02.12.2025 - 21:40
|
Actualització: 02.12.2025 - 22:12
S’ha proposat de fer la volta al món, però no de qualsevol manera. Ho farà a peu i, a més, en català. L’Enric Luzán és un enginyer de trenta-set anys, d’Esplugues de Llobregat, que fins ara tenia una vida d’allò més normal: treballava per una empresa d’enderrocaments, se n’anava a la muntanya quan tenia temps lliure i vivia tranquil·lament a Terrassa. Però ara ha passat de l’anonimat a ser reconegut pels carrers de Catalunya dia sí, dia també. El seu gran projecte ja està en marxa, i la seva història ha arribat a milers de persones.
Diumenge va començar a caminar des de la plaça de Catalunya de Barcelona amb l’objectiu de tornar-hi a arribar d’ací a uns tres anys, després de recórrer més de 26.000 quilòmetres, cinc continents i uns vint-i-cinc països, quan haurà donat la volta sencera a la Terra. Que se’n tingui constància: menys d’una desena de persones han assolit aquesta fita abans. Ara l’Enric vol ser el pròxim d’aconseguir-ho, cosa que el convertiria en el primer català que fa la volta al món a peu. Ho farà amb estalvis, acampant tant com pugui, dormint a cases de residents, menjant del supermercat i permetent-se algun àpat a restaurants per experimentar diferents gastronomies. I té pensat compartir-ho a les xarxes cada dia en català, la seva llengua materna.
—Per què, la volta al món?
—Tot comença el 2020, a l’època de la pandèmia. Com que no ens deixaven sortir, vam tenir ganes de sortir. Perquè l’ésser humà és així de ximple. Em vaig començar a enganxar a canals de gent que feia aventures, com el teu, i vaig trobar un home que havia fet la volta al món a peu el 2017, en Nacho Dean, i vaig al·lucinar. Em vaig dir que ho volia fer, però després ho vaig desestimar, perquè implicava deixar-ho tot i era molt de sacrifici. Anys després, la Generalitat va convocar les Beques Propulsió, que són per als creadors de contingut que tenen un canal de YouTube en català. L’any passat no me la van donar, però aquest any, per sort, sí.
—Precisament, esmenteu Nacho Dean, el primer espanyol de fer la volta al món a peu. Això sí, ell, com la majoria de les persones que han viatjat d’aquesta manera, empenyia un carro, o un cotxet de nadó, o similar, per no carregar tant d’equipatge. En el vostre cas, en canvi, porteu tan sols amb una motxilla, i sembla que és molt lleugera. Quan vaig travessar Cambotja a peu, vaig haver de dur un cotxet, perquè el meu equipatge no sol baixar dels vint-i-dos quilos.
—El meu equip fa uns set, vuit quilos de pes base. Amb el menjar, l’aigua, la bombona de gas, puja a deu quilos o onze. Més enllà de la volta al món, ja m’agradava el tema de travesses a la natura. Quan més gaudeixo és quan sóc a la muntanya. Llavors, hi ha camins que no pots fer si portes un carretó. Unes simples escales, per exemple, ja et limiten. Algun cop he hagut de caminar per carretera i és realment horripilant. Perquè odio que et passin cotxes pel costat. I haver de passar per això durant tres anys… És que no m’ho puc ni imaginar. No és fàcil desprendre’t de coses i anar tan minimalista com sigui possible, però jo amb els anys ho he anat perfeccionant.
—Teniu experiència prèvia en travesses. Heu fet la Transpirinenca, la Via Alpina, la Transcaucàsica… Què és el que enganxa de viatjar a peu?
—Viatjant a peu no tens problemes de mecànica. Els únics problemes que pots tenir són les teves cames, les lesions. Però si se’t punxa la bici, o et falta gasolina… També és més fàcil parar, parlar amb la gent. I alhora tens més temps per a veure un país que no pas si el passes de pressa amb algun vehicle, i arribes a llocs on no arribaries amb altres tipus de transport, com les muntanyes, els camins… A mi no m’agrada la velocitat, i per tant la bici queda descartadíssima. En canvi, caminar sempre m’agrada.
—Parlem d’un desafiament majúscul. Nacho Dean ho va completar en tres anys. Calculeu fer-ho en el mateix temps. No us preocupa passar tant de temps allunyat dels vostres?
—Em preocupa, em preocupa. Jo el màxim de temps que he estat fora ha estat durant la Transpirinenca, que vaig passar vint-i-tres dies caminant. Em preocupa això, estar lluny de l’afecte de la gent, de la meva família… I també les lesions. He tingut un parell de tendinitis, als quàdriceps i al tendó d’Aquil·les, llavors em preocupa que algun dia digui “estic cansat de caminar, d’estar fora de casa, de dormir en tenda de campanya…” Quan arribi aquest moment, veurem com reacciono. El més important és estar motivat.
—I què passa si arriba aquesta situació i decidiu parar l’aventura? Serà un fracàs?
—Tothom em diu que intentar-ho ja és un èxit. I potser tenen raó, sincerament. Però, per mi, l’èxit és aconseguir-ho, i el fracàs és no aconseguir-ho. Tampoc en faré un drama… Bé, sí que en faré. Em conec i sé que en faré un drama. Si passa, tothom ho entendrà, segur, i ja està. Ara mateix estic molt determinat a aconseguir-ho, i a més sé que puc fer descansos que m’ajudin a millorar la moral.
—I també és important tenir en compte l’ego, en aquest tipus d’aventures. El vostre envit ha estat força mediàtic, es van creant unes expectatives, trenqueu un rècord… En una situació de perill, sereu capaç de girar cua si cal, encara que això pugui embrutar l’aventura?
—Jo em considero una persona prudent. No m’agrada el risc. Si veig que he de tornar enrere, no ho consideraré un fracàs, perquè voldrà dir fer una altra ruta, i això no invalida res. Els riscos principals que veig són l’atropellament de cotxes, i els problemes de seguretat que et pots trobar, per exemple, en alguns països de Sud-amèrica que diuen que són una mica perillosos. De totes maneres, jo intentaré ficar-me en els mínims perills possibles.
I sobre l’ego, tothom que intenta créixer a les xarxes socials té ego, que ningú m’enganyi. I jo tinc ego. En sóc conscient i intento controlar-ho.
—Precisament, les vostres xarxes, amb el nom Enric Adventures, han explotat aquests dies. Us heu compromès a compartir la vostra aventura per allà. En quin format ho fareu?
—Vull penjar vídeos en horitzontal, sobretot a YouTube (però també a unes altres plataformes, com Instagram), de cada dia de la meva travessa. Fer la volta al món a peu és un repte, però enregistrar, editar i pujar els vídeos en ruta és un gran repte. M’agrada molt, i m’ho passo molt bé fent-ho, però cada dia he de dedicar força estona a editar. Tot i això, crec que és la millor manera de fer-ho, perquè la gent et segueix gairebé en directe, amb un dia o dos de decalatge.
—I heu decidit que fareu els vídeos en català, tot i que hi ha qui creu que és una llengua en la qual és molt complicat guanyar-se la vida a les xarxes actualment.
—Sí, no era conscient que en castellà podies arribar a molta més gent i tenir més visites. Però pensa que m’estaré tres anys fent la volta al món a peu, si cada dia hagués de gravar-me i parlar amb una llengua que no fos la meva… quina mandra. Jo sóc català, sóc catalanista, vull fer-ho en català i donar suport al català.
