21.04.2025 - 21:40
Una explosió va aturar tota l’activitat i la xerrameca. Ens vam girar per cercar l’origen d’aquell fort soroll. L’havia emès una de les glaceres que teníem a la vora, un contundent mur de gel d’uns trenta metres que s’elevava per sobre de la costa. En Carles, el meu bon amic i company de viatge, em va mirar. “Això és el que ens espera?”, va preguntar amb emoció.
Efectivament, aquell terrabastall ens va acompanyar tota la nit, encara de manera intermitent. Ens trobàvem en una petitíssima illa sense nom de l’Antàrtida, on ens disposàvem a acampar. Estàvem completament envoltats de neu, de gel i d’icebergs que suraven al voltant de l’illot. A només seixanta metres de nosaltres hi havia el continent, cobert per tones de glaceres eternes.
Era d’allà d’on emergien aquelles explosions, de més intensitat o menys. Es tractava de gel que cruixia i es trencava, empès per la mateixa gravetat o pels canvis de temperatura. Unes vegades, les explosions eren a l’interior de la glacera. Però unes altres, els trossos de gel que es trencaven queien a l’aigua i creaven nous icebergs.
Una volta vam haver muntat la tenda que ens havia de protegir del fred i del vent, vam decidir d’anar a tombar. Com nosaltres, hi havia més d’una vintena de persones que aquella nit acamparien allà. Per algun motiu, però, vam ser gairebé els únics que vam decidir de no anar a dormir, i explorar, en silenci, la resta de l’illot.
No vam trigar a adonar-nos que el silenci, a l’Antàrtida, era relatiu. Si estàvem quiets i callats, el que sentíem era una simfonia única al planeta. La crepitació de les glaceres era només l’instrument més evident de l’orquestra que ens envoltava. Se sentia a la vora, però també a vegades es tractava d’ecos llunyans que rebotaven des d’algun altre punt del continent. A l’aigua, els icebergs es donaven cops entre ells, tot creant un soroll molt curiós, quasi melòdic, similar al que se sent als films de ciència-ficció per a representar els trets de les pistoles làser. I, a vegades, hi havia blocs de gel que es desprenien i xocaven amb l’aigua, tot creant grans esquitxades i causant una ràfega d’onades més grans que s’anava apagant a poc a poc.
De fet, el gel que sura a l’Antàrtida és diferent del que es pot trobar a la resta del món. Com que es tracta de neu que ha caigut fa centenars d’anys, o milers, i que s’ha anat compactant amb el pas del temps fins a congelar-se, a l’interior hi ha bombolletes d’aire que s’han quedat atrapades. Això fa que la densitat sigui molt més baixa, i també que emeti un lleuger soroll efervescent si es posa el gel en un got amb aigua. Es tracta d’aire prehistòric. Aquest és el motiu pel qual el gel de l’Antàrtida és tan interessant per als científics que estudien canvis climàtics del passat. En certa manera, aquelles bombolles són càpsules del temps.
Això sí, el gel i l’aigua no eren els únics que es feien sentir aquella nit antàrtica. També hi havia rastres de vida. Cada pocs segons, se sentia un sospir profund que omplia tot l’espai i ressonava entre els blocs de gel. Les culpables eren les balenes que dormien a la vora. Com a mínim, vam contar-ne dues de geperudes que descansaven al voltant de l’illot.
Com a curiositat, les balenes són animals que només poden respirar de manera conscient. És a dir, que no els passa com als mamífers terrestres, que respirem de manera involuntària. Per això, la seva manera de dormir és “apagant” la meitat del cervell, i l’altra meitat la deixen desperta per respirar i estar alerta de què passa al seu entorn. En el cas de les geperudes, es queden surant a la superfície, o molt a prop, per poder respirar més fàcilment.
Ens vam quedar més de mitja hora completament callats enmig de la foscor, sense moure ni un múscul perquè el mínim moviment feia fregar les jaquetes o els pantalons i ens perdíem els petits detalls que ens regalava l’Antàrtida. De cop i volta, vam sentir un soroll ben a la vora, a deu metres d’on érem. Era la fressa que feia un animal mentre sortia de l’aigua, esquitxant-ho tot i deixant-se caure sobre les roques. Vam aguantar la respiració per no molestar-lo. Interpretant la quantitat d’aigua que havia caigut del seu cos, sabíem que havia de ser un animal força gros. Només podia tractar-se d’alguna espècie de foca.
Quan les temperatures sota zero van poder amb la nostra paciència, vam decidir d’anar-nos-en, finalment, cap a la tenda. La foca ens devia haver descobert ràpidament, perquè sense fer ni una mica de soroll s’havia tornat a ficar a l’aigua i havia desaparegut.
Aquella experiència, la d’acampar a l’Antàrtida, era ben especial, però estava totalment controlada. Per a no generar cap mena de residu i per a minimitzar tant com fos possible el nostre impacte en aquella terra inalterada, teníem un seguit de restriccions ben estrictes que havíem de complir. Per exemple, l’única cosa que podia tocar el terra eren les botes que ens donaven al vaixell i el material d’acampada, tot esterilitzat i desinfectat després de cada ús per evitar cap contaminació biològica. També els pantalons i les jaquetes havien estat aspirats amb anterioritat per enretirar possibles llavors enganxades.
De la mateixa manera, havíem d’anar sopats: no era permès de portar res més que aigua, roba d’abrigar i càmeres. Fins i tot la visita al lavabo s’havia de fer al vaixell, abans de desembarcar. A la zona d’acampada, això sí, s’habilitaven uns bidons per a fer-hi les necessitats. Sobretot les líquides, perquè si el cos demanava amb urgència un treball més gros, s’havia de fer en una bossa de plàstic i tornar-la l’endemà al vaixell. Res no es podia quedar a l’illa. L’impacte havia de ser mínim. Per aquest mateix motiu també calia portar les dents rentades abans d’arribar a l’illot.
Totes aquestes normes de control estan definides per la IAATO, l’organisme encarregat de regular el turisme a l’Antàrtida. L’objectiu que té aquesta associació d’operadors turístics és de promoure un turisme responsable en un ecosistema tan únic com aquest, i coordinar les embarcacions turístiques que visiten el continent per no massificar-lo i protegir-lo. Si no fos per aquesta iniciativa, probablement la situació a l’Antàrtida ara mateix seria molt més dolenta, però amb els dies que vaig viatjar per allà em va fer l’efecte que es feien molts esforços i que les mesures eren efectives.
Un acord històric
Darrere la IAATO es troba un dels acords polítics més increïbles de la història. Després de les primeres exploracions al continent, el segle XIX i principi del XX, uns quants països van començar a fer reclamacions territorials de parts de l’Antàrtida, la majoria a la península Antàrtica. Entre aquests països hi havia el Regne Unit, l’estat francès, Noruega, Austràlia, l’Argentina i Xile. Amb l’arribada de la Segona Guerra Mundial i, sobretot, amb els anys posteriors, va augmentar la tensió entre uns quants d’aquests països, que hi van començar a construir no tan sols bases científiques, sinó també militars. Finalment, a final del 50, en plena guerra freda, es va decidir de trobar una solució pacífica i cooperativa.
El primer de desembre de 1959 es va firmar el Tractat Antàrtic, un acord destinat a mantenir la neutralitat territorial del continent i a promoure la cooperació científica entre les nacions pel bé de la humanitat. L’Antàrtida havia aconseguit posar d’acord a països com ara els Estats Units i l’URSS, l’Argentina i Xile. En total, dotze estats van firmar el tractat original. Ara ja en són cinquanta-vuit.
A més a més, la protecció del continent es va reforçar el 1991, quan es va aprovar el protocol de Madrid, un recull de mesures que va entrar en vigor el 1998 i que blindava encara més l’Antàrtida. Vint-i-sis països, entre ells l’estat espanyol, i els dotze inicials van acordar un seguit de requisits i normes que s’havien de complir. Entre més, la prohibició de la mineria (llevat d’usos científics). El tractat es va convertir en la base sobre la qual es va crear la IAATO.
El protocol de Madrid només es pot modificar per unanimitat. Ara bé, a partir del 2048, quan ja hauran passat cinquanta anys de la posada en marxa, qualsevol de les parts implicades podrà demanar-ne alguna revisió. Això sí, canvis importants, com ara modificar la prohibició de la mineria, només es podran fer amb l’acord de tots els països signants.
Tot i això, la veritat és que no hi ha instruments reals per a frenar a algun país que tingui interessos geopolítics, militars o econòmics a la regió, més enllà de mesures diplomàtiques. Lògicament, l’Antàrtida no té exèrcit, ni policia, ni maneres de protegir-se, de manera que no deixa de ser un os que tothom té ganes de rosegar. Sense anar més lluny, països com ara els Estats Units i el Regne Unit demanaven durant la negociació del Protocol de Madrid que la mineria no es prohibís indefinidament, sinó que s’imposés una moratòria temporal. Uns altres, com ara Rússia, que ha mostrat interès públicament pels recursos de l’Antàrtida, i la Xina, que ha fet estudis que suggereixen que veuen el continent com una potencial “cova de tresors de matèries primeres”, tampoc no poden evitar de salivar tot pensant en el continent. Fins i tot alguns dels països que van fer les primeres reclamacions territorials, com ara l’Argentina, Austràlia, Xile i l’estat francès han demanat a l’ONU l’extensió dels seus drets per a controlar també més zona del llit marí adjacent, amb la previsió d’un possible moment en el qual sí que puguin explotar-ne els recursos.
L’equilibri és fràgil, però, de moment, l’Antàrtida continua gairebé intacta i indiferent al contacte amb l’ésser humà.
La millor recompensa
La nit va ser freda i incòmoda, però especial. De tant en tant, algunes de les explosions glacials ens despertaven i, fins i tot, arrencaven algun crit d’espant entre els campistes. Fora de la tenda, l’alba començava a trencar i ens esperava la sortida del sol més espectacular de tots els dies que feia que érem al continent més meridional del món.
En un tres i no res, vam desmuntar el campament i ens vam preparar per a tornar al vaixell. Abans d’anar-nos-en, però, un últim cop d’ull: no deixàvem absolutament res al darrere, més enllà de les nostres petjades. La sensibilització dels membres de la tripulació i les xerrades d’assistència obligatòria al vaixell sobre la IAATO i les seves normes havien funcionat a la perfecció. Tothom estava entregat a preservar aquell lloc únic.
Era només la meva experiència, però em feia l’efecte que el contacte de l’home amb l’Antàrtida sí que podia ser diferent del que s’havia vist a la resta del món. Tot era pur, verge i autèntic. Els animals no ens tenien por, sinó curiositat. No ens veien com una amenaça. L’únic rastre que aquell era el nostre planeta, el que controlen i contaminen els humans, eren les poques bases científiques que de tant en tant ens trobàvem.
Arribar fins allà m’havia fet comprendre com era d’important que cuidéssim aquell lloc únic. Es tractava d’un sentiment compartit amb aquells que érem allà. “Que els controls continuïn igual, o s’endureixin, si cal”, vaig sentir que deia un passatger. “Però, sobretot, que l’avarícia dels polítics no destrossi l’únic bo que han acordat mai.”
