Els bancs i l’estat espanyol, els grans beneficiaris del creixement actual

El Col·legi d’Economistes de Catalunya (CEC) va presentar ahir l’informe de tardor, i una de les conclusions és que els principals beneficiaris del creixement actual de l’economia catalana són, de manera destacada, els actors amb més capacitat financera. En primera posició, se situa el sector bancari, assenyalat per un 31,1% dels enquestats. En segon lloc, apareix l’estat, amb un 24,8%. I en tercer, els inversors, identificats pel 19,9%. Cal destacar que els treballadors són a la cua dels beneficiats, assenyalats per tan sols un 1,1% dels enquestats.

Aquest patró posa de manifest una percepció generalitzada que els fruits del creixement econòmic no es distribueixen de manera equilibrada. No em sorprèn que es vegi el sector financer com el gran guanyador, que es menja la part del lleó de tot allò aconseguit amb l’augment d’activitat. Tampoc, que la percepció de la voracitat fiscal de l’estat es vegi com el segon guanyador, però entristeix, i molt, comprovar que els treballadors tan sols són assenyalats per un 1,1% dels participants. Si la gent que treballa no pot endur-se la part del pastís que li toca i que sigui suficient per a portar una vida decent, no anem bé. Ja sé que això pot sonar a utopia, però és la segona enquesta en pocs dies en la qual els treballadors surten com els agents econòmics menys afavorits per la situació. I això que travessem una etapa de bonança a l’economia.

Efectivament, en comparació amb l’enquesta anterior (de la primavera), s’observen alguns canvis molt lleugers en la percepció sobre l’evolució de l’economia catalana durant el darrer any. Un 35% dels economistes considera que la situació ha millorat, un percentatge una mica inferior al registrat en l’enquesta anterior. També és lleugerament inferior (44%) el grup que percep que l’economia està igual. Finalment, només un 19% dels enquestats opina que l’economia ha empitjorat, un valor lleugerament superior al de l’enquesta precedent. Sembla que sabem com créixer, però no com repartir equitativament els fruits: aquest podria ser el missatge. O que alguns en saben massa i juguen amb avantatge a l’hora de fer seva una part superior que no els tocaria de la producció nova…

Quant a les previsions immediates, l’índex de confiança per a l’economia catalana del CEC experimenta un increment molt lleuger d’ací a final d’any i passa dels 5,79 registrats en l’enquesta de primavera fins al 5,80. En canvi, per a l’economia espanyola s’espera una disminució de sis centèsimes, de manera que l’indicador se situaria en 5,53 a final del 2025. D’una perspectiva cíclica, es constata que en aquesta enquesta de la tardor del 2025, els valors dels índexs, tant en l’economia catalana com en l’estatal, són els més elevats d’aquests darrers anys, i s’acosten als que es registraven abans de la crisi del 2008. Vet ací que la confiança dels economistes catalans va per darrere de les estatístiques més corrents, com el creixement del PIB, però més lligades amb la percepció personal que pot induir el PIB per habitant, que ha crescut més lentament, després de la pandèmia.

Malgrat la millora de la situació, els problemes principals que veuen com a obstacles per al creixement de l’economia catalana són molt semblants als dels darrers temps. El més important continua essent el dèficit fiscal de l’estat espanyol amb Catalunya, seguit de les dificultats d’accés a l’habitatge i el mal estat de les infrastructures i comunicacions. Resulta significativa la pèrdua de pes, en relació amb l’enquesta anterior, de l’impacte de les mesures aranzelàries dels EUA: si a la primavera va ser assenyalat entre els tres principals problemes per a l’economia catalana per un 17% dels enquestats, en aquesta només ho ha estat per un 5%. Sense dubte, la baixada ve motivada perquè, aquests mesos, hem vist que l’afectació directa era molt minsa, de moment, en termes globals d’exportació.

Aquesta tardor, una de les preguntes estrella era si semblava correcta la darrera proposta del govern espanyol respecte de la modificació de les quotes a pagar pels treballadors autònoms a la Seguretat Social, segons la qual es congelarien les quotes per als qui perceben fins a 1.167 euros el mes i s’aplicaria un augment moderat de l’1% al 2,5% el 2026 per a la resta.

La resposta ha estat molt dividida, com era d’esperar. Resulta que un 50,5% manifesta el seu acord amb la proposta del govern espanyol, mentre que un 34% dels enquestats s’hi mostra en desacord i amb una postura crítica respecte dels canvis proposats en el sistema de cotització. Aquestes dades mostren una majoria favorable molt lleugera a la reforma, tot i que el debat continua obert i amb un nivell significatiu de discrepància entre els professionals.

Per exemple, entre els qui no hi estan d’acord també hi ha diferències substancials. Dues terceres parts creuen que l’augment proposat és excessiu per la càrrega afegida que significaria per als treballadors per compte propi, mentre que un 17% dels enquestats opina tota la contrària, que l’augment és insuficient, ja sigui perquè el consideren poc ajustat a la sostenibilitat del sistema o perquè creuen que hauria de ser més progressiu, segons els trams de renda. Serà difícil d’arribar a un equilibri de posicions, perquè cadascuna aporta alguns arguments a favor seu.

Finalment, demano al secretari general del CEC, Àngel Hermosilla, si hi ha algun punt concret de l’enquesta que li hagi cridat l’atenció, i em comenta el fet de “com es redueix significativament, respecte del trimestre anterior, la preocupació per la situació política a Catalunya i per la manca de reformes estructurals, però, en canvi, es manté la inquietud en relació amb els principals problemes que ens afecten”. I afegeix: “Això ens indica que, més enllà de les propostes de bona voluntat i projectes futurs dels polítics, caldria actuar amb relativa urgència i emprendre polítiques i mesures que resolguessin els problemes més importants que té plantejats la nostra societat.” Sembla evident que els economistes tenen una confiança molt relativa amb allò que està disposat a fer el poder polític per a resoldre els aspectes que, ara com ara, es veuen més roents, del punt de vista econòmic.