“M’intentaven silenciar i no els importaven les víctimes”

Laura Roig, l’any 2005, tenia vint-i-dos anys i havia anat al Senegal a fer de mestra i cooperant en un casal d’estiu. De sobte, la vida va canviar radicalment, no per cap aventura, sinó perquè va topar amb una veritat dura, cruel i escandalosament injusta. Les seves ganes de fer un món més just van topar amb una realitat inesperada: sota l’aparença de fer el bé es cometien abusos sexuals sistemàtics a menors, amb impunitat absoluta. I si això ja era gros, més ho va ser quan ho va intentar de denunciar a aquells qui, en teoria, es dedicaven a fer el bé. Ella és un dels testimonis de l’imprescindible documentari que TV3 va passar fa pocs dies: La fugida, veritats ocultes, de Guillem Sánchez, Josep Morell i Marc M. Sarrado, que, amb una extraordinària feina de periodisme d’investigació al darrere, denuncia casos d’abusos comesos per religiosos que han quedat impunes, amb testimonis excepcionals. Hem quedat amb ella per aprofundir en l’intent de silenciar els denunciants dels abusos del Senegal durant gairebé més de vint anys.

Està satisfeta de la feina que han fet amb la Comissió de Defensa dels Menors Abusats a l’Església al Senegal, d’ençà del 2023, perquè els fets no han quedat impunes i la reparació ha estat possible. Aquesta satisfacció no esborra de la seva cara les marques de perplexitat i neguit quan recorda aquests vint anys de transitar pel silenci. “L’estiu del 2005, jo era al Senegal fent de mestra i vaig saber que a diferents escoles de Casamance l’escolapi Manel Sales abusava dels alumnes. Això em va trasbalsar molt i de seguida vaig parlar amb una persona de confiança vinculada als escolapis, per veure si es podia fer alguna cosa per aturar-ho i denunciar-ho. Al cap de vint-i-quatre hores tenia la visita del provincial dels escolapis del Senegal.”

Aquesta visita va causar un gran impacte a la Laura, res no era com se suposava que havia de ser: “Va ser una visita molt ambigua i estranya, o pitjor que això. No va passar res del que esperava. Amb el temps vaig entendre que em venia a pressionar perquè callés. Em va demanar que no parlés. Feia unes frases ambigües que es podien interpretar de moltes maneres.” Quan li preguntem si es va sentir amenaçada, fa una pausa i intenta de respondre amb precisió: “No ho feien tan explícit, però sí que diria que era coacció i pressió. El provincial del Senegal també em va dir unes coses que jo no sabia com rebre en aquell moment, com, per exemple, que sabien que jo era mestra i que ells tenien escoles. Amb això, què volia dir-me? M’oferia feina si em portava bé? O volia dir que em quedaria sense feina si em portava malament? La veritat és que no li ho vaig preguntar. En aquell moment, jo estava impactada per tot el que passava. També recordo que insistia molt a dir que al Senegal les coses s’arreglaven d’una altra manera.”

De quina? Callant?, va preguntar-se la Laura, conscient del silenci feixuc que ho omplia tot. D’aquella conversa, recorda que, de sobte, va entendre que el provincial del Senegal que l’havia anada a veure no era allà per a saber què hi passava i arreglar-ho, sinó per a saber què en sabia ella i evitar que ho expliqués. I, encara més greu, es va adonar que ell ja sabia què hi passava abans ella no li ho expliqués, perquè li va dir: “Ja sé que saps el que fa en Manel Sales.”

Aquesta no va ser l’única visita dels màxims responsables dels escolapis a la Laura per a silenciar-la. Quan ella va ser a Catalunya, la van tornar a visitar per intentar de canviar-li la voluntat de denunciar els fets. “Una vegada aquí, em va trucar el provincial de Catalunya d’aquell moment, Jaume Pallaroles, i em va venir a veure a Arenys de Mar. Em va preguntar què volia fer. La cosa que els preocupava era que expliquéssim què havia passat i que ells quedessin malament.” La Laura no ha pogut esborrar les paraules de tots dos escolapis per intentar de fer-la callar, l’un al Senegal, l’altre en un bar de la riera d’Arenys de Mar: “No em trec del cap les dues converses, no em podia creure tot el que deien i la seva actitud, jo era molt jove. Per a mi és molt important que la gent sàpiga això, com actuaven els encobridors. Com ens feien sentir de malament als qui denunciàvem, com si nosaltres en fóssim els culpables. No mostraven gens de rebuig envers els abusadors. Pallarols em deia: ‘Qui som, els altres, per a jutjar el que fa algú. Perquè, clar, tots fem coses malament. Qui som, els altres, per a jutjar una institució com els escolapis, que han fet tantes coses bones?’ I que quina pena si jo ara decidís de fer alguna cosa i per una sola persona s’embrutés tota la seva tasca.”

L’escolapi Pallaroles va insistir a la Laura que s’ho pensés bé i que no escampés ni denunciés el que sabia, perquè l’escolapi Sales ja era a Catalunya i la denúncia no aniria enlloc. La pressionava bo i intentant de culpabilitzar-la amb frases com aquesta: “Facis el que facis, ens perjudicaràs i no servirà de res, perquè el mal ja està fet i ja l’hem tret. Ell és aquí i, a més a més, estigues molt tranquil·la perquè gràcies a tu ja l’hem tret. Per tant, pots estar molt contenta del que has fet.” Però la Laura no n’estava gens, de contenta. Tot això no la satisfeia gens: “Mai no em van convèncer de res. Els deia que no n’hi havia prou, que s’havia de fer justícia. Ells continuaven amb reflexions religioses i sermons.” Li deien que n’havia de tenir prou que Sales era en una mena de residència geriàtrica.

Una volta els cooperants catalans van destapar la caixa dels trons, els escolapis van fer retornar Manel Sales a Catalunya. En aquell moment, va sorprendre que també fessin tornar el director de l’escola, Josep Maria Canet. Va semblar que era perquè havia encobert Sales. Al cap dels anys, gràcies als molts testimonis que se n’han recollit, s’ha sabut que Canet no solament encobria Sales, sinó que també era un abusador.

Durant dos anys, la Laura no va deixar de cercar escletxes per trobar la manera que s’hi fes justícia: “Jo era jove i volia, tot i que no ho aconseguia, intentar d’arribar a entendre que hi hagués una persona que estigués molt malament i fes això, però no em cabia el cap que tot l’entorn ho permetés. Em va impactar molt veure que les persones que se suposava que sí que estaven bé ho permetessin, ho encobrissin i a més a més els protegissin. A mi, això, em costava molt d’entendre. Durant aquests dos anys no vaig deixar d’intentar de parlar amb més gent per veure qui se sumava a la causa. Vaig anar a parlar amb religiosos d’unes altres congregacions amb qui jo, en algun moment, hi havia tingut certa confiança. I em van esparverar les respostes. Em deien que eren coses que passen i que no s’hi podia fer res. Vaig intentar de veure si podia fer una denúncia amb més gent, però en aquell moment no vaig trobar ningú que s’hi volgués mullar. Semblava que no interessava a ningú aquell problema que a mi em capficava constantment i que afectava tanta gent. Al final, quan vaig quedar embarassada, em vaig dir: ‘Ara seré mare. He de parar de tot això una temporada.’ I ho vaig fer amb la sensació que s’havia de reprendre en algun moment.”

L’angoixa que tenia ella, la tenien més catalans que sabien dels fets del Senegal i sentien impotència enfront del poder de l’església i la resignació de la gent. Eren joves que, en aquell moment, estaven dispersos i no van poder-se organitzar. Cadascú ho va intentar individualment. Un va anar a la policia senegalesa, que li va dir que no hi podien fer res perquè ja se l’havien endut. Un altre va anar a l’ambaixada espanyola d’allà i també se’l van treure de sobre. Molts van fer passes, però no es coneixien entre ells i el buit de la societat sobre aquests fets era molt gran. Fins i tot, l’any 2006, un cooperant va escriure al síndic de greuges de Catalunya i va rebre per resposta que ja havien parlat amb els escolapis i que ja estava solucionat. Com si el trasllat fos la solució. Ningú no semblava voler fer un pas endavant. Fins que al final, al cap de gairebé vint anys, les coses van començar a canviar i tots aquells esforços individuals van anar sumant.

Va ser l’any 2023 quan es van afegir un seguit de circumstàncies que van fer possible la creació de la Comissió de Defensa dels Menors Abusats a l’Església al Senegal, formada per vuit persones. La creació d’aquesta comissió va aconseguir que tot fes un tomb extraordinari. Què havia passat perquè es pogués formar? Havien passat diferents coses alhora que, sumades, van ser un gran impuls. “Per una banda, Enric Pera, que també havia estat cooperant i coneixia el cas com jo, va anar de viatge al Senegal a portar-hi un grup de catalans per ensenyar el país, i els va explicar la història dels abusos. Resulta que en aquest grup hi havia dues persones que ara són membres de la comissió i que aleshores ja formaven part d’una associació que treballava contra els abusos de l’església a Catalunya. Són dos professors jubilats, filòsofs, que estaven molt posats en això i van dir a l’Enric que, amb la informació que teníem, s’hi podia fer alguna cosa. I, paral·lelament, va ser molt curiós, perquè va esclatar el cas del capellà Josep Vendrell que va abusar de nens a Caldes d’Estrac els anys setanta. I, de sobte, vaig saber que el meu avi, Josep Clofent, havia estat una de les persones que havia impulsat la denúncia perquè un tiet meu havia estat abusat.” Aquests dos fets que van passar a quilòmetres de distància entre si, però simultàniament, van fer que Enric Pera i Laura Roig s’enviessin missatges i es posessin en marxa per crear aquesta comissió.

La comissió ha fet molta feina, malgrat que als tribunals no s’hi podia anar perquè els delictes havien prescrit: “El nostre objectiu era d’exigir la reparació de les víctimes als escolapis. Primer de tot, que assumissin la veritat dels abusos i la fessin pública. Segon, que fessin públic que havien encobert els abusadors i que acceptessin que havien coaccionat les persones que havien intentat de fer alguna cosa per denunciar-ho. Tercer, que accedissin a fer una reparació de les víctimes, fos amb tractaments psicològics, fos amb compensacions econòmiques, amb els barems establerts per una comissió de professionals externs que ho treballessin.”

Al cap de vint anys, es va començar a fer justícia: “Va costar molt, però ho anem aconseguint. Si volíem les reparacions, havíem de fer-ho conjuntament amb els escolapis. I vam fer-ho així, encara que a alguns de nosaltres ens costava de tornar-hi a parlar a causa del tracte rebut anteriorment. Però vam decidir de fer-ho així. Vam anar fent reunions. Moltes vegades ens donaven llargues, intentaven de suavitzar-ho tot, però al final va sortir el comunicat, com volíem, en què els escolapis n’assumien els fets. Al principi, només admetien fins on nosaltres ja sabíem, i justet. Finalment, vam aconseguir de fer comunicats conjunts de la nostra comissió amb els escolapis. Va sortir als diaris la notícia que hi havia hagut vint-i-cinc anys d’abusos encoberts de Manel Sales i van admetre que no havien tractat correctament les persones que havien volgut denunciar-ho. Ho han anat admetent tot; també quan es va descobrir, gràcies a les víctimes, que Josep Maria Canet també havia abusat de menors. Al final, hi ha hagut reparació, que era el que volíem.” La història d’aquesta comissió és paradigmàtica de dues coses: la persistència en el temps és una gran aliada de la veritat i la suma dels individus fa créixer la força.

En la conversa ens aturem a parlar sobre el rebuig que la seva família havia rebut per part del poble perquè havien denunciat els abusos de Josep Vendrell. “Ho vaig saber quan es va fer públic als mitjans de comunicació. La meva mare em va dir que per fi s’havia reconegut que el meu avi, Josep Clofent, no havia mentit i que finalment s’havia reconegut que ell i les famílies denunciants havien actuat de manera noble i que s’havia reconegut el mal que havien patit les víctimes.”

Impressiona molt aquest punt de la història, perquè posa en evidència tot el que explica Laura Roig sobre el càstig que els denunciants reben dels encobridors. També perquè evidencia que els ordes religiosos encobreixen els abusadors i sovint només els trasllades, cosa que propicia que tornin a abusar, com va passar amb Josep Vendrell, a qui van traslladar a Montcada i Reixac i hi va deixar moltes més víctimes.

Al començament de la conversa, la Laura ha explicat que aquesta història va fer que perdés l’esperança en la humanitat: “Em vaig començar a adonar que potser no hi havia tanta gent que realment volia fer les coses amb justícia i que es preocupés pels altres. No estava preparada per a les respostes que vaig rebre enfront d’una situació que jo trobava indignant, terrible i injusta. No entenia que l’altra gent no ho veiés com jo i, encara menys, que persones a qui jo considerava referents s’acontentessin a dir-me que són coses que passen. I jo pensava: ‘Ostres, si són coses que passen, no han de passar més. Fem alguna cosa perquè no passin més’.” És inevitable de preguntar-li què en pensa ara: “La gent ja en pot parlar i això va traient a l’església el poder per a amagar-ho. Hi ha moments en què he tingut por, però sí que he recuperat una mica l’esperança. M’ha costat. Em va decebre molt la humanitat. Ara hi estic més en pau, una mica més reconciliada, perquè hi ha persones amb qui comparteixo els mateixos valors i una ètica semblant. Hi ha tants problemes al món que sembla gairebé impossible de poder-hi fer res. Però si decideixes d’implicar-te en les causes més properes i pots fer-hi alguna cosa, crec que és important.”