Fa anys vaig escriure un comentari sobre un llibre d’Isaiah Berlin, titulat L’eriçó i la guineu, que és un assaig sobre la visió històrica de Lev Tolstoi. Berlin dividia artistes i filòsofs en “eriçons” i “guineus”. Els eriçons serien gent sorruda, amb una visió central que atorga sentit a tot el que són i manifesten: Plató, Lucreci, Dante, Pascal, Hegel, Dostoievski, Nietzsche, Ibsen, Proust; les guineus perseguirien molts objectius inconnexos i contradictoris, lligats només pels fets i mancats de principis morals o estètics: Aristòtil, Heròdot, Montaigne, Erasme, Molière, Goethe, Puixkin, Balzac, Joyce. (Tema interessant per a parlar de Pla o Rodoreda, Verdaguer o Caterina Albert.)

El problema comença quan un creador-guineu, com Tolstoi, vol ser un creador-eriçó per conviccions teòriques, fet que origina una lluita entre el seu talent natural i les seves opinions, una lluita entre la realitat de la vida moral –il·lusòriament real– i les lleis que ho governen tot –realment inaccessibles. (I qui digui que pot arribar a conèixer aquestes lleis, sigui un científic, un historiador, o un filòsof, seria un impostor.) Però també n’hi ha, com recordava W. H. Auden, que, com que en la vida no hi troben unitat, voldrien imposar-ne una de fèrria al seu art (Henry James en seria un exemple; Carles Riba, un altre; amb els dos escenaris de Primera història d’Esther, Espriu fuig d’estudi.) En les conductes humanes, segons Berlin, hi trobaríem una barreja de formes concretes i diverses de vida (guineus), que hem volgut dotar d’uns sistemes unificadors abstractes (eriçons) a través de la ciència i la cultura. Una tasca inútil, segons Tolstoi, perquè el problema de la dinàmica històrica és el del poder d’uns homes sobre uns altres. Però, què és poder? Com s’adquireix? Es pot transferir? Es tracta només de la força física, o també de la força moral?

Els estats-eriçó moderns van aparèixer per recloure i domesticar tota mena de guineus –pobles, institucions, llengües, grups socials, tradicions, símbols…– escampades per distints territoris, imposant-los una unitat absoluta en defensa, pretesament, del bé comú i per harmonitzar els interessos particulars. (Lligat a aquest disseny, sempre hi treu el cap Maquiavel, que, tanmateix, sentia entusiasme per una nació guerrera que, segons ell, gaudia d’una llibertat completa, juntament amb la puresa i la modèstia dels costums: els suïssos.)

No cal dir que, en el context ibèric, l’estat espanyol (“unidad de destino en lo universal”) ha estat, i vol continuar essent, l’eriçó coactivament unificador de les guineus del territori sota el seu domini. Però, i Catalunya? La seva condició de guineu perseguida l’obligaria fatalment a esdevenir un estat-eriçó? A la Catalunya del procés ençà podríem aplicar-li unes altres baules de la cadena simbòlica: entre el 2015 i el 2017, va ser per moments una decidida i ferma avantguardista, amb tendència a creure’s la reina del cel, com tantes Alícies en terra de meravelles; però, del 2017 ençà, sembla una dèbil i mesquina Mabel, espantada en descobrir que la vida no és bonica ni amable ni dolça, cosa que li fa adoptar, públicament, actituds pretesament “realistes”, pròpies de país acollonit. En la baula del 2015-2017, Catalunya semblava disposada a batre el rècord dels cent metres llisos en la construcció d’un estat propi, sense plantejar-se, però, la manera concreta d’aconseguir el premi i, encara menys, què en faria, del guardó, si l’aconseguia: el seu fracàs ha deixat gent esporuguida i desorientada; en la baula d’ençà del 2017, n’hi ha que han pretès d’entrenar-se per a una marató sense canviar regles ni jutges, en un circuit fantasma i amb una meta desconeguda: el seu fracàs són els oportunistes, ineficaços i mentiders ocupants de l’actual administració del govern de la Generalitat. En resum, tenim davant dos fracassos en l’autoconeixement: el dels qui estan convençuts de la certesa de la seva raó moral, però sense respondre als interrogants de Tolstoi sobre el poder; i el dels qui s’avenen a pensar el que pensin els altres, bo i deixant el poder a les mans dels qui ja el detenen i el volen continuar detenint. (Ara ens podríem distreure amb una nova distinció entre arcàdics –un passat harmònic, on cadascú feia el que volia– i utòpics –un futur ideal, on cadascú haurà de fer el que li pertoca–; o entre mercurials –en perpetu estat de desfilada festiva– i apol·linis –criatures de l’autoritari fabricant de lleis–, però els temps no estan per a murgues.) Si no se sintetitzen velocitat i resistència, agilitat i organització, imaginació i autoritat, Catalunya ho té magre. Tot plegat per dues febleses: la d’una massa de gent que no va pensar en la possibilitat de descompondre l’estat opressor, quan ho tenia a tocar, per por de no saber-ne construir un de sobirà; i la impossibilitat que els poders internacionals consideressin seriosament el fet d’ajudar a crear un nou estat als qui no estaven convençuts de saber-lo fer.

El dia 7 de febrer es van manifestar al carrer dues maneres oposades d’entendre la manera de frenar la davallada dels serveis públics. La primera manifestació, encapçalada per l’ANC i Consell de la República, sorgida d’un país-guineu, s’acostaria a la construcció de l’estat-eriçó propi mercès a la seva visió global de país i a la raó moral que l’assisteix: orfe, tanmateix, d’una idea de poder, del procediment per a aconseguir-lo i de la manera de conservar-lo per frenar la destrucció programada del bé públic. La segona manifestació, organitzada per plataformes d’afectats pel caos dels trens de rodalia, s’acostaria a les guineus per la seva posició d’amagar, rere uns fets concrets, la política d’anorreament general practicada pel poder espanyol; per la seva actitud de transferir a l’esfera moral allò que es deriva de la manca de poder del país dominat; i per la seva acceptació tàcita que els usuaris de les infrastructures ferroviàries s’han de resignar a les fugides, recursos i discursos d’una burocràcia colonial. Guineus de país que cedeixen, però, a l’estat-eriçó espanyol el poder últim sobre les vides (allò que anomenen emfàticament “problemes de la gent”) de la majoria que pretendrien representar.