Fer 1,70-1,83 metres, tenir una complexió atlètica, ser capaç de carregar una disfressa de vint quilos durant cinc hores i no tenir claustrofòbia: aquestes eren les condicions de l’oferta de feina per “fer d’arbre” a la Super Bowl. La feina comptava amb uns quants requisits més, com ara tenir experiència en bandes de marxa i sobretot signar un contracte de confidencialitat molt estricte perquè ningú expliqués res del que veiés durant els vuit dies d’assaigs previs –diuen que hi va haver 40 acomiadaments per filtrar vídeos per TikTok.

A la mitja part del partit entre els New England Patriots i els Seattle Seahawks, al voltant de 500 persones-arbust –hi ha discrepància de xifres segons els mitjans– van entrar al Levi’s Stadium i el van convertir en un camp porto-riqueny, un “camp vivent”, però quiet i silenciós, perquè a Puerto Rico no fa vent i les indicacions eren clares: encara que esclati la música i el ball, no hi ha d’haver cap moviment, el paisatge ha de semblar natural. 

L’artista tèxtil equatorià Ricardo Vivas va dissenyar-ne la disfressa, i diuen que totes les persones-arbust se’n van poder endur un trosset de record. Van ser vuit dies d’assajos més el dia de l’actuació, unes 70 hores en total, i no hi ha hagut discrepància de xifres a l’hora de dir quant es cobrava per aquesta feina: 18,70 dòlars per hora, un total de 1.309 dòlars. La directora creativa, Harriet Cuddleford, explicà que s’havia fet així perquè les normes de conservació de la gespa de l’estadi no permetien l’entrada de gaires camions i es va haver de pensar una alternativa. 

A les xarxes, l’espectacle de Bad Bunny ho omple gairebé tot: anàlisis de tota mena, opinions entusiastes, comentaris carregats de prejudicis, valoracions centrades en el missatge polític –que es considera d’extrema valentia en un context tan advers com el dels Estats Units de Trump–, reaccions feministes per les lletres sexistes… Hi ha de tot i res no és ni blanc ni negre, perquè els 13 minuts i 13 segons han tingut –quan escric aquest article, dijous 12 de febrer– més de 75 milions de visualitzacions i això són moltes mirades, moltes sensibilitats i moltes bilis. 

Hi ha qui separa la música del relat, hi ha qui ho barreja tot i després aboca judicis en calent, hi ha qui en faria una tesi doctoral, hi ha qui no ho ha pogut mirar fins al final i qui ho mira repetidament i en xoc per l’emoció. Si busques, acabes trobant l’opinió que t’identifica; fins i tot trobaràs qui no sap qui és aquest “conill dolent” de qui parla tothom, qui es nega a veure’n l’espectacle, qui n’opina sense haver-lo vist… 

Jo el primer que en vaig veure va ser, l’endemà del partit i l’actuació, un vídeo breu de la filera de persones-arbust preparant-se fora del camp per sortir, un cuc gegant d’herba mòbil. Després ja vaig veure l’espectacle sencer i els ulls m’anaven bojos per poder fixar-me en tot el que hi passava, i, malgrat que el cantant era ben visible en primer pla, vestit de blanc i diuen que amb una armilla antibales a sota –pensem-hi, també–, la vista se me n’anava cap a tot arreu, amb ganes d’aturar la imatge per veure’n fins a l’últim detall cromàtic, escènic, coreogràfic, que semblava estar calculat per semblar espontani i improvisat.

Des que el vaig veure, he tingut una opinió mutant sobre l’actuació i el que significa, una opinió que ha anat creixent, acumulant capes, dubtes i també alguns elogis a un cantant que fins fa un parell de dies no m’havia despertat cap interès: i no ho dic mirant per damunt l’espatlla els que sí que valoren aquesta música, que ja n’hi ha prou d’aquest color. No es tracta de jutjar opinions, sinó d’opinar respectuosament. 

I, a partir d’aquí, tot plegat és com una nina russa, on cada nova valoració o anàlisi de l’actuació en destapa una de més acurada o meticulosa o més carregada de punyetes. Perquè pots lloar que Bad Bunny hagi col·locat enmig d’un entorn tan hostilment estatunidenc una performance del que representa ser llatinoamericà i valorar-ho com una manera d’arriscar-se, però també pots llegir el seu èxit com una nova versió del somni americà acomplert. Pots trobar intel·ligent aquesta tria de donar un “missatge positiu” davant de les onades d’odi i racisme dels MAGA, però també és lícit pensar que s’ha desaprofitat una oportunitat per sacsejar consciències amb una posada en escena més incòmoda i bel·ligerant, exposant l’altra realitat del poble llatinoamericà als Estats Units, amb deportacions, detencions de menors, etc. Podem considerar que Bad Bunny és ara com un heroi que ha entrat a casa de “l’enemic” i l’ha posat en evidència, però no oblidem que ha jugat en l’espai (l’estadi) i el temps (13 minuts) que se li han donat, que ha acceptat l’encàrrec, i que un missatge positiu és alhora una ocultació de la part fosca que qualsevol realitat humana té, i que en el fons és tan trampós pintar-ho tot negre com de color de rosa. 

En tot el que es fa des d’uns mitjans amb tant de poder no hi ha cap pas en fals, no es deixa res en mans de l’atzar o d’algú que ho pugui “espatllar”; i tot i que pugui semblar que a Trump li ha sortit malament la jugada, perquè ha servit amb safata el paper d’heroi al cantant mentre ell assumia el de malvat, tots sabem que l’actual president dels Estats Units sap girar-ho tot a favor seu i segons la seva conveniència. 

I tot això està escrit des d’un tercer pis d’un edifici situat a Barcelona, que és Catalunya, que és Europa, i cal dir-ho perquè la mirada és diferent quan vius a milers de quilòmetres del Levi’s Stadium i veus l’actuació en diferit pel YouTube i després escups la teva opinió i la fas mutar, completar-se, contradir-se i sofisticar-se amb les opinions també europees del teu entorn. Confesso que l’actuació en si no em va commoure, que el que em commou és que, malgrat que és des del marc que tots sabem, va ser un xut d’autoestima per a uns pobles amb unes llengües i unes cultures amenaçades i maltractades des de fa segles. 

Torno als arbres, perquè si he escrit sobre Bad Bunny ha sigut per ells, perquè una performance treta de context pren una altra dimensió en alliberar-se del marc imposat, i aquell cuc d’arbustos entrant i sortint de l’estadi em sembla un paisatge que arriba i que fuig, que se’t mostra el temps just perquè sàpigues que existeix i després se’t nega i el veus com el que és, prop de mig miler de disfresses, i és això el que m’emociona, aquesta ficció en el paisatge que a més conté tantes vides quietes a dins, la comunió dels 13 minuts tots quiets. Perquè, tot i que es va pensar així per motius logístics, precisament perquè d’entrada no té intenció, ens dóna tot l’espai per interpretar-ho com vulguem, com pensem, com sentim, i és una parcel·la petita de llibertat dins d’una macroestructura pensada al mil·límetre. 

Però llavors la imatge que no he vist de les persones-arbust arribant a casa amb un bocinet de disfressa de record –totes les disfresses estripades, vol dir que no les faran servir mai més?– em recol·loca al punt de partida, amb l’opinió un altre cop per bastir, i a punt d’entrar en la nova fase d’aquest procés d’opinió i judici col·lectiu, el de la paranoia de què deu estar passant mentre aquí tots parlem d’un heroi conill.

Dedico l’article a la meva colla de teatre
amb qui vam analitzar dramatúrgicament l’actuació
i ens vam alimentar mútuament les opinions.