Enfront de l’amenaça populista

I

Un dels avantatges del catalanisme durant la dictadura va ser els secrets no revelats, les cartes amagades de l’activisme antifranquista, el treball sord del talp que va foradant a poc a poc l’homogeneïtat aparent d’una societat severament reprimida sota la cobertura de la falsa pau dels cementiris i les presons: els fets del Palau del 1960 en van ser la manifestació político-judicial més aparent. La repressió subsegüent encara va tancar més la dictadura en el seu cercle d’ignorància del que passava més enllà dels espais policials, que intentaven controlar un moviment soterrat i persistent, ancorat en unes classes derrotades per la guerra, però que no s’havien donat per vençudes. Una situació que va perdurar, pel cap baix, fins a la fundació de l’Assemblea de Catalunya, el 1971, i el II Congrés de la Cultura Catalana, el 1976, en què ja es destapaven noms, corrents i pensaments, després de tants anys de treball silenciós, de penosos sacrificis personals i de recuperació de l’esperança col·lectiva en els distints àmbits econòmics, socials i polítics del país.

El període que es considera de “transició” postfranquista, és a dir, del 1975 al 1978, el catalanisme, amb els seus corrents dominants –comunista, socialista, convergent, demòcrata-cristià–, va entrar en negociacions amb l’estat per formar part dels seus rengles: acceptació tàcita de la reforma del 1976, participació en les eleccions controlades del 1977, aportació de dos noms a la comissió encarregada d’elaborar la constitució espanyola del 1978, i, finalment, contribució a l’estat de les autonomies amb l’estatut de Sau del 1979 integrant-hi servidors de la dictadura. En aquell moment, l’estat sabia quines cartes podia jugar el catalanisme, tant en els àmbits anomenats “socials” com en els de les elits dirigents i la seva relació amb moviments de tot ordre (món obrer, ensenyament, sanitat, cultura, etc.) Això implicava una “integració” en el teixit hegemònic de la monarquia parlamentària que es va crear ex novo mitjançant els partits polítics, els pactes socioeconòmics de la Moncloa i l’organització territorial en comunitats autònomes. Ja no hi havia cartes amagades, que van ser substituïdes per les cartes marcades de les transaccions postelectorals per a garantir governs a Espanya, una pràctica que el pujolisme va convertir en marca de fàbrica i marxamo de garantia d’estabilitat al llarg dels vint-i-tres anys de la seva hegemonia a Catalunya.

En aquest període, el catalanisme que no acceptava l’statu quo sorgit de la integració del catalanisme antifranquista en el règim monàrquic es va trobar forçat a amagar les cartes (organització de campanyes, difusió de consignes, instruments de lluita) per a evitar repressions tan severes (o més) com les patides durant el franquisme: era un catalanisme que no negociava, perquè defensava directament la independència i, per tant, havia de portar la seva lluita al terreny de la clandestinitat i de la marginalitat política, tot i que amb efectes persuasius sobre un gruix de moviment que podia alterar la pax sociovergent. La temptació de provar la via basca va demostrar els límits tant de la capacitat logística i estratègica d’aquell moviment com les limitacions de la societat catalana per a acceptar una alternativa distinta de la de la monarquia constitucional. A l’igual dels fets del Palau del 1960, la condemna a Espanya pel Tribunal d’Estrasburg pel cas Bultó el 1986 i la ràtzia del jutge Garzón contra l’independentisme als Jocs Olímpics del 1992 marquen un abans i un després pel que fa a la lluita sense intermediacions entre l’independentisme i l’estat. En aquest context, els partits catalanistes integrats en el sistema monàrquic de poder i representació van acceptar tàcitament o explícita la persecució de l’“independentisme de les cartes amagades” (l’únic existent) per mantenir-lo en una marginalitat que permetés el control sociopolític a partir de la rutina electoral i la pau social.

II

La relació desigual entre les estructures de poder de l’estat i de les autonomies, en part subjectives, en part atiades per l’escanyament econòmic i l’esclerosi del pacte autonòmic, va portar a l’esclat de l’estatut del 2006, quan l’“independentisme de les cartes amagades” va desenvolupar una campanya d’oposició a cel obert posant les bases per a esdevenir un moviment de masses: la manifestació del febrer del 2006 de la Plataforma pel Dret de Decidir, amb 80.000 manifestants, en va ser la primera mostra. Ara aquell independentisme, que havia fet un treball silenciós i constant a la manera del catalanisme antifranquista per aconseguir idees, lideratges, organització i penetració social en els distints àmbits de representació institucional o no, s’amalgamava amb nous corrents de pensament per obrir una escletxa en la manera d’entendre la democràcia, la participació i, en definitiva, la resolució de la qüestió nacional a la llum del dia: les consultes per la independència, la manifestació d’Òmnium del 2010 contra la sentència del TC, la fundació de l’ANC i la participació electoral de la CUP a les autonòmiques del 2012, en són les fites més aparents. D’aquí a la possibilitat de generar una nova hegemonia catalanista –aquest cop, amb la independència com a estratègia– hi havia un pas: a partir de la manifestació de la Diada del 2012, el catalanisme integrat en l’ordre monàrquic va fer un tomb i va obrir una escletxa, en el sistema de dominació espanyola iniciat quaranta anys abans, obligat pel moviment de masses. Després de la consulta del 9-N de 2014, i abans de guanyar les eleccions plebiscitàries del 2015, aquest independentisme de masses, correlatiu a les grans manifestacions de la Diada des del 2012, ensenya clarament les seves cartes amb tanta convicció i intensitat com improvisació i ingenuïtat, atès que una part molt grossa del moviment no havia madurat prou per a passar de la legitimació de l’autonomia al clam per la independència a una velocitat vertiginosa: la majoria d’edat política la va patir, en carn pròpia física, moral i política, per la seva gosadia democràtica arran de l’intent d’autodeterminació massiva del Primer d’Octubre de 2017. Però, a diferència del catalanisme antifranquista domesticat arran de la transició, l’estat espanyol no va permetre al moviment de masses independentista d’introduir la seva dinàmica dins el sistema constitucional i el va condemnar a una marginalitat de fet –incloent-hi l’obstrucció continuada en democràcia per a impedir que governés amb plenitud les institucions pròpies–, que abastava des de la repressió brutal de l’1-O, l’aplicació del 155, la condemna de líders socials i polítics en un procés judicial sense garanties, la persecució continuada del moviment en tots els àmbits, fins a l’aplicació a penes dissimulada del 155 en l’administració sanitària arran de la crisi de la covid-19.

En vista del fracàs de l’octubre del 2017 en la consecució de l’objectiu immediat de la independència, el moviment es va veure obligat a generar nous recursos per a tornar a l’ofensiva en millors condicions. I aquests recursos no els podia esperar de lideratges caducats, de partits massa entotsolats en la disputa pel petit poder autonòmic –que anticipava la instauració d’una Generalitat en clau regional–, ni d’especulacions teòriques, amb regust de patronatge electoral, dels Comuns, que introduïen estratègies sobiranistes esqueixades, mentre que allò necessari era la capacitat i la voluntat resolutives a peu d’obra per a entendre-les en la pràctica de cada dia: la repressió sostinguda, la pèrdua de llocs de treball i la precarietat socioeconòmica de la majoria, les llibertats individuals i els drets socials no tenien cap més sortida que la lluita concreta per a la creació d’una sobirania única, en forma d’estat propi, que les coagulés i les protegís contra els embats de l’estat espanyol i del capitalisme depredador que representa.

III

Però tot allò que no sorgeixi de les entranyes del moviment concret, de la recuperació del terreny social, de la reunificació estratègica des de baix, i de la formació d’un nou grup dirigent, no permetrà de pensar en una sortida a curt termini que no es basi en el mer voluntarisme i, per tant, en la repetició dels errors comesos. En aquest camí no recorregut, l’independentisme ha vist la seva unitat seriosament malmesa per dalt i per baix, tant a les institucions com al parlament, tant al carrer com entre els intel·lectuals, alguns d’ells paradoxalment decantats cap a solucions populistes de vol ras, com Aliança Catalana, producte municipal i gallinaci de la dreta postpujolista, que bescanta per la seva “traïció” (altres en diem incompetència històrica: les masses que van votar CiU durant un quart de segle només eren independentistes en la intimitat), però subordinada a ella, perquè encara espera que recuperi el paper de classe dirigent a què va renunciar l’octubre del 2017. En aquest sentit, AC és un partit satèl·lit del sistema Junts-ERC, la missió del qual no és en favor del moviment, sinó de la seva fractura i desaparició del carrer; en el seu dia, un altre partit-satèl·lit, Ciutadans, va fer la inversa: articular l’espanyolisme contra el sistema PSOE-PP. Són partits que cloquegen molt contra els manaires institucionals (no sense raó: la incompetència, corrupció i desgana dels partits catalans són un escàndol sense precedents), però incapaços d’assaltar el poder per fer el que proclamen. És això, que diferencia AC del feixisme clàssic: no pas els eslògans, objectius, o retòrica, sinó la pràctica de la presa del poder. Els nazi-feixistes eren una banda de criminals organitzada per prendre el poder aprofitant la dimissió històrica de la dreta liberal que els va obrir pas. En canvi, el paper del populisme independentista d’AC en futurs parlaments autonòmics consistirà, previsiblement, a fer de mosca collonera resignada a: 1) blocar la formació de majories de govern catalanistes (ja no dic independentistes) per demostrar-ne novament la incompetència per a governar; 2) abocar-se a escissions i desercions quan comenci el mercadeig de càrrecs i sinecures que reclamarà la seva clientela; 3) fer d’oposició fluctuant i cridanera, bé a favor de partits espanyolistes, quan s’abordin qüestions econòmiques i socials, bé a favor de partits catalans per no perdre l’esmalt nacional. De tot plegat, per molta fressa que facin els còdols del torrent de mitjans i xarxes socials, només se’n pot esperar la irrellevància última: en cap cas no podran conformar un grup de poder ni un nucli de classe dirigent. I com que l’antagonisme amb l’estat no minvarà, aquests corrents populistes ja seran material d’al·luvió quan tindrà lloc la represa genuïna del moviment de base. (Diguem-ho de passada: aquest populisme banal, sorgit de la feblesa i inseguretat de la dreta postpojulista, només la inquieta per raons merament electoralistes, però li importa un rave el daltabaix del moviment al carrer: ben al contrari, està la mar de tranquil·la reduint de nou la qüestió nacional a un joc de taula, despatxos i passos perduts al parlament i al congrés espanyol.)

Per superar la fractura generada en el moviment per la independència des de la mateixa dreta, que, tant si es vol com si no es vol, va encapçalar el procés per incompetència d’una esquerra i incompareixença d’una altra, caldrà tornar a amagar les cartes enfront de l’estat i els seus servents (confessos o no); tapar de dia els forats oberts pels talps durant la nit; i crear una fèrria unitat basada en noves eines de coneixement, noves formes organitzatives i nous lideratges sorgits de la lluita per una nova empenta massiva, decidida i sostinguda en el temps i en l’espai. Ras i curt: caldrà posar la independència al capdavant, no pas per reclamar que “algú” o “alguna” se’n faci càrrec, sinó perquè prengui cos en (i des de) la gent mateixa.

I, en aquest camí, el moviment independentista haurà de vèncer la temptació populista i recuperar la massa de gent que haurà fet definitivament l’aprenentatge polític travessant l’últim tram del desert autonomista gràcies a uns guies tan cridaires com cecs.