Els kogui, els protectors del planeta que vaticinen més pandèmies

Són els “germans grans” de la Terra. Estan convençuts que la seva missió és tenir cura de l’equilibri del planeta. Per als kogui, alertar la resta de la humanitat, els “germans petits”, és una necessitat urgent. El canvi climàtic i la pandèmia són mals que ja havien predit, i en preveuen més. “Destruir la natura és un perill”, diuen.

Aquesta curiosa comunitat de Colòmbia pot semblar, a simple vista, una secta nord-americana del segle passat, amb els cabells llargs i les túniques blanques que porten tant homes com dones. Però els kogui són una de les poques societats pre-colombines que es mantenen intactes i conserven la cultura prèvia a l’arribada dels colons hispans. El seu poble no va estar mai dominat culturalment per les forces estrangeres. No obstant això, el seu futur i supervivència són ben incerts.

El blanc immaculat de les seves vestimentes simbolitza la puresa de les muntanyes de la Sierra Nevada de Santa Marta, una zona molt remota del nord del país, no gaire lluny de Cartagena de Indias. Curiosament, el seu pic més alt es diu oficialment Pico de Cristóbal Colón, a gairebé 5.800 metres sobre el nivell de la mar. Per als kogui, aquesta serra és el centre sagrat de l’univers, i ells són els primogènits de la Mare Terra, els encarregats de cuidar-la i d’ajudar els seus germans petits, més inexperts i sense tants coneixements sobre la vida.

Segons la seva cosmovisió, la Mare va estendre un fil negre invisible que connectava punts que s’estenien pel territori, de la costa del Carib als cims perennement nevats. En total, hi ha cinquanta-quatre llocs sagrats que, si s’uneixen, creen la coneguda com a “línia negra”. Aquest perímetre s’ha convertit en la seva zona autòctona, sobretot a les cotes més altes, on van fugir dels espanyols fa més de cinc-cents anys i on es van aïllar amb èxit dels colonitzadors.

Ara com ara, si s’entra dins aquesta frontera invisible, és probable que es trobi algun dels seus cinquanta-un pobles, fàcilment identificables perquè encara avui són formats únicament per les cases tradicionals. Aquestes construccions circulars són fetes de canya, fang i fulles, i acostuma a viure-hi un sol nucli familiar. Una curiositat d’aquestes aldees és que solen tenir dos edificis comunals: una casa masculina, i una de femenina. Són espais separats on els homes per un costat, i les dones per l’altre, es troben per parlar i fer rituals propis del seu gènere.

Al mateix temps, els kogui conserven les seves institucions administratives tradicionals, com ara el govern dels mamos, que són els representants de cada poble. És la màxima autoritat espiritual, una espècie de sacerdot. Com els xamans, els mamos i mames comencen com a criatures que han demostrat una sensibilitat especial per a connectar amb la Mare Terra. Ara, per acabar convertint-se del tot en mamos han de passar per entrenaments molt durs i polèmics, ja que inclouen pràctiques com ara passar-se entre nou anys i divuit en foscor o semifoscor permanent per mirar de desenvolupar la intuïció i el pensament profund.

Les experiències i coneixements dels mamos són allò que, amb els segles, ha teixit la manera d’entendre la vida dels kogui. Curiosament, la seva visió s’arrenglera gairebé del tot amb discursos occidentals moderns com el de l’ecologisme. Això sí, molt abans que la sostenibilitat o el canvi climàtic fossin qüestions de debat a la resta del món. Per a ells, fer mal a la Terra implica fer-nos mal a nosaltres mateixos, i viceversa.

Un dels seus principis ètics fonamentals és la reciprocitat amb la natura, cosa que ha fet que visquin de manera harmònica amb l’entorn, prenent solament allò que és necessari per a viure (conreen agricultura de subsistència basada en la rotació de conreu i en la tala-crema controlada) i retornar a la Terra mitjançant ofrenes i rituals allò que li han agafat.

Ara, els “germans grans” estan preocupats. Fa dècades que alerten que les accions de la humanitat tindran efectes devastadors per a tots, i ara asseguren que ells mateixos en veuen les conseqüències. Les glaceres de la Sierra Nevada van desapareixent, hi ha sequeres més prolongades, i les esllavissades i els incendis forestals són com més va més recurrents. Fa més de deu anys, el governador dels kogui, José de los Santos Sauna, va avisar de què podia passar a l’ONG Cultural Survival: “Si no protegim els nostres llocs sagrats, la calamitat s’estendrà per tot el món. Els germans petits no escolten els nostres avisos.”

No solament això, sinó que els germans petits no els han fet la vida gaire fàcil. D’ençà que els kogui van fugir dels colons a les cotes altes, les pressions per desposseir-los de les seves terres no han parat. Empreses privades com United Fruit Company van arrasar fa un segle els boscs del voltant de la Sierra per establir-hi extenses plantacions de banana i hi van construir línies fèrries i assentament en zones que havien estat de poblacions indígenes. També camperols es van instal·lar a les valls mitjanes per cultivar cafè, cacau i per portar-hi animals de granja. Fins i tot els narcotraficants es van apoderar de terrenys per plantar-hi marihuana i coca, i això va empènyer els kogui encara més amunt. Per acabar-ho d’adobar, la Sierra Nevada és rica en jaciments de carbó, petroli i or, cosa que va fer que prosperessin a començament de segle un munt de concessions mineres sense l’aprovació indígena, un cas molt semblant al que vam veure la setmana passada amb els dongria kondh, a l’altra punta del món, a l’Índia.

Actualment, gràcies a llargues lluites legals, els pobles de la Sierra, entre els quals hi ha els kogui, però també el arhuaco, wiwa o els kankuamo, disposen d’un territori de 650.000 hectàrees que ha estat reconegut com a ancestral. Per als kogui, del 2023 ençà, quan el govern colombià va fer efectiva una sentència per la qual els havia de lliurar formalment tres finques que havien ocupat tercers, la zona que tenen reconeguda legalment ocupa més de 400.000 hectàrees. Tot i això, denuncien que fins que no hagin recuperat les cotes baixes que arriben fins a la costa, no s’haurà restablert l’equilibri de la “línia negra”.

La seva situació no és senzilla, i la seva continuïtat com a poble indígena no és assegurada ni de bon tros. Segons un estudi publicat el 2019 per l’Organització Nacional Indígena de Colòmbia, de les cent dues tribus que hi ha al país, quasi un 70% és en risc imminent de desaparèixer culturalment i físicament.

Per sort, la llengua kogui té bona salut, en part gràcies a la voluntat dels seus parlants de conservar-la peti qui peti. De fet, alguns dels membres de la comunitat són purament monolingües i ni tan sols parlen espanyol, cosa força extraordinària, però que demostra l’aïllament voluntari en què es troben els kogui. Tot i això, la comunitat ha engegat projectes educatius bilingües per a les criatures. Això sí, controlats per ells mateixos. L’any 2018 van inaugurar la primera escola intercultural, que combina formació convencional bàsica amb els ensenyaments tradicions dels mamos.

En l’àmbit econòmic, la seva situació no és especialment bona. Les famílies són pobres materialment, atès que moltes viuen sense electricitat i amb una dieta molt bàsica. Això no obstant, els kogui valoren la riquesa espiritual i cultural per sobre dels béns moderns.

Per això és tan important per ells de conscienciar sobre la importància de cuidar el planeta. Quan hi va haver la crisi sanitària de la covid, un dels mamos, Adolfo Chaparro, va explicar al mitjà independent Mongabay que vivíem una pandèmia “per haver trencat les normes”. “Hem deixat de cuidar la Mare Terra i ens convertim en aliment de la malaltia… Sabem que és responsabilitat nostra protegir-la i treballar per ella en el món espiritual”, va dir. Temen que, si no corregim el rumb, vindran més desgràcies climàtiques i pandèmies. Concretament, la del coronavirus va ser, diuen, la primera de quatre, i havia de tenir la funció de fer veure a la humanitat les repercussions de les seves pràctiques destructives. Per aquest motiu moltes vegades han fet crides urgents a retornar a un model de vida sostenible i respectuós amb el medi. I així continuaran, fins que els germans petits n’aprenguin.