La candidata d’ERC a Barcelona, Elisenda Alamany, ha dit que la seva primera mesura seria de retirar totes les llicències als supermercats 24 hores i a “tots aquests establiments que maten els comerços dels barris”. La clau és aquest verb, “matar”, i qui n’és el subjecte, perquè tots ho sabem, que hi ha mort a la ciutat, però la qüestió que la política hauria de respondre és qui són els assassins i què podem fer perquè deixin de matar. I els assassins dels “comerços dels barris” que ella esmenta –el forn Santa Clara o la llibreria Ona de Gràcia– no són les noves botigues de queviures ni de souvenirs, ni tan sols els cafès d’especialitat, sinó els especuladors que els han fet fora dels locals on eren i els polítics que els ho han permès.

El problema central del vídeo d’Alamany és la mena d’emocions que legitima i cap on ens menen. El moment polític actual és marcat per l’eclosió d’Aliança Catalana, i aquesta eclosió no és tan sols fruit d’un magnetisme personal: Sílvia Orriols és l’instrument d’una reacció ideològica, la portaveu d’una operació que té molt de suport econòmic i mediàtic als despatxos de Barcelona, i que vol redefinir els consensos culturalment fèrtils que hi ha hagut en aquest país les darreres dècades. L’embranzida d’Aliança sembla tan veloç que ha convençut una part de l’independentisme que els termes de la conversa ja han canviat, i que cal adaptar-s’hi, però això, paradoxalment, no fa sinó alimentar-la.

Alamany diu que fa servir amb sarcasme el concepte “gran reemplaçament” per a referir-se a la desaparició dels comerços històrics, com si així pretengués de resignificar la teoria conspirativa de l’extrema dreta, que denuncia un complot per a substituir la població blanca d’Europa per àrabs i africans. No em sembla malament jugar amb el llenguatge per canviar els termes del debat i redirigir-lo, però si en la seva sintaxi les botigues de queviures de paquistanesos són les qui “maten els comerços dels nostres barris”, allò que fa Alamany no és pas capgirar els conceptes d’Orriols en contra seva, sinó participar de l’estat d’ànim que l’apuntala.

No és cosa seva, només. Hi ha un fil de la mateixa lògica en l’obsessió de Junts amb la multireincidència, que s’ha convertit de sobte en un dels grans problemes del país malgrat que els delictes que hi van associats baixin a les estatístiques. Quan Míriam Nogueras exigeix penes més altes contra els nanos que furten un mòbil, l’objectiu de fons no és un país més segur ni fer que hi hagi menys lladres, sinó d’enviar el missatge que Junts també pot tenir la mà dura contra la gent de fora, tot aprofitant que l’extrema dreta ja ha enllaçat en l’inconscient col·lectiu la delinqüència i la immigració.

És evident que és un problema que 470 persones acumulin 4.000 detencions, segons els Mossos, o que els supermercats 24 hores siguin un niu d’explotació i de precarietat, però la funció que els lladres o les botigues de queviures fan en la narrativa de Nogueras o d’Alamany no és aquesta. Són objectes interposats perquè tothom interpreti que es parla d’una altra cosa sense haver-la d’esmentar explícitament. Bé que és evident també que el fonamentalisme islàmic és repressiu i perillós, o que els volums d’immigració que ha rebut Catalunya són un desafiament per a una nació sense estat, i això no fa menys racista Orriols.

Encara que tingui interès analític, posar la demografia tan reiteradament al centre del discurs polític, per més camuflatge que s’hi posi, és una esmena a la totalitat de tot allò que el procés va representar com a revolució democràtica. La conversa sobre la independència servia per a estructurar un combat contra el poder i carregava a l’esquena de la classe política la responsabilitat de la solució, d’executar un pla, de fer complir una promesa. La qüestió demogràfica serveix a la classe política per a treure’s el pes de sobre. Quan la por de perdre la identitat esdevé el motor de la teva causa, la pressió contra els governants es transforma en pressió contra l’altre, l’estranger, l’immigrant, i així cau al buit i no se’n fa càrrec ningú. Per això és profundament hipòcrita que Aliança critiqui el processisme.

Si no hi ha cap partit independentista que treballi per fer participar els immigrants del seu projecte polític com un subjecte actiu, se n’aprofitaran el PSC, els Comuns, el PP o fins i tot Vox, que tenen la partida adulterada de bon començament. Per això David Cid es pot permetre el luxe d’escriure que “si som deu milions, millor”, una frivolitat que ni l’independentista més antiracista no diria mai seriosament. Si el moviment es deixa arrossegar pels termes de la discussió que fixi Aliança, hi ha el perill que completi finalment la missió lerrouxista: una comunitat nacional replegada contra una amenaça externa, organitzada per l’espanyolisme o desconnectada de la catalanitat per obra i gràcia del nacionalisme banal espanyol.