“Encara tenim moltes dones segrestades”

Aquest juliol, hi va haver enfrontaments entre el govern sirià i beduïns contra els drusos al sud de Síria, i la comunitat drusa de Barcelona ha quedat impactada. A la ciutat d’As-Suwayda i voltants, hi va haver milers de morts “i moltes dones segrestades, que encara no han tornat”, explica la drusa Aseel Massoud, metgessa, soprano i veïna de Barcelona. “Jo hi vaig perdre un cosí, i una mica més i hi quedo atrapada. Per sort, el meu marit va arriscar la vida per salvar-me.” La parella va poder sortir del país esquivant controls d’Estat Islàmic. Tots dos ja són de tornada a la ciutat on viuen de fa anys, Barcelona.

Massoud, siriana, va arribar a Barcelona fa deu anys, el 2015: “I en baixar de l’avió vaig olorar que això era casa”. Va poder convalidar els estudis de medicina que tenia fets en anglès a la universitat siriana de Kalamoon, es va treure un màster en musicoteràpia i va estudiar al Conservatori del Liceu. Avui visita pacients i canta òpera. És soprano i metgessa de capçalera en un centre privat. Ha interpretat Violeta a La traviata, Adina a L’elisir d’amore, Mimí a La Bohème i la comtessa de Les noces de Fígaro. El primer de novembre debuta al Palau de la Música i aviat actuarà al Carnegie Hall de Nova York. I encara té temps de ser professora a la UAB.

Filla d’un ginecòleg i d’una advocada, té els pares a Suwayda, un germà informàtic a París i un altre germà, estudiant, a Malàisia, on està pendent de sortir-ne i venir amb ella. Tots són drusos. Els drusos tenen l’origen en una branca dels musulmans xiïtes, però amb pràctiques totalment pròpies i eclèctiques que beuen del gnosticisme, el judaisme o el neoplatonisme fins al punt que alguns musulmans, i alguns drusos, no defineixen aquest grup com a musulmans (uns altres, sí). Han estat perseguits per heretges i els seus rituals es mantenen molt en secret, fins i tot entre ells. “Els drusos som una secta molt espiritual, gent que té una relació oberta amb Déu. No segueixen una profeta o unes pautes concretes. Els drusos, per exemple, no es poden casar amb més d’una dona. I, com els armenis, hem patit genocidi i molts atacs, i al final vam trobar un lloc segur, les muntanyes del sud de Síria, al Líban i el nord de Jordània.” No existeix la conversió, i el lligam familiar marca molt. El matrimoni amb no drusos és estrany i s’encoratja molt poc, però n’hi ha.

Cada estiu, Massoud se’n va a Síria a veure la família. I aquesta volta va ser testimoni directe de greus enfrontaments, entre beduïns i drusos, en un conflicte poc conegut del Llevant i que involucra el nou règim sirià. “Vaig arribar a Damasc el 10 de juliol i, amb autobús, cap a Suwayda. De sobte, la ciutat era plena de franctiradors. Van entrar grups armats, radicals i gihadistes, soldats que ni eren sirians ni parlaven àrab. Van paralitzar tots els hospitals i van entrar amb un tanc a l’hospital principal de Suwayda: van treure la gent al carrer, van tallar la llum, la connexió i l’aigua, també la gasolina. No teníem on informar-nos”, relata Massoud en un català molt correcte. “Un cosí meu va morir: quan va obrir la porta de l’edifici, un franctirador el va disparar. Una altra persona va agafar la meva tia pels cabells. Van robar tres cotxes, els DNI dels joves i els diners que tenia la meva tia.” Ara mateix, diu, “la situació és intensa, però no hi ha foc”. “El futur no és clar. Tenim milers de morts i encara tenim moltes dones segrestades. Hi ha 56 famílies refugiades procedents de 34 pobles cremats. Tenim el doble de població al centre de la ciutat, gent que va fugir dels pobles incendiats. He perdut la confiança. Em dol veure que al meu país només hi ha l’opció d’un líder com Baixar al-Assad, l’anterior dictador, o Mohàmmed al-Julani. Per què no pot haver-hi un govern votat?”.

Aquest informe de l’ONU de l’agost posa xifres al drama drus, que inclou 190.000 desplaçats i aquestes altres víctimes: “Va haver-hi 1.000 persones assassinades, incloent-hi almenys 539 civils drusos identificats –entre els quals, 39 dones i 21 infants. Pel cap baix, 196 persones –entre les quals, 8 infants i 30 dones– sembla que van ser executades extrajudicialment i més de 33 pobles, cremats […]” “L’abast de la violència que s’ha denunciat –incloent-hi matances, saqueigs de cases, comerços i bestiar, i l’ús de telèfons sostrets per a extorsions– apunta a una campanya dirigida contra la minoritat drusa, exacerbada per incitacions a l’odi en mitjans de comunicació i a les xarxes socials que els presenten com a aliats d’Israel”, segons que han dit els experts.

Els experts han assenyalat el segrest denunciat de 105 dones i noies druses, pel cap baix, per part de grups armats vinculats a les autoritats interines de Síria; n’hi ha 80 que continuen desaparegudes. Algunes que van ser alliberades no poden tornar a casa per motius de seguretat. Almenys en tres casos, segons que s’ha informat, dones druses van ser violades abans de ser executades. 763 persones, incloses dones, continuen desaparegudes.

El nou règim sirià

Massoud no és gaire optimista respecte del nou règim sirià, tan acceptat per alguns països occidentals: “Quan va caure el règim de Baixar al-Assad hi va haver una eufòria perquè semblava que s’acabava una etapa de dictadura. Síria és un país religiosament molt divers: hi conviuen més de setanta comunitats religioses. És un país ple de civilitzacions i cultures; els musulmans que hi ha a Síria són, en general, moderats. No hi encaixa la mentalitat gihadista que presenten alguns grups. Doncs els grups armats van entrar a la ciutat amb facilitats donades pel govern. A As-Suwayda hi havia dues opinions: un sector de drusos que deia: ‘Que entrin, volem reconstruir i fer un nou país’; i un altre que advertia de què havia passat en uns altres indrets, amb morts i repressió, i no volia repetir-ho. Jo crec que el govern tenia l’oportunitat d’entrar a la ciutat sense vessament de sang, però no ho va fer així. Hi han entrat amb la intenció de cometre un genocidi contra els drusos. Alguns beduïns amagaven armes a casa per atacar els drusos, amb l’excusa que els drusos també en tenien. Beduïns i govern, junts contra els drusos”, diu amb serenitat entre assaigs d’òpera i visites a pacients.

Aquest estiu el govern d’Israel va acabar entrant a Síria amb la justificació de defensar els drusos, molts dels quals viuen als alts del Golan, sota control israelià. “Crec que hi ha una doble cara: si volien defensar-nos, per què han esperat deu dies, amb 3.800 morts? Si realment volien salvar-nos, no havien d’entrar tan tard. La intervenció d’Israel –bombardar grups armats– els ha aturats, però han arribat tard”, afirma. “Abans d’aquest juliol els drusos sempre estàvem amb la part dèbil, amb la víctima, fos quina fos. Ara no sabem si podem confiar en Israel: per què va esperar tant? I, a escala mundial, per què es perd la confiança en ells? I pels drusos, ni una federació ni la separació no són viables perquè no tenim prou recursos. Les opcions que tenim ara no donen confiança.”

Massoud, a banda de treballar de metgessa i cantar, fa musicoteràpia i és docent a la UAB i en una universitat de Catar. “Vull que la musicoteràpia tingui presència al món àrab; encara no n’hi té. Amb la meva parella fem un projecte de fusió siriano-catalana –flamenc i orient– per representar la cultura siriana i trencar la imatge de guerra: som un poble d’art i de cultura, no pas de refugiats i prou.” Fa poc ha participat en la banda sonora d’una versió de Faust escrita per un jove compositor català de divuit anys, Pau Riba, que fa un màster de composició a la Universitat de Berkeley.

Amb aquesta dona filla de la ciència i l’art, que ho va mamar a casa, parlem també d’un projecte de musicoteràpia que fa amb l’artterapeuta neerlandesa Karlijn Surminski, Sol azul, amb nens d’escola primària i grups de dones supervivents de violència, amb l’objectiu de promoure l’expressió emocional. “Dibuixem el so, per exemple, com una nova manera d’expressió que ajuda a alliberar-se. Sents un so, quin color té?” Acabem parlant de Nabokov i la sinestèsia, la condició que permetia a l’escriptor d’associar un color i un so a cada lletra de l’alfabet.

Massoud agraeix la conversa: “La premsa són finestres que poden donar veu a un poble que encara pateix. As-Suwayda és avui una ciutat tancada, sense corredors humanitaris. Jo mateixa vaig arribar a distribuir insulina caducada per a diabètics que havien fugit de casa i no podien accedir als medicaments. Crec que és una obligació donar-los veu. No sé quin futur ens espera. Els meus pares encara són allà. ‘Nosaltres ens quedem, però tu has de sortir i intentar que el teu germà estudiï, perquè els drusos a les universitats reben amenaces’, ens van dir els pares.”