Empar Marco: “Els treballadors d’À Punt viuen atemorits”

El Grup de Periodistes Ramon Barnils va concedir la setmana passada a Empar Marco el premi honorífic de reconeixement a la seua gran trajectòria. Aprofitem l’avinentesa per parlar amb la periodista que va ser la primera directora de la radiotelevisió pública valenciana, de la seua trajectòria i de la situació que viu ara À Punt, amb el canvi de direcció. Confessa que allò que més li dol és veure que la cadena ha perdut tota la reputació que havia guanyat des que va nàixer. “Crec que fins que no canvie el govern, no serà possible recuperar-la.”  Però, en aquesta entrevista Empar Marco, no tan sols crítica la direcció actual d’À Punt, sinó que també analitza les dificultats que li va posar alguna gent al començament d’aquest projecte. Malgrat tot, afirma que allò que la fa sentir més orgullosa en la trajectòria com a periodista són aquells tres anys al capdavant de la radiotelevisió pública. “No tot va eixir com volíem, però estic orgullosa de totes aquelles coses que sí que vam poder posar en marxa. És de veres que després ho han destruït.”

—Vau ser l’encarregada de posar en marxa À Punt. Ara la mireu? Què sentiu?
—Sincerament, d’À Punt en veig els informatius. La programació no la veig perquè no m’interessa. A més, les pel·lícules són en castellà… No m’agrada la deriva que ha pres. Em sap molt de greu perquè sé que hi ha molta gent molt bona treballant-hi.

—Què en resta, d’aquella televisió i ràdio que us vau imaginar, que vau crear?
—No només ràdio i televisió, també la web i les xarxes socials. Nosaltres teníem molt clar que havíem d’adaptar-nos al model de consum que ja estava abocat a la web i les xarxes socials. Però de tot allò en queda molt poc, podríem dir que la gent. Encara que també volen desfer-se d’un munt de personal. Ho veiem amb el personal que se’n va anant, aplicant la clàusula de consciència. Ja són pràcticament mitja dotzena. Gent que és responsable i que sap que un mitjà de comunicació públic és un servei públic que es deu a la ciutadania i que ha d’estar compromès a fer una informació veraç, plural i pròxima, sensible a les necessitats dels valencians. La desfeta de Canal 9 va causar un gran buit i els valencians trobaven a faltar una veu, un mitjà públic en la nostra llengua, un mitjà que es comprometés amb un periodisme rigorós, amb la creació cultural i l’entreteniment de qualitat. Estic segura que a À Punt hi ha molta gent que vol eixe servei públic de qualitat. Però passa que en la meua època el projecte que vaig presentar els treballadors el van assumir com a propi. Se sentien part del projecte. Ara em fa la impressió que això no passa, no el senten com a propi, és simplement un lloc de treball.

—Aquests darrers anys també s’ha viscut com una cosa molt contradictòria, perquè precisament durant la gota freda es van aconseguir les millors audiències i la màxima credibilitat. Però això no ha agradat al PP, més aviat els ha molestat.
—Sí, la gota freda es va cobrir molt bé i À Punt no tan sols va guanyar audiència, sinó també credibilitat i bon prestigi. Però s’ha passat al desprestigi quan un any després de la gota freda se celebra una grandiosa manifestació contra Mazón i els caps d’À Punt no la volen cobrir; en lloc de mostrar-la en directe per la televisió, no van voler donar pas als periodistes que hi havia cobrint la manifestació. Van preferir emetre una correguda de bous. Això ha sigut un gran desprestigi per a la cadena. Ha molestat molt. En altres decisions que prenen també alimenten un gran descontentament. Per exemple, en la nova RLT que confeccionen se n’anava fora la cap de meteorologia; el disgust i la crítica han sigut tan grans que han tirat enrere. Però sí que fan fora la meitat dels lingüistes. A més, en les productores ja no cal que hi haja lingüistes. També fan fora molta de la gent que porta la pàgina web. Aquestes decisions fan evident el poc respecte al valencià, que per nosaltres era un dels trets més importants del servei públic. A més, en el meu projecte hi havia una redacció convergent, on pràcticament tot el món feia de tot o havia de ser conscient que hi havia diverses finestres per a emetre la informació, ara és tot un desgavell.

—Curiosament, destrueixen dos punts importants per a vosaltres. Fan fora els lingüistes, que és la defensa de la llengua, que per a vosaltres era vital. I fan fora gent de la pàgina web que per a vosaltres era un punt clau, per a demostrar una nova manera de fer televisió.
—Efectivament. De fet, nosaltres vam començar amb un tweet. Sense l’existència d’uns mitjans de comunicació públics de proximitat en valencià i que parlen del que som com a territori i com a poble, no és possible construir una identitat cultural. I això ells no ho tenen en compte. La promoció i ús de la llengua pròpia dels valencians era un dels trets més importants del servei públic que nosaltres posàrem en marxa. Ara, com et dic, sembla que això no els importa gens…

—De fet, han arribat a dir que ho fan en castellà per tenir més audiència. Però les dades diuen la contrària…
—També fan els bous per a tenir audiència, diuen… I no és de veres. Les audiències van molt malament, només els informatius del migdia de vegades pugen al 7%. La resta és ben difícil que passe de l’1%, o el 2% L’altre dia vaig mirar l’audiència i em vaig quedar de pedra. I es queixaven que nosaltres en teníem poca! En teníem més i, a més, tot just començàvem.

—I, encara, alguns dels programes que tenen més audiència vénen de la vostra època, com el concurs Atrapa’m si pots.
—Efectivament. De fet, els nous programes són els que pitjor audiència tenen. És una llàstima. Els valencians no ens ho mereixem, això. Fa molta pena i ràbia.

—Ara molts valencians pensen: que no es repetesca el que va passar a Canal 9.
—Sí, aquesta és l’altra. Canal 9 va tindre moltes èpoques, espere que À Punt no arribe a funcionar com en les pitjors de les etapes de Canal 9. Però crec que seria complicat que es repetiren algunes coses perquè ara els sindicats són molt durs, i ho fan molt bé. Cada divendres es manifesten de negre a les portes de l’edifici d’À Punt. A Informatius, si els caps els obliguen a fer una determinada informació, i com que estan molt vigilats, és complicat dur la contrària. I una altra cosa és la programació. Actualment, el sector audiovisual no està content. Troben a faltar programes com els que fèiem nosaltres. A banda, que es veu que els paguen tardíssim. No sé per quina raó, perquè ara tenen més pressupost. Passen moltes altres coses. Per exemple, no hi ha programació infantil.

—Aquest era un dels altres punts que vosaltres teníeu molt clars quan vau començar...
—Nosaltres teníem la Colla, els Bíters… I no tan sols eixien a la televisió, sinó que recorrien el país per fer-se a conèixer. Per a nosaltres eren molt importants. Tots tenim rècords de programació de l’època en què érem menuts. Jo també volia que els xiquets que havien perdut tota la noció de tindre mitjans audiovisuals en valencià, en eixe moment en tingueren i s’agarraren a eixa programació que després recordarien. És que si no és en valencià, no sents els mitjans públics com a teus. No s’entén que no vulguen uns mitjans de comunicació propis.

—De fet, ara passa una cosa curiosa: hi ha dies que els informatius en català de la desconnexió de Televisió Espanyola al País Valencià té més bona audiència que À Punt.
—Sí, això passa! És que la reputació és molt important. I l’han perduda! I això dol perquè és difícil de recuperar. Crec que fins que no canvie el govern, no serà possible. Perquè, és clar, aquest govern ha canviat la llei de la corporació. Ja no és la mateixa. Teníem un consell rector, el de la ciutadania, el d’informatius… Mira aquest últim, continua havent-n’hi un, però el que hi havia a la nostra època havia d’aprovar l’elecció del cap d’informatius. D’aquesta manera es donava molta participació als treballadors. Ara viuen atemorits.

—Supose que molta gent es demana: quan es va fer la llei de la Corporació de Ràdio i Televisió Valenciana no es va poder protegir més l’ens perquè els polítics no poguessen manipular-la?
—És clar, però com ho fas açò? És que depèn del parlament valencià. I ells fan i desfan. La llei de la Corporació inicial tenia mancances, però tenia coses molt bones. Quan arriba el PP i Vox ho canvien tot i els responsables del mitjà no poden maniobrar de cap més manera. Si no haguera canviat el govern, no haguérem derivat al que ara vivim.

—No obstant això, per exemple, a TV3 canvien els governs i no canvien tants les coses…
—Desconec com és la llei de la Corporació Catalana. No sé si està protegida per no poder-la canviar. Això segurament hauria de ser estatutari, fins i tot. Però ja veus que estatuari ho és un organisme com l’Acadèmia de la Llengua Valenciana, i els és igual. Ara volen canviar-ne el nom i desfer-la. No podran, però Vox ho intenta constantment. És a dir, segurament s’hauria pogut protegir tot millor, però no sé si s’hauria aconseguit que ara no ho desferen igualment, perquè eixes són les seus polítiques destructives i van a totes. Quan volen canviar una cosa, la canvien, encara que funcione i siga útil per als ciutadans. En molts casos, per a alguns, l’anticatalanisme està per sobre de tot.

—L’esquerra va ser poc valenta? Per exemple, posant poc pressupost?
—Sí, hi van posar poc pressupost. La llei marcava que el pressupost podia ser entre un 0,3% i un 0,6% del pressupost de la Generalitat i nosaltres estàvem en el mínim, en el 0,3%, que eren 55 milions, tot i que havíem de fer una muntonada de coses. La primera era posar en funcionament l’edifici, que estava completament abandonat des del 2013. Calia renovar-ne tota la part tecnològica, els repetidors no funcionaven, etc. Calia contractar el personal, de tota mena, administratius, la part jurídica, recursos humans, periodistes… Quan vam entrar a l’edifici de Burjassot no hi havia res ni ningú. Vaig haver d’aprendre a fer plecs administratius, perquè no hi havia ningú que te’ls fes. Va ser un poc bèstia, en eixe sentit. Però sí, quan jo vaig demanar més pressupost, vaig crear descontentament i ja no em volien de directora general. Valia més que hi entràs un altre, que, per cert, també demanava més pressupost perquè era una necessitat.

—Més pressupost hauria donat més independència?
—No, no ho crec. La independència la teníem. Sí que hauria implicat que el sector audiovisual haguera estat millor. Hauríem pogut fer més bones contractacions, hauríem tingut més programació. Per exemple, a mi m’hauria agradat poder tenir redaccions en molts més llocs. No només València, Castelló i Alacant. M’hauria agradat poder utilitzar també els mitjans audiovisuals municipals. Però tot això no va poder ser. També m’hauria agradat crear una agència de comunicació. Hauria estat molt bé. Però tenien molta por d’excedir-se en el pressupost. L’esquerra tenia molta por de fer com a Canal 9, on hi havia molts diners i eren molt mal usats. No era el cas i tampoc és que volguérem tants diners. Només uns pocs més.

—Com recordeu el començament? Recordeu el dia que us van dir que el vostre projecte era el guanyador?
—Estava molt satisfeta perquè havia treballat molt en aquell projecte. Per a mi TV3 era el model. Vaig utilitzar el que havia viscut en catorze anys treballant a TV3. Tenia l’experiència de les coses que funcionaven i les que no. A més tenia molt clares les prioritats. Vaig crear un bon equip i això va ser molt important, la gent s’hi va sentir còmoda. Nosaltres vam posar la primera pedra, el problema és que després tot va trontollar. Ho recorde amb satisfacció. Encara que el consell rector creava molts problemes, almenys a mi.

—Com ara quins?
—Crec que hi havia gent que aspiraven a ser els caps de la televisió i de la ràdio. Tot eren problemes. Encara més, vaig tindre més problemes amb la gent d’esquerres que amb la dreta. Per exemple, a mi no em deixaven anar a les reunions de FORTA, on es reunien els directors de totes les televisions. Hi anava el president del consell rector, que era com una mena de consell d’administració. Ell és qui anava a FORTA, i no entenia res. Ni és periodista, ni res… Era una persona que hi anava i escoltava. Tot el meu equip anava a les seccions de FORTA, a mi no m’hi deixaven anar. I mira que hi vaig lluitar… Hi havia gent que semblava que intentava frenar-me, no sé ben bé per què.

—Per què creieu que passava? Creieu que hi havia por?
—És que no ho entenc… És una cosa que per a mi ha sigut incomprensible. Sí que hi havia por. La qüestió del pressupost era la que més hi influïa, perquè si no, no ho entenc… Tot el món estava d’acord que era un bon projecte, i per això va eixir.

—Supose que el fet que la dreta, en eixe moment PP i Ciutadans, s’hi mostrassen en contra no hi ajudava…
—El PP no va anar en contra absolutament de tot, perquè ells havien patit el tancament de Canal 9 com una cosa que ni tan sols agradava a la gent que els dóna suport. De fet, es van abstenir quan es va votar la llei de creació dels nous mitjans. Però a mi sí que em qüestionaven molt per catalanista. “Eixa que ha treballat en TV3.” És clar, jo només havia treballat en mitjans catalans: TV3, Catalunya Ràdio, l’Avui, La Vanguardia… Jo era la catalanista. I fins i tot hi havia moltes enveges per part del periodisme valencià. Consideraven que no podia ser jo la directora perquè no havia treballat allà, tot i que no m’havia mogut del País Valencià en tota la meua vida laboral…

—Fèieu de corresponsal, coneixeu perfectament el País Valencià.
—Sí, efectivament, però no era tan sols perquè em sentien com una periodista valenciana. Ja et dic que també hi havia enveges, i no descartes una mica de masclisme.

—Creieu que el fet de treballar a València però per a mitjans del Principat us ha fet veure les coses diferents que els vostres companys del País Valencià? Com que no depeníeu tant del poder del País Valencià, potser teníeu més llibertat?
—Sí, el poder influeix molt. I això és molt negatiu per al periodisme. Cada vegada hi ha una relació més estreta entre la política o el poder i el control de la informació. A més dels interessos econòmico-financers dels mitjans de comunicació. Hi ha empreses de comunicació de tota la vida que marquen molt. Per exemple, hi ha gent que ha fet grans investigacions, i que els han apartat; vaja, que els han despatxat. Són les empreses, que tenen por. I, d’altra banda, els mitjans ha tingut moltes subvencions dels governs. I això és el pitjor, has d’estar sempre fent-los reverències. És complicat. Encara que s’ha de dir que no tots els mitjans són així.

—I, veient tot això, per què vau decidir de presentar-vos per a ser la directora d’À Punt? Sabíeu que venien els problemes…
—Sempre m’he tirat a la piscina quan una cosa la tenia clara. Vaig patir molt el tancament de Canal 9. Vaig estar tota la nit allí cobrint-ho, però també personalment em va doldre molt. I quan va eixir la possibilitat de presentar un projecte, no vaig fer com la resta –com després s’ha sabut–, que van anar a parlar amb els grups parlamentaris. Jo vaig presentar el meu projecte i ja està. Volia que allò renasquera d’una altra manera. Fent una cosa seriosa, que realment complís el seu paper de servei públic.  El temps que vaig estar allí me’l vaig passar parlant de servei públic. Per a mi això és molt important. És que els mitjans són de tots els ciutadans. A més, ha de ser en la nostra llengua! Per a mi això era molt important. Així que vaig decidir llançar-me. Això sí, em va doldre deixar TV3 i més perquè quan vaig demanar una excedència a la Corporació Catalana, que havia de ser una excedència forçosa perquè era per passar a ocupar un carrer públic, el director d’aleshores, Brauli Duart, no me la va voler donar. Vaig haver de demanar una excedència voluntària. Si haguera sigut forçosa hauria tornat a TV3 quan vaig deixar À Punt. Duart no ho va voler i els sindicats volien que presentara una denúncia, però en eixe moment estava molt enfocada en À Punt i no ho vaig fer. És clar que l’hauria guanyada.

—Aquesta setmana us han donat el premi honorífic Ramon Barnils. Imagine que un reconeixement com aquest fa que mires enrere i analitzes la trajectòria…
—Sí, m’he hagut d’imprimir el currículum per recordar tot el que he fet. No m’esperava aquest premi, però m’emociona molt rebre’l. Quan em van telefonar, vaig plorar d’emoció… No m’ho esperava. Vaig pensar que això al País Valencià no em passarà mai. Aquest reconeixement em fa pensar que he fet les coses bé, i això és important.

—De què us sentiu més orgullosa?
—Jo? D’À Punt! Me’n sent molt orgullosa. Ho férem molt bé. No tot va eixir com volíem, però estic orgullosa de totes aquelles coses que sí que vam poder posar en marxa. És de veres que després ho han destruït. Però nosaltres ho vam posar en marxa. Estic molt contenta i satisfeta del meu equip i del que vam fer. Quan vaig marxar, els treballadors estaven tristos. Com he dit, sentien el projecte com a seu. I això és la satisfacció més gran que pots tindre.

—Imagine que un altre moment complicat, en la vostra carrera, és quan tanquen TV3 al País Valencià.
—Molt complicat! TV3 feia una gran tasca. Recorríem el país de punta a punta. Vaig tindre un gran equip. Com que fèiem molts temes i de molts àmbits diferents, vam conèixer gent de tot el territori. De fet, alguna vegada m’ha passat que algun xic periodista jove s’ha acostat a mi i m’ha dit: “Jo vaig fer periodisme per tu.” Això dóna una alegria… Dóna molta satisfacció, perquè significa que alguna cosa bé he fet i que així ho viu la gent.

—Essent corresponsal de TV3, éreu la cara visible del País Valencià al Principat, però a la vegada per als valencians éreu la seua veu a TV3.
—Encara que al País Valencià en reconeixen menys. Em paraven molt més en Catalunya. Recorde una vegada a Costa Rica, que se’m va acostar un noi i em va dir: “Empar Marco, TV3, València!” Fins i tot allà… Però sí que quan va haver-hi el tancament de TV3 al País Valencià, vaig notar que hi havia molta gent que ens veia i que protestava. Els va caure molt malament que tancaren els repetidors. Allò va ser molt bèstia. No s’entenia res.

—Tampoc bo s’entén que no s’haja solucionat en tots aquests anys. En el Botànic ningú no va tenir interès a solucionar-ho…
—Ningú…

—Imagine que hi ha un interès a separar-nos…
—Sempre hi ha hagut aquest interès. Quan va començar Canal 9, que jo treballava en la ràdio. Fabregat va fer la llista de paraules prohibides. No es podia dir “vacances”, s’havia de dir “vacacions”, per exemple. Encara que t’he de dir que a la ràdio no ho vam aplicar. Jo era lingüista en eixa època, i no en férem ni cas. Sempre m’han posat l’etiqueta de massa catalanista, però jo l’únic que faig és respectar la llengua. Parlem valencià, que és una variant més de la llengua comuna, que es diu català.

—És l’etiqueta que més us han posat?
—Sí, però jo no l’he viscuda mai com un insult.

—Curiosament, als qui us posaven aquesta etiqueta i deien que À Punt s’havia de tancar, ara sembla que els donaran un programa. Toni Cantó ha passat de demanar que tancassen À Punt a viure d’À Punt.
—Sí, és el món al revés. Ara rescaten gent de Canal 9, com el cap d’informatius, Josep Magraner. Vaig coincidir en ell en la ràdio, i tela marinera. O Ximo Rovira. Ell també va començar a la ràdio i li molestava molt que els lingüistes el corregírem. El que haurien de fer és apostar per la gent jove, i això no ho fan. Agafen gent major. Nosaltres l’audiència que teníem era sobretot de gent jove. I mira que això no passa a cap televisió europea. Teníem moltíssim seguidors a les xarxes. La gent jove seguia À Punt. Després això ha anat canviat. Ara busquen el públic major. Per exemple, contractaran Inés Ballester per fer un programa de col·loqui. Jo no tinc res contra ella. Em sembla molt bé que la contracten. Però sembla que tot el personal que contracten és del passat. És gent major. Per què no contracten gent jove? N’hi ha de molt bona i que fa les coses molt bé. No entenc aquest canvi. En la nostra època va haver-hi molt cares noves. Però totes han anat desapareixent de la tele. També és segurament la gent més crítica amb el mitjà que van construint. I això també és un bon símptoma. Vol dir que els periodistes més joves tenen clar què s’ha de fer i què no. De fet, la majoria de gent que se n’ha anat és gent jove. Encara que he de dir que tampoc no pots demanar a tot el món que se’n vaja. No deixa de ser un lloc de feina, i hi ha gent que ho necessita.