Ens veiem molt de tant en tant. Crec que va ser quan ens rondaven els quaranta, que ens vam començar a retrobar. Ja n’hi havia que anaven quedant, però així més de crida general, d’aplegar de nou els nens de la classe, diria que va ser arran de veure que s’acostava l’edat aquella, el quatre i el zero que s’uneixen i que ens marquen la segona etapa de la vida, diguem-ne, l’edat que segons el cas pot ser una crisi o una reflexió o un a mi què, però que sol guardar un moment per a la consciència de fita, de símbol.

Em sembla que va ser l’Efrem (sempre era l’Efrem, i com t’enyorem!), que va decidir que la classe dels Trencapins s’havia de tornar a veure, i li vam fer cas, i va ser estrany i bonic també. Ens miràvem i vèiem aquella gent adulta que ja érem (i ara, en fi, passats un altre grapat d’anys, encara més… adulta, sí), cadascú amb les seves dèries i tan diferents tots, però, alhora, o sobretot, hi trobàvem la mainada que vam ser, les curses de bolígrafs, el mercat de fitxatges de botons, aquella dèria de fer boles de fang i de guix i cercar la manera de donar-los vida, quan jugàvem a tallar fil, a pitxi, a mate (amb e tancada) o a besitos (en dèiem així, ai), quan vam planificar, tan seriosos, el nostre viatge a la Lluna. Per això he escrit “els nens de la classe”, al paràgraf anterior, perquè ara som altres coses però quan ens ajuntem emergeix aquesta, sobretot. Així com ens veiem. Això que queda. Això que (també) som.

I ara s’ha mort l’Anna Torra. Ens ho va dir l’Eusebi i hi va haver aquesta tristesa. Perquè la llei de vida no l’elimina, la tristesa. No ho fa. S’ha mort l’Anna Torra i no deixo de pensar en la sort que hem tingut d’haver-la coneguda, d’haver-hi coincidit. Encara que aleshores, és clar, no n’érem gens conscients, sort. Sort d’aquells mestres. Sort de l’Albert i de la Rosabel i de l’Hermínia i de tots. Sort dels que ja no hi són, sort d’en Coro (fer la volta a l’illa, saltar el plint remaleït), sort d’en Jordi Vallès (aprendre perspectiva o disfressar-se de colom i ser un poema visual), sort de l’Anna Torra.

Al grup de WhatsApp de la classe, la Mireia hi ha escrit: “Avui… dibuix lliure mentre sona Pere i el llop!” No se m’acut manera millor de recordar ara la nostra mestra de música, síntesi i paradigma de totes les mestres de música, de les que s’ho creuen, de les que ho estimen. Perquè això fèiem, amb l’Anna Torra: escoltar Prokófiev, veure els ànecs com avancen perquè són un oboè, els ocells, l’avi-fagot, en Pere-violí, i anar dibuixant; un llop, una posta de sol, un robot: dibuix lliure vol dir lliure i s’accepta tal com va.

“Tinc records de moments a classe però sense lletra”, escriu la Núria al grup aquest de Whats. I ja és això, també. La música. La flauta. Les flautes, perquè hi havia la dolça i la contralt i la tenor. La paciència que l’Anna Torra havia de tenir amb les feristeles que érem (aprendre a executar un bon playback al concert de Nadal quan no et tocava fer de solista també era una mena d’art). La capacitat d’imposar-se quan calia (era tota una institució, i un caràcter). Veig un metrònom o ara me l’he inventat? Un triangle per a fer cling? La frase que recorda l’Anna és paradigmàtica: “Aquesta pica ha de quedar per menjar-hi sopes!” Ara la sento, i tant! La mainada ens encarregàvem de la neteja de l’aula i quan li tocava a ella revisar-ho ens deia la frase de les sopes. I li fèiem cas. Ensenyar també és això: la matèria concreta i aquest altre intangible, la manera, el mètode, les coses que aprens a més a més sense ser-ne gens conscient quan t’hi trobes, però que et queden, que et fan. Les poques nocions que tinc de música, saber que dues corxeres (titi) són una negra (ta), fer cànons amb el tres i tres i tres fan nou, veus amb el la mare caanta iel fillet dorm o tocar la Passió segons sant Mateu amb la flauta (que cada vegada que la sento la dic per dins en notes, com el “Yellow Submarine”: si do reee, si la si sooool…), són per l’Anna Torra, gràcies a l’Anna Torra.

I penso en la petjada que ens deixen els mestres, els bons mestres, tants com n’hi ha.