens amb alguns valors del pujolisme.
—Pujol no era de dretes, doncs. El president Artur Mas ho era?
—Era liberal i el van fer tornar de dretes, perquè el seu entorn ho era bastant. Va adoptar unes quantes mesures absolutament errònies que no tenien en compte que les polítiques s’aplicaven sobre les persones. En l’època de les retallades, jo estava ingressat a l’hospital i, de cop i volta, van desaparèixer les galetes i els iogurts. Havien tancat no sé quantes plantes d’hospitals i això, a la gent, tant se li’n donava, però les galetes i el iogurt, no. Ho vaig dir al president, i no ho va entendre.
—Però, novament, no es tracta d’una qüestió tàctica, sinó de decisió política de fons, de principis. Retallar serveis socials és una decisió.
—D’acord, però el primer ministre grec, Alexis Tsipras, que acaba de fer un llibre on deixa verd el seu ministre de Finances, va haver de prendre la mateixa decisió. El catalanisme sempre ha tingut la virtut d’entendre que la política es fa sobre les persones. A la seva tesi, Paola lo Cascio sosté que el pujolisme era, al principi, un espai nacional. I és veritat, perquè a dins hi havia de tot, de l’esquerra a la democràcia cristiana, com a Junts. Quan es va convertir en un partit liberal nacionalista, va començar la seva decadència, diu ella. Hi estic d’acord. Junts no és això.
—No em negareu que hi ha un intent molt clar dels vells convergents liberals d’apoderar-se de l’espai.
—Sí. La qüestió és si són molts o pocs, i jo no sé xifrar-ho, ara. De moment, els trobo bastant irrellevants.
—I el corrent d’esquerres no és marginal, dins l’espai?
—Segurament, però els condiciona bastant. Fins i tot, en el llenguatge. Un exemple: quan debatíem la reducció de la jornada laboral, la direcció del partit va demanar un informe a cada corrent. Només el vam fer nosaltres. Dèiem que no ens podíem oposar filosòficament a les trenta-set hores i mitja, però podíem treballar en una aplicació no mecànica de la mesura. No podem ser dogmàtics. El teixit empresarial català no permet d’aplicar-ho a tot arreu igual. Ara: com que no som un estat independent, ho regulen a Madrid i tu has d’aplicar-ho aquí com ho han regulat ells.
—La posició final del partit acaba essent de votar en contra la posició filosòfica del corrent d’esquerres.
—Sí, però va ser el paradigma de la cosa ben treballada i ben discutida. Tots els partits tendeixen a ser molt piramidals, però en un partit com Junts has de ser molt més porós. Has d’escoltar els alcaldes, que tenen problemes, però també les altres formes de pensament, perquè la realitat d’aquest país tendeix al centre-esquerra. No pots entestar-te, tu també, a presentar una dreta cavernícola. Ja ho és l’extrema dreta.
—Sigui com sigui, la vostra proposta política no és una articulació política a partir de la classe.
—No. Això estava molt bé al segle XIX, però avui em sembla una mica… Les classes mitjanes empobrides voten des d’un punt de vista de classe?
—Segurament no ho fan a partir de la identificació de classe, però poden fer-ho a partir d’unes necessitats o d’uns problemes materials que tenen a veure amb la classe.
—L’esquerra ha fracassat perquè no ha entès que, la majoria de vegades, la gent vota per identificació. Aquesta identificació és de classe? De vegades. Moltes vegades, no. La gent també vota perquè està emprenyada. Perquè no em crec que tot el país, o la gran majoria, segons les enquestes, s’hagi tornat d’extrema dreta de cop i volta. Deu ser alguna altra variable, no només la ideològica.
—Quina variable és?
—La crisi de la confiança. L’aparició de la desconfiança. Es desconfia dels polítics, dels objectius, de les solucions. Hi ha una desconfiança generalitzada amb el sistema que fa que, si et proposen una cosa galàctica, t’hi abraces.
—La gestió de Junts, ERC i la CUP de la pacificació del conflicte nacional, després del 2017, té res a veure amb aquesta desconfiança?
—És probable. I ho ha alimentat força una generació mitjanament jove d’articulistes que parteixen d’una idea falsa: que ho vam fer per enganyar. Almenys, en el meu cas segur que és falsa, i no tinc cap raó per a dubtar que els altres fossin tan sincers com jo. Es pot dir que ho vam fer malament, que ens vam equivocar, que les discussions internes ens van portar al desastre. Segurament és veritat. Però no és veritat que ho féssim per enganyar. I Orriols compra el discurs dels articulistes que van començar a difondre això, incloent-hi el meu gran amic Jordi Graupera o Clara Ponsatí. A més, es posa tothom al mateix lloc. Junts ho pot fer millor o pitjor, però no ha canviat la posició de confrontació. Esquerra fa un pas enrere i decideix optar, legítimament, per un acord de les esquerres espanyoles.
—Es van fer promeses…
—Que no es van poder complir.
—I que no s’estava en disposició de poder complir en el moment de fer-les.
—Diria que no s’estava en disposició de complir-les en divuit mesos. Això és veritat. El gran error va ser posar data. Jo era director general i ho vaig veure: el senyor Junqueras estava preparant tot de coses relacionades amb la fiscalitat, però això no es podia fer en divuit mesos. La mateixa llei de l’administració pública que jo preparava no es va ni poder aprovar per culpa de l’article 155, però tampoc no es podia fer en divuit mesos. Les estructures d’estat s’estaven fent, però era impossible tenir-les en divuit mesos.
—Si no hi havia cinisme, hem de convenir, almenys, que es va pecar d’una profunda ingenuïtat i, per tant, d’incompetència.
—D’ingenuïtat, sí. No es va valorar prou la força de l’estat. Històricament, sempre que hi ha hagut una explosió social a Catalunya, l’estat ha agredit. Nosaltres vam fer una cosa inèdita: intentar combatre l’estat pacíficament, sense violència. No vam saber veure que la resposta seria la mateixa de sempre.
—La disputa partidista entre Convergència, després el PDECat, i Esquerra no hi va tenir un paper central?
—Centralíssim. El pitjor que ens va passar.
—I que l’interès d’aquesta disputa partidista passés per sobre de la preparació no constitueix, en certa manera, un engany?
—Si ho voleu dir així… Però no, crec que és una cosa diferent: misèria. Amb la guerra civil espanyola va passar igual. Ells tenien més força, però les disputes internes van debilitar molt la força pròpia. Si desconfies dels teus líders i et mires de reüll tota l’estona… Jo faria un acte de contrició. Hi ha coses durant el procés que no es van fer bé.
—Han aparegut dues variables que expliquen el possible creixement d’Aliança, doncs. La desconfiança i la frustració pel procés, amb part de responsabilitat dels partits. N’hi ha més?
—Una altra és que no som especials al món. Hem tingut i tenim extrema dreta, però la teníem dins de casa. Ara s’ha independitzat. Aquesta mateixa gent que parla així dels nous immigrants ja parlava igual dels anteriors. No he militat mai en un partit nacionalista precisament perquè no puc suportar la idea ètnica dels altres i nosaltres. La idea que vénen a envair-nos, que estem en decadència, que la llengua es mor. És la decadència més llarga del món mundial, perquè fa tres-cents anys que estem en decadència. No m’ho crec. I el culpable sempre és l’altre, que ve de fora. El murcià, el xarnego, el moro. No m’ho crec, això. De debò. La diferència, ara, és que no volem admetre el factor de la religió aparellat a la nova immigració, i ells, d’això, se n’aprofiten molt.
—Voleu dir que dins de Convergència i Unió ja hi havia, reprimida, una pulsió xenòfoba i essencialista que ara ha sortit.
—Dins de Convergència i Unió, no. Dins del nacionalisme català. A Esquerra, també. I a Solidaritat, i a Reagrupament. És un factor que sempre hi ha estat.
—Com es reincorporen, aquests votants?
—Donant-los seguretat. La gent necessita no viure permanentment en l’angoixa. No la pots tensionar tota l’estona. Hem de ser més empàtics i no caure en aquest eslògan, el pitjor que té Aliança, de dir a la gent que ha de salvar Catalunya. De què?
—No dic que l’hàgim de salvar d’allò que diu Aliança, que de fet no parla gaire de la llengua, però en certa manera és lògic que hi hagi gent que senti la cultura amenaçada. Hi ha un 25% d’ús habitual del català a l’àrea metropolitana de Barcelona.
—Cal entendre la diferència que hi ha entre salvar una cosa o reconstruir-la. Haver de salvar una cosa implica una actitud agònica i, per tant, mala llet. És frustrant i genera angoixa interna. Una altra cosa és reconèixer que tens un problema i pensar quines polítiques fas per a resoldre’l sense arribar a la conclusió que has de fer fora el 75% de la població. Per exemple, estic en contra d’aquesta beca que ha anunciat l’alcalde Collboni: no tinc res contra els llatinoamericans, però en un moment d’emergència lingüística, no em vinguis amb un ciri trencat! El projecte del PSC és que siguem una regió d’Espanya i una anècdota dins de Catalunya, però això no em durà a assumir la posició essencialista que hem de ser purs.
—Vau dirigir el treball de màster de Jordi Aragonès. Com hem d’interpretar el seu paper en la definició ideològica d’Aliança?
—Ell intentava fer una tesi que era una reinterpretació de Reforma Democràtica, el partit que havia fundat el seu avi, que també era el de Manuel Fraga Iribarne. Vam discutir molt. Em volia vendre la moto que allò era un precedent de Convergència. Fa una lectura ahistòrica de Catalunya. S’ho fa venir bé. Jo no puc intentar explicar aquest país dient que això [assenyala els porxos de Fontserè, de la urbanització del Born] no ho van fer els esclavistes o els indians. Una altra cosa és fer el número com els Comuns, que retiren l’estàtua d’Antonio López i deixen el pedestal amb totes les imatges de l’esclavatge. Però no podem acomodar el nostre pensament a la història.
—Vau ser un dels articulistes més intensos en la defensa de la llei d’amnistia. Vist el balanç, dos anys després, amb el president Puigdemont i els consellers Comín i Puig encara a l’exili, cal fer cap mena d’autocrítica?
—No. Ja vam fer molt, tenint en compte que vam perdre amb totes les de la llei. Algú té els collons de criticar l’amnistia que va portar el president Companys aquí, després del 34? Ningú! Perquè primer has de recuperar els teus actius. Una altra cosa és que tinguis prou força per a imposar una amnistia pel boc gros. Per fer-ho, s’hi hauria d’haver apuntat el PP, i aquí hi havia el problema.
—Efectivament, s’ha prioritzat la recuperació dels actius: primer dels presos, amb els indults, i després de la resta de represaliats. L’estancament de l’independentisme no s’explica, també, perquè l’estratègia antirepressiva s’ha fet en canvi de limitar l’acció política pròpia?
—Diria que parlem de coses diferents. Vam cometre el mateix error de sempre: la falta d’unitat, perquè cada partit va fer allò que li va donar la gana. Aquest ha estat el problema. Cada partit va reflexionar independentment i això ens va debilitar.
—Tant Junts com ERC han prioritzat l’estratègia antirepressiva, aquests darrers anys…
—Sí, és l’única cosa en què han estat d’acord. No em referia a això, sinó que no van coordinar la relació amb el govern d’Espanya.
—Van estar d’acord en les dues coses importants: primer, fer Sánchez president, amb la moció de censura, i segon, prioritzar l’estratègia antirepressiva. Això ha condicionat la política posterior.
—La política no pot fer-se en l’aire. Què s’havia de fer? Si algú em dóna la solució, la compraré. Havies de donar suport al grup impulsor de l’article 155 o havies de possibilitar que en vinguessin uns altres, encara que en fossin còmplices? En el cas de Junts, es va acabar fent el plantejament de l’acord de Brussel·les. Podem dubtar de la sinceritat del PSOE, però se’ls va fer signar un document que reconeix un conflicte a Catalunya. Sortirà als llibres d’història, això. Posem les coses al seu lloc.
—El president Carles Puigdemont ho va presentar com un compromís històric…
—I va fer una cosa inaudita: va convocar molta gent a Perpinyà, grups diferents, per demanar-los el parer sobre què s’havia de fer i com. Hi ha molts còmplices, eh? Intel·lectuals, periodistes, sindicalistes, polítics de tota mena, que van estar d’acord amb la decisió. Ara callen, però n’hi havia molts. He portat molta gent amb cotxe, jo. El sentiment general, encara que hi hagués gent escèptica, era que teníem una oportunitat.
—Resultat, dos anys després: Sánchez governa, Junts torna a ser un actor legitimat en la política espanyola, no s’ha aplicat del tot l’amnistia i no han canviat ni l’estatus d’autogovern de Catalunya, ni cap aspecte de la seva sobirania, ni la seva posició històrica.
—Això és cert. Ara, podem fer autocrítica o podem reconèixer la pròpia debilitat. Tenim els diputats que tenim. Tot i que al·lucino: al parlament, parli qui parli, sempre s’interpel·la Junts. Sembla que governem. Aquí, el problema és un altre: aquest matí, al ple, no hi havia cap conseller. No es creuen l’autonomia, aquesta gent. Ells tenen un programa molt clar i nosaltres, una debilitat. No sé si hem de fer autocrítica, però hem de reconstruir la política. Hi ha gent que diu que el problema són els dirigents. No. El tema és la cultura política dels partits, que no saben cap on han d’anar.
—Creieu que hi ha cap possibilitat que Junts pacti amb el PP d’Alberto Núñez Feijóo, encara que sigui amb un acord tècnic?
—No ens convé gens, això.
—Però podria passar? I, si passés, us hi trobaríeu còmode?
—No plantejo les coses amb maximalisme. És un dels grans errors d’aquest país. Posem que hi ha un compromís que l’endemà es convoquen eleccions. No ho sé: veuria les circumstàncies. Tampoc no estem ni de lluny en una situació d’adhesió ideològica. Em podeu dir que hi ha un sector de Junts que ho voldria perquè són de dretes. Ells podrien dir el mateix: “És que hi ha un sector de Junts que són una colla d’insurrectes.”
—Ens podeu ajudar a descodificar la resposta de Junts a Pedro Sánchez després que assumís els incompliments?
—Continuarem fent allò que vam dir que faríem. Una altra cosa és que si ell acaba de fer un acte de contrició i t’aprova cinc lleis essencials, tens un problema. Siguem clars: la majoria de la gent, en aquest país, no viu permanentment en el conflicte.
—És a dir, que si Sánchez es mou de manera significativa, Junts podria fer durar una mica més la legislatura.
—Podria, però s’ha de moure de manera molt significativa. No es tracta d’una partida per la pesta porcina. Imaginem-nos que es compleix del tot la llei d’amnistia, per a tothom, que el català sigui oficial a Europa, que Catalunya tingui representació a la UNESCO i que rebi les competències en immigració. Aleshores potser et convé que aquest senyor acabi la legislatura, perquè els altres t’ho prendran. Amb el PP i Vox podem viure molt malament. Riu-te’n dels espanyolistes del PSC, que semblaran xaiets.
