09.09.2025 - 21:40
Hi ha llibres que es llegeixen amb el cap. Altres, amb el cor. Els morts de Mazón, d’Esperança Camps, es llegeix amb tot el cos. Amb la pell eriçada. Amb la gola encongida. Amb la indignació que creix a mesura que el relat avança. Però també amb el respecte de qui sap que és davant d’un llibre necessari. No un llibre qualsevol, sinó una obra que aconsegueix una cosa molt difícil: transformar el dolor en memòria i la memòria en responsabilitat.
Camps, periodista de llarg recorregut i veu imprescindible, ha bastit el primer gran relat sobre la tragèdia del 29 d’octubre de 2024, quan una gota freda devastadora va causar la mort de 228 persones i va deixar milers de damnificats al País Valencià. Aquell dia, com ella mateixa explica, no només va ploure. Va fallar tot un sistema. I aquest llibre és una radiografia minuciosa d’aquell fracàs, però també un homenatge a les víctimes i una denúncia valenta contra la indiferència institucional.
L’autora no es limita a explicar què va passar. Escolta. Dóna veu. Recompon. I d’aquesta manera ens ofereix un relat coral i alhora íntim, construït a partir del testimoni directe de set persones que van perdre éssers estimats en circumstàncies tràgiques i evitables. Els noms de Dolores Ruiz, Saray Ruiz, Marc Poveda, Toñi Garcia, Cristina Rodríguez, Rosa Maria Álvarez i Núria Aracil bateguen en cada pàgina. No com a víctimes anònimes, sinó com a protagonistes d’una tragèdia que Camps no només recull, sinó que tracta amb una dignitat insubornable: els restitueix el nom i el lloc, els acompanya amb una escriptura neta i ferma, i els posa al centre perquè el lector no puga mirar cap a una altra banda ni la responsabilitat es diluïsca.
Aquests relats són punyents, però mai gratuïts. No hi ha exhibició del patiment, sinó una delicada i sòbria reconstrucció del que van viure aquelles persones. I a través d’ells, el lector entén millor que cap informe tècnic la magnitud del desastre, l’abandonament institucional i la buidor que va deixar enrere.
Com escriu Camps a l’inici del llibre: “Els silencis i l’absència de Mazón mentre els aiguats mataven van marcar els fets del 29 d’octubre.”
És aquí on el llibre adquireix tota la seua dimensió política i moral. Perquè Els morts de Mazón no és només una crònica d’un desastre natural. És una denúncia documentada, precisa i valenta d’una negligència política i administrativa que va convertir un episodi meteorològic extrem en una tragèdia humana de proporcions devastadores.
Esperança Camps no recorre a la hipèrbole. No cal. Els fets, tal com ella els ordena i els exposa, parlen per si sols. Mitjançant declaracions judicials, informes notarials, missatges, trucades i documentació institucional, reconstrueix l’agenda del president Carlos Mazón i del seu entorn més pròxim. L’absència d’una reacció immediata, la negativa a suspendre un dinar privat mentre els serveis d’emergència ja havien iniciat els primers rescats, i la incapacitat d’assumir el lideratge en un moment de crisi extrema són elements que es presenten amb una claredat implacable.
En aquest sentit, el llibre no fa una acusació retòrica, sinó una exposició rigorosa. I ho fa sense perdre mai de vista l’objectiu fonamental: buscar respostes per a les víctimes i exigir responsabilitats als qui haurien d’haver actuat. Perquè, com diu Camps, “saber el perfil d’aquest polític frívol que, quan tenia tan sols vint-i-cinc anys, va començar a ocupar càrrecs públics i no els ha abandonat mai” és clau per a entendre no només què va passar, sinó per què va passar.
És especialment revelador el capítol titulat “Se sabrà tota la veritat”, en què apareixen noms propis de persones implicades en la gestió del dia 29 d’octubre. No es tracta d’una diatriba partidista. És una peça d’investigació amb rigor periodístic i voluntat de servei públic.
Però si aquest llibre colpeja i alhora commou, és perquè mai no perd de vista que darrere cada dada, cada cronologia, cada omissió, hi ha vides. Vides truncades. Famílies destrossades. I Camps els dóna un espai digne. No només amb les seues històries, sinó amb una decisió simbòlica i poderosa: obrir el llibre amb la llista de les 228 víctimes mortals. Aquesta pàgina inicial, sense oracions ni interpretacions, parla per si sola. És un mur de noms, com els memorials de guerra, que recorda que cada pèrdua és única i irreemplaçable. Que darrere cada nom hi ha una història, una absència, un buit.
I és aquí on Els morts de Mazón assoleix la màxima força: esdevé una eina de memòria col·lectiva. Un llibre que no edulcora el dolor ni l’aparca; el transforma en una exigència de veritat i de reparació. Perquè, com diu l’autora, “amb tots aquests elements hem confegit el text que teniu a les mans, una mena de mapa per a no perdre’s, per a saber on som i per què”.
Els morts de Mazón és, doncs, molt més que una crònica. És una interpel·lació directa al lector. Una invitació a no mirar cap a una altra banda. A no oblidar. A exigir una democràcia que no s’acontente amb discursos buits i que no permeta que el dolor aliè siga invisible.
En una societat que sovint fa scroll sobre les notícies i prou, llibres com aquest ens obliguen a aturar-nos. A escoltar de debò. A fer-nos preguntes incòmodes, però necessàries. Què estem disposats a acceptar dels nostres governants? Fins on arriba la nostra capacitat d’exigir responsabilitat? I què fem, com a societat, amb les víctimes? En un temps en què el periodisme es veu sovint desbordat per la immediatesa, aquest llibre recorda què pot ser –i què hauria de ser– el bon periodisme: una eina per a posar llum, per a fer justícia i per a donar veu a qui no la té.
Els morts de Mazón és, en definitiva, un llibre valent. No per l’estridència ni per la hipèrbole, sinó perquè s’atreveix a fer el més difícil: mirar el poder a la cara i dir-li que ha fallat. I fer-ho amb dades, amb testimonis, amb context i amb una escriptura clara i honesta. És un llibre que incomoda, i alhora posa ordre i criteri. Que dóna eines per a comprendre i, potser, per a canviar. Un llibre que hauria de ser llegit a les escoles de periodisme, a les facultats de ciències polítiques, a les seus parlamentàries i, sobretot, a cada casa on encara es creu que una altra política, una altra gestió, és possible.
Esperança Camps ha escrit un llibre que perdurarà. Perquè hi ha tragèdies que no es poden esborrar. Però sí que es poden recordar amb dignitat. I aquest llibre n’és una prova admirable.
