Elisa Llurba: “El mite que el tractament hormonal en la menopausa és dolent no ens va a favor”

La doctora Elisa Llurba es va adonar que no hi havia informació prou clara, rigorosa, accessible i pràctica sobre tot allò que té a veure amb la menopausa. I per això va començar a investigar. De tot aquest coneixement científic acumulat ha nascut La teva menopausa en positiu (Rosa dels Vents), un llibre en què convida a seguir el seu mètode de les nou setmanes per a entendre què passa al nostre cos i incorporar nous hàbits d’alimentació, activitat física, descans i benestar emocional, centrant-se en un àmbit cada setmana. De la teoria a la pràctica, proposa receptes, menús, llistes de la compra, taules d’exercicis, tests… Com a directora del Servei d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, Llurba parla tant de l’experiència de moltes pacients com de la seva pròpia. Lluny dels prejudicis que estigmatitzen aquesta etapa, proposa de viure-la com un moment de renaixement i revisió.

—A quaranta-set anys, una vivència personal va comportar un punt d’inflexió en la vostra aproximació mèdica a la menopausa. Què va passar?
—Em vaig sorprendre de tenir la menopausa. Saps que et passarà, però després d’haver-ne parlat amb moltes dones veig que sempre ens agafa una mica de sorpresa. La vaig tenir una mica abans del moment esperat i notava fogots, no dormia bé, estava més irritable, tenia molèsties vaginals… Ho vaig preguntar a companys i em vaig interessar per les noves evidències científiques, però em va sorprendre la dificultat que tenia d’arribar a treure l’entrellat de què calia fer en aquesta etapa. Com a ginecòloga m’he dedicat a la medicina maternofetal i estava desactualitzada, d’alguna manera, respecte dels estudis sobre la menopausa. Quan vaig començar a investigar-la arran d’aquella necessitat personal em vaig adonar de la dificultat esmentada de trobar-ne informació útil i em vaig tornar a formar. La menopausa no és una patologia, sinó un estat fisiològic i, per tant, cal valorar què cal fer per a millorar i optimitzar la salut.

—De manera integral.
—Vaig estudiar medicina funcional, medicina integrativa, un tipus de medicina que també aborda les coses segons l’estil de vida, va a l’arrel dels problemes. No és només donar un medicament o suplement, sinó que es tracta d’anar a buscar per què et passa allò i ajudar-te a entendre el cos, perquè puguis disposar d’eines. Totes dues coses són compatibles, però la menopausa no l’hem d’abordar del punt de vista mèdic, sinó de la fisiologia, de donar eines d’estil de vida i, si cal, valorar tractaments o unes altres estratègies.

—Quines mancances hi ha en aquest accés a una informació útil sobre el tema?
—El primer obstacle és que només afecta les dones. S’ha amagat, no se n’ha parlat ni s’ha estudiat prou. És una etapa de la vida de la dona silenciada, fins i tot com si fes vergonya dir-ho perquè sembla que siguis vella. En l’imaginari col·lectiu, les dones a la menopausa som un zero a l’esquerra. Al capdavall, és una etapa més que hem de gaudir, sense estigmes. La menopausa no ens ha de definir com a dones. Simplement, hem d’entendre que hem de treballar certes estratègies perquè ens ajudin a viure millor. Potser les hauríem d’haver posat en pràctica abans, però com que ara tenim símptomes que disminueixen la qualitat de vida, tenim la motivació per a revisar com dormim, l’estrès, l’alimentació… És una oportunitat.

—Quins mites hi ha, respecte de la menopausa?
—Primer hi ha el mite que diu que la menopausa és sinònim de vella. En canvi, és el principi de l’etapa probablement més llarga de la nostra vida. Potser viuràs més anys amb la menopausa que no pas amb període reproductiu. No l’hem de menystenir, doncs. Després hi ha el mite del tractament hormonal: costa d’entendre que és una eina més que ens pot ajudar, tot i que no tothom ho necessiti. Aquest mite que el tractament hormonal és dolent o que hem de passar la menopausa de manera natural, no ens va gens a favor. També hi ha el mite que la menopausa fa que ens engreixem. Amb l’edat, en general, augmentes de pes, i per això has de saber què cal menjar i què no i quina activitat física cal fer. És veritat que hi ha tot un seguit de processos metabòlics que canvien, però si els entens i saps de quina manera es poden afrontar, no t’has d’engreixar necessàriament. He escrit el llibre també perquè les dones puguin reconèixer les coses que els passen.

—Per exemple?
—Moltes dones tenen nombroses infeccions d’orina i no saben que és degut a una falta estrogènica vulvovaginal. Els poden donar antibiòtics, però l’arrel del problema no és allà, sinó l’atròfia i el canvi de la flora vulvovaginal. Moltes dones i metges no ho saben. Com també hi ha moltes dones que pensen que desenvolupen una malaltia degenerativa cerebral (com ara tenir dificultats perquè et surtin certes paraules o per a concentrar-te) i, en realitat, són símptomes normals. O també que tot se’t faci una muntanya. Hi ha estudis que demostren que les dones en aquesta etapa tendeixen a disminuir hores de feina, a demanar-se reduccions de jornada i a no assumir certes responsabilitats. És una pena, perquè perdem el potencial de moltes dones que arriben a la part de la seva carrera amb més experiència i coneixement. Hi ha maneres de solucionar-ho i que tornis a trobar la motivació i les capacitats d’abans. Hi ajuda entendre per què passa i que és transitori: al cap dels anys torna la normalitat.

—Heu esmentat el tractament hormonal. Què en sabem, ara mateix?
—El 2002 va sortir un estudi molt important que va determinar que les dones que en prenien tenien més risc cardiovascular i de càncer de mama, però després s’ha vist que aquelles dades no havien estat ben analitzades i estudis posteriors van demostrar que calia distingir entre tipus de tractament hormonal. L’estrogen en si no causa càncer de mama i fins i tot en redueix el risc. També cal tenir en compte que la majoria dels tractaments que es donaven llavors eren sintètics, hormones que no eren les naturals que tenies a l’ovari, sinó fetes amb efectes semblants, però no iguals. En canvi, les hormones bioidèntiques presenten avantatges sobre la salut i són les que ara mateix es recomanen. Les dones que prenen tractament hormonal viuen de mitjana 3,3 anys més que les que no en prenen. Tenen una qualitat de vida més bona, menys malalties cròniques i menys risc de malalties cardiovasculars, demència, depressió, diabetis, obesitat, càncer de còlon, osteoporosi…

—Per què?
—L’estrogen té un paper protector, és un gran antiinflamatori. És el mateix estrogen que teníem, però el donem de manera externa. Gairebé totes les dones són candidates a prendre’n: també pots prendre’n una temporada i, si no t’ajuda, ho deixes. Sobretot, les dones que tenen menopausa precoç o insuficiència ovàrica han de prendre tractament hormonal perquè l’efecte que té en la seva salut és molt important. Parlem de dones amb menys potencial de supervivència només pel fet de tenir una menopausa precoç. Moltes dubten si els causarà càncer i no: de fet, et protegirà de moltes coses. Et falta una hormona i simplement te la donen perquè no tenir-la et deixa en desavantatge.

—Quina mena de desavantatges?
—Començaràs a tenir la tensió alta i hauràs de prendre un antihipertensiu. Si se t’alteren els lípids, doncs hauràs de prendre un producte que ho combati. Un 30% o 40% de les dones desenvolupen depressió; doncs a prendre un antidepressiu. No podràs dormir a la nit; doncs un ansiolític… Al final t’ompliràs de pastilles que tenen molts efectes secundaris i que no són gens naturals. En canvi, el tractament hormonal en cert sentit és natural, és la mateixa hormona que tenies. Amb els tractaments actuals els avantatges superen, de llarg, els possibles riscs, que són molt baixos. El moment de la vida en què les dones tenen més risc de suïcidi és al voltant dels 45-55 anys, coincideix amb la menopausa. La prevalença més gran de suïcidi entre les dones és en aquesta etapa de la vida. Els estrògens en les dones són pivotals. Si un home perd testosterona, ningú no pensa de no donar-li’n. Per què nosaltres hem de passar per tot això sense res? Ara, això ha d’anar acompanyat de més canvis. Totes les eleccions que fem al llarg del dia determinen la nostra salut. Tenim la sensació que està en mans del metge, però la clau també la tenim nosaltres, no siguem tan passives. La genètica és només el 30% d’allò que ens passa, el 70% o 80% restant és el nostre estil de vida.

—Parleu d’un risc de suïcidi més alt durant la menopausa. Què passa en aquesta etapa perquè hi hagi aquesta davallada emocional en alguns casos?
—El cervell és ple de receptors d’estrògens que ajuden a la síntesi de neurotransmissors. Això va en detriment de la regulació neurològica i fisiològica que teníem, igual que en el moment del postpart o pre-menstrual també hi ha més risc de depressió. Qualsevol oscil·lació dels estrògens a la vida té un impacte i hi ha dones que hi són més sensibles que unes altres. Està condicionat per aquesta mancança estrogènica. Pot caldre tractament antidepressiu, però la recuperació serà més ràpida amb tractament hormonal. O potser quan comencin els primers símptomes, amb un tractament hormonal, no deixarem que evolucioni fins a una depressió. Les que han tingut depressió postpart o síndrome pre-menstrual tindran més risc i, evidentment, tot va lligat a la nostra història.

—Volia acabar demanant-vos per la qüestió del sexe en la menopausa. Hi hauria d’haver algun canvi de mentalitat en aquest sentit?
—Hi ha aquesta idea que ja no tenim sexe, que les dones amb menopausa som àngels sense desig sexual. No només com si no interesséssim als altres, sinó com si no ens interessés a nosaltres. És veritat que la disminució de les hormones redueix molt el desig sexual, però també ve condicionat per la nostra imatge, la nostra autoestima i per les dificultats físiques. Si no tens hormones, vaginalment tens molta atròfia i sequedat. Moltes dones fa anys que no tenen relacions, malgrat que en voldrien tenir. Han assumit com una cosa normal que siguin molt doloroses i aquest dolor no és normal. Es poden tenir relacions sense penetració, però si et vénen de gust amb penetració, no pot ser que per un tema físic no en puguis tenir.

—I no és únicament una qüestió de lubricants…
—Exacte. Els estrògens locals ens ajuden a tenir millor trofisme. I tot això no sols va de relacions sexuals, sinó també de risc d’incontinència urinària, de prolapse d’òrgans genitals, de dolor i picor a l’hora de posar-te uns pantalons o de seure en una cadira… I infeccions d’orina repetides que al final poden comportar malalties greus com ara afectacions al ronyó i fins i tot la mort. Cuidar el nostre sistema vulvovaginal no és opcional. És important prioritzar-nos, entendre’ns, preguntar-nos coses, no callar, no conformar-nos amb una resposta mèdica que no ens convenç. La pretensió del llibre és donar informació perquè les dones puguin decidir què volen.