Amb llàgrimes als ulls i tota la dignitat, el crit de València contra Mazón

És la sisena volta en cinc mesos que els valencians diuen al president de la Generalitat que no el volen. Que no el volen. Que no el volen. I que no el volen. I ja ha quedat clar que li ho diran totes les voltes que faça falta. Amb contundència, amb fermesa. Amb llàgrimes als ulls, que són tan ingovernables, i amb tota la força que només atorga la dignitat.

El punt de trobada era la plaça de l’Ajuntament de València, i molt abans de constituir-se la corrua de gent, els crits de “Mazón dimissió” i “El president a Picassent” i “No són morts són assassinats”, ja ressonaven. També alguns cartells desgastats i altres de nous. “Volem votar” sobre fons roig i “Mazón dimissió” sobre fons negre. Al carrer de les Barques, les voreres eren plenes de gent que esperava. El sol també ha volgut fer acte de presència i, després de l’eclipsi matinal, enlluernava tothom del carrer del Periodista Azzati estant.

Les vivències al límit

Com en les ocasions anteriors, molts familiars de les víctimes mortals han tret les forces d’on no saben que les tenen i han anat a València a exigir la dimissió de Carlos Mazón. Amb ells, les fotografies dels parents que els van arrabassar. Hi havia les més conegudes, les que donen la cara i mantenen encesa la reivindicació. Toñi, Rosa Maria, Dolores, Encarna… I també n’hi ha de més desconegudes. Algunes, com ara la Marga, de Benetússer, que diu que ha anat a pràcticament totes les convocatòries perquè va córrer molt de perill aquell dia. I Assenyala Manolo, un home gran de qui diuen els seus amics, amb un cert sentit de l’humor, que té l’honor d’haver travessat nedant l’avinguda de Ramón y Cajal del seu poble. Diu que va tenir molt de fred. Molt. Que no era aigua, allò, que era fang amb aigua i canyes i que va nedar entre neveres i cotxes. I els seus acompanyants ens diuen, quan ell no ens sent, que continua en tractament psicològic.

Teresa Romero, de València, va perdre la seua filla de quaranta-tres anys, el seu gendre de quaranta-cinc i el seu nét de quatre a Aldaia. Van anar a arreplegar el nano de l’escola i van passar al costat del barranc de Torrent. “No van donar cap avís. Demane justícia, perquè una altra cosa no me la donaran. Que es faça justícia i que qui siga que ho pague.”

Àngela Ridaura és de Paiporta i a la plaça de la Mare de Déu estant ens recorda que el seu poble és la zona zero i sense donar-li gaire importància, perquè és viva, ens diu que va estar a punt de morir, que en sa casa del carrer de la Florida van entrar tres metres d’aigua i que, com va poder, va pujar fins a la teulada i que va fer tres dies en casa dels veïns perquè davant la seua porta es van acumular trenta-cinc cotxes que van impedir que l’aigua isquera de la casa i allò es va convertir en un embassament. I Àngela i la gent que l’acompanya recorda que ha perdut dotze persones conegudes. “Un xic de quaranta-nou anys, un veí de vuitanta-sis…” I ho diu perquè ella és viva i, és clar. Com no ha d’anar a València a manifestar-se per demanar la dimissió de Carlos Mazón. Per això, quan a la plaça entra la colla Estrela Roja de Benimaclet de Dolçainers i Tabaleters, se li il·luminen els ulls i aplaudeix.

La peça que han tocat durant tot el recorregut és “La Processó de la Memòria”, de Ferran Navarro, que n’és el dolçainer principal. És un tema profund i greu que remou i que crida a la introspecció. En aquest cas, la música té un poder especial que és el de propiciar la comunió entre els manifestants i les persones que, al llarg de tot el recorregut, han romàs damunt les voreres per veure-la passar. No sé si la xifra que dóna la delegació de govern espanyol d’assistents inclou tota aquesta gent que aplaudeix d’una manera respectuosa i emocionada el pas de la colla i també de les víctimes que s’agafen a les pancartes i a les fotografies dels seus familiars com qui s’agafa a una taula de nàufrag. Són ací, a València, per ells. Ho repeteixen entre llàgrimes quan ens saluden o quan els fem la pregunta absurda.

En aquesta ocasió, els han acompanyat representants dels serveis públics essencials que el govern del PP i Vox menystenen tant.

Un bomber, Nicolás Valverde, del cos de l’Ajuntament de València, s’ha mostrat solidari amb les víctimes i ha dit que s’ha fet el que s’ha pogut amb els mitjans disponibles. “Crec que per a avançar, ja que no ha estat capaç de ser transparent i sincer, hauria de fer un pas enrere i fer la possibilitat d’eleccions”, ha dit, amb calma.

La infermera, Àngels López, del Centre de Salut d’Alzira, ha lamentat el descontrol que va haver-hi el 29 d’octubre quan ningú no va anul·lar ni les consultes ni les intervencions no urgents amb tot el que això representa de moviments de gent per la carretera. Pacients i sanitaris van quedar atrapats o no van poder tornar a les seues cases, per exemple, ha dit abans de començar i durant la lectura d’un dels manifests finals.

Manifests plurals, com les víctimes

Aquests manifests han estat plurals, com plurals són les víctimes. Això s’ha encarregat de dir-ho Mariló Gradolí, presidenta d’una de les associacions que aquesta setmana ha rebut un doble assenyalant. D’una banda, la vice-presidenta del Consell, Susana Camarero, sense nomenar-la, va dir que està molt marcada políticament, per ser de Compromís. I d’una altra, les xarxes socials del PP han seguit aquesta estela per a tornar assenyalar-la.

I en el seu parlament ha denunciat les maniobres del president Mazón en reunir-se per separat amb algunes víctimes en un intent d’emblanquir una gestió negligent que, segons l’acte de la jutgessa de Catarroja, va causar la majoria de les víctimes mortals.

Als Comités de Reconstrucció s’ha criticat durament l’acord entre el PP i Vox per a aprovar el pressupost de la Generalitat. Els han acusat d’atemptar contra els drets més fonamentals i contra les llibertats perquè el negacionisme del canvi climàtic posa vides en risc. Han criticat també que moltes empreses relacionades amb els casos de corrupció del PP hagen aconseguit contractes per a fer treballs de reconstrucció en les diferents zones afectades per la gota freda.

Un dels moments més tensos de la lectura dels manifests ha estat quan han pres la paraula treballadors del 112. Han denunciat la seua situació de precarietat perquè treballen per a una empresa privada. “Les vostres emergències són el seu negoci i nosaltres també som víctimes de la situació”, ha explicat una operadora. En un moment donat, una de les víctimes l’ha escridassada tot dient que a ella no li van agafar el telèfon aquella nit.

Amb tot, el moment més emocionant de la nit ha estat quan s’ha llegit el nom de totes les víctimes. 230, perquè a les 228 s’hi sumen els dos operaris que es van morir fent tasques de neteja i reconstrucció. 230 noms que han rebotat contra el cel negre de València enmig d’un silenci només trencat per l’helicòpter de la policia que durant tota l’estona ha sobrevolat la plaça. Cada nom era un cop de puny contra un Consell zombi que no sap que no té el respecte de cap de les persones que eren allà, que no sap que no governa un país que no és el mateix que era el 28 d’octubre.

El Palau de la Generalitat, testimoni de la indignació

Cansats de la caminada i de tanta estona esperant drets, asseguts als bancs de pedra de la Casa Vestidor, davant els Apòstols, hi havia un grup de jubilats. Un d’ells té una barraca en l’Albufera, encara pateix els efectes de la barrancada a les terres que diu que fan pena. Assenyalen el Palau de la Generalitat i ens pregunten si pensem que ens escoltarà el president.

El president no tenia agenda pública, avui. El Palau de la Generalitat, que ha servit de teló de fons als parlaments, ha romàs tancat i fortament custodiat per la policia. Ahir Mazón la va tenir a Alacant. No li va caldre fugir ahir, perquè el seu partit li havia improvisat un comité de benvinguda. El mateix partit que en les darreres hores s’ha dedicat a criminalitzar les víctimes, a intentar de dividir-les, a assenyalar una per una les persones que dijous van protestar contra ell quan va anar a les festes de la Magdalena.