Els incendis a Lleó agreugen la crisi de l’estat de les autonomies i en qüestionen l’artificialitat

Aquest agost restarà gravat en la memòria col·lectiva dels lleonesos com el mes en què el foc va tornar a evidenciar allò que molts fa temps que denuncien: que Castella i Lleó és una ficció administrativa que no funciona. Mentre Galícia i Castella i Lleó acumulaven el 85,3% de les hectàrees cremades a tot l’estat espanyol entre el 3 d’agost i el 18, en aquesta darrera comunitat autònoma la distribució del desastre no podia ser més reveladora. Les províncies de Lleó i Zamora, amb 78.398 hectàrees calcinades i 47.058 respectivament, concentraven el 83,9% de tota la superfície cremada a Castella i Lleó. El foc, doncs, s’acarnissava amb l’antiga Regió Lleonesa mentre les províncies castellanes pròpiament dites –Valladolid, Burgos, Sòria, Segòvia, Àvila– restaven pràcticament indemnes.

Enguany, les imatges per satèl·lit mostren la destrucció d’almenys 400.000 hectàrees pel foc, xifra que supera amb escreix cap registre recent i que el Sistema Europeu d’Informació sobre Incendis Forestals qualifica de la temporada de focs més devastadora d’ençà que es va inaugurar el sistema l’any 2000. Però darrere aquestes xifres fredes s’amaga un drama humà immens: tres morts, entre els quals dos voluntaris que van perdre la vida lluitant contra les flames, però també milers de desallotjats, pobles sencers reduïts a pura cendra, i la imatge icònica de les Médulas, un paisatge grandiós i espectacular format per l’antiga muntanya Medilianum, de sorres vermelloses i castanyers i roures verds, patrimoni de la humanitat, envoltada de fum i desolació.

Molts veïns mentre veien com les flames devoraven el paisatge ancestral es queixaven de la desatenció rebuda de les autoritats autonòmiques. Aquesta sensació d’abandonament no és nova. Ve de lluny, tan lluny com la creació mateixa d’aquesta comunitat autònoma híbrida l’any 1983, fruit dels mai acabats d’explicar pactes de la transició espanyola, que van unir artificiosament l’antic Regne de Lleó amb allò que el franquisme definia com a Castella la Vella i va crear així una entitat administrativa onze vegades més gran que la majoria de les regions europees, cosa que resulta impossible de gestionar i descentralitzar, segons que ja denunciaven aleshores els defensors de l’autonomia lleonesa.

El monstre creat pel cafè per a tothom

A la mort de Franco la reivindicació de l’autonomia era enorme als Països Catalans, al País Basc i a Galícia, i també en alguna regió espanyola. Però en la major part d’aquell país no n’hi havia gens d’interès ni cap raó per a demanar-la. Però, a fi de rebaixar l’autonomia política de bascs i catalans, els espanyols es van inventar l’anomenat “cafè per a tothom”: tothom havia de tenir la seva autonomia, tant si la volia com si no, tant si tenia sentit com si no. I això va engendrar monstres que cinquanta anys després continuen creant problemes i posant en qüestió el disseny postfranquista.

És el cas molt especialment de Castella. Durant el franquisme, la divisió era entre les anomenades Castella la Vella i Castella la Nova, amb Lleó al marge com una regió per si sola i Madrid formant part de Castella la Nova. Dins Castella la Vella s’integraven les actuals comunitats autònomes de la Rioja i Cantàbria.

Però la polèmica va esclatar de seguida quan el mapa es va anar conformant i solament va restar en la indefinició aquella àrea. Madrid va tirar pel dret i es va separar de la resta. Cantàbria també se’n va anar i es va constituir en comunitat autònoma pròpia el 1982, quan va entrar en vigor el seu Estatut d’Autonomia. La Rioja va fer igual i, simplement, les províncies que restaven es va integrar les unes a Castella i Lleó i les altres a Castella-la Manxa, l’any 1983. Però no sense polèmica.

La polèmica va ser especialment punyent en el cas de Lleó. A banda del cas de la comarca de parla gallega del Bierzo, a Lleó va créixer aviat el sentiment que la Junta, l’entitat autonòmica de nova creació, centrava tots els esforços en Castella i mantenia abandonada i en segon pla Lleó.

La resposta política a aquest malestar de dècades va arribar tot just l’any passat, el juny del 2024, quan la Diputació de Lleó va aprovar una moció històrica a favor de l’autonomia per a la Regió Lleonesa amb els vots del PSOE i la Unió del Poble Lleonès. No era un gest aïllat ni producte de l’emoció del moment. Més de cent seixanta municipis de les províncies de Lleó, Salamanca i Zamora, les tres que formaven la regió històrica, ja havien aprovat mocions semblants i havien configurat així un mapa del nou desig autonomista que abraçava tot el territori de la regió històrica.

Però la reivindicació lleonesa no és pas solament una qüestió de greuges polítics o econòmics. S’assenta també sobre una base històrica, cultural i lingüística sòlida que la diferencia nítidament de Castella. L’astur-lleonès, la llengua pròpia també d’Astúries, encara ressona a les valls i pobles de la muntanya. La UNESCO el cataloga com a idioma en perill d’extinció i en recomana la preservació, però l’article 5 de l’Estatut d’Autonomia de Castella i Lleó, que promet una protecció específica per al lleonès, continua passades les dècades essent una promesa buida, mai complerta amb convicció per una Junta més preocupada pels interessos de Valladolid que no pas per la diversitat del territori que governa.

I encara hi ha el cas particular del Bierzo, aquesta comarca singular de parla gallega, que clarament mira més cap a Sant Jaume de Galícia que no pas cap a Valladolid. No és estrany que una enquesta recent mostri que un 39% dels seus habitants, davant la possibilitat de separar-se de Castella, prefereixi integrar-se directament a Galícia, en compte de formar part d’una nova autonomia lleonesa.

El fracàs de les autonomies artificials

Contra allò que pensa molta gent, el marc constitucional espanyol no impedeix la creació de comunitats autònomes noves. No hi ha cap article en la constitució espanyola que estableixi que el procés de formació de comunitats autònomes sigui tancat. Però una cosa és la lletra de la llei i una altra la voluntat política de destapar la caixa dels trons que podria qüestionar tot el mapa autonòmic sorgit de la transició. Si els processos independentistes als Països Catalans i al País Basc ja han posat en qüestió la viabilitat de l’invent de l’estat de les autonomies, el caos que podria engegar-se amb el retoc de les fronteres entre si podria ser un cop definitiu que fes naufragar el projecte.

Perquè en realitat el cas lleonès no és l’únic que grinyola en aquest mapa dibuixat amb escaire i cartabó als despatxos madrilenys pel PSOE i UCD-PP. A Cartagena, el 50,4% dels enquestats considera positiva la creació d’una segona província a la Regió de Múrcia o fins i tot una autonomia pròpia i separada. I a Guadalajara, la integració econòmica i social amb Madrid és tan intensa que molts es demanen quin sentit té mantenir-la adscrita a una Castella-la Manxa de què com més va se sent més allunyada.

En aquestes circumstàncies, és evident que a Lleó, els incendis d’aquest agost han fet alguna cosa més que cremar boscs i cases. Sembla que han cremat també les darreres esperances que aquesta comunitat autònoma artificial, fabricada als despatxos, pugui funcionar i servir als ciutadans. I amb això podrien haver reblat encara més el fracàs d’un projecte d’estat de les autonomies que es va crear artificialment per evitar la singularitat dels Països Catalans, el País Basc i Galícia, i que ja dóna mostres més que evidents d’un esgotament enorme.