Entre Rússia i Europa, la benedicció i maledicció georgiana

L’albada em va obligar a obrir els ulls. El sol sortia a Geòrgia i arribava el moment de desfer el campament i reprendre el camí. Com cada matí, vaig encendre la ràdio del cotxe de lloguer per amenitzar el procés de desmuntar la tenda d’acampada. Sonava la cançó nova de Sabrina Carpenter a Star FM. Semblava que avui tocava emissora occidental.

Havia anat fins aquell país del Caucas motivat sobretot per la promesa de muntanyes eternament nevades i rutes espectaculars, però durant les tres setmanes que feia que hi era havia desenvolupat un petit plaer ocult: viure el país a través de les emissores de ràdio. Geòrgia m’oferia molt més que un paradís per al senderisme. Era un país amb una situació complexa, a mig camí entre Orient i Occident, entre Rússia i Europa. Me’n vaig adonar només arribar, quan em va sorprendre sentir grans èxits dels vuitanta com ara Michael Jackson i Prince al taxi d’una república que havia format part de l’URSS. Havia estat en més països ex-soviètics, i allò no era habitual.

Tbilisi m’ho va demostrar de seguida. Les banderes de la Unió Europea onejaven a tot arreu, molt més que en cap nació que en formés part. Geòrgia feia anys que demanava d’entrar a l’exclusiva comunitat de països, i, de fet, el 2023 va convertir-se oficialment en candidata a formar-ne part. Això no obstant, el procés es va aturar en sec l’any passat, quan Somni Georgià, la coalició política al capdavant del govern del 2012 ençà, va decidir de paralitzar el procediment fins al 2028. Tot i la seva posició originalment pro-europea, després de l’esclat de la guerra d’Ucraïna el partit va començar a adoptar un discurs més pròxim a Rússia i a Putin.

La capital mateixa em va ajudar a entendre un altre moment cabdal de la història recent del país. Cada nit vaig poder veure la manifestació que es formava davant l’edifici del parlament georgià. Hi havia banderes europees, americanes, ucraïneses i georgianes. Com cada dia de l’octubre de l’any passat ençà, aquells manifestants demanaven que es fessin unes noves eleccions, atès que consideraven que les darreres havien estat manipulades.

El 2024 es van fer uns comicis que van donar la victòria per quarta vegada consecutiva amb majoria absoluta a Somni Georgià. L’oposició, en bloc, va refusar els resultats i va demanar una repetició, aquesta vegada amb observadors internacionals que asseguressin la transparència i la bona praxi de les eleccions. Els països occidentals també es van afegir al clam.

Sigui com sigui, el país d’aleshores ençà viu en un estat de malestar polític i amb mobilitzacions multitudinàries. El discurs oficial s’ha russificat, s’han adoptat polítiques més pròximes a Moscou, com ara la llei d’agents estrangers, que controla ONG i mitjans amb finançament exterior, o una llei contra el col·lectiu LGBTI, una còpia de la russa, que prohibeix la representació de relacions afectives entre persones del mateix gènere en pel·lícules i llibres, anul·la els matrimonis homosexuals fets a l’estranger i prohibeix l’adopció d’infants a persones LGBTI, entre més mesures.

Vaig arrancar el cotxe i vaig reprendre la ruta. Havia acampat al costat d’un riu, en una zona tranquil·la a on solament se sentia el xiuxiueig de l’aigua i, de tant en tant, la remor d’un tren travessant un bonic pont metàl·lic. A Star FM ara sonava una cançó de rap en rus. A mesura que avançava quilòmetres per una de les carreteres principals del país, que tan sols tenia un carril per sentit, la fressa dels altaveus m’assenyalava que canviàvem de regió i, per tant, tocava cercar una emissora nova. La xifra de la pantalla es va aturar a la vora del 102.0 fins que unes lletres en el bonic alfabet georgià van substituir els números que s’havien anat movent vertiginosament. Havia tingut sort i havia enxampat una emissora regional que emetia cançons tradicionals georgianes a les ones radiofòniques.

De la mateixa manera que la música em feia companyia en aquell viatge, també m’acompanyava el paisatge, que havia passat de mostrar-me muntanyes àrides sense quasi vegetació a sorprendre’m amb camins que s’enfilaven entre jungles. Havia arribat al parc de Mtírala, un lloc extremadament humit més típic d’algun país tropical que no pas el que s’esperaria del Caucas.

Geòrgia és una joia per al viatger. De fet, cada any més gent se n’adona i la visita, tal com demostren les estatístiques. L’any passat es va assolir el rècord de turistes, que va superar les xifres pre-pandèmiques, amb més de cinc milions de visitants, i també el de recaptació. Curiosament, com més va més europeus fixen la mirada en aquest petit racó del mapa, atrets sobretot pel turisme de muntanya.

També com més va més estrangers decideixen d’anar-hi a viure, en aquest cas nòmades digitals i emprenedors motivats per l’entorn empresarial liberal del país i per les facilitats fiscals. Ací, l’indicador principal que ho demostra és la proliferació de cafeteries i espais de cotreball hipsters a les ciutats, sovint en edificis soviètics en ruïnes. De fet, la decadència urbanística es pot veure per tot el país. A tot arreu hi ha edificis abandonats, molts dels quals cauen a trossos.

En canvi, els que s’usen i són ben cuidats són uns altres: les esglésies. Fins i tot se’n veuen que es construeixen, cosa que em sol indicar com és de religiosa una nació. Els georgians són cristians ortodoxos àmpliament practicants. Aquest és un punt que els fa sentir europeus, tot i que geogràficament es trobin a l’Àsia, i clamen amb orgull que són el primer país oficialment cristià del món, si bé van ser els segons, després d’Armènia, l’any 337. Naturalment, a la ràdio també m’havia topat amb sermons religiosos, tot i que allò que m’havia demostrat més la seva forta fe era el costum que tenien els georgians de persignar-se sempre que passaven per davant d’un edifici religiós.

Quan vaig anar cap al sud, vaig agafar altitud. De cop, era per sobre dels dos mil metres sobre el nivell de la mar. Al meu voltant s’estenia una postal pre-alpina i a la ràdio sonava una cosa diferent. Era la cadena regional d’Adjària, on històricament hi havia musulmans sunnites, i on actualment convivien amb ortodoxos. A la zona de l’Alta Adjària, a més, hi solia haver pastors seminòmades. Fins i tot vaig poder assistir a un festival que se celebra quan els pocs ramaders que resten pugen a la part alta per retrobar-se amb les famílies als pobles. Una altra vegada, la ràdio em mostrava una altra cara del país, la de la seva diversitat cultural.

Ara, no tothom estava satisfet de ser georgià. L’estat no reconeix l’escissió de dos territoris, els d’Ossètia del sud i Abkhàsia, que després de les guerres dels noranta i el conflicte entre Geòrgia i Rússia, el 2008 van restar sota control militar rus. Això no obstant, pocs països n’han reconegut la independència. Aquest, de fet, és un dels factors que pot afectar l’adhesió de la nació a la UE, juntament amb la dubtosa situació d’alguns drets fonamentals, com ara la llibertat de premsa o d’expressió.

Més enllà de la política i les muntanyes, Geòrgia tenia molt a oferir. El fet que tinguessin catorze reserves naturals i una dotzena de parcs naturals demostrava la seva riquesa d’ecosistemes i paisatges. De cims nevats amb glaceres fins a estepes, passant per zones d’aiguamolls, selves, platges de còdols a la mar Negra i gorgues calcàries. Però, a més, el seu patrimoni històric em meravellava dia sí, dia també.

A la vora de la localitat de Gori, hi vaig trobar una antiga ciutat excavada a la roca d’una muntanya. És Uplistsikhe, un assentament de gairebé quatre mil anys d’història que havia arribat a ser la llar de vint mil persones en el punt culminant, cap al segle X. Havia tingut set-centes coves que feien de casa, però també hi havia farmàcies, fleques, calabossos i sales cerimonials. Fins i tot van idear un complex sistema per a proveir aigua a tota la població, i ja s’hi feia vi.

De fet, la història del vi a Geòrgia es remunta a vuit mil anys enrere, cosa que la fa un dels bressols d’aquesta beguda, que forma part indestriable de la cultura georgiana, una altra riquesa desconeguda del país. A la producció vinícola s’hi ha d’afegir una gastronomia que enamora aquell qui la tasta i que a Rússia és tan popular com les pizzeries a Europa. Així mateix, la música folclòrica és un dels grans orgulls nacionals, com demostra la presència de nombroses emissores dedicades a reproduir cançons tradicionals.

Aquestes melodies polifòniques es van acabar convertint en les més escoltades en aquell cotxe que em feia companyia fins i tot quan dormia, acampant sempre en algun indret envoltat de natura. Era curiós com l’espectre radiofònic m’havia pogut oferir una radiografia tan acurada de Geòrgia, fins i tot acostant-me a la seva inestable situació política. Lluny dels atacs dialèctics entre les grans potències, la sensació que m’havia despertat el país era que efectivament hi havia un gran sentiment de voler pertànyer a Europa. No tan sols m’ho ensenyaven les banderes, que fins i tot es podien trobar en perillosos penya-segats. També era allò que m’havien expressat les persones amb qui n’havia pogut parlar. Pel que deien, però, la realitat podia variar molt d’una família a una altra. O de la ciutat, on imperava el discurs pro-europeu, a les zones rurals, on es podia copsar un sentiment més nostàlgic i acostat a la mare Rússia. No era casualitat la varietat en les freqüències radiofòniques: era una porta per a entendre la realitat georgiana.