Avui, dissabte, és el 29è dia de la guerra, i hauria de ser el dia en què la guerra entrés en una fase nova, després de les amenaces amb atacs a infrastructures civils feta per la Casa Blanca. Però Trump, com ja va fer dilluns, ha tornat a prorrogar el termini per a l’atac a les centrals elèctriques iranianes –ara fins el 6 d’abril– tot assegurant que les converses “van molt bé”. L’Iran diu que el president dels Estats Units menteix, perquè no negocia pas, i únicament reconeix “un intercanvi de missatges” per mitjà del Paquistan. En canvi, la Casa Blanca insisteix que les converses “continuen i són productives” i fins i tot les adjudica a la voluntat de Teheran.

Són, doncs, de dues versions irreconciliables que no permeten de fer-se una idea de què pot passar a partir de la setmana entrant. Especialment quan, al mateix temps que s’allarga l’ultimàtum, hi ha un gran desplegament de tropes de terra i amfíbies dels Estats Units en la zona. Preparen una invasió terrestre, els EUA? I és factible? Són les dues grans preguntes que tothom es fa ara mateix.

Quines forces han desplegat els Estats Units?
En aquest moment, hi ha tres grans formacions militars dels Estats Units diferents, amb orígens, rutes i calendaris diferents, que es van concentrant al golf Pèrsic.

La primera és el Grup Amfibi Tripoli, centrat en el vaixell USS Tripoli –un vaixell de la classe America de 261 metres i 45.000 tones– i la 31a Unitat Expedicionària de Marines (UEM), que va sortir d’Okinawa, al Japó, el 13 de març i es preveu que arribe a la zona els pròxims dies. La 31a UEM, l’única unitat expedicionària de marines desplegada de manera permanent al Pacífic occidental, té uns 2.200 marines –tropes especialitzades a desembarcar i combatre en terra obrint camí– i mariners. De fet, el vaixell porta dins seu, com a mínim, dos vaixells d’assalt amfibi, dissenyats per deixar soldats en les platges.

La segona formació és el Grup Amfibi Boxer, format al voltant del vaixell d’assalt USS Boxer –de la classe Wasp– i la 11a UEM, amb uns 2.500 marines addicionals, que van partir de San Diego el dia de Sant Josep i no s’espera que arriben a la zona de combat fins a mitjans d’abril com a molt aviat. Els experts militars posen en relleu que és molt inusual el desplegament simultani de dues grans unitats de marines al Llevant.

I encara hi ha la tercera formació, que és la 82a Divisió Aerotransportada, amb base a Fort Bragg. Uns 2.000 soldats de la seua Força de Resposta Immediata (IRF) han rebut ordres de desplegar-se immediatament al Llevant. Aquesta brigada de 3.000 efectius pot desplegar-se a qualsevol punt del món en menys de divuit hores i, com a força primària d’atac, la 82a Aerotransportada està preparada per a assalts en paracaigudes, prendre aeroports i assegurar infrastructures crítiques en poques hores.

En total, doncs, les dues UEM sumen uns cinc mil marines altament experimentats i porten components substancials d’aviació i logística. Sumats als paracaigudistes, el total de forces addicionals desplegades podria situar-se entre 6.000 i 8.000 soldats. Als quals cal afegir els més de 50.000 soldats involucrats a hores d’ara en la guerra contra l’Iran, però que majoritàriament no són unitats d’infanteria dissenyades per a una invasió.

Què volen fer? Kharg com a objectiu més probable

No hi ha cap indicació concreta ni cap filtració fiable sobre quin és el paper que tindran aquestes tropes, però l’objectiu més evident podria ser un intent d’invasió de l’illa de Kharg. Kharg és un gran port estratègic i nucli d’exportació de petroli situada a uns 32 quilòmetres de la costa iraniana, que gestiona fins el 90% de les exportacions de cru iranià. Conté grans instal·lacions d’emmagatzematge de petroli connectades per canonades als principals camps petrolífers de l’Iran, inclosa la Falat Iran Oil Company, que produeix 500.000 barrils diaris.

L’illa estava fortament defensada fins els atacs del 13 de març: disposava de radar d’alerta primerenca d’horitzó extens Keyhan 2025 amb una detecció estimada fins a 3.000 quilòmetres, bateries de míssils terra-aire, artilleria antiaèria, una base naval de l’IRGC amb set vaixells de patrulla i tres llanxes ràpides, búnquers d’emmagatzematge de míssils i centres de comandament. Els Estats Units i Israel van atacar l’illa el 13 de març amb més de 90 objectius militars, però van tenir molta cura d’evitar de tocar la infrastructura petrolífera.

D’ençà d’aleshores, en previsió d’una possible operació nord-americana, l’Iran ha estat col·locant trampes i ha desplaçat personal militar i defenses aèries addicionals a Kharg, incloent-hi sistemes de míssils portàtils terra-aire. I el portaveu de defensa del parlament iranià ha advertit sobre un possible atac a l’illa: “Les forces iranianes monitoren tots els moviments de l’enemic, i si fan qualsevol pas, tota la infrastructura vital dels estats regionals que els donen suport serà atacada amb atacs implacables i incessants”, va dir.

L’amenaça ha causat una preocupació enorme, perquè probablement, en cas d’invasió de l’illa, l’Iran no tan sols atacaria bases militars o aeroports dels països del golf, sinó que en el llistat de punts a destruir hi hauria estructures fonamentals, com ara les plantes dessalinitzadores d’aigua.

Quines possibilitats tenen els Estats Units amb aquestes tropes?

Tot i el temor expressat pels països del golf arran de l’amenaça iraniana, el desplegament de tropes dels Estats Units, sembla que indica la proximitat d’una invasió terrestre. Tanmateix, els experts tenen molts dubtes que puga reeixir.

L’eficàcia de la 82a Aerotransportada, per exemple, depèn sobretot de la velocitat i la sorpresa. Com a força d’infanteria lleugera, es desplega sense vehicles blindats en la fase inicial, cosa que la fa vulnerable als contraatacs de forces mecanitzades o atrinxerades iranianes. I les dues unitats de marines combinades, tot i que oferirien capacitats importants, serien una força relativament petita si s’enfronten a milers de soldats iranians. És un desplegament que podria tenir sentit per a incursions puntuals al continent, però que difícilment mantindria territori a la costa iraniana durant cap període de temps.

L’Iran té uns 545.000 militars actius i 350.000 de reserva, incloent-hi l’exèrcit regular (Artesh) i els Guardians de la Revolució (IRGC). L’exèrcit de terra iranià disposa de cinc casernes generals de cos d’exèrcit, quatre divisions blindades, catorze brigades d’infanteria mecanitzada i dotze brigades d’infanteria, a més de tropes especials i aerotransportades pròpies. Contra un dispositiu d’aquestes dimensions, 7.000 marines i paracaigudistes nord-americans podrien aspirar a prendre un objectiu limitat, però no a consolidar una posició a terra ferma. De manera que el desplegament actual no pot donar prou pistes de quin seria el seu destí final. Ni tan sols es pot descartar que siga només dissuasió, un espectacle destinat a espantar els iranians, sense voluntat real d’entrar en combat.

Qui té més fàcil declarar la victòria?

Un problema afegit és que, per als Estats Units, guanyar significa assolir objectius molt importants que no són fàcils: canviar el règim o deixar l’Iran tan feble que no puga desestabilitzar la regió. En canvi, per a l’Iran, la victòria pot significar simplement sobreviure i segrestar l’economia global amb el control de l’estret d’Ormuz, per on passa el 20% de tot el comerç mundial d’hidrocarburs en temps de pau.

L’asimetria, per tant, és estructural i juga en contra dels Estats Units. El petroli Brent ja ha pujat més d’un 40% d’ençà de l’inici de la guerra. L’Iran ha desestabilitzat l’economia mundial amb el seu domini d’Ormuz i els aliats del golf Pèrsic pressionen Washington en privat per no ocupar Kharg, i adverteixen que l’ocupació causaria baixes elevades i provocaria represàlies iranianes contra la infrastructura dels països del golf, que podrien portar la guerra actual a un nivell encara superior.