17.11.2025 - 21:40
El cinquantè aniversari de la mort del dictador Francisco Franco té un regust estrany. Unes quantes enquestes fan entreveure una certa desmemòria: l’última del CIS deia que gairebé el 20% dels joves que tenen entre divuit anys i vint-i-quatre consideren que els anys de la dictadura van ser bons o molt bons, i, quan els demanen si la democràcia actual és millor o pitjor que el franquisme, un 17% de la mateixa de la mateixa franja d’edat consideren que és pitjor o molt pitjor. No són la generació amb les xifres més alarmants –la que incorpora més seguidors del dictador són els més grans de setanta-cinc anys, gairebé un 26%–, però sí que impliquen una regressió respecte de les dues generacions anteriors, entre vint-i-cinc i quaranta-quatre.
En quina mesura aquestes xifres expliquen una deriva ideològica que no és anecdòtica? I en quina mesura tenen a veure amb la manera com el franquisme s’ensenya a les aules? Uns quants professors de secundària que ensenyen història en centres públics coincideixen a dir a VilaWeb que aquestes dades reflecteixen coses que fa temps que han observat. “Malgrat que volem ensenyar tot aquest contingut sobre la Segona República, la guerra, la dictadura i la transició, les distribucions horàries que ens dóna el Departament d’Educació i el contingut dels decrets de l’educació bàsica i de batxillerat ho fan molt complicat”, diu Carlos Blanco, professor i membre del Grup de treball de Departament d’Educació i Formació Professional i el Memorial Democràtic.
Una remor reaccionària
D’entrada, la revaloració del franquisme no és un símptoma únic: fa temps que es cou una radicalització reaccionària de més envergadura, que, de fet, afavoreix la saó adequada per a la banalització de la dictadura. “Els alumnes que ara fan ESO, tots, ja són nascuts després del 2008, i els que ara fan batxillerat van néixer entre el 2006 i el 2008. No coneixen res més que un món en crisi, i això afecta profundament la concepció que el sistema no funciona, i de fet, en aquest últim punt no van pas equivocats”, diu Marcel Graell, politòleg i professor interí. A parer seu, aquestes condicions materials van de bracet amb una allau d’estímuls a les xarxes socials que aprofundeixen en la mateixa sensació: vídeos constants a Instagram, YouTube i TikTok que lloen les figures i les posicions de dirigents autoritaris. “Fa anys que veiem que, sobretot entre els nois, creixen les opinions contra el feminisme i els imposts, per exemple”, diu.
Quim Serra, professor d’un institut de Mataró, hi afegeix un altre element. “Hi ha una porció dels meus alumnes que són sociològicament franquistes: les famílies ho són i els han inculcat que està bé. El fenomen no s’explica només per Instagram i Tik Tok, la clau també és què els ensenyen a casa”, diu. “És indubtable que hi ha l’aspecte modern de les xarxes, però també un fil de continuïtat, encara que a molta gent catalanista li sembli marcià. De vegades, tot això es tracta com si hagués sorgit un bolet. I no és això. Les enquestes no diuen pas que els joves es vagin tornant franquistes: diuen que hi ha un reducte, que agafa aproximadament un terç dels nois, que es va feixistitzant. Les xarxes socials fan de catalitzador perquè aquest terç augmenti, però s’agafen a una cosa que ja existeix i que té una base sociològica.”
L’Alícia i la Rosa, dues professores de Vilamarxant –que s’estimen més no donar el nom real– també remarquen aquest factor. “Ací ha governat gairebé sempre la dreta i molts dels nostres alumnes han crescut amb aquestes idees. En aquest país s’ha blanquejat molt la figura de Franco i els últims cinquanta anys no s’ha explicat prou la veritat. I hi té molt a veure el descrèdit de les classes dirigents. En el cas valencià, per exemple, ho han vist amb la dana: veuen que el sistema polític no funciona, no tenen moltes persones que els puguen servir de referents públics, i als referents més íntegres se’ls fan campanyes perquè abandonen la política. Si a tot açò s’hi afig que la societat no els explica bé qui era Franco, tenen la idea que qualsevol temps passat va ser millor”, diu l’Alícia.
Tots coincideixen, tanmateix, que la novetat d’aquests darrers anys és un cert desacomplexament. Graell apunta que hi ha tingut a veure la desinhibició de Vox, que sovint reivindica el franquisme més o menys obertament, i del contingut que ha publicat el partit aquests darrers set anys. “Han aconseguit un discurs que presenta la democràcia com el problema, i de la repetició de la idea que l’estat no funciona n’ha derivat una relativització del feixisme”, explica. Aquest discurs alternatiu ha anat arrelant en uns quants alumnes. “Ara estan més desacomplexats per a manifestar-ho públicament. Hi ha alumnes que em repliquen coses amb un vídeo que van veure l’altre dia a YouTube, que això sí que és una mica nou, dels últims anys”, diu Serra.
La Rosa, de Vilamarxant, no ho relativitza, però sí que destaca el factor de l’edat. “Els xiquets estan molt exposats a aquestes idees a les xarxes socials, a la televisió i també a les converses que senten entre adults. En part, a l’aula, les repeteixen perquè busquen els límits. Als adolescents els agrada desafiar. Pense que en aquestes xifres hi ha un percentatge prou elevat de provocació”, afegeix.
Un problema curricular
La memòria històrica transmesa a les aules podria fer de dic de contenció de la banalització del franquisme. Tanmateix, hi ha un problema bàsic: l’ensenyament explícit de la dictadura no tan sols no té un paper central en l’educació, sinó que arriba massa tard. Primer, a final de l’ESO, en una assignatura genèrica d’història contemporània, i després, al batxillerat, al final de tot del temari. “Tenim un problema amb la dedicació i els temaris. A 4t d’ESO, per exemple, s’hi ha d’estudiar franquisme, però massa sovint no s’hi arriba. És al final de la línia cronològica del programa i, pel ritme que permet la situació a l’aula, costa d’arribar-hi. Per tant, molts joves que no fan batxillerat acaben sense haver pogut conèixer la història més recent”, explica Núria H., professora d’un centre de Santa Coloma de Gramenet.
Graell ho secunda: “El problema és que el currículum d’història de 4t d’ESO va de la Revolució Francesa fins a la crisi del 2008. És completament inabastable amb tres hores la setmana. S’han de racionalitzar els currículums i abans hem d’introduir el franquisme.” I encara hi afegeix que no és així a tot arreu: a Alemanya, es comença a parlar de nazisme a l’aula quan els estudiants tenen tretze o catorze anys, d’una manera encara introductòria, de manera que quan en tenen setze –l’edat de 4t d’ESO– poden fer-ho amb molta més profunditat. La Rosa suggereix que, més enllà de l’assignatura d’història, fóra bo que el tema s’abordés integralment a les classes de llengua o de filosofia.
Serra comparteix aquesta lectura. A parer seu, el fet que s’hi arribi tan tard fa que s’hagin de condensar massa fenòmens, i proposa que se seleccionin quatre o cinc temes o moments històrics indispensables per a tothom –sense alterar la línia cronològica de l’ensenyament– i es facin tant sí com no. Hi està d’acord la seva companya gramenenca: “Si no estudies el liberalisme del segle XIX, costa d’entendre el segle XX, però hi ha parts de la història en què potser no caldria aprofundir-hi tant; el temps que dediques a cada tema hauria de ser directament proporcional a la proximitat.” En tot cas, Serra considera que no es pot desvincular de la necessitat d’invertir més en educació. “Sóc molt crític amb el currículum quant a la part més competencial i metodològica, però els continguts no crec que siguin el problema. El problema són els recursos que dóna el sistema per a oferir-lo tal com el tenim, especialment a la fase obligatòria”, exposa.
Al batxillerat, tot sovint continua el maldecap. “Només tornen a veure la història de la Segona República i de la guerra civil a segon, i tampoc no t’hi pots entretenir pas gaire, perquè les proves d’accés a la universitat et deixen amb la sensació de fer-ho passar tot per un embut sense que la canalla tingui temps de comprendre-ho a fons”, diu Blanco. Graell també ho pensa: “És una assignatura amb molt poques hores. No donem l’espai per a poder-ho tractar com Déu mana.”
Les vies de millora
Quant a les solucions, més enllà de la inversió i del canvi de currículum, que són d’ordre polític, tots cinc consideren que, en el cas de la dictadura, és crucial la via vivencial. Sobretot, els testimonis orals, siguin vius i en directe o bé enregistrats. “No és igual que el professor t’expliqui tota una pel·lícula que haver d’investigar. Als nois d’aquesta edat els impacten molt els testimonis, la transmissió oral, els casos concrets”, diu Núria H. “La història s’ha de trepitjar. Cada any, si puc, els porto a fer els camins de l’exili a la Vajol, anem a un parell de camps, a la Maternitat d’Elna… Quan els ho proposo em miren amb una cara estranya, però una vegada són allà ho viuen de debò. De vegades ens hi hem trobat neu, fins i tot, com el 39, i els ho fa real. I els va molt bé que hi hagi més gent. Un guia, per exemple. Els va molt bé que una persona externa expliqui d’una altra manera allò que els has explicat tu.”
La Rosa demana de perdre la por de tenir aquesta mena de debats a classe. La majoria de vegades, diu, si es fan amb tranquil·litat, són sans. “Jo em centre a rebatre amb dades certs mites i opinions com ara que ‘amb Franco tot anava bé’ i els demane que entrevisten els majors de la família i que els pregunten com van viure la postguerra, si passaven fam, si recorden parlar de política a casa o amb els amics, l’ambient que hi havia al poble”, explica. Aquest exercici els ajuda a desmuntar molts mites. “Hi ha hagut xiquets que gràcies a fer aquests treballs han descobert que els seus avis van haver de marxar a països europeus per buscar feina, i açò els fa veure que no té gaire trellat la idea que tot anava bé econòmicament. O les diferències entre els avis i les àvies, la majoria de les quals no va poder estudiar. Al principi em feia por, però m’ha funcionat. Normalment, el debat, si es fa amb tranquil·litat, desmunta molts mites.”
Blanco posa d’exemple un seu company que a cinquè i a sisè de primària, malgrat que no figuri al currículum, organitzava excursions en terra de la batalla de l’Ebre, amb un llenguatge adaptat per a criatures. Tanmateix, avisa que cal evitar que depengui tot del voluntarisme: “Tot això es pot fer si tens hores de projectes específicament per a ciències socials, però això no passa a tots els centres. Hi ha moltes maneres de fer-ho, però cal tenir hores lectives, sobretot, i trobar equips directius compromesos amb la memòria democràtica.” I conclou: “La memòria democràtica s’hauria de tractar transversalment a tota l’ESO, encara que en alguns casos hagi de ser de manera força bàsica. Hem d’ensenyar que vivim en una democràcia, però que venim d’un passat al qual hem d’intentar no tornar. Però també hem de tenir clar que no tan sols depèn dels educadors, sinó de les condicions materials i socials.”
