No he estat mai un gran flâneur, tot i que sempre he tingut els meus llocs de passejada. A Girona és el Barri Vell i a Trondheim la riba del fiord. Quan volto per Alemanya busco els parcs plens de til·lers. I a Itàlia deixo que em guiïn les esglésies. En canvi, mai no he estat capaç de trobar el meu racó a Barcelona –la densitat de població hi és tan extrema, que sento que me’n fan fora. Ara, si hagués de calcular el lloc per on he passejat més vegades, la resposta seria senzilla: la mota de Verges.

La mota és un mur de terra d’entre dos metres i quatre d’alt que envolta el poble pel sud i l’oest. Es va construir al segle XVII per a evitar que el Ter inundés el nucli habitat, cosa que passava amb regularitat. A l’est connecta amb la mota de Canet, al terme de la Tallada, i a l’altra banda del riu –finalment accessible a peu gràcies a la reforma del pont– hi ha la mota d’Ultramort, que va fins a Foixà.

El circuit és breu, però el paisatge és extraordinari. A la banda de mar, s’hi pot veure tot el perfil del Montgrí, i això explica per què, quan era petit, sempre dibuixava un castell al capdamunt de les muntanyes. Mirant cap a ponent, hi trobem el poble de Jafre, perquè el meu país és tan petit, etcètera. I just al darrere hi ha la figura del Canigó, imponent a l’hivern quan és nevat. Les muntanyes no canvien, però els conreus sí; si abans hi havia vist pomeres, ara s’hi alternen el blat de moro i els gira-sols depenent dels preus i de la disponibilitat d’aigua. Alguns arbres resisteixen el pas dels anys: un xiprer solitari enmig dels camps, una tanca de llorers, uns quants roures, un trèmol. Tot vibra si bufa la tramuntana, però les onades de calor recents ens deixen uns vespres d’estiu somorts.

El paisatge humà també hi ha canviat. Quan era petit hi trobava les amigues de la meva àvia i ara m’atura la generació dels pares. De “nét de” a “fill de”, tot i que el nom de casa és el mateix i encara sóc l’hereu de can Canet. Als passavolants habituals, s’hi han afegit els ciclistes –el tràfec és important els dies festius– i la colla de barcelonins benestants que van venir a viure a l’Empordà arran de la pandèmia. Alguns encara no han après que cal saludar tothom que et trobes, i a aquests no els auguro un futur gaire pròsper.

La mota de Verges va agafar sobretot valor com a espai de passejada perquè, arran de la construcció de Sau, Susqueda i el Pasteral, semblava que l’època de les grans inundacions s’havia acabat. Aquesta percepció es va esmicolar fa sis anys. Els embassaments, com avui, eren ben plens, i l’arribada del temporal Glòria va obligar a obrir comportes. El 22 de gener de 2020, el Ter es va desbordar, la carretera cap a la Bisbal va quedar tallada i l’aigua va arribar fins a la mota. La nit va ser tensa, però per un pam es va evitar la catàstrofe. El talús sí que va cedir a prop de Canet, a l’altura del roure centenari, però l’acció d’un veí que tenia maquinària pesant va aconseguir de contenir l’esvoranc.

D’aleshores ençà hi ha hagut dos episodis més de perill, l’últim fa poques setmanes amb el temporal Harry. Els batlles del Baix Ter fa anys que demanen obres de millora, però després del Glòria es va calcular que només a Verges caldria una inversió de 2 milions d’euros per a tornar la mota a unes condicions òptimes, i un ajuntament petit no ho pot assumir. Esperem que alguna administració hi posi els recursos, perquè una nova riuada pot deixar mig poble sota l’aigua. Ja sabem que, per culpa de la deixadesa i l’extracció de recursos colonial, la davallada de les infrastructures del país és esfereïdora, però si la mota resisteix d’ençà del segle XVII, caldria aconseguir que ens durés unes quantes generacions més.